Herois de 1714: Ramon Frederic de Vilana-Perles

tancar
Vilana-Perles i el poder d’un home d’estat

Ramon Frederic de Vilana-Perles i Camarasa, «el català amb més poder que mai ha tingut Catalunya», va ser el protagonista de la setena sessió del cicle «Herois de 1714», en la qual Sebastià Sardiné, autor d’una biografia recent sobre l’home que va arribar a ser secretari d’estat de l’Imperi austrohongarès, va glossar la seva figura. A la segona part de la conferència, Carles Boix, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton, va plantejar una reflexió al voltant del poder al segle XVIII.

El passat dijous 24 d’abril, després de dos mesos de descans, el cicle de conferències «Herois de 1714» que coordina el periodista i escriptor Enric Vila va tornar a la Sala Moragues del Born Centre Cultural, a tocar de les ruïnes dels carrers de l’antic barri de la Ribera, «els mateixos carrers per on Vilana-Perles passejava mentre festejava la filla d’un adroguer que vivia aquí mateix i amb la qual es va casar sense permís dels pares», segons va apuntar Sebastià Sardiné per introduir el personatge.

Sardiné, autor de la biografia Jo, Vilana-Perles (Pagès Editors, 2013), una obra que va escriure «gràcies al treball d’Ernest Lluch, qui ens va fer adonar a tots el catalans que havíem oblidat un personatge molt important de la nostra història», va explicar que Vilana-Perles, notari reial, va ser un dels denunciants de la falsedat del testament de Carles II a favor de Felip d’Anjou. Més tard, l’any 1704, va ser empresonat pel virrei Velasco per haver pres part a favor de la causa austriacista.

Segons la tesi de Sardiné, va ser a partir del seu empresonament que Vilana-Perles «va deixar de ser un cortesà hàbil per convertir-se en un autèntic home d’estat». Amb el triomf de les tropes austriacistes el 1705 i l’arribada de l’arxiduc Carles, es va convertir en el seu home de confiança i va ser nomenat protonotari de la Corona d’Aragó, el darrer en un càrrec que el convertia en «l’home més important després del rei» i en virtut del qual Vilana-Perles «va signar article per article les noves constitucions de 1705-1706».

A continuació, Sardiné va afirmar que Vilana-Perles «va moure els fils de la Guerra de Successió», i quan Carles III va marxar a Viena per ser coronat emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, «va ser ell qui va governar Catalunya en absència del rei». Va ser en aquest mateix període quan Vilana-Perles va mantenir una relació «íntima» amb l’emperadriu Elisabet Cristina, segons es desprèn de les cartes originals a les quals ha tingut accés l’escriptor. Finalment, el 1713, Vilana-Perles va ser cridat per l’emperador a Viena, on va ser nomenat secretari d’estat de l’Imperi austrohongarès i on «va reformar l’administració en tots els seus àmbits».

Sardiné, que no va amagar la seva passió pel personatge en un discurs molt amè i amb voluntat de ser entès, va subratllar que si Vilana-Perles va marxar de Barcelona «va ser perquè era un home d’estat que sabia que les decisions, com ara, es prenien a Europa, i el millor lloc per defensar la causa catalana era la Cort imperial a Viena».

A continuació va arribar el torn de Carles Boix, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton, qui va destacar que Vilana-Perles va saber fer política en dos marcs molt diferents: «Primer en una mena de semirepública protoparlamentària a Catalunya, i després a la Corona austríaca, en un sistema monàrquic amb un poder vertical i molt jeràrquic».

Durant la resta de la vetllada, Boix va reflexionar sobre la lògica d’aquests dos sistemes polítics al segle XVIII. Entre altres afirmacions, el catedràtic va apuntar que a les monarquies o sistemes verticals els governants sempre estan insegurs, perquè saben que al seu voltant sempre hi ha qui desitja substituir-los; «per això els amics del rei sempre són necis, perquè no els interessa tenir a prop gent intel·ligent durant gaire temps». A les repúbliques o semirepúbliques d’aquella època, on el poder era més horitzontal, sempre hi havia enemics interiors, però, «com en el cas de la Catalunya de fa 300 anys, el pitjor enemic era a l’exterior, perquè les monarquies tendien a expandir-se», va concloure Boix per tancar la sessió.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/home#node-777