La Guerra de Successió (1702-1715) no va ser només un enfrontament de dinasties per aconseguir la corona dels regnes d’Espanya. Al nucli dur del conflicte hi havia la lluita per imposar a tot Europa un dels dos models polítics i socioeconòmics de les grans potències del moment. D’una banda, l’absolutisme intervencionista i concentrador de tots els poders en la figura del rei, representat per la França de Lluís XIV. De l’altra, la concepció protoparlamentària i contractualista del poder representada per les monarquies d’Anglaterra, els Països Baixos, Portugal o el mateix Imperi Germànic del qual acabà sent emperador l’arxiduc Carles d’Àustria, un dels dos pretendents a la Corona d’Espanya. Catalunya, un territori de llarga tradició pactista respectada per la casa d’Àustria a tots els estats de l’antiga Corona d’Aragó, era a favor d’aquesta segona opció. Mentre l’amenaça d’escampar el model absolutista pels regnes hispànics amb la candidatura de Felip V va suposar un perill per a l’equilibri de forces a Europa, Anglaterra i les potències aliades van romandre al costat de Catalunya. Tanmateix, quan Carles d’Àustria va esdevenir emperador de l’Imperi Germànic, els aliats van signar amb França el Tractat d’Utrecht (1713), que suposava la pau entre França i Anglaterra, però també el reconeixement de Felip de Borbó com a únic rei de la Corona hispànica, el qual era contrari al model defensat per Catalunya.