Apartat històric - [[Què era què al 1700|Qué era qué en 1700|What was what in 1700]] - Conceptes
Barcelona Cultura
Què era què al 1700

Austriacistes

Partidaris que l’arxiduc Carles succeís a Carles II i, per tant, que els Àustries continuessin al capdavant de la monarquia espanyola. Eren un col·lectiu amb més incidència a la Corona d’Aragó que no pas a Castella, ideològicament i socialment heterogeni (nobles, burgesia comercial, eclesiàstics i sectors populars), al qual es van integrar els defensors del constitucionalisme català i de la pervivència de les seves institucions. La pluralitat de l’austriacisme suscità nombroses divergències sobre el model polític per a la Catalunya de Carles III: mentre que uns es van decantar per una opció que reforçava les atribucions del monarca per agilitzar la presa de decisions durant la guerra, d’altres van preferir impulsar la modernització del sistema polític català per adequar el model pactista als nous temps, amb la voluntat d’ampliar la participació en els òrgans de govern de Catalunya i garantir la defensa dels principals interessos dels sectors benestants catalans.

Filipistes

Partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió. La dinastia borbònica va tenir millor rebuda a Castella que a la Corona d’Aragó, tot i que el 1701 Felip va ser ben rebut quan va convocar Corts a Catalunya. Un cop iniciada la guerra, el filipisme català es limità a un sector de la noblesa, l’alt clergat i una part rellevant dels doctors en lleis de la Reial Audiència de Catalunya. Els sectors populars, en canvi, no van trigar a fer pagar al rei Felip el tradicional odi envers França i la vulneració de les lleis i drets dels catalans amb la imposició d’un model absolutista. A Catalunya es coneixia els filipistes pel malnom de “botiflers”, que s’associava a la condició de traïdors. Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen del malnom: algunes apunten que prové de l’expressió francesa beauté fleur, que fa referència a l’escut d’armes de la casa de Borbó, amb una flor de lis platejada sobre fons blau, mentre que d’altres suggereixen que deriva de la paraula botiró, en l’accepció d’“arrogant” que se li donava a la zona de Centelles, on durant la revolta dels Barretines (1687-1689) anomenaven d’aquesta manera despectiva els soldats de l’exèrcit reial. Si bé inicialment als filipistes no se’ls considerava contraris al sistema de govern i de constitucions de Catalunya, sí que, a mesura que avançava la guerra, van acabar donant suport a Felip V en la seva obstinada croada contra les constitucions catalanes. No obstant això, al final de la guerra encara hi havia filipistes com Llorenç Mateu de Villamayor que defensaven des del Consejo de Castilla el sistema propi de govern de Catalunya, però eren l’excepció.

Exili

La guerra provocà el desplaçament d’entre 25.000 i 30.000 austriacistes, que van fugir dels territoris ibèrics de la monarquia hispànica. L’exili de catalans es produí majoritàriament en dos moments: l’any 1713, quan l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel i la seva cort van deixar Barcelona per anar-se’n a Viena, i després de les derrotes de Barcelona i Cardona, que van donar lloc a un flux sostingut d’exiliats al llarg de més d’una dècada. Els exiliats es van establir sobretot en els territoris italians de l’emperador Carles VI i a la cort vienesa, i en un nombre menys important a Flandes i Hongria. El cas més conegut és la colònia espanyola al Banat de Temesvar que fundà la ciutat de “Nova Barcelona” (1735-1738) —l’actual Zrenjanin, a la regió autònoma de la Voivodina (Sèrbia)—, quan l’emperador impulsà la repoblació dels territoris que havia conquerit a l’Imperi otomà (1716-1718). Més de 800 exiliats catalans es van establir a la Nova Barcelona, però les epidèmies, l’amenaça turca i la manca de recursos imperials van fer fracassar la colònia. Després del Tractat de Viena (1725) alguns exiliats van retornar als seus llocs d’origen; tot i així, el 1735 encara en quedaven entre 8.000 i 13.000 als territoris de l’Imperi, malgrat que molts havien hagut de tornar a desplaçar-se després que els territoris del sud d’Itàlia, on la majoria s’havien establert, passessin a mans dels Borbons. L’espai principal de l’exili va ser Viena, on hi havia 1.500 exiliats que van constituir els seus propis llocs de trobada, com ara el Monestir de Montserrat i l’església de la Mercè annexa i l’Hospital d’Espanyols (1717), que entre el 1718 i el 1732 va atendre 2.400 pacients, i palaus com el de Maria Anna Josepa Pignatelli i d’Aymerich, que s’havia casat amb el comte d’Althan, un dels homes més propers a Carles VI. Després de la mort del seu marit (1722), el palau esdevingué un espai de trobada d’aquesta comunitat, i en nombroses ocasions Maria Anna Josepa va oferir recursos a exiliats que vivien en condicions paupèrrimes. L’exili austriacista a Viena va participar en el “partit espanyol” de la cort encapçalat per Ramon de Vilana-Perlas, però en conjunt els exiliats eren un grup ideològicament més plural, reformista i modern que el “partit espanyol” vienès.

Miquelets

Unitats de milícies constituïdes per voluntaris d’extracció popular, rural i pagesa que s’enquadraven en una organització paramilitar no regular. Les primeres es van formar al segle XVII, i a l’inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652) les anomenaven almogàvers, evocant el nom mític dels ancestres medievals. Tot i així, el nom que perdurà va ser el de miquelets, probablement per la devoció popular per l’arcàngel guerrer, sant Miquel. Les constitucions del Principat garantien el dret dels catalans d’anar armats i reconeixien aquesta mena d’unitats paramilitars. Durant el segle XVII Catalunya va ser un territori de guerra permanent contra castellans, francesos, o simplement contra els bandolers, i sovint les esquadres de miquelets les sufragaven les institucions o autoritats locals per repel·lir els seus agressors. Els miquelets no eren unitats convencionals sinó que aprofitaven les característiques del territori per emboscar-se i atacar l’enemic per sorpresa; s’havien avesat a viure sobre el terreny amb els recursos que obtenien dels boscos i camps, i de les rapinyes als masos. Eren considerades unitats d’elit per la seva ferotgia i per una capacitat combativa superior a la de les unitats convencionals d’infanteria. Durant la Guerra de Successió tots dos bàndols van finançar la formació de companyies de miquelets, però només l’austriacista les integrà a l’exèrcit, adoptant-les com a estructura regimental i denominant-les Regiments de Fusellers de Muntanya. Els comandants més coneguts d’aquestes unitats van ser els coronels Ermengol Amill, Manuel Moliner i Rau, Francesc Macià Bac de Roda i Pere Joan Barceló, més conegut com el Carrasclet.

Decret de Nova Planta

Formà part d’un conjunt de decrets promulgats per Felip V que van definir el nou sistema polític que s’havia d’implementar als territoris de la Corona d’Aragó, basat en la centralització i la militarització de l’administració reial. El nou sistema era de matriu castellana i menystenia els altres ordenaments jurídics i polítics. El 16 de gener de 1716 es publicà el Reial Decret de la Nova Planta pel qual la Reial Audiència de Catalunya assumia el model castellà i passava a ser presidida pel capità general, erigit en màxima autoritat civil i militar al Principat. El decret abolia el dret públic i, per tant, les institucions i constitucions catalanes, però no es pronunciava sobre el dret civil, penal i processal català, que, consegüentment, es van restablir. El manteniment d’aquesta legislació s’ha interpretat com un triomf dels catalans que van participar en la implementació del Decret i que van convèncer el rei que, per garantir la seva sobirania, n’hi havia prou derogant el dret públic català. L’ordenament jurídic castellà també s’implementà al govern local: les vegueries es van substituir per dotze corregiments en mans dels corregidors, que eren designats pel rei i sovint eren militars, i als ajuntaments es van establir regidors controlats per les autoritats superiors; aquestes regidories eren menys representatives que els òrgans municipals precedents, perquè artistes i menestrals hi tenien vetat l’accés. A partir del 1739 als ajuntaments es generalitzà un model local corrupte a través de la venda de càrrecs municipals. Els amplis mecanismes de participació i representació política van ser substituïts per la formació d’oligarquies molt jerarquitzades. A partir d’aleshores el castellà va esdevenir l’única llengua oficial i obligatòria de l’administració i la judicatura, fet que suposà una segregació dels usos de la llengua castellana i la catalana que comportà una progressiva reducció del valor de l’ús del català entre les elits.

El cas dels catalans

Amb aquesta denominació les cancelleries europees que van participar a la Guerra de Successió van designar els debats i acords sobre Catalunya que es van produir els dos darrers anys del conflicte. L’objecte dels debats era la garantia de la conservació de les llibertats i constitucions catalanes en cas que Felip V en sortís vencedor, tal com s’havia acordat al Pacte de Gènova (1705). La designació de l’arxiduc Carles com a successor del seu germà al capdavant de l’Imperi Sacre Germànic motivà que el gener de 1712 aquestes cancelleries es reunissin en un congrés per acordar la pau entre anglesos, francesos i espanyols. Poc després s’incorporà a les negociacions el representant de l’Imperi i proposà que els territoris de la Corona d’Aragó es mantinguessin sota el seu domini; la proposta va ser rebutjada per les cancelleries, i Felip V es negà a conservar l’estructura política catalana. La resposta de l’ambaixador imperial va ser plantejar la formació d’una república catalana sota protecció britànica, però anglesos i espanyols s’hi van oposar. La negativa de l’emperador que l’ambaixador català, Francesc Berardo, marquès de Montnegre, assistís a les negociacions com un representant més de les nacions en guerra demostra el poc recorregut que tenia la proposta republicana.

El 19 de març de 1713 l’arxiduc Carles, proclamat ja emperador Carles VI, signà l’acord pel qual retiraria les tropes imperials de Catalunya, però el va mantenir en secret i en retardà l’aplicació; mentrestant va donar ordres a l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel  d’abandonar Barcelona i tornar a Viena amb el seu seguici, sense que les autoritats catalanes fessin res per obstaculitzar-ho. Tres mesos després, el virrei comte de Starhemberg va fer efectiu l’acord amb la signatura del Conveni de l’Hospitalet (22 de juny de 1713). Les negociacions entre els britànics i Felip V van prosseguir fins que el govern moderat del vescomte de Bolingbroke transigí i va acceptar l’acord de respectar les vides i els béns dels catalans, però no els seus privilegis.

“El cas dels catalans” ressorgí a la Cambra dels Lords anglesa quan l’oposició dels whigs l’utilitzà per desacreditar el govern dels tories. Tot i els intents de l’ambaixador català Felip de Ferran i de Sacirera d’incidir sobre el nou monarca anglès Jordi I, la caiguda de Barcelona tancà qualsevol possibilitat de reobrir el cas. No va ser fins al 1719, arran de la invasió anglo-francesa del nord de Catalunya, que el ministre francès Guillaume Dubois va pressionar el seu homòleg anglès, Lord James Stanhope, per restaurar l’estructura constitucional catalana. El curs de la guerra va deixar novament en suspens la qüestió catalana, que va quedar definitivament tancada en el Tractat de Viena (30 d’abril de 1725) signat pels dos antics adversaris, Felip V i l’emperador Carles VI, pel qual el segon renunciava als seus drets sobre la successió de Carles II de Castella, que havia desencadenat la Guerra de Successió.