Programa - Cròniques i fototeca
Barcelona Cultura
Cròniques i fototeca

El Tricentenari BCN fa balanç

tancar
El Tricentenari BCN arriba a més de dos milions de ciutadans

Gairebé un mes després que el gran Piromusical de la Mercè posés el punt final a la commemoració, va arribar l’hora de mirar enrere i fer balanç de les xifres, dels objectius aconseguits i del llegat permanent que el Tricentenari BCN ha deixat a la ciutat. Una celebració que tant per al tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, com per al comissari, Toni Soler, ha aconseguit amb escreix un dels seus objectius prioritaris: «arribar a tothom sense que ningú se n’hagi pogut sentir exclòs».

Els prop de dos milions de persones que al llarg de tretze mesos han participat en les gairebé 400 activitats programades —i això sense comptar les que s’han celebrat a peu de carrer, que resulten difícils de quantificar— revelen que ha estat una commemoració «molt viscuda per una part molt important de la ciutadania, i aquest ha estat un dels seus grans valors», va afirmar Toni Soler, que, juntament amb Jaume Ciurana, va presentar el balanç dels actes de celebració del Tricentenari BCN.

«Volíem que fos un esdeveniment basat en el rigor històric sense ser academicista i que fos inclusiu i participatiu, i tots tres objectius s’han aconseguit amb escreix», va declarar Ciurana, que va destacar l’elevat nombre d’activitats que, paral·lelament a les proposades per l’Ajuntament, han organitzat entitats i associacions de tota mena. El tinent d’alcalde també va subratllar que, gràcies a l’empenta que el Tricentenari BCN ha donat a la recerca històrica, ara «disposem d’un relat consolidat de la Barcelona barroca que abans no teníem».

Per a Soler, la coincidència de la commemoració amb l’efervescència del procés polític actual «ha generat un risc constant al qual hem fet front amb un esforç sincer per construir un relat obert i contemporani, amb una idea gens rígida ni de la història ni de la catalanitat». El comissari va afegir que «no hem de tenir por de la història ni de les polèmiques que pugui suscitar; el seu coneixement és un dret dels ciutadans».

Tant Soler com Ciurana van posar en relleu l’herència que el Tricentenari BCN ha deixat a la ciutat més enllà de la commemoració, com per exemple el resultat de la recerca històrica, que s’ha traduït en diverses publicacions, el nou material pedagògic que s’ha posat a disposició de les escoles o, en el camp artístic, el fotomosaic de Joan Foncuberta a la plaça d’Isidre Nonell, el poema simfònic Catalunya 1714, de Salvador Brotons, o la Setmana de Novel·la Històrica, de la qual enguany se celebrarà la segona edició.

A continuació Soler va presentar la Memòria del Tricentenari BCN, que, amb un format digital i interactiu, proposa un recorregut per tot un any de celebracions a través de vídeos, imatges, cròniques i enllaços a altres recursos que s’estructuren en quatre grans eixos: Història, Diàleg, Creació i Festa. La Memòria també ofereix els detalls de la campanya de comunicació i un recompte exhaustiu de les entitats que hi han participat, de totes les activitats que s’han dut a terme i de les xifres més rellevants.   

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-906

«El somni d’un gegant» acomiada el Tricentenari BCN

tancar
La nit dels grans somiadors

Tres-cents anys de foscor il·luminats per un espectacular castell de focs, però sobretot pels somnis de Narcís Monturiol, Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró o Salvador Espriu, entre altres grans creadors de la història de Catalunya, que van protagonitzar el Piromusical de la Mercè d’enguany en un emotiu adéu al Tricentenari BCN amb el qual es va posar el punt final a tot un any de celebracions.

A les deu de la nit en punt, amb els primers coets il·luminant el cel de Barcelona i la imatge d’un mur de pedra projectant-se sobre una colossal pantalla de mil metres quadrats, començava «El somni d’un gegant», un piromusical dirigit per Lluís Danés que per primera vegada combinava els focs, la música i les fonts de Montjuïc amb un audiovisual i una història per explicar: «el llarg viatge dels somiadors» en la nit dels últims tres-cents anys, que va narrar l’actor Lluís Soler segons el text escrit pel comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler.

«Setembre de 1714. Barcelona pateix, sagna. Es tanquen, impassibles, les portalades del món», recitava Soler mentre la cantautora Bikimel interpretava la primera cançó de la nit, una adaptació de L’emigrant realitzada per Xavi Lloses, autor de la banda sonora de l’espectacle. «Comença la nit més llarga i els catalans busquen aixopluc en el món dels somnis», uns somnis que, «com petites cuques de llum, il·luminen els esperits i donen forma a les esperances», continuava el narrador, mentre retronaven els focs d’artifici sobre les aigües acolorides i canviants de les fonts de Montjuïc.

El primer somiador homenatjat va ser Narcís Monturiol, inventor del submarí i socialista utòpic que va creure en una Nova Icària, amb una societat més justa, mentre intentava desxifrar els secrets del fons del mar, l’última frontera. Soler va recitar aquí un fragment de la cançó «Batiscafo Katiuscas», d’Antònia Font: «Ratxes de sol il·luminen blaus marins (...) i es plàncton s’il·lumina / i canten ses sirenes... que ja s’ha fet de nit.»

El següent protagonista de la nit va ser Antoni Gaudí i «la natura feta pedra» enmig «de la Barcelona neguitosa i industrial», fins que la guerra va irrompre a l’espectacle amb el so eixordador d’una munió de coets que van omplir el cel d’esclats vermells. «L’estrèpit i el foc ens desvetllen. La destrucció cega estronca els nostres somnis durant aquests tres-cents anys. La guerra sempre es perd», narrava Soler.

A l’equador del piromusical va arribar el moment més emocionant de la nit, amb l’aparició de Pau Casals i el seu missatge de pau. A la gran pantalla es va projectar l’emotiu discurs que va fer l’any 1971 a les Nacions Unides: «I’m a catalan», es presentava el violoncel·lista, quan el públic que omplia l’avinguda Reina Maria Cristina i la plaça d’Espanya va encendre els milers de bengales que duia preparades. El cant dels ocells, interpretat al violoncel per Oriol Aymat, va acabar de commoure i estremir els espectadors.

«Somien pintors i mestres de totes les arts, somien amb la llibertat que surt d’un llenç en blanc», deia el text que a continuació va introduir els pintors Joan Miró, Salvador Dalí, «amb qui el temps es desfà com mantega», o Antoni Tàpies, qui afirmava que «un grapat de pols pot contenir tot l’univers», mentre Bikimel cantava La Balanguera.

L’homenatge a la història de la llengua catalana i als seus creadors va arribar a la part final de l’espectacle: «Somiem amb totes les parles i tots els accents, però ens mostrem al món en una llengua que ens permet el privilegi d’enraonar». A continuació, des de la pantalla, Sílvia Bel va recitar un fragment de «Veles e vents», d’Ausiàs March; Joel Joan un altre d’«És quan dormo que hi veig clar», de J.V. Foix; Mercè Pons de les «Corrandes d’exili», de Pere Quart; Clara Segura de «La pell de brau», de Salvador Espriu, i Lluís Llach del poema «Ara mateix», de Miquel Martí i Pol.

Tot seguit, Bikimel va tornar a aparèixer a la pantalla per cantar una adaptació de La Santa Espina, just abans de la traca final que va acabar despertant el públic del «Somni d’un gegant», que va posar el punt final als actes de commemoració del Tricentenari a Barcelona.

Textos Piromusical Mercè 2014. El somni d’un gegant. Cloenda Tricentenari BCN

Si us vau perdre el Piromusical de cloenda del Tricentenari BCN, el podeu veure en vídeo a @TV3alacarta

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-901

«Els fils de la història» al Born CC

tancar
Un alè de vida a les ruïnes de la Ribera

El Born Centre Cultural commemora el seu primer aniversari i també els tres-cents anys transcorreguts des de l’11 de setembre del 1714 reconstruint amb cordill i retalls de tela sis dels edificis en ruïnes del jaciment. Subtils i lleugeres, les façanes es drecen en l’aire penjades de la coberta i, combinades amb un seguit d’efectes sonors que evoquen l’activitat quotidiana al barri de la Ribera, omplen d’un discret alè de vida els carrers del jaciment.

Després de la caiguda de Barcelona al final de la Guerra de Successió i per tal de construir la ciutadella militar que, per ordre de Felip V, havia de vigilar i reprimir la ciutat, l’any 1716 els habitants d’una bona part del barri de la Ribera van ser obligats a enderrocar amb les seves pròpies mans les seves cases. Les restes van quedar sepultades i oblidades gairebé durant tres-cents anys i ara formen part del jaciment arqueològic del Born Centre Cultural, un espai que es va inaugurar el setembre del 2013.

Per commemorar el seu primer any d’activitats i, al mateix temps, el Tricentenari dels fets del 1714, el Born Centre Cultural ret homenatge a aquells ciutadans amb una delicada intervenció artística que retorna la vida a les ruïnes d’un barri que va gaudir d’una gran activitat comercial i d’una animada vida social. Es tracta d’Els fils de la història, una instal·lació de la companyia Efímer, de Tàrrega, que amb 400 metres de tela i 1.000 metres de cordill suggereix com devien ser les façanes de sis dels edificis del jaciment, que s’enlairen projectades com una continuació de les restes que es conserven.

Amb una alçada de 12 metres, aproximadament la mateixa de les cases originals, la companyia Efímer reprodueix les façanes i els seus balcons, finestres i finestrons, algunes adornades amb plantes que pengen de les baranes o bé amb roba estesa. Els artistes van consultar pintures de l’època i van comptar amb l’assessorament dels arqueòlegs del Born, però «no es tractava de fer una reproducció fidel, sinó d’una al·legoria, de representar artísticament com imaginem la vida al barri», va explicar Miquel Setó, un dels membres de la companyia.

Alhora que els visitants contemplen els edificis de tela i cordill, una munió d’efectes sonors  evoquen discretament la vida quotidiana al barri: «Un, dos, tres, pica paret!», se sent de tant en tant que crida una nena al carrer del Joc de la Pilota enmig d’un suau i continuat brogit de veus, de la dringadissa de gots i ampolles de vidre a la taverna dels Fadrins, dels xiscles de les gavines a la casa dels pescadors, de la remor de l’aigua que corre pel Rec Comtal o, a la vora, del so d’un taller on esmolen eines de tall.

Els membres de la companyia Efímer van trigar sis dies a enllestir les façanes de tela i cordill, en un procés a la vista del públic en el qual la feina dels mateixos artesans, vestits amb indumentària de l’època i amb una vella màquina de cosir, formava part de la primera fase de la intervenció. Enllestida completament des del dia 12, els visitants podran gaudir fins al 28 de setembre d’una obra que no interfereix, sinó que es complementa amb la visió del jaciment: «Volíem que fos el mínim d’invasiva i tan etèria com fos possible», va assenyalar Quim Torra, director del Born Centre Cultural, un espai «molt obert a iniciatives artístiques i culturals que contribueixin a omplir-lo de vida», va afegir.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-900

#FutureStartsHere, la cloenda del #ffbcn

tancar
Els projectes del Fàbrica Futur Barcelona comencen a caminar

Fàbrica Futur Barcelona, el laboratori d’idees on deu joves creadors han imaginat i desenvolupat deu projectes per al futur en diferents àmbits de la societat, es va acomiadar de la seva primera edició en un acte que, més que una cloenda, va ser una estrena per als creadors i les seves propostes, que, amb l’empenta dels partners que hi han confiat, han començat a caminar cap a la seva materialització en el món real. «Estem en un moment de molts canvis, i són els joves els qui han de definir el futur», va dir Bibiana Ballbè en l’obertura de l’acte.

Commemorar el passat però mirant cap al futur és un dels principals leitmotivs del Tricentenari BCN, i Fàbrica Futur Barcelona ha estat una de les iniciatives més destacades per complir la segona condició. La comissària Bibiana Ballbè ho va recordar davant del públic que va omplir l’auditori del CaixaForum —i una sala annexa que es va haver d’habilitar— a l’inici de la gala que es va celebrar el passat dimecres 17 de setembre a dos quarts de vuit del vespre.

El primer jove talent a sortir a escena va ser Santi Pozo, creador del projecte d’urbanisme «Ready to go», una solució immediata per al transport urbà que utilitza la tecnologia mòbil per recollir, en temps real, els problemes dels usuaris i enviar-los als centres de gestió perquè hi apliquin ràpidament una solució. El partner de Santi Pozo és l’entitat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), representada a l’acte per Carles Alonso, el seu director d’Estratègia. «Incorporarem en Santi al nostre equip de treball perquè ens aporti les seves idees», va dir Alonso.

Seguidament Ballbè va cridar a l’escenari Carmina Solà, que va presentar el projecte «Videojobs», la gamificació de les pràctiques dels estudiants en el món laboral, on la utilització dels videojocs a les entrevistes de feina permetrà a aspirants i empreses avaluar-se mútuament i adquirir experiència. La Fundació Factor Humà, partner de Carmina Solà, apostarà pel projecte de la jove creadora i pel seu desenvolupament, segons va assegurar la seva directora, Anna Fornés.

A continuació va intervenir Jordi Valls, interessat a millorar les relacions personals amb la tecnologia digital i l’eina Noorie, «El teu coach virtual», segons la defineix el seu creador. L’aplicació organitza totes les relacions de l’usuari i li suggereix diferents accions que poden millorar-les. En definitiva, «una eina per ajudar-nos a ser més feliços», va dir Valls. Francesc Núñez, director del màster en humanitats de la UOC, partner de Valls, va oferir al jove talent incorporar-se als seus grups de recerca i ajudar-lo a buscar finançament per al projecte.

Adrià Recasens, responsable de l’àmbit d’educació del #ffbcn, no va poder ser a l’acte, i en nom seu va presentar el projecte Núria Coll, cap d’investigació del Fàbrica Futur Barcelona. La proposta consisteix a introduir el llenguatge de la programació en el sistema educatiu com si fos un idioma més: «un complement per entendre millor el món del segle XXI», va afirmar Coll. El seu partner és l’escola Sadako, on va estudiar Recasens, centre capdavanter en la implementació de les noves tecnologies, que va estar representat a l’acte pel seu director, Jordi Mussons.

Tot seguit Bernat Saumell va presentar per al sector del cinema l’«Artistic Island», una aplicació que connecta iniciatives, professionals i públic i que esdevindrà una potent plataforma de promoció i màrqueting. L’actriu Aina Clotet i el productor Edmon Roch, en representació de l’Acadèmia del Cinema Català, el seu partner, van confirmar la utilitat i la visió del projecte per impulsar el nostre cinema.

A l’equador de la vetllada, els germans Juan i Alejandro Mingarro, creatius i creadors de Brosmind, un estudi de disseny que ha estat premiat internacionalment en nombroses ocasions, van impartir una hilarant conferència en què van recordar com imaginaven a la seva infantesa el futur més enllà de l’any 2000, ple d’una tecnologia de somni, inspirats pel món del còmic i del cinema de ciència-ficció. Preguntant-se si aquells nens dels anys vuitanta no estarien decebuts de veure com és realment el present, els de Brosmind van concloure que «l’important és l’essència; no hem de ser esclaus d’una tecnologia que canvia contínuament».

A continuació va reprendre la roda d’intervencions dels joves creadors Mar de Prada, que ha projectat «l’Spotify de les emocions» i la plataforma «Emocioteca Oh là l’Art», que permet emmagatzemar les emocions que ens desperta l’art, classificar-les, fer-ne una llista de reproducció i tornar-les a sentir quan ho desitgem. Un projecte que compta com a partner amb el Sonar+D, que Ballbè va definir com «un dels màxims referents en tecnologia i art».

Tot seguit Adrian Latorre va presentar l’internet intuïtiu amb el projecte «Compan.io:», una eina que simplifica internet i l’adapta a les necessitats de l’usuari. «Si tu i jo no som iguals, per què els nostres navegadors ho han de ser?», va preguntar el creador. Latorre es va inspirar en el seu avi, present a la sala, que a la pregunta de Ballbè va assegurar que faria servir aquesta aplicació sense dubtar gens ni mica. «I no és passió d’avi», va afegir. Ricard Faura, cap de servei de Societat del Coneixement de la Generalitat, va dir que el seu departament comparteix les inquietuds de Latorre i que treballaran conjuntament per tirar endavant el projecte.

Per al sector turístic, Mohamed El Amrani proposa posar el focus en els residents i connectar-los amb els turistes a través de l’aplicació «Regala Barcelona», amb l’elaboració de souvenirs d’art local únics i originals, per exemple d’artistes emergents. El Amrani compta amb l’apadrinament de l’Institut Superior d’Estudis Turístics i el seu director, José Antonio Donaire.

Laura Dubreuil és la responsable del projecte «iPRESENCE», l’Skype del teletransport, basat en el que es coneix com a «cova de realitat virtual», una sala tancada que permet teletransportar virtualment una persona a qualsevol indret, «com si fos un avatar». Dubreuil no va ser present a l’acte i en nom seu Núria Coll va destacar que aquest projecte «ja és possible amb la tecnologia actual, però falta que desperti l’interès dels inversors». El seu partner és Frederic Llordachs, president de Health 2.0 Espanya.

Finalment va arribar el torn del menjar i el projecte de Raquel Lamazares, que proposa unir alimentació i emoció gràcies a «La pastilla d’elBulli», una píndola que sintetitza en un instant una alimentació equilibrada amb l’experiència emocional de l’alta gastronomia adaptant-se als hàbits d’avui dia. Sònia Hurtado, de l’empresa Head Food Technology, padrina del projecte, va convidar Raquel Lamazares a unir-se a l’equip de desenvolupament dels seus productes.

«El món digital i la tecnologia fan que ho repensem tot», va dir Bibiana Ballbè. «És molt important tenir en compte els nous talents per projectar el futur de Barcelona i del món», va afegir per tancar la primera edició del Fàbrica Futur Barcelona, una iniciativa que, a partir d’ara i en properes edicions, dibuixarà el futur des de Barcelona.

Sessió #Future starts here. #ffbcn / 17 setembre. 19.30h. CaixaFòrum

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-899

Sota Setge al CCCB

tancar
L’art contemporani a les ciutats assetjades

Els setges bèl·lics en el món actual i la seva relació amb la creació artística i la llibertat centren aquesta nova proposta del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on dues instal·lacions audiovisuals i una sèrie de converses i debats plantegen una reflexió sobre la pràctica artística sota setge a la ciutat de Kabul, el setge permanent a Gaza, els setges a distància a través dels drones o el setge informatiu en el cas de Síria.

L’any 1943, durant la Segona Guerra Mundial, la ciutat Alemanya de Kassel va patir un intens bombardeig que en va destruir el 99%. A partir d’aquest fet i amb la intenció de rehabilitar la cultura i l’ètica alemanyes i el seu paper en el futur a través de l’art, l’any 1955 la ciutat va posar en marxa la Documenta, un dels certàmens d’art contemporani més importants del món.

A l’edició del 2012 de la Documenta, que se celebra cada cinc anys, una de les seves exposicions principals va tenir lloc a la ciutat afganesa de Kabul, per entendre la relació entre la societat civil, l’art i la llibertat en un context d’ocupació i conflicte. Allà va néixer «Sota Setge», l’exposició del CCCB que Chus Martínez, la seva comissària, va presentar el dimarts 16 de setembre a les 19 h, amb la presència de Mariam Ghani, una de les seves artistes, i del tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana.

Mariam Ghani, cineasta i escriptora d’origen afganès resident a Brooklyn, és l’autora de A Brief History of Collapses (Una breu història de ruïnes, 2011-2012), un dels dos audiovisuals emplaçats al hall del CCCB i que vertebren aquesta reflexió. L’obra consisteix en dues projeccions en paral·lel que, en una banda, mostren les imatges del palau Dar ul-Aman de Kabul i, a l’altra, del museu Fridericianum, seu central des del 1955 de la Documenta, a Kassel.

Ghani sincronitza a la perfecció el moviment constant de les dues càmeres, que flueixen simultàniament per l’interior dels dos edificis per explorar «les connexions de les seves respectives històries i mites», va dir l’artista: la del palau Dar ul-Aman, ara en ruïnes, que es va començar a construir el 1929 dins d’un projecte de ciutat utòpica per modernitzar l’Afganistan, i la del Fridericianum, destruït durant el bombardeig aliat del 1943 i després restaurat i convertit en seu de la Documenta per abordar el trauma del dolor infligit per Alemanya durant la guerra, i per retornar el país a l’àmbit de la cultura internacional. En paraules de Chus Martínez, són «dos edificis que representen un moment específic en què l’impuls cap a una societat més oberta cristal·litza en l’arquitectura».

L’altre audiovisual, Five Thousand Feet is the Best (Millor a mil cinc-cents metres, 2011), de l’artista israelià Omer Fast, mostra les converses de l’autor amb un operador de drones Predator i parla dels problemes psicològics que va patir per haver disparat contra civils. Després d’aquesta confessió fora de càmera, l’operador va posar fi a les entrevistes i, per completar la història, Omer Fast va recórrer a un actor que situa als carrers de Las Vegas.

Després de presentar els dos audiovisuals, Mariam Ghani i Chus Martínez van encetar una conversa que, entre altres qüestions, va tractar sobre la pràctica artística en un context de setge i sobre el treball de Mariam Ghani a l’Afganistan, per exemple en la recuperació i digitalització de moltes pel·lícules de la Filmoteca afganesa en una situació molt precària i en perill de desaparèixer després de l’època dels talibans. Una mostra d’aquesta tasca es va poder veure durant la conversa, amb la projecció de The Red Tapes (Les cintes vermelles), realitzada per Ghani a partir de filmacions inacabades del cop d’estat del 1973 i la revolució comunista.

Sobre les dificultats de la pràctica artística sota setge, l’artista va explicar que per fer art contemporani a l’Afganistan cal «jugar molt amb l’ambigüitat i evitar ser explícit», entre altres raons perquè hi ha una llei que «prohibeix la representació artística de la guerra, de fets violents o de la religió».

Fins al 9 de novembre, a més d’aquesta instal·lació audiovisual, «Sota Setge» inclourà tres debats amb periodistes i investigadors al voltant dels setges contemporanis, com és el cas de Gaza, Síria, o l’ús dels drones, que es completaran amb el programa de televisió realitzat des del CCCB Soy cámara.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-894

La commemoració d’una Diada excepcional

tancar
Gran celebració popular per a una Diada històrica

L’Onze de Setembre en què es complien tres-cents anys de la caiguda de Barcelona al 1714 va merèixer una celebració especial que va arrencar, per primera vegada, la vigília de la Diada. Una festa al carrer que, des de la plaça de Sant Jaume fins al Parc de la Ciutadella i ben bé fins a la mitjanit, va omplir Ciutat Vella de música, dansa, teatre i poesia. L’endemà, la Diada es va despertar a les vuit del matí, l’hora aproximada en què Rafael Casanova va caure ferit, amb l’homenatge de tres-cents violoncels que van interpretar el concert Érem. Som. Serem davant del Born.

Les celebracions van començar tocades les vuit del vespre del dia 10 amb una ofrena floral al Fossar de les Moreres en homenatge als caiguts en la defensa de Barcelona, per part del president de la Generalitat, Artur Mas, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. Un acte que de bon començament va marcar l’excepcionalitat de la Diada d’enguany.

Acabada l’ofrena, els ciutadans concentrats al Fossar i al passeig del Born —que la van poder seguir en una pantalla gegant— van començar a escampar-se pels carrers adjacents per acudir als més de vint espectacles i activitats previstos per a la Nit Blanca de la Diada, que, a partir de les nou del vespre van omplir carrers i places de Ciutat Vella de música, poesia, dansa i teatre, entre altres arts escèniques.

Mentre pels carrers de la Ribera desfilava la cercavila musical de l’Orquestrina Trama, o les recreacions històriques dels regiments de la Ciutat de Barcelona i de Sant Narcís, a la plaça de Sant Agustí Vell la companyia de dansa de Mar Gómez explicava una història d’amor incòmode situada entre la roba estesa d’una bugada que no s’acabava mai i una rentadora. Una actuació que al llarg de la nit va alternar-se en el mateix espai amb el teatre-dansa de la companyia de Claire Ducreux.

També a la Ribera, el poeta Josep Pedrals va oferir un recital a la plaça de Jaume Sabartés, al mateix indret on la companyia Sacude va representar el seu vistós i molt celebrat espectacle de dansa aèria sobre la façana posterior del Museu Picasso. Mentrestant, al carrer d’Allada Vermell la música va ser la protagonista de la nit, amb les actuacions de la Jazz Nicolau Experience i de Joan Rovira.

Un dels actes de la Nit Blanca que havia despertat més expectació va ser l’estrena al Parc de la Ciutadella de La ira dels peixos, un espectacle teatral sobre l’enfrontament entre cultures, la diversitat i la resistència cultural. Escrita i dirigida pel xilè Ignacio Achurra, l’obra va inaugurar la Fira de Tàrrega dos dies després.

Al Born Centre Cultural, un dels epicentres de la commemoració, centenars d’espelmes van il·luminar els carrers del jaciment arqueològic i les cases de tela i cordill que pengen de la coberta i que formen part de la instal·lació Els fils de la història, mentre la pianista Clara Peya interpretava una selecció de peces musicals dels últims tres segles.

A l’altra banda de la Via Laietana, la plaça del Rei va acollir la polifonia de Tornaveus i les danses del segle XVIII a càrrec de la Companyia Xuriach, mentre que a la plaça de Sant Jaume es van poder escoltar sardanes i altres músiques tradicionals catalanes interpretades per la Cobla de l’ESMUC i la Cobla Catalana dels Sons Essencials. La façana de la Generalitat va quedar coberta per la projecció de la senyera de Franc Aleu que, des de dies enrere, ja anunciava la celebració de la Diada.

Aquestes són només algunes de les moltes activitats que, combinades amb la calor d’una nit d’estiu, l’anar i venir de la gent i les terrasses de bars i restaurants plenes, van crear un ambient de revetlla, de gran festa popular a la vigília d’una Diada que prometia ser excepcional tant des del punt de vista commemoratiu com de reivindicació política.

 

300 violoncels

A les vuit del matí de l’endemà, més o menys a la mateixa hora que Rafael Casanova va caure ferit durant la batalla final de l’11 de setembre del 1714, 300 violoncel·listes, entre professionals i estudiants vinguts d’arreu de Catalunya, es van reunir davant del Born Centre Cultural per retre homenatge als defensors de Barcelona amb el concert Érem. Som. Serem.

Acompanyats per la soprano Marta Mateu i dirigits per Xavier Albertí, els músics van emocionar tant les autoritats com els centenars d’espectadors que s’hi van congregar, amb una partitura d’Albert Guinovart escrita expressament per a l’ocasió a partir del poema Ara mateix, de Miquel Martí i Pol.

Durant la resta del dia hi va haver entrada lliure a diverses de les exposicions que s’han presentat a Barcelona al llarg d’aquest any commemoratiu amb motiu de la celebració del Tricentenari. «El món del 1714», «Monestirs urbans en temps de guerra» o «A propòsit de l’11 de setembre», entre d’altres, van obrir les portes a la gran afluència de gent de tot Catalunya que va acudir a Barcelona per sumar-se a la manifestació de la ve baixa, que va culminar, amb un gran èxit de participació, una Diada històrica.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-892

Joan Rigol a la conferència de la Diada 2014

tancar
Rigol: «Necessitem com el pa que mengem una regeneració política»

El president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, va defensar la renovació «dels vincles de confiança entre la societat i la política», tant per tirar endavant un procés que està «obert a tothom» com per construir la Catalunya del futur, que ha d’estar fonamentada «en el diàleg, la convivència i la solidaritat».

En el tradicional acte solemne que amb motiu de la Diada se celebra cada any al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, va lligar passat, present i futur en la conferència «El 1714 vist des del 2014», pronunciada el passat dilluns 8 de setembre.

«Tota història és història contemporània», va dir Rigol citant el polític italià Benedetto Croce, abans de referir-se a la commemoració dels fets del 1714, uns fets que són «una referència directa del nostre present». Rigol va detallar alguns dels episodis del setge i de la repressió posterior a la caiguda de Barcelona fa tres-cents anys, «una derrota que no és definitiva», va remarcar.

A continuació el polític va citar diversos documents històrics que evidencien la repressió continuada que han patit la llengua i la cultura catalanes al llarg de tres-cents anys, però va matisar: «Seria tergiversar la meva intenció fer-me dir que tot espanyol participa d’aquesta catalanofòbia. Ni de bon tros.» Tot seguit, Rigol va dedicar part del seu discurs a reafirmar la identitat catalana: «Som una nació, i sembla estrany que després de tres-cents anys encara ho haguem de demostrar», i va afegir: «Som subjectes polítics, i si això no està a la Constitució és perquè la fossilitzen».

Pel que fa al procés sobiranista, el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir va dir que s’ha de basar en el diàleg, que «per a la Catalunya moderna és un valor sagrat». «Aquells que preconitzen fractures no se n’adonen, que la catalanitat és una experiència de màxima obertura i convivència», va afirmar.

Pel que fa al futur, «voldria que el nostre fos un país cohesionat, on es reafirmi l’estat del benestar, que és l’expressió de la solidaritat», va dir Rigol, per a qui «una societat que deixa de banda els més febles no està cohesionada». Aquesta és una prioritat del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, va explicar el seu president: «Volem una solidaritat generacional, territorial, de desenvolupament sostenible i de suport a l’emprenedoria com a generadora de riquesa.»

A l’última part del discurs, Rigol va dir que, per tirar endavant aquest projecte, «necessitem com el pa que mengem una regeneració política» i que els polítics «tinguin credibilitat cada dia per poder demanar esforços i deures als ciutadans». «Cal un lligam de confiança renovat entre societat i política», va reiterar. Per acabar, Rigol es va referir a Barcelona com un «exemple de fidelitat nacional, on fa tres-cents anys el seus ciutadans van posar el coll per defensar la nostra identitat».

Acabada la conferència, l’alcalde Xavier Trias va afegir que «bona part de la força del procés està en la pluralitat que caracteritza també la ciutat de Barcelona», que, com a capital de Catalunya, «sempre estarà al costat de la Generalitat i del Parlament».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-888

Jornades: «L’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió»

tancar
Un pas endavant en el coneixement de la història

En el marc del Tricentenari BCN, el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines va tornar a fer un pas endavant en el coneixement del paper de l’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió amb l’organització d’unes jornades cabdals per entendre els fets i la societat del 1714 que van reunir durant dos dies investigadors de l’àmbit públic, privat i eclesiàstic per reflexionar i posar en comú els fruits de les seves recerques.

Responsables també de l’exposició «Monestirs urbans en temps de Guerra», que gaudeix d’un gran èxit de públic i ha estat elogiada des de diversos àmbits tant pel contingut com per la forma, el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines (SAF) continua abocat en aquest any commemoratiu a la difusió de la història, en aquest cas a través de les jornades «L’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió», que es van celebrar el 5 i 6 de setembre a la Sala Martí l’Humà del MUHBA.

A la presentació hi van participar Coloma Boada, del SAF, Joan Roca, director del MUHBA, i Toni Soler, comissari dels actes de commemoració del Tricentenari a Barcelona. Boada va destacar la implicació de l’Església, en tota la seva diversitat, en la Guerra de Successió des de l’inici: «va acollir reunions clandestines, va fer propaganda, servia d’enllaç a través de les confessions i assistia tant el poble com els combatents».

Per la seva banda, el director del MUHBA va subratllar que la celebració d’aquestes jornades ha suposat «una important mobilització de la recerca feta durant anys als arxius parroquials i altres institucions eclesials», per exemple el de la Basílica de Santa Maria del Pi —on fins l’octubre d’enguany es pot veure l’exposició «Santa Maria del Pi, una comunitat assetjada»—, o el del mateix SAF, que conserva nombrosos documents inèdits i desconeguts fins i tot per la comunitat científica.

Al seu torn, Toni Soler va afirmar que l’estudi del paper de l’Església durant el conflicte «és bàsic per entendre els fets que commemorem». «Entre el públic en general hi ha una demanda de coneixement del passat que és evident», va continuar el comissari, «i per conèixer millor com eren, com pensaven i quines pors i estímuls sentien els barcelonins de l’època, no hi ha dubte que el fet religiós no es pot deixar de banda.»

Un cop inaugurades les jornades, l’historiador i director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, es va fer càrrec de la ponència inaugural, titulada «L’Església catalana i el setge de Barcelona de 1713-1714». Abans d’entrar en matèria, però, Alcoberro va voler deixar palès que els resultats de les recerques de base que es presenten en aquestes jornades del SAF «ens permetran superar i capgirar alguns dels tòpics que s’han anat repetint sense base científica».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-883

Caminada popular amb l’APP «BCN 1714»

tancar
Una història compartida

Dues-centes cinquanta persones vestides amb una samarreta vermella i guiades per l’aplicació per a mòbils «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», van caminar pels carrers de la Barcelona del segle XVIII i els escenaris principals de la Guerra de Successió acompanyades per Toni Soler, comissari del Tricentenari BCN, i l’historiador Dani Cortijo, assessor històric i guionista de l’aplicació.

Un quart de miler de persones vestides de vermell, equipades amb auriculars i amb el mòbil a la mà, no passen desapercebudes: «Això és una marea roja; sembla que celebrem una victòria de la selecció espanyola!», va dir Toni Soler als participants reunits a la plaça de Catalunya un cop es van haver posat la samarreta obsequi del Tricentenari BCN i dissenyada expressament per a l’ocasió. L’objectiu de la concentració, que va tenir lloc el passat dissabte 6 de setembre, era compartir l’itinerari proposat per l’aplicació «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», l’audioguia en sis idiomes per a dispositius mòbils desenvolupada conjuntament pel Tricentenari BCN i Catalunya Ràdio.

Poc abans de les deu, l’hora prevista de sortida, i després que els participants posessin a punt els mòbils, Toni Soler i Dani Cortijo van explicar-los tant les qüestions pràctiques del recorregut com el funcionament de l’aplicació. «Es tracta de fer una passejada agradable per Ciutat Vella i conèixer tant els fets del 1714 com la vida dels barcelonins al segle XVIII», va apuntar Soler. Per la seva banda, Cortijo va assenyalar que les narracions «s’acosten més a la vida quotidiana dels ciutadans que no a la gran política». L’historiador i autor del blog «Altres Barcelones» també va destacar la resta de continguts de l’aplicació que converteixen l’itinerari en una experiència auditiva, com «els efectes sonors que recreen l’ambient de l’època i la música que s’escoltava al segle XVIII, que ha estat recuperada per la Companyia Xuriach».

Les explicacions dels catorze punts del recorregut són narrades per les veus de Toni Soler, a la versió catalana; l’actor Santi Millán, a la castellana; el també actor Sergi López, en francès; l’arquitecta Benedetta Tagliabue, en italià; l’escriptor Matthew Tree, en anglès —«tot i que ara ja parla millor el català», va apuntar Soler fent broma— i el xef Hideki Matsuhisa, que era present a la caminada i que, encarregat de la versió en japonès, «suposem que també ho ha fet molt bé», va remarcar el comissari del Tricentenari BCN. Cadascun d’ells aporta el seu toc personal a la narració amb comentaris i suggeriments propis sobre els diferents punts de l’itinerari.

Amb els participants ben informats i després d’escoltar el primer àudio introductori, Soler i Cortijo van liderar la comitiva cap al Portal de l’Àngel, el segon punt de l’itinerari, on els narradors aprofundeixen en les causes de la Guerra de Successió fins que, en arribar a la Catedral, els trets, els timbals i el so insistent d’una campana ens transporten a la batalla final del 1714 i al repic de l’Honorata, la campana de la Catedral que l’11 de setembre va tocar a sometent cridant els ciutadans a la defensa de la ciutat. «Com a càstig per cridar a la resistència, l’Honorata va ser fosa pels ocupants», expliquen els narradors a l’APP «BCN 1714» entre altres fets d’interès.

El seguici va continuar a bona marxa fins a la plaça de Sant Jaume i l’antiga façana del Consell de Cent, al carrer de la Ciutat, des d’on va enfilar el carrer de Jaume I per arribar a la plaça de la Llana, la setena etapa de l’itinerari. Deixant enrere el record dels gremis dels llaners, flassaders o sabaters que van defensar la ciutat integrats a la Coronela, els participants van continuar pel carrer dels Carders, el monestir de Sant Pere de les Puel·les, el Convent de Sant Agustí, el carrer Montcada, el Fossar de les Moreres i el Born Centre Cultural, abans d’arribar, al cap de dues hores, a l’últim punt de l’itinerari, situat al Parc de la Ciutadella, davant del Parlament de Catalunya. «Se’ns ha fet curt», deien alguns participants en acomiadar-se de la resta del grup, a qui, en general, l’experiència va deixar un bon gust de boca.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-881

El Tricentenari BCN a la fresca

tancar
Turistes i residents gaudeixen de l’estiu del Tricentenari

Els turistes nacionals o estrangers que aquest estiu han visitat Barcelona s’han trobat amb una ciutat on l’empremta del Tricentenari és present en molts dels indrets més freqüentats, especialment del centre de la capital. Exposicions i instal·lacions que no sortien a les seves guies de viatge han sorprès els visitants estrangers, com ara el circuit d’arquitectura efímera BCN Re.set, el fotomosaic de Joan Fontcuberta a la plaça d’Isidre Nonell o l’itinerari «La batalla final», amb els còmics al carrer d’Oriol Garcia Quera, a més de les nombroses exposicions relacionades amb el 1714.


Història i creativitat a peu de carrer

Les temperatures inusualment suaus del mes d’agost, amb més dies núvols que no pas de sol, no han estat impediment perquè les platges de la Barceloneta s’omplin igualment a vessar de turistes i de barcelonins que passen l’estiu a la ciutat. Enguany, però, de camí a la platja des del passeig de Joan de Borbó, uns i altres sovint s’aturen a la instal·lació del BCN Re.set «Europa», de l’estudi suís ETH Zürich & Urban-Think Tank i l’ESARQ (UIC). Aquí, mentre els adults s’entretenen a observar la construcció i a llegir el plafó explicatiu, els més petits prenen possessió dels gronxadors que pengen de la sòlida estructura de ferro i que es resisteixen a abandonar; la platja pot esperar una estona més.

Precisament, el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set, comissariat per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, ha estat una de les activitats del Tricentenari a Barcelona de la qual més han gaudit tant turistes com residents durant el mes d’agost. Unes instal·lacions que han estat una sorpresa per als visitants vinguts d’altres països, la gran majoria desconeixedors de la commemoració dels fets del 1714 que se celebra a la ciutat. La instal·lació «Identitat», de l’estudi d’arquitectura xinès Urbanus i La Salle (URL), situada a la plaça Nova, a tocar de la catedral, ha estat una de les més vistes. La seva estructura de bambú ha tingut un gran èxit com a fons de selfies i tota mena de fotografies de record.

Molt a prop, a la plaça d’Isidre Nonell —un oasi de tranquil·litat a pocs metres d’on es concentra la majoria de turistes—, el gran petó del fotomosaic creat per Joan Fontcuberta «El món neix en cada besada» rep un constant degoteig de visitants que el descobreixen per atzar o bé gràcies al boca-orella. Aquest va ser el cas de l’Anabel i en Lluís, de Mollet i Granollers respectivament, una parella de visita a Barcelona que, inspirats per l’obra de Fontcuberta, s’hi van fer un llarg i apassionat petó.

A l’Arc de Triomf el pavelló «Memòria», de l’estudi irlandès Grafton Architects i ELISAVA (UPF), comparteix l’admiració de turistes i altres transeünts amb la vinyeta de còmic gegant que forma part de l’itinerari «La batalla final», on el dibuixant Oriol Garcia Quera il·lustra els episodis bèl·lics de les darreres hores del setge en tretze grans plafons situats en els indrets precisos on van tenir lloc ara fa tres-cents anys. Seguint pel passeig de Lluís Companys cap al parc de la Ciutadella, el mapa gegant interactiu del Tricentenari BCN, que mostra la trama urbanística de la Barcelona emmurallada de principis del segle XVIII superposada amb l’actual, ha estat una altra de les sorpreses amb què s’han trobat el turistes, que no han deixat passar l’ocasió de fotografiar-lo i de comparar-lo amb els seus plànols actuals i guies de la ciutat.

A gairebé 150 metres de distància, dins del recinte del parc, «El mur de la Ciutadella» del BCN Re.set, dissenyat per Tagliabue i Ollé per transformar «un fantasma de la repressió en un espai obert, de participació i lleure», canvia constantment d’aspecte en una de les seves cares, reservada expressament perquè qualsevol ciutadà s’hi pugui expressar. És el cas, per exemple, dels grafiters parisencs Thomas De Doerty, «Main», «Wallas» i «Zoen», que hi van deixar constància, tot i que efímera, del seu talent. «Ens vam assabentar per internet que aquí disposàvem d’un espai on es pot pintar lliurement», va dir De Doerty, que resideix a Barcelona i va convidar els seus col·legues francesos a visitar-lo durant l’estiu.

Pocs turistes, en canvi, a la instal·lació «La biblioteca dels llibres perduts», de l’arquitecta índia Anupama Kundoo i l’IAAC, que, situada a la plaça de Salvador Seguí, al cor del Raval, davant de la nova Filmoteca i a recer dels circuits més turístics, és freqüentada majoritàriament per la gent del barri, veïns originaris de diversos països del món que s’asseuen sota els arbres de llibres per prendre-hi la fresca, veure com els més petits juguen a pilota o observar l’entrar i sortir dels espectadors de la Filmoteca.

Les tres-centes samarretes negres esteses en cables d’acer que uneixen el MACBA i el convent dels Àngels a la instal·lació «Diversitat», de l’arquitecta francesa Odile Decq i Recetas Colectivas, formen part de l’escenari on desenes d’skaters sobrevolen el paviment de la plaça amb els seus monopatins per perfeccionar salts i acrobàcies. L’ambient és més tranquil a la plaça de la Mercè, on els transeünts topen sorpresos amb la gran estructura inflable suspesa a l’aire amb la qual els arquitectes Yael Reisner i Peter Cook, en col·laboració amb Straddle3, fan una vindicació de la democràcia basada en els drets humans.


Museus i exposicions: oberts per vacances

Pel que fa a les exposicions, dues de les més freqüentades han estat «El món del 1714» i «Monestirs urbans en temps de guerra», al MUHBA, on les persones que ja tenien previst visitar el museu «s’han mostrat molt interessades a veure també aquestes exposicions temporals», segons explica el personal del centre, atrafegat amb la multitud de turistes que individualment o en grup s’acumulen a l’entrada. «Sobretot els europeus», puntualitzen.

En el cas de les exposicions «Una mirada al 1700 a partir dels gravats de la col·lecció Gelonch Viladegut» i «Rafael Casanova. La popularització d’una escultura monumental», totes dues al Museu Frederic Marès, han estat visitades sobretot per «gent d’aquí que ja sabia el que venia a veure; si hi ha entrat algun turista estranger ha estat per casualitat», afirmaven al museu.

El Born Centre Cultural, en la mateixa línia que la resta de l’any, ha estat un dels espais més visitats de la ciutat. A més del jaciment arqueològic, l’exposició permanent «De les pedres a les persones» i la temporal «Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714», l’antic mercat ha acollit durant l’agost la mostra «1714: El català ahir, avui i demà: Et prenc la paraula», un repàs per la repressió del català al llarg de la història i una anàlisi del seu present i el seu futur. En el mateix espai també s’ha pogut admirar una maqueta de 3 x 2 metres que reprodueix amb tota fidelitat la batalla de Santa Clara, recreada amb més de 1.500 miniatures d’unitats d’infanteria, cavalleria i artilleria.

Han estat, però, moltes més les exposicions del Tricentenari BCN que no han tancat durant l’agost. Per esmentar-ne algunes: «Salvadoriana», el gabinet de curiositats de la família Salvador, a l’Institut Botànic; «Buno», d’Antonio Gagliano, a la Fundació Joan Miró; «Les músiques dels 1714s», al Museu de la Música; «300 Onzes de Setembre», al Museu d’Història de Catalunya, o «El món de la salut a la Barcelona de 1714», al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Una variada oferta per posar-se al dia dels actes de commemoració del Tricentenari abans d’encarar la recta final al mes de setembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-875

«Catalunya 1714», de Salvador Brotons

tancar
Un poema simfònic escrit «amb el cor»

El director i compositor Salvador Brotons va presentar a L’Auditori de Barcelona la seva obra Catalunya 1714, un poema simfònic que recrea la cruesa del setge borbònic i el plany del poble català per la pèrdua de les seves llibertats i que, inspirat en els temps actuals, culmina amb la reafirmació i la reivindicació de la seva identitat. Sota la direcció de Brotons, l’OBC, la Coral Càrmina, el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió van emocionar un públic entregat i participatiu que es va fer sentir al final de la vetllada.

Amb les notes de l’obertura Coriolà (1807), de Beethoven, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida per Salvador Brotons, va obrir la primera part del recital que es va celebrar el passat dissabte 19 de juliol a la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona dins del cicle Els concerts del Tricentenari.

En un ambient de gran estrena i sense cap butaca lliure, el caràcter èpic del programa es va mantenir amb la interpretació de l’Obertura 1812, escrita per Txaikovski el 1880 per commemorar el setantè aniversari de la derrota de Napoleó a Rússia. La potència i el vigor de la composició van escalfar la sala i van deixar el públic preparat per al plat estrella de la nit: l’obra Catalunya 1714, creada per Brotons per commemorar el tres-cents aniversari dels fets del 1714 i que es reservava per a la segona part de la vetllada.

Després del descans, la Coral Càrmina, el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió van sortir a l’escenari per sumar-se a l’OBC en la interpretació d’una obra «escrita amb el cor», en paraules del mateix Brotons, que reflecteix l’ambient que es respirava a Catalunya i Barcelona durant el setge i després de la desfeta del 1714 i que culmina amb les reivindicacions sobiranistes que van arrencar amb la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.

La rapsòdia encadena vuit parts en les quals, al llarg d’uns apassionats i intensos vint-i-cinc minuts, es poden sentir les notes de diverses melodies populars de tots dos bàndols, com per exemple La cançó d’en Bac de Roda, El cant dels ocells, Els Segadors, La cançó de Mambrú o Plany, amb la qual s’expressa el dolor i la nostàlgia per la pèrdua de les llibertats catalanes després de la victòria borbònica.

«L’obra havia d’acabar aquí, però en el moment tan encisador que estem vivint no podia concloure amb una derrota», havia dit el compositor a la presentació. Per aquest motiu, a les dues últimes parts de la peça, «Creixença i voluntat de ser» i «Afirmació nacional», els timbals recreen els crits d’independència dels manifestants en un crescendo on la melodia d’Els Segadors cobra cada cop més protagonisme fins a esclatar en un presto brutale que posa fi a la partitura.

La passió dels assistents va estar a l’alçada de la de l’obra i el seu compositor, a qui van dedicar, dempeus, una gran ovació. Un bis de la part final del concert no va refredar l’ànim del públic, a qui Brotons va correspondre amb una interpretació de la versió d’Els Segadors per a coral i orquestra d’Antoni Ros Marbà que va ser corejada amb entusiasme per tot l’auditori.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-872

Fundació Miró: Arqueologia preventiva 4

tancar
«Buno», d’Antonio Gagliano

A la quarta i darrera exposició del cicle «Arqueologia preventiva» de la Fundació Joan Miró, Antonio Gagliano reflexiona sobre la ineficàcia d’un excés de memòria que ens condueix al col·lapse i a la «fossilització». Un discurs que articula al voltant de Montjuïc i la seva xarxa de museus, monuments, panoràmiques i arxius, que, des de l’Exposició Internacional del 1929, han convertit la muntanya en un “impotent” sistema memorístic generador de discursos històrics.

Ireneo Funes, protagonista del conte de Jorge Luis Borges Funes el memorioso (1944), va perdre la capacitat d’oblidar quan es va lesionar la columna vertebral en caure d’un cavall. «Mi memoria es como vaciadero de basuras», diu Funes, a qui el fet de recordar-ho tot li impedeix pensar. «Pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer», afegeix el protagonista d’aquest conte amb el qual Antonio Gagliano exemplifica el discurs de Buno, l’obra que exposa fins al 7 de setembre a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.

Per titular la mostra, l’artista pren el nom de l’alemany Johannes Buno (1617-1697), un dels darrers artífexs de l’ars memoriae, que va desenvolupar un sistema mnemotècnic en què la descripció d’un seguit d’episodis històrics acabava materialitzant-se en un dibuix d’éssers ficticis i monstruosos. Perquè, per a Gagliano, «Montjuïc també es pot entendre com un d’aquests monstres que inevitablement ens porten al col·lapse».

El creador posa en escena aquest relat en tres actes que comencen pel «Guió», una publicació amb la qual forma una pila en una de les parets de la sala i que els visitants es poden endur gratuïtament, on desenvolupa tota la teoria sobre la qual recolza l’exposició, i on analitza també el diorama de la cova d’Altamira que es va instal·lar al Palau Nacional durant l’Exposició del 1929 i que, segons Gagliano, va ser «la primera pedra del centre d’acumulació d’intel·ligència en què s’ha transformat la muntanya de Montjuïc».

Aquesta publicació serveix de base del segon acte, «Fragments monumentalitzats», tres pantalles que «comencen a estendre els relats per l’espai» a través de la projecció en vídeo de diversos casos històrics de representació del temps. En un moment donat, les pantalles van servir també d’escenari improvisat per a les ombres xineses que, furtivament i aprofitant la llum blanca dels projectors, unes nenes que visitaven l’exposició no es van poder estar de representar.

Les projeccions enllacen amb la «Galàxia transferida a la línia artificial», la tercera part de la mostra, formada per 40 dibuixos sobre alumini en què l’artista reprodueix mimèticament documents originals relacionats amb fets històrics. En paraules d’Oriol Fontdevila, comissari del cicle, «a través de les còpies, Gagliano allibera aquests fets de les narratives convencionals i assaja noves associacions que, a escala interplanetària, connecten els fets fundacionals de Montjuïc amb els d’altres indrets del món».

Buno es completarà amb el «Taller no lineal», un laboratori ambulant que entre el 10 i el 13 de setembre es desplaçarà en una rulot pel barri de Bellvitge per engegar diversos processos d’investigació a l’entorn de la història del barri. A càrrec del mateix Gagliano, el taller també s’inscriu en els actes de commemoració del 50è aniversari de Bellvitge.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-859

«Amnèsia col·lectiva» a la Fundació Miró

tancar
Un simposi internacional reflexiona sobre les commemoracions

La Fundació Miró i el Tricentenari BCN, dins del cicle «Arqueologia preventiva», proposen un diàleg entre l’art i la història en aquesta escola d’estiu que, a través d’un simposi internacional i un taller, explora l’oblit col·lectiu com a revers crític de la memòria col·lectiva i posa en qüestió els actes commemoratius. Uns actes que, segons va dir l’historiador Enzo Traverso a la primera jornada, sovint són «un producte polític, una reconstrucció del passat convertit en mercaderia».

L’autosatisfacció, el presentisme i l’ús que es vol fer del passat en un sentit o en un altre són, per a Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, «alguns dels defectes de fàbrica de les commemoracions com a iniciatives polítiques que hem d’intentar evitar», segons va apuntar a l’obertura del simposi La cultura memorial contemporània a debat, que va tenir lloc el passat 8 de juliol a la biblioteca de la Fundació Joan Miró.

«Que el Tricentenari es qüestioni a si mateix és una necessitat indefugible a la qual no hem volgut renunciar», va continuar Soler, per a qui, d’altra banda, la commemoració del 1714 és merescuda i plena de sentit: «És una constatació que els ciutadans han volgut commemorar el 1714 des de pocs anys després dels fets, passant per dues dictadures, fins a arribar als nostres dies.»

Per la seva banda, el comissari del cicle «Arqueologia preventiva», Oriol Fontdevila, després de fer una introducció dels continguts de l’escola d’estiu, va impartir la primera conferència del simposi, en la qual es preguntava si existeix un art de l’oblit com a rèplica a l’art de la memòria. El crític d’art va recordar sant Agustí, que deia que l’oblit no és una absència pura, perquè «és possible recordar que hem oblidat alguna cosa».

Per a Fontdevila, hi va haver «un divorci entre l’art i la memòria» quan aquesta va voler esdevenir història, una ciència lògica que «abandonava el substrat mític, poètic, narratiu i artístic de la memòria». Aquesta tendència s’ha revertit en els últims anys, quan l’art ha convergit amb el vessant científic de la història, «com fa el cicle “Arqueologia preventiva”, on l’art esdevé una eina d’investigació i anàlisi».

A continuació va intervenir Enzo Traverso, historiador i professor a la Cornell University de Nova York, qui per començar va precisar que memòria i oblit són «dues dimensions del mateix procés de construcció del passat des del present». Per a Traverso, estem en un moment d’emergència de la memòria que «gairebé ens ha envaït l’espai públic». Aquests indrets de la memòria «sacralitzen un passat que es percep com perdut», va afegir l’historiador.

Per comprendre aquesta invasió memorial que estem vivint, segons Traverso, cal explicar que el segle XXI «neix sota el signe d’un eclipsi de les utopies que es van esfondrar al segle passat», una característica que el diferencia dels segles anteriors, on encara hi havia un horitzó d’esperança. «Un món sense futur mira al passat», va afirmar Traverso, coincidint amb el filòsof Andreas Huyssen, un dels referents intel·lectuals del cicle «Arqueologia preventiva», que va diagnosticar l’eclosió de la memòria històrica actual com «l’altra cara de la moneda d’una pèrdua de confiança en els nostres futurs col·lectius».

Aquest ressorgiment del passat es focalitza sobretot en les víctimes, «els autèntics protagonistes de les polítiques de la memòria i de les revisitacions que en fa la indústria cultural», va explicar l’historiador, que tenen lloc en «un presentisme —un temps en acceleració permanent molt propi de Wall Street— que és etern, sense cap projecció cap al futur i incapaç de generar noves utopies», va afegir Traverso, entre moltes altres i interessants reflexions sobre els símbols, els indrets i les polítiques de la memòria al segle XXI.

A més del simposi, que compta amb la participació, entre d’altres, de Miriam Basilio, Joan Roca i María Ruido, l’escola d’estiu ha programat el taller Prospeccions en la ciutat informal, en el qual s’aborda el barraquisme dels anys cinquanta i seixanta a Montjuïc vist com un exemple d’allò que la ciutat ha volgut oblidar, en unes jornades que s’allargaran fins al proper 11 de juliol.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-857

Tercera conferència #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Cinema en xarxa, relacions digitals, art líquid i teletransportació

La tercera i última sessió del #ffbcn —en espera de l’acte final, que tindrà lloc el 17 de setembre— va abordar el futur del cinema, de l’art, de les relacions personals i de la comunicació. La imaginació dels joves creadors, fonamentada en un treball previ de documentació i prospectiva, va generar propostes com ara una xarxa social que connecti públic i professionals del cinema, una aplicació que fongui les relacions digitals amb les físiques, l’Spotify de les emocions o l’Skype de la teletransportació.

Per començar la conferència, Bibiana Ballbè va fer pujar a l’escenari el jove talent Bernat Saumell, a qui l’experiència com a productor i actor del llargmetratge Barcelona, nit d’estiu —guanyador del Premi Gaudí 2014 a la millor música original, creada per Joan Dausà— l’ha portat a imaginar per al futur del cinema una xarxa social audiovisual que ha batejat amb el nom d’Artistic Island Network. Aquesta xarxa posaria en contacte en temps real directors, productors, actors i, sobretot, el públic, que per a Saumell «és el més important per al món audiovisual». A més de ser útil per a la professió, aquesta aplicació per a mòbils «posaria els futurs espectadors en contacte directe amb el projecte des del seu naixement» i esdevindria una valuosa eina de màrqueting.

L’expert Jordi Ripoll, director i soci fundador de Filmin, el web de cinema que permet veure pel·lícules en streaming de manera legal, va valorar positivament el projecte del jove creador i la seva utilitat: «Espero poder-la fer servir», va afegir. A continuació, entre altres reflexions sobre el futur del cinema, l’empresari va apuntar la necessitat «d’indexar totes les pel·lícules a la xarxa, tal com va fer Google amb les pàgines web», perquè tothom les conegui i hi pugui tenir accés.

El futur de les relacions personals, el segon eix de la conferència, el va dibuixar el publicista, relacions públiques i creador emergent del #ffbcn Jordi Valls, qui abans de presentar la seva proposta va voler deixar clara la premissa que «el món digital és tan real com el món físic». Fet aquest aclariment, Valls va proposar unir el millor de tots dos mons, sense separar-los, i va imaginar una aplicació per a aquest fi.

Al seu torn, l’experta en comunicació personal Teresa Baró va assenyalar que les relacions estan construïdes a través de rituals que seguim cada dia i que la tecnologia digital ha accelerat, perquè ens permet relacionar-nos amb moltes més persones, a canvi, però, de «dedicar menys temps a cadascuna d’elles». D’altra banda, segons Baró, el món digital ens permet estalviar-nos «el mal tràngol» d’intentar lligar en una discoteca, per exemple, perquè ara els preàmbuls d’una relació «es fan amb un sol clic». L’experta va apuntar també la possibilitat que en el futur la tecnologia digital faci que la parella tal com l’entenem ara sigui innecessària.

La següent jove creadora a pujar a l’escenari va ser Mar de Prada, historiadora de l’art, que va presentar «l’Spotify de les emocions». La idea va sorgir a partir dels resultats de la seva prospecció de futur, que indiquen que l’art «deixarà de ser material per convertir-se en un intercanvi purament emocional i efímer». Aquests impactes emocionals, tal com els imagina De Prada, es podran emmagatzemar i reproduir quan vulguem i, fins i tot, «crear llistes d’emocions i compartir-les».

L’expert en la matèria, el productor cinematogràfic, professor i director del Movil Film Fest, Alberto Tognazzi, va celebrar la idea de la jove creadora, a qui va suggerir que, per completar-la, considerés també incorporar-hi «l’aspecte narratiu, perquè en l’art les emocions pures són interessants, però poden acabar essent estèrils». Tognazzi, recordant el sociòleg Zygmunt Bauman i el seu concepte dels «temps líquids», va afirmar que, avui, «l’art també és líquid, i a la xarxa s’està diluint en bits». Per acabar, Tognazzi va definir l’art com el llenguatge de les emocions, «que ens ajuda a coneixe’ns més a nosaltres mateixos i a enfrontar-nos a la complexitat del futur d’una manera més simple».

El darrer eix de la sessió, el futur de la comunicació, va anar a càrrec de l’enginyera de telecomunicacions Laura Dubreuil, que desenvolupa instruments mèdics en el camp de la neurociència a Boston i no va poder ser present a l’acte. A través d’un vídeo, Dubreuil va explicar el seu projecte, «l’Skype de la teletransportació», basat en el que es coneix com a «cova de realitat virtual», una sala tancada que permet teletransportar virtualment una persona a qualsevol indret, «com si fos un avatar». Dubreuil va destacar la utilitat mèdica d’aquest projecte, que permetria «visitar, i fins i tot operar, un pacient a distància».

El contrapunt de l’expert el va posar Frederic Llordachs, metge i fundador de Doctoralia, que va pronosticar la mort dels hospitals tal com els entenem ara en un futur en què els dispositius portàtils mesuraran l’activitat del cos i alertaran a distància de qualsevol anomalia. «Amb aquests dispositius se salvarien moltes vides», va dir Llordachs, qui per acabar va afirmar que, sens dubte, «els metges de capçalera del futur seran digitals».

 

Podeu veure la conferència íntegra en aquest vídeo a YouTube: http://youtu.be/7wTkAm7w0D8, o bé a Vimeo: http://vimeo.com/99904444

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-856

«El món neix en cada besada», de Joan Fontcuberta

tancar
La ciutat del petó

El gran i apassionat petó que ha creat Joan Fontcuberta en un fotomosaic mural a partir de milers de fotografies amb les quals els ciutadans de Barcelona han expressat la seva idea de llibertat, formarà part per sempre més del paisatge de la ciutat per recordar que els barcelonins volen «Viure lliures» en un futur «esperançat, ple d’optimisme i estimació».

Petons heterosexuals, homosexuals, fraternals, entre pares, mares i fills, formen part de les quatre mil imatges que van enviar el barcelonins quan se’ls va demanar que expressessin el seu «moment de llibertat» per participar en el fotomosaic mural de Joan Fontcuberta, El món neix en cada besada, que domina des d’ara i per sempre la plaça d’Isidre Nonell, al centre de la ciutat.

En la intimitat de la paret situada al fons de la plaça, on creixen, encara joves, diversos arbres de l’amor —coneguts també amb el nom menys apropiat per a l’ocasió d’«arbre de Judes»–, el petó de Fontcuberta transmet passió i entrega sense reserves: «Tenia clar que no volia fer un mur de les lamentacions, sinó un mur de joia que proposés un futur optimista que val la pena viure», va dir el fotògraf i artista plàstic a l’acte d’inauguració.

Per a Fontcuberta, les quatre mil fotografies enviades pels ciutadans són «l’ADN d’aquest fotomosaic, que espero que contribueixi a la història del petó fotogràfic, del qual tenim tantes grans icones». Per al seu autor, El món neix en cada besada també simbolitza, «d’una manera física», els murs del Facebook, «on la gent comparteix amb els altres els seus moments de felicitat».

El petó de Fontcuberta és un dels llegats permanents que deixarà a la ciutat l’any commemoratiu del Tricentenari a Barcelona. Per al seu comissari, Toni Soler, «aquest petonàs serà una nova icona de la ciutat que ajudarà a explicar qui som i què celebrem d’una manera gràfica i estimulant».

Soler, recordant La ciutat del perdó, l’article en què Joan Maragall va demanar infructuosament que el pedagog Ferrer i Guàrdia fos perdonat —després de ser acusat injustament d’instigador de la Setmana Tràgica—, va dir que li agradaria que, «a partir d’ara, Barcelona fos coneguda també com la ciutat del petó».

Per tancar l’acte d’inauguració, l’alcalde Xavier Trias va afirmar que aquest mural representa la cultura, el coneixement, la creativitat i la innovació que caracteritzen la ciutat de Barcelona. «El futur es construeix a partir de l’estimació i de l’afecte», va dir l’alcalde. «Hem d’estar orgullosos del que som, però també hem de ser capaços de ser oberts i entregar-nos als altres», va afegir.

A banda de l’obra física, al web del Tricentenari hi ha un mosaic virtual on es poden veure amb detall les fotografies que integren el mural.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-855

M.U.R.S., de La Fura dels Baus

tancar
Els setges moderns a les nostres mans

La Fura dels Baus converteix el públic, tancat entre els murs del fossat del castell de Montjuïc, en rates de laboratori en un experiment ciutadà que vol posar en evidència com el poder utilitza la tecnologia per controlar-nos. Un setge invisible al qual ens sotmetem dòcilment i sense adonar-nos-en a través dels telèfons intel·ligents que dominen la nostra vida quotidiana i que a M.U.R.S., el primer SmartShow de la història, acaben sent un instrument de repressió que ens traeix i ens delata.

Fa temps que intel·lectuals del camp de la sociologia o les noves tecnologies alerten sobre els perills polítics i socials que s’amaguen sota el concepte de smart city i, fins i tot, sobre l’amenaça que poden suposar per al sistema democràtic. Amb motiu del Tricentenari, La Fura dels Baus se suma a aquest corrent crític amb l’espectacle M.U.R.S., una reflexió sobre l’obsessió per la seguretat, alimentada per la por, que ens fa vulnerables als setges invisibles als quals ens sotmetem diàriament a través de la tecnologia.

Bellesa, diners, seguretat i sostenibilitat per a un món perfecte

L’experiment va començar tocades les deu de la nit, amb les instruccions perquè el públic posés a punt els smartphones i carregués l’aplicació de M.U.R.S, imprescindibles per seguir i entendre l’espectacle, que dividia el recinte en quatre àrees: Wellness, El Dorado, Eco i Security, que representen quatre dels valors dominants en què, segons La Fura dels Baus, avui dia s’adoctrina massivament la població.

A Wellness, el primer dels espais, dedicat al culte al cos i al mite de l’eterna joventut, una coach simpàtica i somrient animava el públic a cridar, córrer o saltar seguint les instruccions que rebia pel mòbil i al ritme de la música, amb l’objectiu de cremar com més calories millor, d’acord amb el comptador de calories consumides que apareixia a la pantalla de l’smartphone. El públic obeïa i s’ho passava d’allò més bé fent el que se li manava i participant en l’espectacle.

A continuació, a l’espai El Dorado, un animador igual de simpàtic i somrient convidava els assistents a guanyar diners fàcils apostant a través del mòbil si l’índex borsari que es projectava en una gran pantalla pujaria o baixaria. Als guanyadors, identificats per l’aplicació a la qual tothom havia accedit a través d’un nom d’usuari, se’ls premiava i se’ls feia pujar al podi.

Igual de divertits, simpàtics i aparentment innocents eren els espais següents: el dedicat a l’ecologia (Eco), on s’indicava al públic que havia de reciclar o simular que plantava una llavor, o el de la seguretat (Security), on els que es deixaven fer una fotografia es podien veure projectats en una pantalla gegant integrats en les peces d’un joc de Tetris. Tot plegat, una gran gimcana en la qual, fins aleshores, el públic hi participava despreocupat i feliç.

És per la vostra pròpia seguretat

De sobte, però, una explosió seguida d’un incendi a la zona de les taquilles va canviar la cara de l’espectacle. Segons els noticiaris projectats a les pantalles, es tractava d’un atemptat terrorista. Una imatge captada per les càmeres de seguretat mostrava el sospitós, i es convidava el públic que, si el veia, el delatés. «Aquí, aquí!», cridaven algunes veus, mentre feien aparició una noia embolcallada amb plàstics i un vehicle blindat on es podia llegir en grans lletres: «Seguretat».

A continuació, les pantalles dels mòbils, il·luminades amb els colors groc, blau, vermell o verd que identificaven els quatre espais temàtics, obligaven els espectadors a separar-se i congregar-se immediatament a la zona que se’ls indicava. Un cop a l’àrea corresponent, es van desplegar unes lones que els impedien escapar i els aïllaven de la resta de grups del recinte. Des d’una trona, un líder proclamava una doctrina intolerant i excloent en nom de la pròpia seguretat.

Els assistents van començar a mirar les pantalles dels mòbils amb certa inquietud quan, a l’atzar, algunes van començar a canviar de color, cosa que els distingia de la resta del grup i els delatava. A les ordres del líder, els simpàtics i somrients animadors de la primera part de l’espectacle, ara convertits en repressors i botxins, van arrossegar aquests desafortunats espectadors fins al cadafal, on van ser torturats i humiliats. A la zona de Wellness, a un d’ells —suposem que interpretat per un actor— li van depilar el pit amb tires adhesives, i a d’altres els van empastifar amb substàncies espesses i desagradables. «Tu pots ser el següent», amenaçava un missatge que apareixia en els fabulosos smartphones.

El públic es va sentir alleugerit quan al cap d’una estona el focus d’atenció es va desplaçar cap a la torre del centre del recinte, on hi havia instal·lades les antenes de Wi-Fi, que una actriu armada amb una esmoladora radial va sabotejar. Els espectadors es van veure finalment alliberats del control i la influència a què estaven sotmesos a través del mòbil, i les lones que els mantenien aïllats de la resta van tornar a ser hissades.

A partir d’aquí, al pur estil de La Fura, tres actrius van arremetre a cops de destral contra el vehicle de seguretat que havia aparegut després de l’atemptat, fins a eliminar el gris blindatge darrere el qual s’amagava una diminuta furgoneta de color groc. En acabat, i posant fi a l’espectacle, les actrius van abandonar el recinte enfilades en aquest vehicle clàssic, als laterals del qual es podia llegir retolat: «It’s up to you».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-852

Ferran Adrià i la Fàbrica de Menjar Solidari al 1700

tancar
Humor i xefs contra la pobresa infantil

L’alta gastronomia i l’humor al servei dels nens més desfavorits, dels quals té cura el Casal dels Infants, van reunir a l’escenari del Gran Teatre del Liceu Ferran Adrià, Joan Roca, Carme Ruscalleda i Christian Escribà, que, inspirats en la cuina del 1700, van presentar diverses i innovadores creacions culinàries. El doble d’Adrià, interpretat per l’actor de Minoria Absoluta Cesc Casanovas, va posar la nota d’humor a un espectacle farcit de sorpreses, entre elles l’aparició del popular xef televisiu Alberto Chicote.

«Diuen, no sé si és cert, que quan Felip V va entrar a Barcelona, el primer que va fer va ser prohibir el pa amb tomàquet i obligar tothom a menjar “bocata de calamares”», va dir Josep Cuní, el mestre de cerimònies, en començar l’espectacle Ferran Adrià i la Fàbrica de Menjar Solidari a la cuina de la Barcelona del 1700, que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el passat diumenge 29 de juny.

La Fàbrica de Menjar Solidari, que celebra la segona edició, enguany dedicada al Tricentenari, és una iniciativa del Casal dels Infants liderada pel seu «ambaixador», Ferran Adrià, amb l’objectiu d’ajudar els nens i nenes més desfavorits i amb risc d’exclusió social a través d’una important xarxa de voluntaris. «El nostre repte és que en pocs anys aquest espectacle sigui un referent gastronòmic i solidari a tot el món», va dir Adrià.

Carme Ruscalleda va obrir la primera ronda de creacions amb l’amanida de verdolaga, una herba silvestre que creix a tot arreu i que, segons la xef, el ciutadans del 1700 consumien «més aviat per necessitat i segurament bullida». A continuació Joan Roca va optar per utilitzar els «pètals» que s’amaguen a l’interior de la carxofa per elaborar un plat original i vistós, que va anar seguit per la proposta d’Adrià: un carpaccio de tomàquet.

L’actor Cesc Casanovas, en el seu popular rol de doble de Ferran Adrià, va regar les receptes amb una gran dosi d’humor que va ser molt celebrat pel públic. Un humor al qual la resta de participants, començant per l’Adrià autèntic, van contribuir de forma generosa durant tot l’espectacle, mentre Cuní no parava de tastar tot el que li posaven al davant.

Entre altres plats, una esferificació natural de sopa de meló, mató tallat amb aigua de mar o un gelat de massa mare que la fermentació feia palpitar «de forma una mica inquietant», com va assenyalar Roca, van precedir l’actuació del pastisser Christian Escribà, que va presentar un niu de xocolata i un After Eight fet amb fulles de menta fresca, «una idea de l’Adrià, que es va presentar a casa meva a les set del matí per provar-la».

«¡Esto es un puto desastre!», es va sentir de sobte a l’escenari del Liceu per a sorpresa dels espectadors, quan Alberto Chicote hi va fer la seva inesperada aparició. «¡No he visto nada como esto en mi vida!», va exclamar a continuació, dirigint-se a una de la càmeres i fent una autoparòdia del seu paper al programa de televisió Pesadilla en la cocina. Molt aplaudit, el cuiner es va sotmetre a una prova proposada per Adrià en la qual havia d’endevinar les dotze espècies utilitzades en un plat. Chicote les va endevinar totes, cosa que només havien aconseguit 40 persones de les deu mil que ho havien intentat a elBulli, segons va explicar Adrià.

L’espectacle, amb guió i direcció de Minoria Absoluta, va reunir més de 1.500 espectadors que van omplir el teatre i també va comptar amb les actuacions de la companyia de dansa Xuriach, del cantautor Joan Dausà, de Joan Font, director dels Comediants, i del grup Obeses i la coral Deu de Veu. 

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-851

La «Missa Scala Aretina» a la Catedral de Barcelona

tancar
La música en el debat ideològic del 1700

La formació de música antiga La Grande Chapelle va interpretar la Missa Scala Aretina del compositor Francesc Valls a la Catedral de Barcelona, el mateix escenari on probablement va ser estrenada l’any 1702. Una obra transgressora i polèmica a l’època, que, després de la victòria borbònica, va servir d’excusa per desprestigiar Valls, austriacista declarat, i que amb motiu del Tricentenari recupera enguany el Festival de Música Antiga dels Pirineus.

A partir del manuscrit de la partitura original que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, la formació especialitzada en música antiga La Grande Chapelle va oferir una interpretació de la Missa Scala Aretina (1702), del compositor català Francesc Valls (1671-1747). El concert, que forma part dels actes del Tricentenari i del Festival de Música Antiga dels Pirineus, es va celebrar a la Catedral de Barcelona el vespre del passat 26 de juny.

Francesc Valls, mestre de capella de la Catedral de Barcelona i un dels compositors més destacats de l’època, va ser partidari declarat de la causa austriacista durant la Guerra de Successió. Obert a les noves tendències musicals que arribaven d’Europa, la més cèlebre de les seves composicions, la Missa Scala Aretina, va suscitar un viu debat a causa de les seves «gosadies harmòniques», que segons els seus detractors desafiaven d’una manera intolerable les normes tradicionals.

Curiosament, les crítiques a l’obra de Valls van començar l’any 1715, després de la victòria borbònica i, segons els documents que es conserven, els arguments musicals sovint es barrejaven amb altres d’ideològics i polítics. Finalment, els crítics van aconseguir el seu objectiu i el compositor va ser expulsat del seu càrrec de mestre de capella a la seu de Barcelona.

Abans d’atacar la Missa Scala Aretina, reservada per a la segona part del concert, les onze veus i els nou músics que dirigeix Albert Recasens van oferir un repertori de peces del mateix compositor, com ara el salm Lauda Ierusalem, el responsori Sancta et immaculata o el villancet a sant Tomàs d’Aquino Sombras cobardes, entre altres motets i lliçons.

Per la seva contribució a la recuperació d’un patrimoni musical que interpreta amb rigor, i el seu característic accent sobre les veus amb el qual aconsegueix unes versions equilibrades, La Grande Chapelle, creada el 2005 per Àngel Recasens, pare de l’actual director, ha esdevingut un referent en el món de la música antiga. Uns mèrits que el públic que omplia els bancs del creuer i del cor, i bona part dels situats a les naus laterals de la Catedral, va reconèixer posant-se dempeus per oferir als seus integrants uns llargs aplaudiments.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-847

App BCN 1714: l’aplicació per a mòbils de Catalunya Ràdio i el Tricentenari

tancar
Un passeig sonor per la Barcelona del 1700

Tant els ciutadans de Barcelona com els turistes poden gaudir, amb el seu mòbil o tauleta tàctil, d’un passeig sonor pels indrets més emblemàtics del setge del 1714 i de la Guerra de Successió. Un itinerari en sis idiomes i amb les veus de Toni Soler, Santi Millán, Sergi López, Matthew Tree, Benedetta Tagliabue i Hideki Matsuhisa, que ens acompanyen a través d’una aplicació gratuïta per a dispositius portàtils desenvolupada per Catalunya Ràdio i l’Institut de Cultura de Barcelona.

Amb El cant del ocells reproduint-se al mòbil, «ara una cançó de dol, però que havia estat un cant d’alegria amb el qual es va rebre l’arxiduc Carles», acaba l’explicació de Toni Soler a la versió catalana del punt tretze de l’itinerari, el que correspon a les ruïnes de l’antic barri de la Ribera, enderrocat pels borbònics per construir la ciutadella militar.

Aquest indret emblemàtic, sota la coberta del Born Centre Cultural, va ser l’escollit pel tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, el director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, i pel mateix Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, per presentar l’aplicació «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», una audioguia que proposa un itinerari per catorze dels indrets més destacats del setge i de la Guerra de Successió, amb la voluntat de «facilitar als residents i visitants de la ciutat el coneixement d’aquests fets històrics», va dir Jaume Ciurana.

Les explicacions, disponibles en sis idiomes, ens arriben a través de les veus de coneguts personatges de diverses nacionalitats que viuen a Barcelona o hi tenen una vinculació especial: Toni Soler, que narra la versió catalana; l’actor Santi Millán, que ho fa amb la castellana; el també actor Sergi López, que s’encarrega de les explicacions en francès; l’escriptor Matthew Tree, en anglès; l’arquitecta Benedetta Tagliabue, en italià, i el xef Hideki Matsuhisa, que posa veu a la versió en japonès. Cadascun dels guies també hi aporta comentaris i suggeriments personals sobre els diferents punts de l’itinerari.

L’aplicació, disponible gratuïtament per als sistemes operatius iOS i Android, mostra al telèfon intel·ligent o a la tauleta un plànol de Barcelona amb els catorze indrets marcats. Quan se’n selecciona un, s’obre una nova pantalla amb una fotografia de l’espai en qüestió i l’àudio corresponent llest per ser reproduït. A més, el programa proposa una sèrie de preguntes als usuaris «per saber si heu estat atents a l’explicació i a l’entorn», va dir Soler, i que es premien en cas de respondre-hi correctament amb una sèrie de medalles virtuals «que donen una dimensió lúdica a l’experiència».

El director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, va destacar que aquesta és una aplicació «accessible, útil i participativa», i que posa de manifest la voluntat de l’emissora «de fer un pas endavant en el que podríem anomenar la “ràdio de l’experiència”». «Som l’única ràdio amb continguts exclusius per a dispositius mòbils, que no es poden escoltar per cap altre mitjà», va afegir Riera. Catalunya Ràdio complementa l’audioguia amb l’arxiu sonor «Catalunya 1714-2014: el Tricentenari», un recull de continguts dedicats a aquest any commemoratiu.

El assistents van poder comprovar el funcionament de l’aplicació als dos últims punts del recorregut: el Born Centre Cultural i el parc de la Ciutadella, on es troba el Parlament, l’antic arsenal de la fortalesa, o l’Institut Verdaguer, que va ser una caserna d’artilleria. Un espai que, segons s’apunta al final de l’explicació, ens recorda, com va dir Nelson Mandela, que «la glòria més gran no és no caure mai, sinó aixecar-se sempre».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-845

Segona conferència #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Creativitat, tecnologia intuïtiva, drons i videojocs

Una pluja d’idees sobre el futur, agosarades i controvertides, va caure sobre el públic que es va congregar al Convent de Sant Agustí per seguir la segona conferència del #ffbcn: drons que entreguen souvenirs als turistes, la fi del treball i dels diners, els videojocs a les entrevistes laborals, l’analfabetisme digital dels governants o la creativitat com a mitjà de vida per a tothom, van ser alguns dels temes apuntats a la sessió que la comissària Bibiana Ballbè va conduir el passat 19 de juny.

Del planter de joves emprenedors del Fàbrica Futur Barcelona, el primer a presentar la seva visió del futur va ser el gironí Mohamed El Amrani, qui, en l’àmbit del turisme, va proposar connectar residents i turistes a través d’una base de dades i utilitzar drons per lliurar-los «una nova generació de souvenirs», fets a mà i que expressin la creativitat de Barcelona. Durant la seva estada, el turista estaria en contacte través del mòbil amb un resident, que, per exemple, li podria fer de guia. A canvi, el turista es comprometria a fer-li d’amfitrió en el seu país d’origen, quan el resident en qüestió es decidís a visitar-lo.

A continuació va pujar a l’escenari José Antonio Donaire, director de l’Escola Oficial de Turisme de Catalunya i professor de la Universitat de Girona, qui va assegurar que en el futur «les ciutats no es dividiran en turístiques i productives, sinó en ciutats atractives i ciutats invisibles». Entre altres propostes de futur per al sector turístic, Donaire va destacar una oferta de «desintoxicació digital», amb la qual els visitants cansats de la tecnologia poguessin viure el plaer de fer coses a mà. «Barcelona és una ciutat gremial que podria oferir aquesta experiència», va afegir Donaire.

El següent jove creador a intervenir va ser Adrián Latorre, enginyer de telecomunicacions, consultor i creador del blog El androide libre, que rep milions de visites mensuals. Latorre, que imagina el futur de la comunitat, creu que la tecnologia és un element imprescindible de les nostres vides, però «pot ser una barrera per a la gent gran, que té dificultats per adaptar-se i es pot veure exclosa de la comunitat». Com a solució, Latorre proposa que sigui la tecnologia, la que s’adapti a la gent, i que en el futur «sigui totalment intuïtiva».

Com a contrapunt, Genís Roca, una de les persones més influents a Internet i expert de capçalera del #ffbcn, es va mostrar en desacord amb «el mite dels nadius digitals», que assegura que els joves dominen la tecnologia i la gent gran no. Davant el paternalisme d’algunes posicions respecte a l’anomenada «bretxa digital» que afecta els més desfavorits, Roca va apuntar cap al veritable i «escandalós» problema:  «l’analfabetisme digital de les elits que ens governen, legislen i decideixen el nostre futur».

Tot seguit, en videoconferència des d’Hamburg, on realitza les seves pràctiques a l’aeronàutica Airbus, la creadora emergent del #ffbcn Carmina Solà va explicar el seu projecte sobre el futur del treball. Solà desenvolupa la idea d’aplicar els videojocs als processos de selecció de personal, en què l’aspirant hauria de superar una sèrie de reptes per demostrar les seves capacitats per a la feina. Aquesta fórmula «seria una via d’innovació per a les empreses i una manera d’atraure els joves».

«Treballar s’ha acabat, ja teniu una preocupació menys. I no patiu, que els diners també s’han acabat», va proclamar a continuació Xavier Verdaguer, fundador del Centre de Creativitat Imagine a Silicon Valley, quan va pujar a l’escenari del #ffbcn. «Estar ocupat en una cosa que t’agrada no és treballar», va matisar Verdaguer, per a qui, en el futur, «la tecnologia farà les feines que ara fem els humans, excepte les creatives». Davant del vertigen que això pot provocar, va assegurar que «és una bona notícia», perquè «ens permetrà a tots desenvolupar la creativitat i viure fent el que ens apassiona». «La tecnologia ens fa humans», va sentenciar l’expert.

El darrer ponent a intervenir va ser Marc Català, de l’estudi internacional de disseny Mucho, qui, en la mateixa línia, va afirmar que la tecnologia digital permet a tothom ser creatiu. «Qualsevol pot ser dissenyador utilitzant només un telèfon mòbil», va afirmar Català abans que el torn de preguntes posés fi a la sessió, que tindrà continuïtat a la propera conferència del #ffbcn sobre el cinema, la informació i les relacions personals, que se celebrarà el proper 3 de juliol.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-842

«Una mirada al 1700», a partir de la col·lecció Gelonch Viladegut

tancar
La Guerra de Successió vista a través dels gravats

A partir d’una selecció de gravats de la col·lecció Gelonch Viladegut, el Museu Frederic Marès reconstrueix les diferents visions de la realitat de l’inici del segle XVIII dacord amb els interessos dels grups enfrontats en la Guerra de Successió. El gravat va ser el mitjà predilecte dinformació i propaganda sobre el conflicte de tots dos bàndols, i va ser utilitzat a bastament per glorificar els governants o per representar el poder sobre el territori a través de mapes i plànols.

Entre columnes clàssiques, querubins i divinitats, i sota un pal·li coronat que sostenen quatre servents a la vora del convent dels Caputxins, Carles III rep amb una reverència la reina Elisabet Cristina quan, acompanyada d’un magnífic seguici, arriba a Barcelona el dia 1 d’agost de 1708. Aquest gravat, del dibuixant Paul Decker i el gravador Johann Augustus Corvinus, és, per la seva qualitat artística, un dels més interessants de l’exposició, segons va explicar Antoni Gelonch, propietari de la col·lecció de gravats Gelonch Viladegut, en començar la visita guiada a l’àmbit «El Poder», el primer dels cinc en què es divideix la mostra.

La capacitat de reproducció múltiple del gravat, que permetia una major difusió que la d’altres arts reservades a les elits, va fer que borbònics i austriacistes l’utilitzessin com a mitjà de propaganda per presentar-se i glorificar-se davant la població, com il·lustra aquest primer apartat, on, entre els retrats de Carles II, Leopold I, Carles III o Elisabet Cristina de Brunsvic, destaca el gravat del 1701 de Felip V de Joan Baptista Ravanals, que, segons va afirmar Gelonch, és «l’únic exemplar que se’n coneix al món».

«El territori», el segon àmbit de l’exposició, mostra mapes, plànols i vistes de ciutats de l’època que, a més de la finalitat propagandística o militar, satisfeien la curiositat de la gent per conèixer altres indrets, sobretot si havien estat escenaris de setges o de conquestes. En aquest apartat es pot veure un mapa acolorit realitzat pels volts del 1707 en el qual es representen els límits de les vegueries i sotsvegueries en què es dividia Catalunya fins al 1714, o una sèrie de vistes apaïsades de les ciutats de Barcelona, Tarragona, Lleida, o del monestir de Montserrat, entre plànols d’altres poblacions del territori.

«La Guerra» i els seus protagonistes arriben en el tercer àmbit de la mostra, amb retrats del duc de Berwick, del duc de Peterborough, plànols de diverses batalles de la Guerra de Successió a Catalunya i, com a colofó, la cèlebre sèrie de gravats amb què Jacques Rigaud va il·lustrar diverses fases del setge de Barcelona durant el 1714.

La realitat de la guerra que vivien els ciutadans de principis del XVIII que il·lustra aquesta selecció de gravats es completa i es fa dialogar amb objectes del seu dia a dia provinents del «Gabinet del col·leccionista» del Museu Frederic Marès a «La vida quotidiana», el quart àmbit de l’exposició. Un ventall, un escriptori, un joc de cartes, diverses peces de joieria o de ceràmica, entre d’altres, il·lustren la societat pròspera i oberta a les modes foranes d’abans de la guerra.

La importància de la religió a la societat del XVIII es representa a «La devoció», l’últim apartat de la mostra, on s’exhibeixen diverses peces del fons del Museu Marès, com una sèrie de xilografies de diversos goigs i indulgències, un retaule anònim del XVII que representa la fugida a Egipte de Josep i Maria amb el nen Jesús, un oli sobre coure de la Mare de Déu de Montserrat del mateix segle o, del XVIII, una bacina d’almoina de plata cisellada.

La col·lecció Gelonch Viladegut aplega més de 750 obres de la història del gravat, entre les quals figuren peces de Rembrandt, Dürer, Piranesi o Dalí, reunides al llarg dels anys gràcies a la passió d’Antoni Gelonch i a la voluntat de «produir-me i intentar produir a qui les puguin conèixer moments d’íntima satisfacció, d’estímul i de goig». Josep Maria Trullén, director del Museu Frederic Marès, va explicar que una de les tradicions del museu és convidar periòdicament grans col·leccionistes d’arreu. «El Museu Marès vol ser una casa del col·leccionisme», va concloure.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-839

«A propòsit de l’11 de setembre» a l’Arxiu Fotogràfic

tancar
Les mobilitzacions ciutadanes al voltant de l’Onze de Setembre en 160 imatges

Des del Tancament de Caixes de l’any 1899 fins a la Via Catalana del 2013, passant per la Guerra Civil o la gran manifestació del 1977, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ens proposa un relat cronològic en gran angular en què la reivindicació nacionalista de l’Onze de Setembre dialoga amb les reivindicacions socials amb què ha coexistit al llarg de la història, i amb els seus diversos contextos polítics i culturals.

Els comissaris de l’exposició «A propòsit de l’11 de setembre», Jordi Calafell i Jordi Roca, després d’una exhaustiva recerca al fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, han fet una selecció d’imatges que, amb la Diada com a eix vertebrador, proposen una mirada més àmplia de la commemoració i també documenten altres reivindicacions polítiques i socials, el context cultural, la forma de mobilitzar-se dels ciutadans o el marc institucional de cada moment històric del període.

El primer dels cinc àmbits essencials en què es divideix l’exposició, «A la recerca d’una Diada Nacional per a Catalunya: els inicis (1899-1930)», mostra les primeres fotografies de la commemoració de l’Onze de Setembre amb l’homenatge al monument a Rafael Casanova, des de l’emplaçament original al passeig de Sant Joan a l’actual, al xamfrà d’Alí Bei amb la ronda de Sant Pere. El 1905 i el 1907 també es va impulsar la Festa Nacional Catalana, amb la qual es recordava el Corpus de Sang del 1640.

Al segon àmbit, «La popularització del catalanisme (1902-1923)», dialoguen les imatges de les mobilitzacions catalanistes amb altres de caràcter social. L’assalt dels militars a les seus de les publicacions La Veu de Catalunya i la satírica Cu-cut!, i la promulgació de la Llei de Jurisdiccions, van propiciar l’aparició de la coalició Solidaritat Catalana i les seves mobilitzacions i festes cíviques, que van substituir la Festa Nacional Catalana. Arran de la Setmana Tràgica, la Diada es va prohibir fins a la fi de la dictadura de Primo de Rivera.

A «El catalanisme, l’eix vertebrador de la Catalunya republicana (1931-1939)», tercer àmbit de la mostra, les fotografies de J. M. Sagarra i P. Ll. Torrents dels dies 14 i 15 d’abril de 1931 i les de la campanya a favor de l’Estatut del 1932 documenten el consens social al voltant de la República i del president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest àmbit constata la consolidació de la retòrica del fotoreportatge tal com l’entenem avui dia. La sèrie atribuïda a Pau Lluís Torrents del tiroteig a la plaça de Sant Jaume del 6 d’octubre de 1934 és un exemple de les possibilitats que oferien les primeres càmeres amb pel·lícula, molt més lleugeres i ràpides que les de plaques.

A continuació, a «L’oficialització de la Diada (1931-2013)», es mostra una sèrie de fotografies dels diversos presidents de la Generalitat i alcaldes de Barcelona que han participat en la celebració de la Diada des que va esdevenir oficial a partir de l’11 de setembre de 1931: entre d’altres, Jordi Pujol o Pasqual Maragall, participant en la tradicional ofrena floral al monument a Rafael Casanova.

Finalment, al cinquè i últim àmbit de la mostra, «La Diada i la reivindicació catalanista (1976-2013)», les fotografies expliquen l’evolució de la Diada des de la primera gran manifestació a Sant Boi després de la mort de Franco fins a la Via Catalana del 2013, amb el preludi de les tres fotografies de Manel Armengol de la càrrega policial sobre un grup de pacifistes l’1 de febrer de 1976.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-838

Primera conferència del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Joves i experts dibuixen el futur des de Barcelona

La mort de la universitat, el llenguatge del futur, la «pastilla d’elBulli» o el factor humà de l’urbanisme van ser alguns dels conceptes clau de la primera conferència del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona, on tres joves creadors van compartir les seves idees per imaginar el futur en els àmbits de l’educació, l’arquitectura i l’urbanisme i el menjar. Unes propostes que tres reconeguts experts van completar i contextualitzar amb les tendències que ara mateix s’apunten en cadascun d’aquests sectors, i amb la seva personal, i de vegades provocadora, visió de futur.

La sessió, conduïda per la comissària Bibiana Ballbè a la Sala Noble del Convent dels Àngels, va arrencar amb el futur de l’educació tal com el dibuixa Adrià Recasens, llicenciat en Matemàtiques i estudiant d’Enginyeria de Telecomunicacions, per a qui la programació, «el llenguatge amb el qual fem fer a les màquines el que volem», serà «l’idioma del segle XXI». Recasens proposa que la programació s’ensenyi a les escoles des de Primària com una assignatura més, perquè, a més d’aprendre a programar, «ens obliga a fer un procés mental útil per a moltes altres coses i ens aporta més coneixements del nostre entorn».

En el torn de l’expert, Ballbè va fer pujar a l’escenari Genís Roca, un dels 25 noms de tot l’Estat més influents a internet segons alguns mitjans i soci director de la consultora RocaSalvatella. Després de corroborar la tesi de Recasens, Roca va dir que l’educació «ha de transferir competències, habilitats i actituds, i no coneixements». A la seva ponència, titulada «1.000 anys després assistim a la mort de les universitats» —perquè, com als cementiris, «no podem comptar amb els de dins per reformar-los»—, Roca va criticar el model d’ensenyament d’aquestes institucions, que al seu parer s’han convertit «en un monopoli amb l’exclusiva de vendre certificats».

A continuació va intervenir el creador emergent del #ffbcn Santi Pozo, preocupat, a propòsit de l’arquitectura i l’urbanisme del futur, sobretot pel temps que perdem en els desplaçaments urbans a Barcelona. Pozo proposa utilitzar un sistema basat en les noves tecnologies que monitoritzi i «escolti» els problemes de transport dels ciutadans en tot moment i permeti «solucionar-los de forma immediata, de manera eficient i que millori l’experiència de les persones».

L’arquitecte Claudi Aguiló, fundador de l’estudi dataAE, professor d’ETSAV i especialista en arquitectura i urbanisme sostenibles, va pujar a l’escenari per defensar un futur de l’arquitectura basat en la qualitat de vida de les persones i en què es construeixi només l’estrictament necessari. Per Aguiló, «entre tots hem de treballar per definir un espai col·lectiu més enllà dels límits del que és públic i el que és privat».

El tercer i últim jove talent a participar a la conferència va ser Raquel Lamazares, que opina que, pel que fa al menjar, hi hauria d’haver una simbiosi entre l’alimentació i l’emoció, i creu que, sobretot els joves, «no donen prou importància ni dediquen prou temps al fet de menjar». Per adaptar-se a aquest canvi d’hàbits, Lamazares desenvolupa per al futur «La pastilla d’elBulli», una píndola que sintetitza en un instant una alimentació equilibrada amb l’experiència emocional de l’alta gastronomia.

A continuació va intervenir Jordi Barri, pioner de l’slow food i fundador del restaurant vegetarià Teresa Carles, per a qui «si l’alimentació és dolenta, la medicina no funciona». Barri pensa que el futur de la gastronomia «pivotarà sobre les tres esses de saborós, sa i sostenible». El torn de preguntes i participació del públic va tancar la primera conferència del cicle, que continuarà el proper 19 de juny amb una sessió dedicada al futur de les arts, la comunitat, el treball i el turisme.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-836

Inauguració del BCN Re.set

tancar
Valors universals en llenguatge arquitectònic

A partir del record d’una derrota i de la superació dels fets dolorosos que van tenir lloc fa tres-cents anys, el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set transforma el paisatge urbà de Barcelona per celebrar un nou començament basat en la Identitat, la Llibertat, la Diversitat, la Democràcia, la Memòria i Europa: sis valors clau expressats amb el llenguatge universal de l’arquitectura a través d’unes obres que han unit la creativitat de sis arquitectes internacionals amb el talent d’algunes de les principals escoles i col·lectius d’arquitectura i disseny de la ciutat.

La inauguració del BCN Re.set, comissariat per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, va tenir com a escenari «El mur de la Ciutadella», una de les set instal·lacions del circuit, on Ollé va representar Polisèmia, una performance amb la qual va expressar la transformació de la repressió que simbolitza el mur, i les víctimes i el dolor que va causar en el passat, en un nou començament marcat per la llibertat i l’esperança en el futur.

A l’acció hi van participar alumnes de l’Institut del Teatre i els artistes Aryz, Sixe Paredes, San i Jorge Rodríguez Gerada, que van cobrir el mur de formigó amb retrats d’alguns personatges emblemàtics de la història de Catalunya, com Lluís Companys, Pau Casals o l’escriptora Víctor Català, entre altres motius, que van quedar al descobert a la part final de l’actuació. «Barcelona vol ser coneguda com una ciutat de cultura, coneixement i innovació, i entre tots ens ho hem de creure», havia dit l’alcalde Xavier Trias en el parlament previ.

L’espectacle d’Ollé va ser el moment culminant d’una jornada inaugural que va començar amb un recorregut per les sis instal·lacions restants de la mà dels seus creadors. La primera, situada a la plaça de la Mercè, és obra dels arquitectes Yael Reisner i Peter Cook, en col·laboració amb Straddle3, i és una vindicació de la democràcia basada en els drets humans. Una gran estructura inflable suspesa sobre la plaça acompanyarà les bodes que se celebrin tant a la basílica de la Mercè com al Registre Civil. Un cant a l’amor com una de les llibertats fonamentals de l’individu.

El següent punt del recorregut va ser la plaça de Salvador Seguí, davant la Filmoteca de Catalunya, on l’arquitecta d’origen indi Anupama Kundoo i l’IAAC han creat uns arbres amb les copes formades amb llibres que ningú no vol i que simbolitzen el coneixement com a eina per assolir la llibertat. Quatre arbres «de la saviesa», a l’ombra dels quals els ciutadans poden seure en bancs circulars expressament habilitats.

El valor de la diversitat ha estat interpretat per l’arquitecta francesa Odile Decq i Recetas Colectivas a la plaça dels Àngels, on 300 samarretes negres amb la cara impresa d’alguns dels transeünts que han passat per aquest espai en els últims mesos pengen d’uns cables estesos entre el MACBA i el convent dels Àngels.

A la plaça Nova, els xinesos Xiadou Liu i Yang Meng, de l’estudi d’arquitectura URBANUS, juntament amb LA SALLE (URL), redefineixen el concepte d’identitat a través d’una gran estructura de bambú que, per una banda, reprodueix l’arc romà de l’aqüeducte que duia aigua a Barcelona i, per l’altra, la tradicional volta catalana.

El concepte d’Europa ha estat representat per Alfredo Brillembourg i Hubert Klumpner, d’ETH Zürich & Urban-Think Tank, i els professors i alumnes de l’ESARQ (UIC) a la plaça del Mar, on una estructura metàl·lica coberta amb xarxes de pescar i veles vol recordar els populars «xiringuitos» de la Barceloneta. A sota es reprodueix el joc de la xarranca, que simbolitza un viatge col·lectiu que culmina al mar, nexe d’unió de cultures.

Al costat de l’Arc de Triomf, els irlandesos Grafton Architects i l’escola ELISAVA (UPF) representen la memòria a la instal·lació «Memory Box/House of Memory», una gran estructura en forma de cub elevada sobre uns pilars inspirada en les cases del segle XVIII, que forma un espai d’evocació que permet encadenar la memòria amb el present.

L’obertura de l’exposició «Making of BCN Re.set» a la Fundació Enric Miralles, que mostra el desenvolupament d’aquest projecte, va posar fi a la jornada inaugural del circuit d’arquitectura efímera al carrer, que es podrà visitar fins a la cloenda dels actes de commemoració del Tricentenari el proper 11 de setembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-835

La generació de l’opinió pública a debat

tancar
De la socialització de la informació a la política 2.0

De la informació generada des del poder per a unes elits molt minoritàries en un periodisme encara embrionari a principis del segle XVIII, hem passat, 300 anys després, a la socialització de la informació a les xarxes socials. Un fenomen que també comença ara, amb virtuts, defectes i moltes incerteses, i que està canviant la manera de fer periodisme i d’influir en l’opinió pública. L’opacitat, la gratuïtat, la devaluació de la professió, l’aparent democratització de la informació o el retorn d’un periodisme de qualitat només per a elits, van ser algunes de les qüestions que Jaume Guillamet, Rafael Nadal, Àlex Gutiérrez i Toni Soler van posar sobre la taula a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

La taula rodona «Com es genera l’opinió pública?» es va celebrar en el marc de l’exposició «1714. Notícies i propaganda», amb la qual el Col·legi de Periodistes se suma a la celebració del Tricentenari. La Guerra de Successió va ser probablement el primer conflicte en què es va utilitzar la informació i la propaganda per crear opinió, segons va explicar el catedràtic de la UPF Jaume Guillamet en la introducció històrica que va encetar el debat. «La informació la creava el poder per influir en les elits, en un periodisme encara molt incipient», va afegir el catedràtic.

Lligant amb la història, «ara vivim una altra revolució», va dir el periodista Rafael Nadal referint-se a les xarxes socials, que ràpidament van prendre el protagonisme del debat. Tot i admetre les virtuts del fenomen, que ha permès «una gran socialització de la informació», Nadal va mostrar les seves reserves davant «la major opacitat de les fonts i dels emissors, que s’amaguen sota una aparent democratització de la comunicació». El periodista va destacar que ara els grups de pressió han multiplicat la seva capacitat d’influència: «Cada dia rebem 50 o 100 impactes que en teoria són espontanis i anònims.»

A continuació va intervenir Àlex Gutiérrez, cap de la secció Mèdia del diari Ara: «Abans la lluita del periodista era contra el silenci; ara, en canvi, ha de lluitar contra el soroll», va afirmar referint-se a la quantitat d’estímuls i d’informació que es reben de les xarxes socials, «on passen coses en sessió contínua». Els periodistes d’avui han d’estar pendents «de si prenem el pols correctament a una cosa que assimilem com a opinió pública, però que en realitat no ho és». Al fil d’aquesta afirmació, Nadal va reflexionar sobre el fet que cada individu pugui ser una font o un mitjà, i que això acabi comportant «una dictadura de l’opinió pública que pot ser perversa si es descontrola».

Toni Soler, que moderava la taula, va introduir la qüestió de la gratuïtat de la informació i l’afebliment que això comporta de la professió periodística, cada cop més dependent de la publicitat, empreses i institucions. Guillamet va respondre que això no és un fenomen nou, que ja s’observava als anys vint amb l’aparició de la ràdio i, més tard, de la televisió. «A internet no es pot fer pagar perquè la gent ja està acostumada a tenir informació gratuïta», va afegir.

«La gent reclama una informació que és molt cara», va replicar Nadal, segons el qual, com més es socialitzi la informació, «amb més força tornarà un periodisme de qualitat, amb professionals que es responsabilitzin del que diuen, en oposició a l’anonimat de la xarxa». Per Guillamet, «qui no vol pagar és perquè es conforma amb una informació superficial», i va afegir que «hi ha un fraccionament molt gran de l’espai públic que ens permetria fer un mapa de mitjans, una premsa de qualitat, cara i per a una elit, i una altra de popular».

Gutiérrez va acabar assenyalant que a través de les xarxes l’opinió pública es sacseja cada minut, mentre que els ciutadans encara van a votar cada quatre anys. L’hora de la veritat serà quan «el 2.0 arribi a la política i es tanqui el cercle entre opinar i decidir».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-832

Vilana-Perlas, en record d’Ernest Lluch

tancar
Ramon de Vilana-Perlas o el difícil equilibri de servir el rei i la pàtria

El Tricentenari BCN va retre homenatge al polític i historiador Ernest Lluch, defensor de les llibertats i del diàleg com a eina per assolir la pau, a través de la figura de Ramon Frederic de Vilana-Perlas, qui va ser la mà dreta de Carles III durant la Guerra de Successió i secretari d’Estat de l’Imperi austrohongarès. Tot i el seu poder, Vilana-Perlas va passar inadvertit per a la historiografia catalana fins que Lluch, estudiós del segle XVIII, el va rescatar de l’oblit, tal com va explicar l’historiador Joaquim Albareda en aquesta conferència.

Organitzat per la Fundació Ernest Lluch i l’Ajuntament de Barcelona, l’acte va tenir lloc a la Sala Maragall del Centre Cívic Pati Llimona el passat dimecres 4 de juny. En primer lloc va intervenir Enric Lluch, nebot d’Ernest Lluch i vicepresident de la Fundació, qui va celebrar que el seu oncle fos recordat en els actes del Tricentenari per Barcelona, una commemoració que ha demostrat ser «molt lliure, civilitzada, plural i interpretable, la qual cosa com a ciutadà agraeixo».

A continuació, el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va subratllar que la presència d’Ernest Lluch en el Tricentenari era «imprescindible», i tot seguit va presentar l’historiador Joaquim Albareda com «el nostre historiador de capçalera, pel seu rigor i per l’extensió i la solidesa de la seva obra sobre la Guerra de Successió», la qual cosa «ha ajudat molt» que el Tricentenari BCN tingui un discurs «respectuós amb els fets, contemporani, i que intenta defugir la contaminació política».

Tot seguit Joaquim Albareda va abordar la figura de Vilana-Perlas, un personatge «obscur i esmunyedís per definició, que hem redescobert gràcies a Ernest Lluch». Secretari de la conferència dels comuns, Vilana-Perlas va ser empresonat pel virrei Velasco el 1704 acusat de conspirar contra Felip V, i no va ser alliberat fins a l’arribada a Barcelona de l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei després de jurar les constitucions catalanes.

Vilana-Perlas va ser nomenat secretari del nou rei, Carles III, protonotari del Consell d’Aragó i marquès de Rialp. A causa del poder que acumulava, va ser el blanc preferit dels que criticaven l’austriacisme, que el van qualificar de «Maquiavelo o de demonio, que es lo mismo» i d’actuar «con tirana intención». En un document anònim de l’època fins i tot es pot llegir: «A todo el reino y vasallos ha ido, esta víbora cruel, poco a poco chupando toda la sangre.» Albareda va explicar que, com va apuntar Ernest Lluch, és possible que aquests atacs procedissin de l’Església, obligada per Vilana a pagar contribucions, o d’algun noble envejós.

Els principals problemes a què va haver de fer front Vilana-Perlas mentre la cort de Carles III va ser a Barcelona eren la manca de finançament per a la causa austriacista durant la guerra i els desordres i abusos que provocaven les tropes aliades destacades en territori català, un fet que «hay que contener y castigar sin disimulo», ordenava el secretari del rei.

Albareda va continuar explicant que Vilana-Perlas va organitzar, amb total secretisme, la marxa a Viena de l’emperadriu Elisabet, amb qui va mantenir una relació d’absoluta confiança i molt probablement íntima, segons es desprèn de les cartes que l’emperadriu va escriure a Vilana, «on li deia constantment que el trobava a faltar i fins i tot comptava els dies i les hores que feia que no es veien».

El 1713 Vilana-Perlas es va reunir amb qui ja era emperador Carles VI del Sacre Imperi Germànic, de qui va ser la mà dreta, i, nomenat secretari d’Estat, es va convertir en una de les persones més influents de la Cort a Viena. Des de la seva posició, va ajudar econòmicament els exiliats austriacistes i va treballar a favor «d’una república catalana sota protecció imperial i britànica, com de fet va ser entre 1713 i 1714».

Per acabar, Albareda va explicar que, des de Viena, Vilana-Perlas va fer tot el possible per «garantir el retorn sense represàlies dels exiliats, la devolució de la universitat a Barcelona, o perquè despengessin el cap del general Moragues de la gàbia del Portal de Mar».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-829

La Tamborinada 2014

tancar
La festa major de les entitats de lleure celebra el Tricentenari

La Fundació La Roda, que agrupa més de vuitanta entitats cíviques de tot Catalunya que treballen per l’educació, la cultura i el lleure com a eina d’inclusió social, va celebrar la 37a edició de la Tamborinada amb una gran festa multitudinària per a tota la família al Parc de la Ciutadella de Barcelona, enguany dedicada al Tricentenari dels fets del 1714.

Música, dansa, màgia, cultura popular i molts altres espectacles i activitats de tota mena van atreure milers de ciutadans al Parc de la Ciutadella de Barcelona per celebrar, el passat diumenge 1 de juny, la Tamborinada 2014, la festa major de les entitats agrupades a la Fundació La Roda, que, a través del lleure, promouen la cultura, l’educació, el diàleg intercultural i la prevenció de l’exclusió social entre els nens i els joves

Enguany, la Tamborinada s’ha dedicat al Tricentenari dels fets del 1714, tema central de diversos espectacles i activitats que s’han representat per tot el Parc de la Ciutadella, ara un espai públic de lleure, celebracions i participació ciutadana, però que, en el passat, després de la caiguda de Barcelona, va esdevenir un centre de repressió borbònica amb una imponent fortalesa militar.

L’escenari principal de la celebració i epicentre de la festa estava situat a la plaça de la Cascada. En aquest marc es va representar l’espectacle de dansa 1714. Diari d’una esperança, del grup Cor de Catalunya, com a preàmbul de la inauguració de la Tamborinada 2014 a càrrec de la padrina de la Fundació La Roda d’enguany, l’actriu Montse Guallar, que, amb unes tisores còmicament gegantines, va tallar una igualment exagerada cinta inaugural.

A l’espectacle d’obertura hi van participar Rah-mon Roma, el Duo Acrobàtic Pack, Ziga Zaga, la Companyia Més Tumàcat, diversos grups de cultura popular i els Miquelets de Catalunya, que van desfilar pel parc durant tot el dia. El recinte es va dividir en diferents àrees repartides per gremis —dels pintors, dels oripellers, dels barretaires, dels mestres d’aixa, etc.—, que s’encarregaven d’un total de sis escenaris, a més dels espectacles itinerants i dels espais on es desenvolupaven nombroses activitats participatives.

Espectacles com Enfants 1714, de Traüt; La maquineta del temps, d’El Somni del Drac; Músiques 1714, d’Organistrum; Carrasclet 1714, de Pep C, o Perdre la guerra, guanyar en Pau, de Fes-t’ho com vulguis, ens transportaven a la Guerra de Successió i el setge de Barcelona. El mur de formigó i acer de l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, que forma part del circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set i que s’havia presentat pocs dies abans, va atreure l’atenció de grans i petits, que el van convertir en un espai de jocs i en un element més de la festa.

El sol i la calor van acompanyar la Tamborinada durant tot el diumenge fins a l’espectacle de cloenda, en el qual van participar Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, els diables de Mataró, els gegants de Montblanc i altres artistes i grups populars, que van arrodonir el final d’una festa que ha estat possible gràcies a la col·laboració d’un miler de voluntaris.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-828

#ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
El futur que imagina Barcelona

#ffbcn Fàbrica Futur Barcelona és un projecte que neix del Tricentenari BCN per pensar com serà el futur de la ciutat i de la societat en general d’aquí a cent anys. Per fer-ho, deu joves talents imaginaran i desenvoluparan una idea concreta per a cadascun dels deu àmbits que han definit com a claus del futur: entre d’altres, el treball, l’educació, l’urbanisme o les relacions personals.

Una pastilla que proporciona una alimentació equilibrada i alhora l’experiència emocional d’un àpat a El Bulli, la intel·ligència artificial com a intermediari de l’amor entre dues persones o el turisme com una nova experiència responsable que tingui en compte l’impacte dels visitants a la ciutat són, molt sintetitzades, algunes de les idees sobre les quals treballen els joves talents del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona.

Aquest projecte té la intenció de «dibuixar el futur des de Barcelona», en paraules de la seva comissària, la periodista Bibiana Ballbè, de la mà de deu joves creadors que comparteixen l’esperit emprenedor i la voluntat de generar noves idees de futur. És una iniciativa amb vocació internacional que té com a objectius «dibuixar, inventar, projectar i posicionar el talent de Barcelona i Catalunya al món», va resumir Ballbè.

Amb la creativitat, la cultura, la tecnologia i les xarxes socials i de coneixement com a denominadors comuns, el àmbits proposats per #ffbcn per imaginar el futur són: les arts, el cinema, l’arquitectura i l’urbanisme, la comunicació, el menjar, l’educació, la comunitat, el treball, el turisme i les relacions personals. Deu projectes ideats per joves «proactius i optimistes que creuen que poden definir el futur només imaginant-lo», va dir la comissària.

«Som al bell mig d’un moment de canvi històric a causa de la tecnologia digital, que, com el vapor o l’electricitat, és disruptiva», va assegurar Genís Roca, director de RocaSalvatella i un dels experts que assessora i participa en el #ffbcn juntament amb Antoni Bassas, Juanjo Sáez o Xavier Verdaguer, entre d’altres. Per tant, «la reflexió de com serà el futur només pot venir de la irreverència, i el seu paradigma és la joventut», va afegir.

De maig a setembre del 2014, els projectes evolucionaran en cinc fases: immersió, interpretació, conceptualització, formalització i postproducció, segons el procés del Design Thinking, un nou mètode per generar i desenvolupar idees, flexible i adaptable, implementat en aquesta particular proposta per Núria Coll, responsable de l’equip d’investigació i disseny del #ffbcn.

L’evolució i debat dels deu projectes, que compta amb la col·laboració de l’Obra Social “laCaixa”, es podrà seguir a través d’una plataforma web d’intercanvi d’idees, a les tres conferències que se celebraran durant els mesos de juny i juliol i a l’acte #ffbcn Starts Here del 17 de setembre, on se n’exposaran les conclusions i que, més que una cloenda, serà «un punt de partida per al futur des de Barcelona», va afirmar Ballbè.

El comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va dir que el projecte #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona acompleix un dels objectius d’aquesta commemoració, que és fer dialogar el passat amb el futur. «Viure Lliure és un eslògan que arrenca del passat, i aquest projecte ens pot ajudar a respondre a com seguir sent lliures, o ser-ho encara més, en el futur.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-824

Herois de 1714: Francesc de Castellví

tancar
El cronista exiliat de la Guerra de Successió

L’última sessió del cicle «Herois de 1714» va comptar amb la presència del polític Joaquim Nadal i el periodista Enric Juliana per parlar de la figura de Francesc de Castellví, autor durant el seu exili a Viena de les Narraciones históricas, una obra cabdal sobre la Guerra de Successió, en la qual va combatre fins a la darrera batalla de l’onze de setembre.

«Provoca una profunda tristesa el fet que Castellví morís sense veure publicada l’obra que va ocupar vint anys de la seva vida», va manifestar l’exconseller de la Generalitat Joaquim Nadal en començar la conferència. Les Narraciones históricas van ser publicades per primera vegada entre el 1997 i el 2002, a Madrid, per la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, en una edició que, «girant el pop, en fa una lectura tradicionalista i carlista oposada a la progressista i liberal de la historiografia catalana», va subratllar Nadal.

Nascut a Montblanc l’any 1682, Francesc de Castellví va adquirir notorietat quan, membre del braç militar, va defensar la resistència a ultrança de Barcelona a la Junta de Braços celebrada entre juny i juliol del 1713. Capità de la companyia de velluters de la Coronela, va viure «sota sospita i llibertat vigilada» després de la derrota del 1714 i el 1718 va ser acusat de «promoure la revolta dels carrasclets». Alliberat sota fiança, no va marxar de Catalunya, però, fins al 1726, després de la Pau de Viena, «quan la majoria d’exiliats podien tornar sense por de les represàlies», va explicar Nadal, que a més de polític és catedràtic d’Història a la Universitat de Girona.

A la seva obra, Castellví «insisteix en la identitat política de la Corona d’Aragó i en la unitat lingüística de Catalunya i València», i el concepte d’Espanya hi té fonamentalment un sentit geogràfic: «el continente de la España», el denominava sovint Castellví, reconeixent implícitament la monarquia hispànica sempre que acceptés un estat compost, segons va explicar el també exalcalde de Girona. Sobre aquest tema, Nadal es va referir a una frase de l’obra del malaguanyat Ernest Lluch, que deia: «La Constitució del 1978 ha saldat el deute», i seguidament va reiterar: «una cosa que ara no afirmaria».

El periodista i subdirector del diari La Vanguardia, Enric Juliana, va prendre el relleu per explicar l’intent frustrat de Castellví i d’altres per crear una colònia catalana, «una Nova Barcelona a l’Imperi austríac, entre les actuals Sèrbia i Hongria». Tot seguit, Juliana va titllar de «publicistes» alguns corrents historiogràfics, un dels quals és el que encara afirma que, en el fons, Felip V va fer un favor a Catalunya en eliminar vestigis de l’antic règim i portar-hi la prosperitat de la qual va gaudir durant el segle XVIII, «quan una lectura atenta de la història ens diu que Catalunya hauria evolucionat cap a formes de caràcter modern», va afegir Juliana.

El periodista va estirar els fils de la Guerra de Successió i, passant per Jaume Balmes o el general Prim, va parlar de l’encaix de Catalunya a Espanya al llarg de la història. Del present, Juliana va destacar la situació crítica a València, «on la gent se sent enganyada, humiliada, i on passa alguna cosa més que a la resta del país; no sabem com, però això tindrà conseqüències», va afegir.

Juliana també va apuntar que, a Europa, «s’estan obrint escletxes entre els interessos dels seus membres que recorden dinàmiques de moments passats». La posició catalana es troba, doncs, amb un context europeu complex, «que encara enfoquem com si es tractés de l’Europa dels anys vuitanta o noranta, una visió que hem de corregir», va afegir el periodista.

Aquesta sessió, celebrada el passat 29 de maig, va ser l’última de les vuit incloses en el cicle «Herois de 1714», que, des de l’octubre del 2013 i amb motiu del Tricentenari, ha coordinat i moderat el periodista i escriptor Enric Vila a la Sala Moragues del Born Centre Cultural. Un espai de trobada entre polítics i historiadors que ha servit per abordar la història i l’actualitat des de diferents punts de vista.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-825

BCN RE.SET: El mur de la Ciutadella

tancar
«Reiniciar» el passat per reivindicar uns valors universals

Inspirats en la muralla i el baluard de Santa Clara que defensaven Barcelona l’any 1714, l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé han aixecat un mur de formigó i una estructura d’acer al parc de la Ciutadella que inauguren el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN RE.SET. Una instal·lació plena de significats que convida els ciutadans a participar i a reflexionar sobre valors universals.

La instal·lació es troba al passeig dels Til·lers del parc de la Ciutadella i consta d’un mur de formigó de 67 metres de llargada per tres metres i mig d’alçada, que representa la muralla de Barcelona, i una estructura d’acer inspirada en el baluard de Santa Clara, per on les tropes de Felip V van assaltar finalment la ciutat l’onze de setembre del 1714.

Molt a prop d’on van tenir lloc aquests fets, la instal·lació «expressa la capacitat de refer-se després d’una derrota», va dir l’arquitecta Benedetta Tagliabue en la presentació del passat 29 de maig amb què s’inaugurava el BCN RE.SET, un circuit d’arquitectura efímera al carrer en el qual participen sis arquitectes internacionals en col·laboració amb quatre escoles d’arquitectura de Barcelona, entre altres col·lectius.

Per a Àlex Ollé, RE.SET és «reiniciar, tornar a començar, en aquest cas a partir de la memòria històrica». Aquesta és la idea base que pren com a punt de partida El mur de la Ciutadella, un mur amb un significat polisèmic que simbolitza «els murs físics i mentals, que són un reflex de les nostres pors, però que també protegeixen allò que estimem», va afegir Ollé.

En una banda del mur, el artistes murals Aryz, Sixe Paredes, San i Jorge Rodríguez Gerada, reconeguts internacionalment, crearan les seves obres inspirant-se en els últims 300 anys de la història de Catalunya. L’altra cara es reserva perquè qualsevol ciutadà pugui expressar-s’hi lliurement. «Transformem un fantasma de la repressió en un espai obert, de participació i lleure», va dir Tagliabue.

Per a l’estructura d’acer que representa el baluard de Santa Clara, l’escriptor Màrius Serra ha ideat una sèrie de jocs inspirats en les festes majors catalanes i en la tradició «autogestionària dels catalans», amb unes activitats sense gaires normes precises i que responen a la màxima «al mal temps, bona cara».

El circuit BCN RE.SET reuneix el talent local, representat pels alumnes i professors de les escoles d’arquitectura de Barcelona ELISAVA (UPF), LA SALLE (URL), IAAC i ESARQ (UIC), a més d’altres col·lectius, i el talent de sis arquitectes de prestigi internacional que han vingut de França, el Regne Unit, Suïssa, Irlanda, l’Índia i la Xina.

El BCN RE.SET «és un homenatge a la creativitat dels barcelonins, una de les nostres eines de superació i afirmació», va dir el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, d’una proposta que reinvindica «per via de l’estètica» els valors de la identitat, la llibertat, la diversitat, la democràcia, la memòria i Europa, a través de sis instal·lacions que s’emplaçaran en alguns dels espais públics més emblemàtics de Barcelona.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-822

«De l’enderroc de la Ciutadella a la reivindicació de l’onze de setembre»

tancar
La recuperació i dignificació dels símbols del 1714

Amb motiu de la celebració del Tricentenari dels fets del 1714, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona proposa un recorregut històric a través d’alguns dels plànols, documents i fotografies que conserva i que testimonien les actuacions del govern municipal des de l’any 1868 per recuperar i dignificar els espais i símbols perduts en diferents moments de la història, com per exemple el parc de la Ciutadella, el Fossar de les Moreres o el monument a Rafael Casanova i la celebració de la Diada. 

L’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) és el responsable de custodiar els documents generats pel govern de la ciutat des del primer terç del segle XIX fins a l’actualitat. Una part d’aquests documents s’exhibeix ara a l’exposició «De l’enderroc de la Ciutadella a la reivindicació de l’onze de setembre», que presenta la història de les actuacions municipals, urbanístiques o protocol·làries, per retornar als ciutadans els espais i els símbols del 1714 i instituir la celebració de la Diada.

La mostra, que es pot visitar al vestíbul de l’Arxiu, comença amb un plànol del 1715 signat per l’enginyer militar Joris Pròsper van Verboom de la Ciutadella, la fortalesa bastida amb el propòsit de reprimir i mantenir Barcelona sota el control borbònic. A continuació, un document manuscrit del 1781 presenta una llista dels carrers de l’antic barri de la Ribera i dels veïns que hi vivien, obligats a enderrocar les seves cases per a la construcció de la fortalesa.

La primera petició de l’Ajuntament de Barcelona perquè la Ciutadella fos enderrocada va tenir lloc l’any 1794, una reivindicació que no seria atesa fins a la Revolució espanyola de setembre del 1868, quan el general Prim la va cedir a l’Ajuntament amb la condició, entre d’altres, que es fes càrrec dels costos d’enderrocament i de construir-hi un jardí públic. Per dur a terme aquestes actuacions es va crear la Comissió Ciutadella, formada per regidors, que va convocar un concurs de projectes d’ordenació de l’espai, del qual va resultar guanyador el mestre d’obres Josep Fontserè. «No derribar para destruir sino derribar para embellecer», diu en majúscules el plànol de l’avantprojecte signat per Fontserè el 1868 que s’exhibeix a l’exposició.

Abans que es produïssin aquests fets i en plena Renaixença, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar la nomenclatura dels nous carrers de l’Eixample a Víctor Balaguer, qui va proposar dedicar-los als noms dels territoris de la Corona d’Aragó i de les institucions i personatges clau de la història de Catalunya, tal com es pot veure a la llista manuscrita que va lliurar el polític i escriptor al consistori. Entre aquests noms hi havia el del general Villarroel i el conseller en cap Rafael Casanova, qui d’aquesta manera va rebre el primer homenatge de l’Ajuntament l’any 1863.

La consolidació de Rafael Casanova com a símbol del catalanisme arribaria, però, a partir de l’any 1886, quan, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament va encarregar a l’escultor Rossend Nobas el modelatge de la cèlebre estàtua per un import de 3.500 pessetes. El monument es va emplaçar a l’actual passeig de Lluís Companys, a la banda esquerra de l’Arc de Triomf. El 1914, coincidint amb el segon centenari dels fets del 1714, l’estàtua va ser traslladada a la seva ubicació actual, a la confluència de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bei, on es va assentar sobre un nou pedestal.

Paral·lelament, a través de diversos documents i fotografies l’exposició de l’Arxiu Contemporani també explica altres actuacions, com el llarg procés de dignificació del Fossar de les Moreres, o la participació del consistori en la celebració de la Diada i l’ofrena floral a Rafael Casanova, que de manera oficial va tenir lloc per primera vegada l’any 1913.

L’exposició, comissariada per la directora de l’arxiu, Montserrat Beltran, i documentada per Eugènia Lalanza i Montse Esteve, romandrà al vestíbul de la seu de l’Arxiu fins al proper 31 de desembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-819

Exposició: Monestirs urbans en temps de guerra

tancar
La Guerra de Successió des d’una perspectiva femenina

Les monges benedictines dels monestirs de Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona, situats a primera línia de foc, a redós de la muralla de llevant, van ser testimonis directes i víctimes dels episodis més ferotges del setge en dos dels escenaris principals de la batalla final. A partir de documents inèdits encara mai consultats pels historiadors, l’exposició completa des de la microhistòria d’aquestes comunitats el relat dels fets del 1714 des d’una perspectiva femenina.

«No ha quedat paratjo intacto per poder habitar, si quiera una señora. [...] Però ab tanta desgràcia, Nostre Senyor nos ha fet lo benefici que los papers quedan sens lesió alguna.» Amb aquestes paraules escrites el 16 de setembre de 1714 en una carta que s’exhibeix a l’exposició, Rafael Sagués notificava a la priora de Santa Clara que, a pesar de la destrucció total del monestir a conseqüència del setge, el seu arxiu s’havia salvat.

Aquesta notícia de fa tres-cents anys, juntament amb la conservació de l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les, ha fet possible que el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines mostri ara «uns documents inèdits i desconeguts fins i tot per la comunitat científica», segons va explicar Irene Brugués, comissària de l’exposició amb Coloma Boada, en la presentació que va tenir lloc el passat 28 de maig al Museu d’Història de la Ciutat.

A l’interior de la Capella Reial de Santa Àgata, «Monestirs urbans en temps de guerra. Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona, 1691-1718» comença remuntant-se a l’origen dels dos monestirs, fundats als segles X i XIII respectivament, en un apartat en el qual destaca la còpia autèntica, datada al segle XII, de l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de les Puel·les. A continuació, l’exposició situa els monestirs en el context de la Barcelona de finals del XVII i explica la seva estreta relació amb la vida social i econòmica de la ciutat.

A partir d’aquí, la mostra se centra en els efectes dels conflictes en la vida monàstica des del bombardeig marítim del 1691 durant la Guerra dels Nou Anys, que va culminar amb el setge de Barcelona del 1697, en el qual els dos monestirs van patir els intensos bombardejos de l’artilleria francesa. Les cases del domer i de l’hortolà, la sagristia, el claustre, sis cases de les monges, el llenyer o el dormitori comú són algunes de les dependències afectades que es detallen en diversos documents en què les dues comunitats demanaven ajuda al rei per fer front a les despeses. «Per entendre en quin estat aquestes comunitats van arribar a la Guerra de Successió cal explicar aquests fets previs», va afirmar Brugués.

El fortí del monestir de Sant Pere era considerat un dels llocs més segurs de la ciutat durant els bombardejos; per aquest motiu s’hi van refugiar tant el virrei Velasco durant el setge del 1705, com Carles III en el del 1706, tal com relaten les cròniques de l’època que se’n conserven. Del darrer setge de Barcelona s’exposen catorze de les nombroses bombes que van caure sobre el monestir de Santa Clara i una nota escrita el 1715 en el llibre de l’obra del monestir de Sant Pere de les Puel·les, que diu: «Del 25 de juliol de 1713 fins al setembre de 1714 les senyores estigueren en lo fort».

La matinada de l’11 de setembre, abans de l’assalt final, el Consell de Cent va avisar que calia evacuar la comunitat de Sant Pere davant l’imminent atac borbònic al baluard del mateix nom, en el qual tant l’hort com el monestir van canviar de mans fins a onze vegades. Tots dos monestirs van quedar molt malmesos després de la derrota, però el de Santa Clara, a més, va ser afectat per la construcció de la nova ciutadella militar concebuda per reprimir Barcelona i va ser enderrocat. A l’exposició es mostren alguns capitells i altres peces que les monges van poder salvar de la destrucció.

Al Saló del Tinell, també al MUHBA, coincideix una altra exposició del Tricentenari: «El món del 1714», que, a diferència de la que ens ocupa, presenta una visió global del conflicte i situa Barcelona en el context internacional de l’època. Com va explicar el director del MUHBA, Joan Roca, «són dues exposicions que es complementen, perquè mentre una ens ofereix una visió del conflicte àmplia, a escala mundial, l’altra ens en proporciona una visió íntima, des d’una perspectiva única i original».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-820

Jordi Savall estrena al Liceu el concert «Guerra i Pau»

tancar
Un cant de pau en un segle de guerres

En un concert per reivindicar la pau celebrat al Gran Teatre del Liceu, Jordi Savall, l’orquestra Le Concert des Nations i les veus de la Capella Reial de Catalunya van oferir un repertori de música barroca que, entre peces cultes i tradicionals, va rememorar un segle de conflictes a Europa i a Catalunya, i en el qual la Guerra de Successió i la pèrdua de les llibertats catalanes van ser les protagonistes amb motiu de la commemoració del Tricentenari.

Jordi Savall va fer un recorregut musical pels segles XVII i XVIII —de la Guerra dels Segadors (1640) a la pau d’Aquisgrà (1748)— amb l’orquestra Le Concert des Nations i les veus de la Capella Reial de Catalunya, les dues formacions que va crear juntament amb Montserrat Figueras a final dels anys vuitanta per interpretar amb instruments d’època un repertori que abasta del Barroc al Romanticisme. El concert, que va incloure «peces d’aquell temps interpretades amb tota l’emoció d’aquell temps», i en el qual «les músiques tradicionals no desmereixen gens de les cultes», segons havia afirmat el músic dies abans, va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el passat dissabte 24 de maig.

Titulat «Guerra i Pau. Un segle de batalles i celebracions de la Pau», el concert va arrencar amb un preludi instrumental en què l’orquestra va atacar l’anònim Pavane pour la petite guerre, una peça amb la qual es recordava l’inici de la Guerra dels Trenta Anys, al 1618. A continuació, el poeta Manuel Forcano va ser l’encarregat de recitar els textos que, abans de cada peça, les contextualitzaven en el seu moment històric. Per començar, la Guerra dels Segadors l’any 1640 i la proclamació de «l’efímera Primera República Catalana» per part de Pau Claris un any després, un episodi històric que Savall va il·lustrar amb la seva adaptació de la tradicional Catalunya, comtat gran, la versió antiga d’Els segadors.

Després de fer referència a altres conflictes del segle XVII amb composicions com el romanç anònim Ja és temps de recollir, o Praise the Lord, O my soul, de John Blow (1615-1697), entre d’altres, va arribar la Guerra de Successió amb el Pacte de Gènova i el desembarcament a Barcelona de l’arxiduc Carles d’Àustria, evocat amb la interpretació de la cançó anònima Cant dels Aucells quant arribaren los Vaixells, una adaptació d’una cançó popular catalana sobre la qual es va escriure una lletra de suport a Carles III l’any 1705.

Per celebrar-hi la boda que Carles III va contraure amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, l’any 1708 es va estrenar per primer cop una òpera a Barcelona, Il più bel nome, d’Antonio Caldara (1670-1736), de la qual Savall va oferir l’ària Cari Elisi, stanze amate. A continuació, per acabar la primera part del concert amb la signatura del Tractat d’Utrecht el 1713, els músics van interpretar Glory be to the Father; As it was in the beginning, de Georg Friedrich Händel (1685-1759).

La batalla de Barcelona durant el setge borbònic i la desfeta de l’onze de setembre de 1714 van encetar la segona part del concert amb les peces instrumentals Batalla Imperial, de Joan Cabanilles (1644-1712), i Lamento, de Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644-1704), en un cinquè acte que va concloure amb el Decret de Nova Planta i la cançó tradicional anònima Catalunya en altre temps, ella sola es governava.

La segona part del programa, del qual Savall havia dit que «no és un cant de guerra ni un pamflet, sinó un cant de pau», va concloure amb la Música per als reials focs d’artifici de Händel, que il·lustrava la fi de la Guerra de Successió austríaca el 1748 amb la pau d’Aquisgrà.

Al final de la vetllada, el director va correspondre a una sentida ovació del públic amb la interpretació, com a plus, de l’emotiva Da Pacem, encarregada per Savall l’any 2004 al compositor estonià Arvo Pärt, i que va dedicar «a totes les persones del món que pateixen la guerra i la pobresa». Aquesta darrera peça va fer posar l’auditori dempeus, que no cedia en els aplaudiments al director, músics i cantants, que finalment van tancar el concert amb una repetició de Catalunya en altre temps, ella sola es governava.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-816

V Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya

tancar
L’essència de Barcelona a través de les seves cicatrius

Els arqueòlegs de Catalunya han celebrat enguany el seu congrés medieval i modern a Barcelona, a l’antic mercat del Born, on, coincidint amb la commemoració del Tricentenari, la capital catalana i el jaciment de l’antic barri de la Ribera han constituït un dels grans eixos de les jornades organitzades per l’Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval.

Des del model clàssic de ciutat que plantejava Eiximenis al segle XIV, passant per la superació de les muralles amb el Pla Cerdà, fins a arribar a la descoberta de les ruïnes de l’antic barri de la Ribera sota l’antic mercat del Born, Ferran Puig, excap del Servei d’Arqueologia de Barcelona, va fer un recorregut per la morfologia i el creixement de Barcelona al llarg dels segles a la primera ponència del V Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, que s’ha celebrat entre el 22 i el 25 de maig a la Sala Moragues del Born Centre Cultural.

La ciutat és viva, mai acabada, i el canvi constant forma part de la seva essència, que «està escrita en les seves cicatrius i en qualsevol dels seus racons», explicava Puig, per a qui la tasca dels arqueòlegs ha de ser «saber-les llegir per entendre la ciutat i explicar-la». En aquest congrés, «volem oferir un visió crítica sobre la nostra recerca i la transmissió que en fem a la societat», va afegir l’arqueòleg.

A través dels diversos treballs arqueològics que s’hi han realitzat, el ponent va parlar del dins i el fora de la ciutat, de les muralles, les cases o els edificis religiosos com a protagonistes de la metamorfosi constant de l’espai urbà, «que es mostra com una realitat estratificada en múltiples capes». Entre elles, el jaciment del Born, «una photo-finish» del que va ser la ciutat de l’època i que valia pena conservar, perquè, a diferència d’altres edificis del segle XVIII que continuen dempeus, els de les restes del Born «no han estat modificats i, per tant, representen un moment final».

La segona ponència, «El Rec Comtal: com l’aigua dibuixa la ciutat», va anar a càrrec de Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino i membre del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Miró va explicar que no es pot parlar del Rec Comtal, que es va construir entre els segles X i XI, sense tenir en compte l’aqüeducte romà, «que des de l’època fundacional provenia del Besòs i arribava a Bàrcino». Amb el Rec Comtal, l’aigua va passar de ser un bé públic a l’època romana a tenir propietari a l’època medieval, perquè s’utilitzava per fer moure els molins. «L’aigua va passar de ser un bé de consum a ser un element productiu que generava riquesa», va afirmar Miró.

El Rec, del qual una de les intervencions arqueològiques més importants ha estat al jaciment del Born, va canviar el paisatge de la ciutat i va afavorir la creació de tallers i oficis, com els pelleters, que utilitzaven l’aigua en la seva activitat, va concloure Miró abans de donar pas a Antoni Fernández, un dels responsables dels treballs arqueològics que s’han dut a terme al Born Centre Cultural.

Després de la derrota del 1714, Felip V va obligar els mateixos veïns de part de l’antic barri de la Ribera a ensorrar les seves pròpies cases per tal de construir la ciutadella militar concebuda per reprimir Barcelona, va explicar l’arqueòleg. La primera intervenció al jaciment va revelar una trama urbana «aturada en el temps» de seixanta cases, nou carrers i un tram del Rec Comtal. «El jaciment no està esgotat», va afirmar Fernández, qui va afegir que, del total de 295.000 m²,les runes del Born només suposen 14.000 m².

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-815

«Salvadoriana», el gabinet de curiositats de la família Salvador

tancar
La ciència del XVIII a Barcelona, un referent a Europa

Un peix volador o un armadillo, entre milers de plantes, minerals i altres espècimens provinents dels països més remots i exòtics del món —rareses gairebé desconegudes a l’Europa dels segles XVII i XVIII—, eren admirats pels científics d’arreu que tenien el privilegi d’accedir a la rebotiga d’una farmàcia del carrer Ample de Barcelona. Era aquí on els Salvador, una brillant nissaga d’apotecaris de Barcelona, tenien el seu gabinet de curiositats científiques, que va convertir Barcelona «en un dels referents de les ciències naturals a Europa».  

L’Institut Botànic de Barcelona, en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals i amb motiu de la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714, treu a la llum aquest gabinet de curiositats únic que reuneix més de 32.000 mostres del camp de la zoologia, la botànica i la geologia, a més de 1.400 llibres i 12.000 documents que ens «submergeixen en la manera de practicar la ciència dels científics del Renaixement i la Il·lustració», va afirmar José Pardo-Tomás, que, juntament amb Neus Ibáñez, comissaria l’exposició.

La família Salvador va començar la col·lecció l’any 1616 i la va anar ampliant a través de les expedicions naturalistes que va organitzar, les xarxes d’intercanvi de peces i d’informació que hi havia a Europa i la correspondència i les tertúlies que mantenia amb científics i viatgers de l’època, com es pot veure a l’exposició, «una de les autèntiques joies del Tricentenari», en paraules del seu comissari, Toni Soler.

Aquesta vitalitat científica va tenir el seu moment àlgid i una veritable dimensió internacional amb l’arribada a Barcelona de la cort de Carles III, quan els Salvador van entrar en contacte amb els metges, cirurgians i naturalistes, sobretot anglesos i holandesos, que formaven part de les tropes aliades. «“Salvadoriana” és la demostració palpable que la Barcelona i la Catalunya del XVIII era una societat puixant i oberta que no necessitava ser salvada per ningú», va dir el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana.

La mostra s’obre amb estris d’escriptori, cartes i un document del 1723 sobre l’embarcament al port de Gènova de diversos objectes per a la família Salvador, entre els quals es consigna «una asta d’unicorn». Tot seguit, una sala recrea el gabinet de curiositats original tal com estava disposat a la farmàcia del carrer Ample fins al 1855: un espai gairebé religiós que era vedat als no iniciats en la ciència i el naturalisme, i on les aus, peixos i tortugues dissecades, els llibres, els instruments i els calaixos plens de petxines, minerals, herbes i fòssils, esdevenen relíquies del món natural i de la voluntat de l’home d’esbrinar-ne els secrets.

L’exposició continua mostrant diverses peces dels tres regnes de la natura col·leccionats pels Salvador, com la closca d’un armadillo o, submergits en solucions líquides, una petita tortuga de mar i un peix volador. Del regne vegetal, destaquen els diversos plecs de l’herbari que encara consulten els botànics d’avui dia, i que, amb prop de cinc mil exemplars, és «l’herbari més antic i més ben documentat de tot l’Estat». D’altra banda, també s’hi poden veure alguns dels calaixos compartimentats on els Salvador classificaven meticulosament les petxines, els fòssils o els minerals reunits per sis generacions d’apotecaris.

Els gabinets de curiositats van tenir un paper fonamental per a la transmissió del coneixement científic i van desaparèixer a Europa absorbits per les universitats, i això fa que el gabinet dels Salvador sigui únic. Paradoxalment, la decisió de Felip V de traslladar la universitat a Cervera va propiciar que la col·lecció Salvador es conservés intacta i no s’incorporés al fons de cap centre universitari. Posteriorment, com s’explica a l’última part de «Salvadoriana», la mort prematura de Josep Salvador i Soler l’any 1855 va posar fi al gabinet, que va anar a parar a les golfes d’una masia de Vilafranca del Penedès propietat de la família, on va romandre fins al 1923.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-806

«Barcelona sense Universitat», de Ferran Soldevila

tancar
La Universitat de Barcelona, entre el 1714 i la Guerra Civil

Després de la desfeta del 1714, Felip V va centralitzar els estudis universitaris a Cervera, ciutat que li havia restat fidel, i va deixar Barcelona sense universitat fins al 1837. Cent anys més tard, en plena Guerra Civil i per commemorar el centenari del retorn de la universitat a la capital catalana, l’historiador Ferran Soldevila va escriure Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), un llibre que, amb l’entrada de les tropes franquistes, va romandre ocult i no es va distribuir fins molts anys després. La UB recupera ara aquesta obra en una edició facsímil amb la qual inicia un cicle d’activitats per commemorar el Tricentenari dels fets del 1714.

La Universitat de Barcelona (UB) s’ha sumat als actes del Tricentenari amb un programa d’activitats iniciat el passat 20 de maig amb la presentació d’una edició facsímil de l’obra Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), de l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971). L’acte va tenir lloc a l’Aula Magna de la UB, on es va celebrar la taula rodona «Universitat, ciutat, país: 1714-1938-2014» moderada pel comissari del Tricentenari BCN, Toni Soler, en la qual van participar els historiadors Jordi Casassas, Enric Pujol, Francisco Gracia-Alonso i Joaquim Prats.

Va obrir la roda d’intervencions Enric Pujol, coautor amb Enric Casassas del pròleg i la introducció de l’edició facsímil, que va explicar que Soldevila va escriure aquest llibre en plena Guerra Civil, «sota les bombes que queien sobre Barcelona», i que, tot i que es va arribar a imprimir, «l’entrada de les tropes franquistes va impedir la distribució dels exemplars, que van quedar confinats en uns magatzems».

A principis dels anys cinquanta, va continuar Pujol, els llibres es van recuperar i distribuir fent veure que la publicació ja havia aparegut al 1938, abans del triomf franquista, i després d’eliminar el compromès pròleg del rector Pere Bosch i Gimpera, en el qual es podia llegir: «La Universitat bandejada de Barcelona [...] renasqué el 1837. La nostra, tan malmesa pel bombardeig del 18 de març [...] resta intacta en el seu esperit i els seus quadres. Un venturós dia tornaran els professors i els estudiants que lluiten, ara com el 1714, per les llibertats de Catalunya i dels altres pobles espanyols.» L’edició original es va acabar esgotant als anys noranta i va tenir «una gran influència des del punt de vista intel·lectual», va afegir Pujol.

A la Guerra de Successió, la Universitat de Barcelona es va alinear amb el bàndol austriacista i els seus mestres i professors van participar directament en la defensa de la ciutat integrats a la Coronela. Per tant, des del punt de vista dels borbònics, els càstig de traslladar la universitat a Cervera estava justificat, va explicar al seu torn Enric Casassas. «El mal més gran no va ser privar Barcelona de tenir universitat en aquella època, sinó els efectes a llarg termini i l’esforç titànic que va significar arrencar de nou una universitat més d’un segle després», va dir l’historiador.

A continuació Joaquim Prats va parlar de la Universitat de Cervera, una institució sobre la qual hi va haver una gran discussió pública i intel·lectual al llarg de tot el segle XVIII, sobretot entre els professors més conservadors i els més moderns i oberts a la ciència. Cervera era una universitat absolutista, que, més que pel seu origen, va ser criticada perquè era «dolenta, endarrerida i antiga», va dir Prats. I com cita Soldevila al seu llibre, fins i tot se’n criticava el clima: «Cielo desapacible, aires nada saludables, niebla continua y humedades, son los signos representativos del lugar.»

Tot seguit va intervenir Francisco Gracia-Alonso, que va explicar que després de ser llargament reivindicada, la Universitat de Barcelona «va tornar a la capital el 1837 amb l’esperit de la Renaixença». L’acte, presidit pel rector Dídac Ramírez, es va completar amb una petita mostra de documents relacionats amb el treball de Soldevila, com la butlla papal d’«erecció» de la Universitat de Cervera o els seus «Estatutos», de l’any 1749.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-808

El Tricentenari amb el Dia de les Lletres Gallegues

tancar
Un homenatge a la diversitat cultural de Barcelona

Barcelona va celebrar el Dia de les Lletres Gallegues amb un emotiu acte solemne al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en el qual es va homenatjar el poeta Xosé María Díaz Castro, un nom imprescindible de la literatura gallega contemporània, i el general Antonio de Villarroel, fill d’un gallec i d’una asturiana, que va comandar la defensa de Barcelona fins a l’últim moment.

La celebració va començar a la plaça de Sant Jaume la tarda del passat dissabte 17 de maig amb l’actuació dels membres de la Coral Lonxe da Terra i els seus gaiters, que van rebre el públic que es congregava davant l’Ajuntament de Barcelona per assistir a l’acte organitzat per la Federación de Entidades Culturais Galegas de Cataluña.

El regidor de Presidència i Territori, Jordi Martí, i el president del Centro Galego de Barcelona, Manoel Carrete, van donar la benvinguda a les persones que omplien el Saló de Cent abans que el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, prengués la paraula per glossar la figura d’Antonio de Villarroel i Peláez, comandant en cap de les tropes que van defensar la ciutat davant del setge borbònic i que, «com tants de vostès, repartia el seu afecte entre la seva terra d’origen i la seva terra d’adopció».

A l’atac final de l’11 de setembre del 1714, Villarroel va esperonar els seus homes apel·lant «a la defensa de la llibertat de Catalunya i de tot Espanya», va continuar el comissari, perquè creia que l’ascens al tron de Felip V, «era una desgràcia per a tota la monarquia hispànica». Soler va pronunciar el final del seu discurs en gallec, per afirmar que «por sorte, hoxe en día (...) a democracia dános as ferramentas para que todos os cidadáns, calquera que sexa a súa orixe, expresen as súas ideas e as súas aspiracións».

A continuació es va celebrar la conferència en gallec «Tres mirades sobre Díaz Castro», el poeta de qui enguany es commemora el centenari del naixement, i que va encetar el traductor i crític literari Basilio Losada. «Galizia é un país feito por los seus poetas; o que no faceron os poetas ahinda está por facer», va dir Losada abans de recitar el poema Penélope, un dels més coneguts de Díaz Castro, que a l’estrofa final diu: «Vaise enterrando, suco a suco, o Outono. / Un paso adiante i outro atrás, Galiza!» En acabar, el crític va afegir: «Dependrà de nosaltres (els gallecs), si després d’un pas endavant en fem un altre i un altre i, mentrestant, seguim sentint la música de la pluja i pensant que res no té remei.»

A continuació, l’escriptora Helena Villar va parlar de la religiositat de la poesia de Díaz Castro entre altres aspectes de la seva obra, integrada per uns poemes que, per al també escriptor Xesús Rabade, que va tancar la conferència, són «una font de reflexió sobre l’existència, carregats de fe i pastats amb la terra». Díaz Castro «és una poderosa metàfora de Galícia», va afegir l’escriptor.

Tot seguit, el grup format per Héctor González, Amelia Rodríguez, David López, Isabel Rodríguez i Aida Gómez va cantar O meu amor i Alecrin dourado, en una actuació musical que va concloure l’acte amb la participació de la Coral Lonxe da Terra, que va interpretar Els Segadors i l’himne de Galícia.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-804

El Tricentenari BCN al Saló del Còmic

tancar
La Guerra de Successió il·lustrada

El dibuixant especialitzat en còmic històric Oriol Garcia Quera i el comissari del Tricentenari per Barcelona —i diplomat d’un llunyà curs a distància de dibuixant d’acudits—, Toni Soler, es van trobar a la 32a edició del Saló Internacional del Còmic de Barcelona per parlar sobre la Guerra de Successió en la novel·la gràfica i la il·lustració. L’autor va mostrar en primícia alguns dels dibuixos del seu proper àlbum sobre aquest conflicte, que es publicarà en breu.

L’any en què es commemora el Tricentenari dels fets del 1714, el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial i els 75 anys del començament de la Segona, el gènere bèl·lic va ser el protagonista de la 32a edició del Saló Internacional del Còmic, que es va celebrar a Barcelona entre el dies 15 i 18 de maig.

Durant aquests dies es van realitzar diverses activitats relacionades amb el Tricentenari, entre d’altres el col·loqui «La Guerra de Successió il·lustrada», en el qual Oriol Garcia Quera, autor de Barcelona 1714 (2002) o Dietari d’un adroguer (2014), va conversar amb Toni Soler i el periodista Vicent Sanchis, que moderava la taula, sobre el tractament d’aquest conflicte en el còmic i la il·lustració a Catalunya.

Soler va encetar el col·loqui fent referència a la participació de Garcia Quera en el vessant divulgatiu del Tricentenari, per exemple amb la mostra «1714. La batalla final», on tretze vinyetes gegants del seu còmic Barcelona 1714 s’exposen al carrer, en els mateixos indrets on van tenir lloc «els últims combats del setge, en una carnisseria absolutament gore». Al fil d’aquest comentari, Garcia Quera va subratllar que cal trobar un equilibri a l’hora de tractar els fets violents, «però per denunciar la violència i les seves conseqüències, els dibuixants l’hem de mostrar».

A continuació, l’autor va projectar i comentar alguns dibuixos de les seves obres sobre la Guerra de Successió, un tema «del qual no hi havia referències gràfiques; per això vaig haver de documentar-me a partir de gravats, pintures, ceràmiques, les Narraciones históricas de Castellví, manuals d’artilleria de l’època i fins i tot de perruqueria, fins que vaig arribar a crear el meu propi univers 1714».

Entre les projeccions, Garcia Quera va mostrar en primícia algunes de les il·lustracions del seu proper àlbum sobre la Guerra de Successió, que se situa fora del cordó del setge a Barcelona i en el qual «els protagonistes seran els miquelets». Aquesta obra, que es publicarà ben aviat, ha permès a l’autor dibuixar «la cavalleria, Manuel Desvalls, la fortalesa de Castellvell o la crema de Manresa».

Sobre els límits entre la realitat i la ficció, Garcia Quera va dir que, per no trair la història, «quan vull fer literatura hi barrejo personatges ficticis, que em donen la llibertat de moviments que no em permeto amb els personatges reals». Perquè «una cosa és la història novel·lada i una altra la novel·la històrica», va matisar al torn de preguntes l’historiador Agustí Alcoberro, que es va quedar entre el públic després d’haver impartit la conferència precedent.

Al final de la conversa, amb un clar sentit polític, Sanchis va preguntar a Soler quina seria per a ell la millor manera d’acabar el Tricentenari. «Marxant de vacances», li va respondre el comissari, per a qui la història no condiciona fins a tal punt l’agenda política: «El que hagi de passar passarà, i que coincideixi amb el Tricentenari és irrellevant.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-802

Exposició: «Les músiques dels 1714s»

tancar
El 1714 i la seva memòria a través de la música

Reviure a través de la música les emocions i les actituds dels ciutadans davant dels esdeveniments socials, polítics i militars de la Catalunya de principis del XVIII és un dels objectius del Museu de la Música en aquesta exposició, que, en un segon bloc, mostra com el record dels fets del 1714 s’ha mantingut viu fins als nostres dies en la creació musical catalana dels últims 300 anys.

«Evidentment, expliquem els fets, però sobretot volem fer arribar les emocions i actituds de l’època», va dir el comissari de l’exposició i director del Museu de la Música, Jaume Ayats, abans d’oferir a la premsa una visita guiada per «Les músiques dels 1714s». En el mateix acte, també hi van participar el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, i el director de L’Auditori, Joaquim Garrigosa.

Al segle XVIII, qui no sabia «cantar, ballar o tocar un instrument, socialment no existia», va explicar Ayats a l’inici de la primera part de la mostra, que narra com durant la Guerra de Successió les músiques, els balls i els instruments es van transformar a tota l’Europa occidental. A Barcelona, la cort de Carles III i Elisabet Cristina va introduir els nous compositors francesos i italians, que van consolidar el model d’orquestra barroca amb els violins i nous instruments de vent, com els oboès, les trompetes i els fagots, en detriment dels «instruments aspres» anteriors.

En aquesta època, les cordes de viola dels gremis dels corders de Barcelona eren molt apreciades a Anglaterra, als Països Baixos i a les colònies d’Amèrica i, gràcies a la recerca que s’ha dut a terme per a aquesta exposició, s’ha descobert que el terme anglès catlins, utilitzat en l’actualitat per designar un tipus determinat de corda, «deriva precisament de les catalan lines, les cordes elaborades en aquella època a Barcelona», va assegurar Ayats.

A «Les músiques dels 1714s» també es destaca el paper de la música i les cançons populars com a eina de propaganda, reivindicació i resistència política, com ho demostra l’exemplar que es presenta per primer cop al públic dels Goigs de la Mare de Déu de la Llibertat, creats per un grup de ciutadans que el 1714, durant els bombardeigs, es reunien a la capella d’en Marcús. Aquests goigs els van dedicar a una marededéu sense advocació precisa que sosté un llibre obert a la mà, que els devots van identificar amb les constitucions de Catalunya. En aquest sentit, a l’exposició també es pot veure un exemplar de la Canso nova, del 1706, que en un passatge diu: «Visca la casa d’Àustria, visca Carlos tercer, calli tot butifler y tota la gavatxalla».

Més endavant, la mostra inclou un karaoke, on el visitant pot experimentar de primera mà els canvis en la manera de construir les melodies que van tenir lloc durant la guerra a través de dues peces populars: la Cançó d’en Bac de Roda, que exemplifica la manera antiga, i la Cançó de Mambrú, que representa les noves melodies que es van imposar a Europa.

A la segona part, l’exposició fa un recorregut pel record de la desfeta del 1714 i la seva reivindicació al llarg dels segles posteriors, amb la recuperació de músiques i cançons de l’època i la creació d’altres de noves, com ara el Brindis a Felip V, amb el qual a finals del 1880 els joves de la Lliga de Catalunya cantaven i brindaven «maleint la memòria de Felip V», i que, interpretat per l’Orfeó Català, ha estat enregistrat per primer cop amb motiu d’aquesta mostra.

A continuació, s’exhibeixen els penons del Cor Català del Camp de Concentració de Vernet d’Arieja, on van ser internats els exiliats de la Guerra Civil que van creuar la frontera, i que fins i tot en condicions tan adverses van mantenir viva la tradició musical catalana. Passant per la Nova Cançó, la mostra arriba fins als nostres dies i acaba amb els sons de la manifestació de l’11 de setembre del 2012.

A més de contemplar instruments, llibres, partitures, mapes i gravats, els visitants poden escoltar més de seixanta enregistraments de peces de l’època interpretades per músics catalans, vint de les quals s’han gravat expressament per a l’ocasió. «De vegades oblidem que Catalunya és una potència internacional en música antiga», va subratllar Ayats. «Les músiques dels 1714s» es pot visitar fins al 19 d’octubre a la Sala 2, Oriol Martorell, de L’Auditori de Barcelona.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-803

Setmana de la Poesia: Jocs Florals i Suite Barcelona

tancar
La poesia omple la Barcelona del Tricentenari

La Setmana de la Poesia 2014 va començar amb l’acte de lliurament del Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2014 i del Premi Extraordinari Memorial 1714, que van guanyar respectivament Melcion Mateu, pel poemari Illes lligades, i Marcel Riera, pel poema Inventari de Montjuïc. Els autors van recollir els premis en el tradicional acte solemne, que es va celebrar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. La jornada inaugural va continuar al Born, amb la representació de Suite Barcelona (1710-1715), de Jordi Carrió i Figueroles.

«Matt Sweeney, el meu company / de pis, és un poc especial. / Va tenir un amant filipí / que estava boig pels óssos. / L’abraçava i li deia teddy bear.» Aquest és un fragment d’un dels poemes d’Illes lligades, l’obra guanyadora dels Jocs Florals 2014, que Melcion Mateu va recitar després de rebre el premi de mans del tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, en l’acte solemne que va tenir lloc el passat dimecres 14 de maig al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

Illes lligades parla «de Nova York, de l’illa de Santa Caterina, al Brasil —les dues lligades per ponts o túnels—, i de Mallorca», va dir el poeta nascut a Barcelona l’any 1971 i autor de Vida evident (Premi Octavio Paz 1998) i Ningú, petit (2002), entre altres obres. «Melcion, seràs el primer català que torna a casa en l’última dècada després d’haver fotut sàviament el camp. I tornes, a sobre, jocfloralejant», li va dir l’amic, poeta i periodista Andreu Gomila en fer-li la glossa.

A continuació, el tinent d’alcalde va lliurar el Premi Extraordinari Memorial 1714, convocat enguany amb motiu de la commemoració del Tricentenari, a Marcel Riera, pel poema Inventari de Montjuïc. Amb aquest poema «volia fer un paral·lelisme del que és Montjuïc per a Barcelona respecte el que Montserrat és per a Catalunya», perquè «la muntanya santa dels barcelonins és Montjuïc, encara que no en tinguem consciència», va explicar el poeta nascut a Badalona el 1956 i autor, entre d’altres, de Llum d’Irlanda (2012) i Versions de Bai Juyi (2013).

«Jo em pensava que llegiria un poema modern, però ja he vist que no ho seré prou», va dir Riera abans de recitar Inventari de Montjuïc, que en un passatge diu: «Fossar de la Pedrera, la Font dels Geperuts, / turó dels malendreços, pedaços mal cosits / al cul de tantes coces, el pes del cementiri / decanta Montjuïc cap a garbí.»

Prèviament al lliurament dels premis i a la intervenció dels guardonats, el president dels mantenidors dels Jocs Florals, Francesc Parcerisas, va destacar «la qualitat i diversitat de les propostes presentades i la vitalitat de les obres que arriben d’arreu dels Països Catalans». Els Jocs Florals, però, «no poden suplir la necessitat imperiosa de disposar d’una xarxa d’editorials i llibreries que faci a mans dels lectors tantes propostes interessants».

En el mateix acte, Elisenda Boix va recordar la figura i obra del seu pare, el poeta Josep Maria Boix, protagonista de la referència històrica dels Jocs Florals d’enguany, i també es va fer una lectura, a càrrec dels seus autors, dels poemes més destacats del 2013 segons la selecció del poeta Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals 2006.

Amb el lliurament dels premis dels Jocs Florals s’iniciava la Setmana de la Poesia de Barcelona, amb la qual «volem fer justícia als autors que han contribuït al nostre patrimoni poètic i servir d’accelerador als poetes emergents i contemporanis», va dir Jaume Ciurana en el seu discurs de cloenda, abans que el grup de metall Barna Brass Quintet tanqués l’acte amb la interpretació d’Els Segadors.

 

Suite Barcelona (1710-1715)

La jornada inaugural de la Setmana de la Poesia de Barcelona va continuar a dos quarts de nou del vespre amb la representació al Born Centre Cultural, a càrrec de l’actor Pep Cruz, de Suite Barcelona (1710-1715), de Jordi Carrió i Figuerola, «una de les grans obres literàries del Tricentenari i, sens dubte, la millor producció poètica», segons va afirmar Sam Abrams, comissari de la Setmana de la Poesia, en presentar l’espectacle.

L’obra, publicada el 2011, és un recull de 46 breus monòlegs dramàtics en forma de poemes en prosa que, en paraules d’Abrams, simulen «el fals dietari personal d’un personatge ple de vida, sensible, intel·ligent i amb una gran capacitat de síntesi», que evoca l’ambient de Barcelona abans, durant i després del setge de 1714 d’una manera «rica, matisada i suggeridora».

A la Sala Moragues del Born com a emplaçament idoni, perquè aquest personatge fictici «vivia aquí mateix, a dues passes» d’on ara es troben les ruïnes de l’antic barri de la Ribera, els poemes de Carrió van cobrar vida a l’escenari en un exquisit muntatge que combina la magnífica interpretació dels textos per part de l’actor Pep Cruz amb la suggeridora música de l’època, interpretada a la guitarra pel també director de l’espectacle, Pau Carrió.

Com a teló de fons, i per il·lustrar cadascun dels poemes, es van projectar les imatges preparades per Marc Permanyer, una selecció de gravats de l’època sobre fons blanc que, animats amb subtilesa, es fonien lentament i compassats amb la música i els poemes, amb els quals formaven un tot indivisible en un espectacle que, en acabar, alguns dels assistents van qualificar de «brillant, intens i vibrant», i d’altres, senzillament, de «memorable».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-801

Exposició: «El món de la salut a la Barcelona de 1714»

tancar
La societat del XVIII a través de la medicina

La desfeta del 1714 i les mesures de càstig imposades per Felip V van afectar negativament el progrés de les ciències mèdiques a la ciutat, i no al contrari, com sovint ha transmès el relat històric. El Col·legi de Metges de Barcelona ho demostra a «El món de la salut a la Barcelona de 1714», una exposició amb la qual se suma als actes de commemoració del Tricentenari.

Amb aquesta mostra «posem en qüestió la versió de la història que ens deia que el règim borbònic va modernitzar una ciència mèdica en decadència», va dir el conservador del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Alfons Zarzoso, en la inauguració de l’exposició que va tenir lloc el passat 13 de maig i en la qual també van participar Josep Maria Camarasa, patró de la Fundació Carl Faust de Blanes, Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, i Miquel Bruguera, en representació del Col·legi de Metges de Barcelona.

Després de la caiguda de Barcelona, Felip V va centralitzar tots els estudis universitaris de Catalunya a la Universitat de Cervera —ciutat que s’havia mantingut fidel a la causa borbònica—, i el 1717 hi va traslladar l’Escola de Medicina, que «no va comptar amb la participació dels metges de Barcelona ni amb la confiança dels estudiants, i no va gaudir mai de prestigi», va continuar explicant Zarzoso, que es va estendre aprofundint en la pràctica de la medicina i la cirurgia i la seva formació a la Barcelona de l’època.

A continuació Josep Maria Camarasa va fer un resum del món de la farmàcia a principis del XVIII, quan, amb la cort de Carles III a Barcelona, la ciutat «va esdevenir un centre científic important on els apotecaris eren els protagonistes». Camarasa va explicar que, si els metges tenien el poder polític, els apotecaris tenien «el poder econòmic», perquè alguns dels productes amb què treballaven venien de molt lluny i per obtenir-los s’havien de fer socis «d’importants xarxes comercials establertes arreu del món».

«No hi ha dubte que la medicina és una de les professions que més ens acosten a la realitat d’una societat, en aquest cas la del 1714», va afirmar Toni Soler al seu torn. El comissari va destacar un text de l’època que es mostra a l’exposició, que diu «que el cos humà és com una república en la qual cada membre ajuda els altres perquè el conjunt funcioni millor», unes paraules que no són casuals en uns anys en què «es començava a albirar la Il·lustració».

Acabat l’acte d’inauguració, els assistents van poder visitar l’exposició «El món de la salut a la Barcelona de 1714», situada al primer pis de la seu del Col·legi, en la qual s’expliquen diversos aspectes de la medicina i la farmàcia al segle XVIII en vuit apartats principals: «Emmalaltir al 1700», «La pràctica de la medicina a la Barcelona de 1714», «Una societat d’ordres: els llocs de formació mèdica», «La força d’una filosofia mèdica», «Espais de pràctica mèdica», «Medicina i societat», «El setge de Barcelona» i el mapa «Ruta per la Barcelona mèdica del 1700».

A la mostra, que romandrà oberta fins al 15 d’octubre d’enguany, s’hi exposen documents, gravats i diversos instruments de l’època, com per exemple una serra d’arc per realitzar amputacions, un joc de xeringues i ventoses per practicar sagnies, o un estoig de butxaca de cirurgià per a visites domiciliàries.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-800

Estrena de la versió per a banda de «Catalunya 1714», de Salvador Brotons

tancar
Un poema simfònic sobre el 1714

La Banda Municipal de Barcelona es va acomiadar de la temporada amb l’estrena de la versió per a banda de Catalunya 1714, una rapsòdia creada pel seu director, Salvador Brotons, per commemorar el Tricentenari del fets del 1714. La sessió, apassionada i intensa, va incloure el Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski, amb l’actuació de la pianista Carmen Yepes.

El concert es va celebrar el passat diumenge 11 de maig, a les sis de la tarda, a la Sala Pau Casals de L’Auditori, que gairebé es va omplir per acomiadar la Banda Municipal de Barcelona en la darrera actuació de la temporada. La sessió va arrencar amb el dramatisme del popular Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski, que va comptar amb l’actuació de la pianista asturiana Carmen Yepes, llargament ovacionada en acabar la interpretació.

A la segona part del concert, després del descans, Salvador Brotons va presentar l’estrena de la versió per a banda de Catalunya 1714 (la versió per a orquestra simfònica es va estrenar el passat 17 d’abril a Cervera), un poema simfònic de caràcter històric que «he compost amb molta estima perquè m’estimo molt el país», i que vol reflectir l’ambient que es respirava a Catalunya i a Barcelona durant el setge i la desfeta del 1714. El compositor es va basar en músiques de l’època, fossin «melodies catalanes o borbòniques», per construir aquesta rapsòdia que al llarg d’uns enèrgics i apassionats vint-i-cinc minuts encadena sense interrupció vuit moviments.

La banda va arrencar amb «Neguit turbulent», el primer moviment, en el qual s’endevinen les notes de La cançó d’en Bac de Roda i que ens situa a l’estiu del 1714, en una ciutat «neguitosa i tremolosa». A continuació, la gent, desesperada, es refugia en la religió esperant un miracle, un episodi que la formació dirigida per Brotons va recrear a «Processó», el segon moviment de la rapsòdia.

Tot seguit, el compositor s’inspira en la por i la incertesa dels ciutadans a «Trists presagis», en què l’oboè es destaca amb una melodia basada en El cant dels ocells abans d’arribar a l’«Atac borbònic», el quart moviment de l’obra, que se situa a la matinada de l’11 de setembre. En aquesta part del concert, enmig del retrò dels timbals, la secció de fusta entona suaument melodies catalanes com Els segadors o Miquelets d’Espanya, amb les quals entaula una lluita desigual contra la secció de metall, que, representant l’exèrcit de Felip V, toca La cançó de Mambrú i una marxa militar.

A «Desfeta i dolor», «amb la tuba sota un pedal de timbales insistent com una marxa fúnebre», tal com assenyala Marta Porter al programa de mà, el cinquè moviment expressa la devastació, el dolor i la pèrdua de les llibertats catalanes després de la derrota. Un dolor que es transforma en nostàlgia a «Plany al temps passat», on la tenora entona la cançó popular catalana Plany.

Arribats a aquest punt i en el moment que viu el país, «no podia concloure l’obra d’aquesta manera», va al·legar el mestre Brotons, que, per no acabar amb una derrota, es va inspirar en l’entusiasme i la il·lusió que van mostrar els ciutadans en la manifestació de l’11 de setembre del 2012 per abordar les dues últimes parts: «Creixença i voluntat de ser» i «Afirmació nacional», dos moviments que, en paraules de Porter, «ens porten des d’un espai plàcid i reflexiu a un crescendo d’intensitat i tensió» en què, al final, «un presto brutale esclata sobre el crit per la independència a la percussió, amb vents i metalls glossant melodies dels segadors».

Acabat el concert, encomanat de la passió de la banda i el seu director, el públic es va posar dempeus per dedicar-los una llarga ovació, a la qual Brotons va correspondre amb un bis de l’última part de l’obra, «Afirmació nacional».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-797

Fotografies:
May Zircus

Herois de 1714: L’arxiduc Carles

tancar
Carles III, sentit d’estat i procés sobiranista

A poques hores de l’inici de la campanya electoral per les eleccions al Parlament Europeu del proper 25 de maig, la penúltima sessió del cicle «Herois de 1714» va comptar amb la participació d’Alfred Bosch i Francesc Homs. Dos polítics que, a partir de la figura de l’arxiduc Carles —per qui cap dels dos va demostrar sentir gaire devoció—, van acabar parlant, inevitablement, del procés sobiranista i de les eleccions europees.

Si hem de fer cas de les opinions del diputat d’Esquerra Republicana al Congrés, Alfred Bosch, i del conseller de la Presidència i portaveu del Govern, Francesc Homs, l’arxiduc Carles d’Àustria seria sens dubte l’heroi caigut d’aquest cicle de conferències —si deixem de banda el botifler Pere Anton Veciana—, que el passat 8 de maig va celebrar la seva penúltima sessió.

Al contrari del que havia estat habitual a les sessions anteriors, cap dels dos ponents no va manifestar simpatia ni va reconèixer gaires mèrits al personatge: ni el convergent, per a qui «la dinastia reial catalana es va acabar el 1410», ni encara menys el republicà, que va acabar concloent que era «un home de qui no cal fer grans valoracions».

No obstant això, a la primera part de la sessió Alfred Bosch va adoptar la seva faceta d’historiador, «que gairebé tenia oblidada», i, complint amb el que se li demanava, va fer una aproximació històrica a l’arxiduc Carles, centrada en el període en què va esdevenir Carles III de la Corona d’Aragó i en la seva estada a Barcelona entre el 1705 i el 1711. Bosch el va definir com un rei «inexpert i molt equivocat, perquè es pensava que els catalans el defensaven a ell, i no va entendre que era un mer instrument dels aliats». A més, no va ser un rei lleial: «Va abandonar els catalans i fins i tot la seva dona per marxar a Viena.»

Segons el diputat, Carles III tampoc va ser «el rei benevolent estimat pel poble, que sovint ens diuen». La popularitat del monarca es va anar erosionant a causa «del malbaratament de recursos a la Cort de Barcelona enmig de la duresa de la guerra», com per exemple amb l’òpera que s’hi va representar en aquest període, de la qual es presumeix que va ser la primera representada a Espanya. El poble baix reclamava «més pa i menys òpera», va afirmar Bosch.

«Suposo, però, que dels cantants d’òpera d’aleshores no n’hi havia cap que pagués els impostos a Andorra, oi?», va deixar anar Francesc Homs al seu torn, per a qui Carles III també va ser, al capdavall, «un rei absolutista». A continuació el conseller, partint dels fets del 1714, va destacar la dignitat amb què els catalans encaixen les derrotes: «De vegades una aparent derrota és una victòria, com el “no” del Congrés dels Diputats a la consulta, que, per la forma com es va produir, i encara que sembli contradictori, per a nosaltres va ser una victòria.»

Homs es va referir també al «sentit d’estat dels catalans», per exemple «en matèria lingüística o en la qüestió de la consulta, on prenem decisions difícils de manera conjunta i fem autèntiques polítiques d’estat». El conseller va contraposar el sentit d’estat dels catalans amb el dels polítics espanyols, i ho va exemplificar amb una «reunió d’estat» convocada per la crisi del Prestige a la qual va assistir, en què, segons Homs, l’objectiu que va unir els partits espanyols va ser aconseguir recursos per a l’única cosa que els preocupava: «Impedir que un tercer partit nacionalista governés una comunitat autònoma.» Sobre aquesta qüestió, Alfred Bosch va afegir que, quan a Madrid li pregunten com és que un partit d’esquerres com ERC s’ha alineat amb CiU en la qüestió sobiranista, ell respon: «perquè per a nosaltres és un tema d’estat; i quina qüestió d’estat hi ha més gran que la consecució d’un estat?»

Sobre els debats al voltant de la història com a argument a favor o en contra de la independència, el diputat d’ERC va dir que no és el més important, perquè, com deia Jefferson, «el món pertany als vius i no als morts», i ara «som nosaltres els que decidim». «150 països del món no tenen precedents de ser un estat sobirà, per tant no és una condició sine qua non per assolir la independència.»

Al final de la conferència, tant Francesc Homs com Albert Bosch van coincidir a destacar la importància per als catalans d’anar a votar a les properes eleccions europees. «El fet que no ens deixin votar la consulta ens ha de fer veure més que mai el valor de la democràcia», va dir Bosch. «El mostrari fa goig i no hi ha excusa per no anar a votar», va afegir Homs. 

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-793

Exposició a l’Arxiu Històric: «Onze de Setembre. Història de la commemoració de la Diada a Barcelona»

tancar
El relat d’una reivindicació ciutadana

Amb motiu del Tricentenari, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona torna a posar a disposició del públic algunes de les peces del seu fons documental, aquest cop per explicar la història de la commemoració de la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona. La mostra fa un recorregut pels moments més significatius de la celebració, des dels primers homenatges a Rafael Casanova a mitjan segle XIX fins a la multitudinària manifestació de l’any 2012, la més gran que s’hagi fet mai a Catalunya.

L’exposició ocupa el vestíbul de la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on es despleguen els dotze plafons explicatius il·lustrats amb fotografies en què es divideix la mostra i les sis vitrines amb quaranta-dues peces del fons documental emblemàtiques de cada període. La inauguració es va celebrar el passat dimecres 7 de maig a càrrec del director de l’Arxiu Històric, Xavier Tarraubella, i del comissari de l’exposició i cap dels Fons Documentals, Sebastià Riera.

«Hi ha hagut diades combatives, com la del 1976; n’hi ha hagut d’alegres, com la del 1932, amb el primer Estatut; de molt tristes, com la del 1938, a punt d’acabar-se la guerra, i d’esperançades, com la del 1977, a punt de recuperar l’autonomia», va dir Riera en iniciar la visita guiada que va oferir als assistents a l’acte.

Després dels primers plafons de presentació, la mostra arrenca amb la caiguda de Barcelona sota les tropes borbòniques i tot seguit fa un salt fins a mitjan segle XIX, quan la ciutat posa el nom de Rafael Casanova a un nou carrer de l’Eixample l’any 1865 i, més tard, el 1888, li erigeix una estàtua al costat de l’Arc de Triomf. Les primeres ofrenes florals van començar a la dècada de 1890, però no va ser fins al 1901, arran de les detencions de participants en aquesta ofrena, que es va organitzar «la primera manifestació massiva de la Diada, que curiosament va tenir lloc el 15 de setembre», va assenyalar Riera.

A continuació, del període comprès entre la Segona República i la Guerra Civil, Riera va destacar, entre altres peces exhibides, el cartell Sempre! Catalans: Catalunya!, una obra de Ricard Fàbregas que reprodueix l’estàtua de Rafael Casanova i que va ser editat per la Generalitat a finals del 1937 per esperonar els combatents republicans. «Rafael Casanova va prendre un paper simbòlic com a defensor de la democràcia i les llibertats de Catalunya», va explicar el comissari de la mostra.

Tot seguit, l’exposició passa pel període de severa prohibició de la commemoració i la retirada del monument a Rafael Casanova sota la dictadura franquista, «els pitjors anys de la Diada, que pràcticament desapareix». Amb la fi de la dictadura, la Diada va tornar l’any 1976 amb un acte massiu a Sant Boi de Llobregat, el primer d’ençà de la Guerra Civil, que no va ser autoritzat a Barcelona fins l’any següent, quan va tenir lloc una altra manifestació multitudinària. El retorn de la democràcia va permetre la recuperació del monument a Rafael Casanova, però no va ser fins al 1989 que el Fossar de les Moreres «es va dignificar transformant-lo en una plaça-memorial dedicada a les víctimes del setge del 1714», va explicar Riera.

Com es reflecteix al final de l’exposició, en la qual també han participat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i l’Arxiu Municipal Contemporani, la Diada «continua sent una eina de lluita per l’autogovern i és més viva que mai», com ho demostra la manifestació de l’any 2012, «la més gran que s’hagi celebrat mai a Catalunya».

De les quaranta-dues peces que es poden veure a l’exposició entre llibres, gravats, cartells, fotografies i publicacions humorístiques de tots els períodes, «si n’hagués de triar una», Sebastià Riera no dubta a assenyalar el manuscrit original del poema «Lo Fossar de las Moreras» de Frederic Soler, Pitarra, que va guanyar un accèssit en els Jocs Florals de Barcelona del 1884.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-786

«Perseguint la història. Clubs de lectura», amb Oriol Vergés

tancar
Educar a través de la literatura

L’escriptor Oriol Vergés es va reunir amb els seus joves lectors, alumnes de diversos instituts de la ciutat, per respondre a totes les preguntes que li van voler formular sobre la seva obra Dels telers al canons, una novel·la que tracta de la prosperitat de la Catalunya de finals del XVII truncada per la Guerra de Successió, i que els alumnes havien llegit i treballat durant el curs.

La trobada d’Oriol Vergés, un dels autors més prolífics, reconeguts i estimats de la literatura infantil i juvenil catalana, amb els alumnes de 3r i 4rt d’ESO que el passat 7 de maig van omplir la Sala Moragues del Born Centre Cultural, va ser la culminació del programa «Perseguint la història. Clubs de lectura» que cada any organitza Biblioteques de Barcelona per promoure la lectura i el coneixement de la història entre el joves.

Oriol Vergés ha compartit aquest propòsit al llarg de tota la seva carrera com a mestre i escriptor, per exemple amb la novel·la Dels telers als canons (Abadia de Montserrat, 1988), l’obra triada amb motiu del Tricentenari per a l’edició d’enguany d’aquest programa. En aquest llibre, l’autor situa una apassionada història d’amor i d’aventures a la Catalunya de finals del segle XVII, quan Narcís Feliu de la Penya defensava una modernització de la indústria, l’economia i la política que xocava frontalment amb l’absolutisme borbònic. El llibre reflecteix com finalment la Guerra de Successió i la desfeta del 1714 van posar fi a aquesta modernització.

L’escriptor va respondre amb profusió de detalls a les preguntes de caire històric que li van fer els alumnes, però també a d’altres sobre el procés de creació literària i les característiques del gènere, com la recerca i documentació necessàries per narrar els episodis històrics que tracta la novel·la, o la barreja de personatges reals i imaginaris. Vergés tampoc va defugir la pregunta sobre el procés sobiranista que li va formular un alumne agosarat, a qui va respondre que, al seu parer, «després de les eleccions europees d’aquest mes de maig hi haurà una moguda política molt forta en la qual el Govern de Madrid oferirà un pacte o altre; la incògnita és saber com reaccionarem nosaltres».

Movent-se entre els alumnes al llarg de tota la sessió, Vergés va mantenir ben vives l’atenció i l’interès del jove auditori en aquesta experiència que, per a l’escriptor, no només és útil per als estudiants, «sinó també per al mateix autor, perquè li permet veure l’efecte que la seva obra ha tingut en els lectors». Al final de la trobada, Oriol Vergés va atendre l’allau de nois i noies que feien cua per obtenir una signatura dels seus exemplars.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-790

Cantània 2014: «Rambla llibertat»

tancar
Educar a través de la música

Vuit-cents nens i nenes de dinou escoles de Catalunya van ser els protagonistes del primer dels concerts celebrats a L’Auditori de la Cantània 2014 en el seu 25è aniversari. Rambla llibertat és el títol de l’obra creada per a l’edició d’enguany d’aquest projecte educatiu que reuneix prop de 40.000 alumnes que participaran en 97 concerts a Catalunya, Espanya i Alemanya.

L’any 1989 l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona va posar en marxa el projecte Cantània per a les escoles, una iniciativa que «permet veure i viure les capacitats formadores i transformadores de la música, necessàries per al desenvolupament integral de les persones», tal com va assenyalar Assumpció Malagarriga, directora de L’Auditori Educa, l’entitat que actualment organitza i produeix aquest esdeveniment.

Cada any, des de fa 25 anys, l’organització encarrega a un compositor català de prestigi la creació d’una cantata infantil per a un gran cor de nens i nenes i músics professionals d’alt nivell. Al llarg del curs, els professors de música de segon i tercer cicle de primària assisteixen a unes sessions de formació per poder preparar els seus alumnes de cara al concert, que se celebra després d’un únic assaig general.

Rambla llibertat, del compositor Albert Carbonell, amb text de Marc Rosich, és el títol de la cantata d’enguany i tracta d’un barri on la felicitat i la concòrdia es viuen de manera genuïna. Aquest fet insòlit atrau l’atenció de l’Estela, una periodista de televisió més preocupada per la fama i els índexs d’audiència que per escoltar la gent del carrer. Per sort el seu nou càmera, en Gómez, li farà entendre que «una comunitat és lliure i feliç gràcies a la suma i convivència de totes les llibertats individuals, i el que fa la Rambla tan especial és que els seus veïns gaudeixen de la pròpia llibertat sense oblidar mai el respecte pels altres».

El primer concert de Rambla llibertat a L’Auditori de Barcelona va tenir lloc el passat 5 de maig sota la direcció de Josep Prats i amb la intervenció dels solistes Maria Santallusia en el paper de l’Estela i Germán de la Riva en el d’en Gómez, acompanyats d’un cor de vuit-cents nens provinents de dinou escoles d’arreu de Catalunya, que, per al públic que omplia la sala, format majoritàriament per pares, mares, avis i altres familiars, van ser els autèntics protagonistes de la vetllada.

«Diuen que per educar un nen cal tota la tribu, i a Cantània hi som tots: la família, l’escola, les institucions, els artistes, els tècnics... Això és el que la fa tan forta i especial», va dir Assumpció Malagarriga al final del seu discurs inaugural.

A la Cantània 2014 hi participen gairebé 40.000 nens i nenes repartits en prop de cent concerts que entre maig i juny se celebraran a disset ciutats de Catalunya, Espanya (Valladolid, Saragossa, Sevilla i Parla) i Alemanya (Neustadt, Koblenz i Coburg). Per commemorar el 25 aniversari d’aquest projecte educatiu, el proper 12 de juny tindrà lloc a L’Auditori un concert amb antics alumnes que cantaran algunes de les cançons més emotives de la història de la Cantània.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-784

«1714. La batalla final», d’Oriol Garcia Quera

tancar
Els darrers combats del setge ocupen el carrer en forma de còmic

Les grans vinyetes de còmic i les il·lustracions d’Oriol Garcia Quera sobre la batalla final de l’11 de setembre del 1714 i els seus protagonistes han sortit del paper per situar-se, a peu de carrer, en els escenaris clau de les darreres deu hores del setge. Amb lacompanyament de textos explicatius, un mapa i cites textuals de documents de l’època, aquesta mostra en forma d’itinerari redescobreix la Barcelona del segle XVIII i fa reviure els fets sovint oblidats que van tenir lloc als espais quotidians dels barcelonins d’avui.

La silueta de Barcelona a contrallum sobre l’horitzó, les boques dels canons que la bombardegen sense descans i, més avall, les tropes borbòniques avançant cap als murs mig derruïts per les bombes, són les primeres vinyetes amb què el dibuixant Oriol Garcia Quera il·lustra l’inici de la batalla final de l’11 de setembre del 1714 al baluard de Jonqueres, on avui es troba la plaça d’Urquinaona, punt de sortida del recorregut.

Les vinyetes de còmic, de grans dimensions, ocupen un dels quatre plafons que conformen els mòduls instal·lats en tretze dels indrets on van tenir lloc els principals episodis de la lluita definitiva, i són una selecció que Garcia Quera ha fet del seu àlbum Barcelona 1714. L’onze de setembre (Ed. Casals, 2002). Per a l’autor, treure al carrer el que un dia va plasmar sobre el paper significa «tancar el cercle» al voltant d’uns fets i uns personatges que, fent el camí invers, ara tornen als seus escenaris originals per prendre una nova vida entre els ciutadans contemporanis i el seu dia a dia.

En una altra cara dels mòduls es pot veure una il·lustració d’un personatge destacat de cadascun dels tretze combats creada expressament per Garcia Quera per a aquesta mostra, acompanyada de la seva biografia. És el cas de Sebastià Dalmau a la instal·lació de la plaça d’Urquinaona, de Rafael Casanova al carrer d’Alí Bei (on hi havia el baluard de Sant Pere), i també d’algunes figures destacades del bàndol borbònic, com ara el duc de Berwick, que es pot veure al mòdul situat a la plaça de l’Acadèmia, davant del convent de Sant Agustí.

Els dos plafons restants de cada mòdul inclouen diversos textos explicatius dels fets esdevinguts a cada indret, cites textuals de documents de l’època i un mapa en el qual se superposa el traçat urbanístic de la Barcelona del 1700 amb l’actual i s’indiquen els tretze punts de l’itinerari. Tots els textos hi figuren en català, castellà i anglès i són obra de Carles Santamaria, director del Saló del Còmic i impulsor d’aquest projecte, que ha estat produït pel Tricentenari BCN i FICOMIC i ha comptat amb l’assessorament de l’historiador Agustí Alcoberro.

«Avui és el dia de morir o vèncer», va arengar el general Villarroel a les seves tropes, segons les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, abans d’iniciar el contraatac al Pla d’en Llull, a l’actual plaça Comercial. És aquí on el punt 9 de l’itinerari mostra la vinyeta del general, que, muntat en el seu cavall i desafiant les bales, carrega heroicament contra l’enemic en direcció on ara es troben les ruïnes de l’antic barri de la Ribera.

Per a Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, «tenim la sort de viure en una ciutat on la història està a peu de carrer, i el còmic de Garcia Quera ens permet fer-la arribar a tothom d’una manera molt eficaç», segons va dir en la presentació del recorregut que va tenir lloc el passat 30 d’abril. En el mateix acte, el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, va declarar que «a través del còmic, un recurs amable i actual, volem que la gent conegui el que va passar fa 300 anys», en una commemoració que, «tot i ser popular i participativa, mantingui el rigor acadèmic».

Des dels límits de la Dreta de l’Eixample, l’itinerari que uneix les tretze instal·lacions travessa els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. «Us diria que no només us fixeu en els mòduls, sinó també en el recorregut, perquè és una manera de visitar la Barcelona del 1714», recomana Oriol Garcia Quera. La mostra s’acaba a la plaça de Pau Vila, l’antic Portal de Mar, on el cap del general Moragues va ser exposat en una gàbia durant dotze anys, després de ser «arrossegat viu pels carrers per un cavall, degollat i fet quarts», segons l’informe de Gregorio Matas y Pujol del 30 de març del 1715.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-781

ApleCat 2014: la Festa del Tricentenari a Nou Barris

tancar
Cultura popular per commemorar el Tricentenari

Gegants, trabucaires, dracs, castells i sardanes, entre altres expressions de la cultura popular, es van reunir durant tot un cap de setmana a Nou Barris per celebrar la primera edició de l’ApleCat, una iniciativa de diverses entitats culturals del barri per donar a conèixer i promoure en aquest districte la cultura tradicional catalana i commemorar, enguany, el Tricentenari dels fets del 1714.

La celebració havia de començar (hora oficial) a dos quarts de vuit del vespre del passat divendres 25 d’abril, però a tres quarts de set ja se sentia de lluny, entre el brogit del trànsit, el repicar enèrgic dels timbals dels Diables de Nou Barris, que convocaven els veïns a la plaça Llucmajor, punt de sortida de la cercavila inaugural de l’ApleCat 2014.

L’ApleCat és una nova iniciativa de la Fundació Procat, el Centre Cultural «Els Propis», la Societat Coral l’Ideal d’en Clavé, l’Agrupació Sardanista de les Roquetes i la Colla Gegantera de Nou Barris, entitats convençudes que calia crear un punt de trobada per impulsar la cultura popular d’arrel tradicional catalana i dinamitzar la vida cultural al districte.

A l’hora convinguda, van encapçalar el seguici els Trabucaires d’en Perot Rocaguinarda, que, amb les seves potents detonacions, van provocar més d’un ensurt i algun ensordiment entre els transeünts que badaven, admirats de l’espectacle que tot just començava a desplegar-se enfilant el passeig de Verdum. Al darrere, el Gegant del Tricentenari, l’elegant Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí, ballava amb la Trini i en Baró, els Gegants de Nou Barris.

A continuació, en representació de la dansa tradicional avançava l’acolorit ball de gitanes de l’Esbart Català de Dansaires i, precedida pel Lleó i la Mulassa de Barcelona, l’Agrupació Sardanista de les Roquetes, que enguany també celebra que Barcelona és Capital de la Sardana. Tot seguit, el Grup de Foc de Nou Barris desafiava aquest element, amb el qual feia jocs malabars, seguit pels dos temibles dracs d’aquesta colla, batejats també com la Trini i el Baró, que escopien flames i espurnes pels ullals mentre s’acostaven amenaçants als ciutadans, que reculaven a la vorera per mantenir una distància prudencial.

Al carrer Pi i Molist, la cercavila va tombar cap a la plaça Major de Nou Barris, davant la seu del districte, on, un cop hi van arribar tots els participants, la Colla Castellera Jove de Barcelona va aixecar un pilar de tres. Tot seguit, la regidora del districte, Irma Rognoni, va destacar en el discurs inaugural de la celebració que, «a més de fer un homenatge a la cultura catalana», amb l’ApleCat 2014 es commemora «el Tricentenari dels fets del 1714 per representar la nostra fortalesa i capacitat d’estar junts i seguir endavant passi el que passi».

A continuació, l’actuació de cadascun dels grups participants davant la seu del districte va posar fi a la jornada inaugural de l’ApleCat 2014, que va prosseguir durant tot el cap de setmana amb havaneres, sardanes, cant coral i una àmplia varietat de concerts, tallers i activitats d’arrel tradicional, que van acabar diumenge al migdia amb la celebració d’un dinar popular de germanor.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-780

Pàgines

Exception Object ( [message:protected] => Failed to connect to varnishadm on 37.59.54.201:6082; "Connection timed out" [string:Exception:private] => [code:protected] => 0 [file:protected] => /var/www/app/www/sites/all/modules/omitsis_varnish/VarnishAdminSocket.php [line:protected] => 127 [trace:Exception:private] => Array ( [0] => Array ( [file] => /var/www/app/www/sites/all/modules/omitsis_varnish/omitsis_varnish.module [line] => 63 [function] => connect [class] => VarnishAdminSocket [type] => -> [args] => Array ( [0] => 1 ) ) [1] => Array ( [file] => /var/www/app/www/sites/all/modules/omitsis_varnish/omitsis_varnish.module [line] => 86 [function] => omitsis_varnish_purge_all [args] => Array ( ) ) [2] => Array ( [function] => omitsis_varnish_cron [args] => Array ( ) ) [3] => Array ( [file] => /var/www/app/www/includes/module.inc [line] => 833 [function] => call_user_func_array [args] => Array ( [0] => omitsis_varnish_cron [1] => Array ( ) ) ) [4] => Array ( [file] => /var/www/app/www/includes/common.inc [line] => 5250 [function] => module_invoke [args] => Array ( [0] => omitsis_varnish [1] => cron ) ) [5] => Array ( [file] => /var/www/app/www/modules/system/system.module [line] => 3491 [function] => drupal_cron_run [args] => Array ( ) ) [6] => Array ( [file] => /var/www/app/www/includes/common.inc [line] => 2703 [function] => system_run_automated_cron [args] => Array ( ) ) [7] => Array ( [file] => /var/www/app/www/includes/common.inc [line] => 2676 [function] => drupal_page_footer [args] => Array ( ) ) [8] => Array ( [file] => /var/www/app/www/includes/common.inc [line] => 2560 [function] => drupal_deliver_html_page [args] => Array ( [0] =>

El Tricentenari BCN fa balanç

tancar
El Tricentenari BCN arriba a més de dos milions de ciutadans

Gairebé un mes després que el gran Piromusical de la Mercè posés el punt final a la commemoració, va arribar l’hora de mirar enrere i fer balanç de les xifres, dels objectius aconseguits i del llegat permanent que el Tricentenari BCN ha deixat a la ciutat. Una celebració que tant per al tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, com per al comissari, Toni Soler, ha aconseguit amb escreix un dels seus objectius prioritaris: «arribar a tothom sense que ningú se n’hagi pogut sentir exclòs».

Els prop de dos milions de persones que al llarg de tretze mesos han participat en les gairebé 400 activitats programades —i això sense comptar les que s’han celebrat a peu de carrer, que resulten difícils de quantificar— revelen que ha estat una commemoració «molt viscuda per una part molt important de la ciutadania, i aquest ha estat un dels seus grans valors», va afirmar Toni Soler, que, juntament amb Jaume Ciurana, va presentar el balanç dels actes de celebració del Tricentenari BCN.

«Volíem que fos un esdeveniment basat en el rigor històric sense ser academicista i que fos inclusiu i participatiu, i tots tres objectius s’han aconseguit amb escreix», va declarar Ciurana, que va destacar l’elevat nombre d’activitats que, paral·lelament a les proposades per l’Ajuntament, han organitzat entitats i associacions de tota mena. El tinent d’alcalde també va subratllar que, gràcies a l’empenta que el Tricentenari BCN ha donat a la recerca històrica, ara «disposem d’un relat consolidat de la Barcelona barroca que abans no teníem».

Per a Soler, la coincidència de la commemoració amb l’efervescència del procés polític actual «ha generat un risc constant al qual hem fet front amb un esforç sincer per construir un relat obert i contemporani, amb una idea gens rígida ni de la història ni de la catalanitat». El comissari va afegir que «no hem de tenir por de la història ni de les polèmiques que pugui suscitar; el seu coneixement és un dret dels ciutadans».

Tant Soler com Ciurana van posar en relleu l’herència que el Tricentenari BCN ha deixat a la ciutat més enllà de la commemoració, com per exemple el resultat de la recerca històrica, que s’ha traduït en diverses publicacions, el nou material pedagògic que s’ha posat a disposició de les escoles o, en el camp artístic, el fotomosaic de Joan Foncuberta a la plaça d’Isidre Nonell, el poema simfònic Catalunya 1714, de Salvador Brotons, o la Setmana de Novel·la Històrica, de la qual enguany se celebrarà la segona edició.

A continuació Soler va presentar la Memòria del Tricentenari BCN, que, amb un format digital i interactiu, proposa un recorregut per tot un any de celebracions a través de vídeos, imatges, cròniques i enllaços a altres recursos que s’estructuren en quatre grans eixos: Història, Diàleg, Creació i Festa. La Memòria també ofereix els detalls de la campanya de comunicació i un recompte exhaustiu de les entitats que hi han participat, de totes les activitats que s’han dut a terme i de les xifres més rellevants.   

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-906

«El somni d’un gegant» acomiada el Tricentenari BCN

tancar
La nit dels grans somiadors

Tres-cents anys de foscor il·luminats per un espectacular castell de focs, però sobretot pels somnis de Narcís Monturiol, Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró o Salvador Espriu, entre altres grans creadors de la història de Catalunya, que van protagonitzar el Piromusical de la Mercè d’enguany en un emotiu adéu al Tricentenari BCN amb el qual es va posar el punt final a tot un any de celebracions.

A les deu de la nit en punt, amb els primers coets il·luminant el cel de Barcelona i la imatge d’un mur de pedra projectant-se sobre una colossal pantalla de mil metres quadrats, començava «El somni d’un gegant», un piromusical dirigit per Lluís Danés que per primera vegada combinava els focs, la música i les fonts de Montjuïc amb un audiovisual i una història per explicar: «el llarg viatge dels somiadors» en la nit dels últims tres-cents anys, que va narrar l’actor Lluís Soler segons el text escrit pel comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler.

«Setembre de 1714. Barcelona pateix, sagna. Es tanquen, impassibles, les portalades del món», recitava Soler mentre la cantautora Bikimel interpretava la primera cançó de la nit, una adaptació de L’emigrant realitzada per Xavi Lloses, autor de la banda sonora de l’espectacle. «Comença la nit més llarga i els catalans busquen aixopluc en el món dels somnis», uns somnis que, «com petites cuques de llum, il·luminen els esperits i donen forma a les esperances», continuava el narrador, mentre retronaven els focs d’artifici sobre les aigües acolorides i canviants de les fonts de Montjuïc.

El primer somiador homenatjat va ser Narcís Monturiol, inventor del submarí i socialista utòpic que va creure en una Nova Icària, amb una societat més justa, mentre intentava desxifrar els secrets del fons del mar, l’última frontera. Soler va recitar aquí un fragment de la cançó «Batiscafo Katiuscas», d’Antònia Font: «Ratxes de sol il·luminen blaus marins (...) i es plàncton s’il·lumina / i canten ses sirenes... que ja s’ha fet de nit.»

El següent protagonista de la nit va ser Antoni Gaudí i «la natura feta pedra» enmig «de la Barcelona neguitosa i industrial», fins que la guerra va irrompre a l’espectacle amb el so eixordador d’una munió de coets que van omplir el cel d’esclats vermells. «L’estrèpit i el foc ens desvetllen. La destrucció cega estronca els nostres somnis durant aquests tres-cents anys. La guerra sempre es perd», narrava Soler.

A l’equador del piromusical va arribar el moment més emocionant de la nit, amb l’aparició de Pau Casals i el seu missatge de pau. A la gran pantalla es va projectar l’emotiu discurs que va fer l’any 1971 a les Nacions Unides: «I’m a catalan», es presentava el violoncel·lista, quan el públic que omplia l’avinguda Reina Maria Cristina i la plaça d’Espanya va encendre els milers de bengales que duia preparades. El cant dels ocells, interpretat al violoncel per Oriol Aymat, va acabar de commoure i estremir els espectadors.

«Somien pintors i mestres de totes les arts, somien amb la llibertat que surt d’un llenç en blanc», deia el text que a continuació va introduir els pintors Joan Miró, Salvador Dalí, «amb qui el temps es desfà com mantega», o Antoni Tàpies, qui afirmava que «un grapat de pols pot contenir tot l’univers», mentre Bikimel cantava La Balanguera.

L’homenatge a la història de la llengua catalana i als seus creadors va arribar a la part final de l’espectacle: «Somiem amb totes les parles i tots els accents, però ens mostrem al món en una llengua que ens permet el privilegi d’enraonar». A continuació, des de la pantalla, Sílvia Bel va recitar un fragment de «Veles e vents», d’Ausiàs March; Joel Joan un altre d’«És quan dormo que hi veig clar», de J.V. Foix; Mercè Pons de les «Corrandes d’exili», de Pere Quart; Clara Segura de «La pell de brau», de Salvador Espriu, i Lluís Llach del poema «Ara mateix», de Miquel Martí i Pol.

Tot seguit, Bikimel va tornar a aparèixer a la pantalla per cantar una adaptació de La Santa Espina, just abans de la traca final que va acabar despertant el públic del «Somni d’un gegant», que va posar el punt final als actes de commemoració del Tricentenari a Barcelona.

Textos Piromusical Mercè 2014. El somni d’un gegant. Cloenda Tricentenari BCN

Si us vau perdre el Piromusical de cloenda del Tricentenari BCN, el podeu veure en vídeo a @TV3alacarta

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-901

«Els fils de la història» al Born CC

tancar
Un alè de vida a les ruïnes de la Ribera

El Born Centre Cultural commemora el seu primer aniversari i també els tres-cents anys transcorreguts des de l’11 de setembre del 1714 reconstruint amb cordill i retalls de tela sis dels edificis en ruïnes del jaciment. Subtils i lleugeres, les façanes es drecen en l’aire penjades de la coberta i, combinades amb un seguit d’efectes sonors que evoquen l’activitat quotidiana al barri de la Ribera, omplen d’un discret alè de vida els carrers del jaciment.

Després de la caiguda de Barcelona al final de la Guerra de Successió i per tal de construir la ciutadella militar que, per ordre de Felip V, havia de vigilar i reprimir la ciutat, l’any 1716 els habitants d’una bona part del barri de la Ribera van ser obligats a enderrocar amb les seves pròpies mans les seves cases. Les restes van quedar sepultades i oblidades gairebé durant tres-cents anys i ara formen part del jaciment arqueològic del Born Centre Cultural, un espai que es va inaugurar el setembre del 2013.

Per commemorar el seu primer any d’activitats i, al mateix temps, el Tricentenari dels fets del 1714, el Born Centre Cultural ret homenatge a aquells ciutadans amb una delicada intervenció artística que retorna la vida a les ruïnes d’un barri que va gaudir d’una gran activitat comercial i d’una animada vida social. Es tracta d’Els fils de la història, una instal·lació de la companyia Efímer, de Tàrrega, que amb 400 metres de tela i 1.000 metres de cordill suggereix com devien ser les façanes de sis dels edificis del jaciment, que s’enlairen projectades com una continuació de les restes que es conserven.

Amb una alçada de 12 metres, aproximadament la mateixa de les cases originals, la companyia Efímer reprodueix les façanes i els seus balcons, finestres i finestrons, algunes adornades amb plantes que pengen de les baranes o bé amb roba estesa. Els artistes van consultar pintures de l’època i van comptar amb l’assessorament dels arqueòlegs del Born, però «no es tractava de fer una reproducció fidel, sinó d’una al·legoria, de representar artísticament com imaginem la vida al barri», va explicar Miquel Setó, un dels membres de la companyia.

Alhora que els visitants contemplen els edificis de tela i cordill, una munió d’efectes sonors  evoquen discretament la vida quotidiana al barri: «Un, dos, tres, pica paret!», se sent de tant en tant que crida una nena al carrer del Joc de la Pilota enmig d’un suau i continuat brogit de veus, de la dringadissa de gots i ampolles de vidre a la taverna dels Fadrins, dels xiscles de les gavines a la casa dels pescadors, de la remor de l’aigua que corre pel Rec Comtal o, a la vora, del so d’un taller on esmolen eines de tall.

Els membres de la companyia Efímer van trigar sis dies a enllestir les façanes de tela i cordill, en un procés a la vista del públic en el qual la feina dels mateixos artesans, vestits amb indumentària de l’època i amb una vella màquina de cosir, formava part de la primera fase de la intervenció. Enllestida completament des del dia 12, els visitants podran gaudir fins al 28 de setembre d’una obra que no interfereix, sinó que es complementa amb la visió del jaciment: «Volíem que fos el mínim d’invasiva i tan etèria com fos possible», va assenyalar Quim Torra, director del Born Centre Cultural, un espai «molt obert a iniciatives artístiques i culturals que contribueixin a omplir-lo de vida», va afegir.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-900

#FutureStartsHere, la cloenda del #ffbcn

tancar
Els projectes del Fàbrica Futur Barcelona comencen a caminar

Fàbrica Futur Barcelona, el laboratori d’idees on deu joves creadors han imaginat i desenvolupat deu projectes per al futur en diferents àmbits de la societat, es va acomiadar de la seva primera edició en un acte que, més que una cloenda, va ser una estrena per als creadors i les seves propostes, que, amb l’empenta dels partners que hi han confiat, han començat a caminar cap a la seva materialització en el món real. «Estem en un moment de molts canvis, i són els joves els qui han de definir el futur», va dir Bibiana Ballbè en l’obertura de l’acte.

Commemorar el passat però mirant cap al futur és un dels principals leitmotivs del Tricentenari BCN, i Fàbrica Futur Barcelona ha estat una de les iniciatives més destacades per complir la segona condició. La comissària Bibiana Ballbè ho va recordar davant del públic que va omplir l’auditori del CaixaForum —i una sala annexa que es va haver d’habilitar— a l’inici de la gala que es va celebrar el passat dimecres 17 de setembre a dos quarts de vuit del vespre.

El primer jove talent a sortir a escena va ser Santi Pozo, creador del projecte d’urbanisme «Ready to go», una solució immediata per al transport urbà que utilitza la tecnologia mòbil per recollir, en temps real, els problemes dels usuaris i enviar-los als centres de gestió perquè hi apliquin ràpidament una solució. El partner de Santi Pozo és l’entitat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), representada a l’acte per Carles Alonso, el seu director d’Estratègia. «Incorporarem en Santi al nostre equip de treball perquè ens aporti les seves idees», va dir Alonso.

Seguidament Ballbè va cridar a l’escenari Carmina Solà, que va presentar el projecte «Videojobs», la gamificació de les pràctiques dels estudiants en el món laboral, on la utilització dels videojocs a les entrevistes de feina permetrà a aspirants i empreses avaluar-se mútuament i adquirir experiència. La Fundació Factor Humà, partner de Carmina Solà, apostarà pel projecte de la jove creadora i pel seu desenvolupament, segons va assegurar la seva directora, Anna Fornés.

A continuació va intervenir Jordi Valls, interessat a millorar les relacions personals amb la tecnologia digital i l’eina Noorie, «El teu coach virtual», segons la defineix el seu creador. L’aplicació organitza totes les relacions de l’usuari i li suggereix diferents accions que poden millorar-les. En definitiva, «una eina per ajudar-nos a ser més feliços», va dir Valls. Francesc Núñez, director del màster en humanitats de la UOC, partner de Valls, va oferir al jove talent incorporar-se als seus grups de recerca i ajudar-lo a buscar finançament per al projecte.

Adrià Recasens, responsable de l’àmbit d’educació del #ffbcn, no va poder ser a l’acte, i en nom seu va presentar el projecte Núria Coll, cap d’investigació del Fàbrica Futur Barcelona. La proposta consisteix a introduir el llenguatge de la programació en el sistema educatiu com si fos un idioma més: «un complement per entendre millor el món del segle XXI», va afirmar Coll. El seu partner és l’escola Sadako, on va estudiar Recasens, centre capdavanter en la implementació de les noves tecnologies, que va estar representat a l’acte pel seu director, Jordi Mussons.

Tot seguit Bernat Saumell va presentar per al sector del cinema l’«Artistic Island», una aplicació que connecta iniciatives, professionals i públic i que esdevindrà una potent plataforma de promoció i màrqueting. L’actriu Aina Clotet i el productor Edmon Roch, en representació de l’Acadèmia del Cinema Català, el seu partner, van confirmar la utilitat i la visió del projecte per impulsar el nostre cinema.

A l’equador de la vetllada, els germans Juan i Alejandro Mingarro, creatius i creadors de Brosmind, un estudi de disseny que ha estat premiat internacionalment en nombroses ocasions, van impartir una hilarant conferència en què van recordar com imaginaven a la seva infantesa el futur més enllà de l’any 2000, ple d’una tecnologia de somni, inspirats pel món del còmic i del cinema de ciència-ficció. Preguntant-se si aquells nens dels anys vuitanta no estarien decebuts de veure com és realment el present, els de Brosmind van concloure que «l’important és l’essència; no hem de ser esclaus d’una tecnologia que canvia contínuament».

A continuació va reprendre la roda d’intervencions dels joves creadors Mar de Prada, que ha projectat «l’Spotify de les emocions» i la plataforma «Emocioteca Oh là l’Art», que permet emmagatzemar les emocions que ens desperta l’art, classificar-les, fer-ne una llista de reproducció i tornar-les a sentir quan ho desitgem. Un projecte que compta com a partner amb el Sonar+D, que Ballbè va definir com «un dels màxims referents en tecnologia i art».

Tot seguit Adrian Latorre va presentar l’internet intuïtiu amb el projecte «Compan.io:», una eina que simplifica internet i l’adapta a les necessitats de l’usuari. «Si tu i jo no som iguals, per què els nostres navegadors ho han de ser?», va preguntar el creador. Latorre es va inspirar en el seu avi, present a la sala, que a la pregunta de Ballbè va assegurar que faria servir aquesta aplicació sense dubtar gens ni mica. «I no és passió d’avi», va afegir. Ricard Faura, cap de servei de Societat del Coneixement de la Generalitat, va dir que el seu departament comparteix les inquietuds de Latorre i que treballaran conjuntament per tirar endavant el projecte.

Per al sector turístic, Mohamed El Amrani proposa posar el focus en els residents i connectar-los amb els turistes a través de l’aplicació «Regala Barcelona», amb l’elaboració de souvenirs d’art local únics i originals, per exemple d’artistes emergents. El Amrani compta amb l’apadrinament de l’Institut Superior d’Estudis Turístics i el seu director, José Antonio Donaire.

Laura Dubreuil és la responsable del projecte «iPRESENCE», l’Skype del teletransport, basat en el que es coneix com a «cova de realitat virtual», una sala tancada que permet teletransportar virtualment una persona a qualsevol indret, «com si fos un avatar». Dubreuil no va ser present a l’acte i en nom seu Núria Coll va destacar que aquest projecte «ja és possible amb la tecnologia actual, però falta que desperti l’interès dels inversors». El seu partner és Frederic Llordachs, president de Health 2.0 Espanya.

Finalment va arribar el torn del menjar i el projecte de Raquel Lamazares, que proposa unir alimentació i emoció gràcies a «La pastilla d’elBulli», una píndola que sintetitza en un instant una alimentació equilibrada amb l’experiència emocional de l’alta gastronomia adaptant-se als hàbits d’avui dia. Sònia Hurtado, de l’empresa Head Food Technology, padrina del projecte, va convidar Raquel Lamazares a unir-se a l’equip de desenvolupament dels seus productes.

«El món digital i la tecnologia fan que ho repensem tot», va dir Bibiana Ballbè. «És molt important tenir en compte els nous talents per projectar el futur de Barcelona i del món», va afegir per tancar la primera edició del Fàbrica Futur Barcelona, una iniciativa que, a partir d’ara i en properes edicions, dibuixarà el futur des de Barcelona.

Sessió #Future starts here. #ffbcn / 17 setembre. 19.30h. CaixaFòrum

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-899

Sota Setge al CCCB

tancar
L’art contemporani a les ciutats assetjades

Els setges bèl·lics en el món actual i la seva relació amb la creació artística i la llibertat centren aquesta nova proposta del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on dues instal·lacions audiovisuals i una sèrie de converses i debats plantegen una reflexió sobre la pràctica artística sota setge a la ciutat de Kabul, el setge permanent a Gaza, els setges a distància a través dels drones o el setge informatiu en el cas de Síria.

L’any 1943, durant la Segona Guerra Mundial, la ciutat Alemanya de Kassel va patir un intens bombardeig que en va destruir el 99%. A partir d’aquest fet i amb la intenció de rehabilitar la cultura i l’ètica alemanyes i el seu paper en el futur a través de l’art, l’any 1955 la ciutat va posar en marxa la Documenta, un dels certàmens d’art contemporani més importants del món.

A l’edició del 2012 de la Documenta, que se celebra cada cinc anys, una de les seves exposicions principals va tenir lloc a la ciutat afganesa de Kabul, per entendre la relació entre la societat civil, l’art i la llibertat en un context d’ocupació i conflicte. Allà va néixer «Sota Setge», l’exposició del CCCB que Chus Martínez, la seva comissària, va presentar el dimarts 16 de setembre a les 19 h, amb la presència de Mariam Ghani, una de les seves artistes, i del tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana.

Mariam Ghani, cineasta i escriptora d’origen afganès resident a Brooklyn, és l’autora de A Brief History of Collapses (Una breu història de ruïnes, 2011-2012), un dels dos audiovisuals emplaçats al hall del CCCB i que vertebren aquesta reflexió. L’obra consisteix en dues projeccions en paral·lel que, en una banda, mostren les imatges del palau Dar ul-Aman de Kabul i, a l’altra, del museu Fridericianum, seu central des del 1955 de la Documenta, a Kassel.

Ghani sincronitza a la perfecció el moviment constant de les dues càmeres, que flueixen simultàniament per l’interior dels dos edificis per explorar «les connexions de les seves respectives històries i mites», va dir l’artista: la del palau Dar ul-Aman, ara en ruïnes, que es va començar a construir el 1929 dins d’un projecte de ciutat utòpica per modernitzar l’Afganistan, i la del Fridericianum, destruït durant el bombardeig aliat del 1943 i després restaurat i convertit en seu de la Documenta per abordar el trauma del dolor infligit per Alemanya durant la guerra, i per retornar el país a l’àmbit de la cultura internacional. En paraules de Chus Martínez, són «dos edificis que representen un moment específic en què l’impuls cap a una societat més oberta cristal·litza en l’arquitectura».

L’altre audiovisual, Five Thousand Feet is the Best (Millor a mil cinc-cents metres, 2011), de l’artista israelià Omer Fast, mostra les converses de l’autor amb un operador de drones Predator i parla dels problemes psicològics que va patir per haver disparat contra civils. Després d’aquesta confessió fora de càmera, l’operador va posar fi a les entrevistes i, per completar la història, Omer Fast va recórrer a un actor que situa als carrers de Las Vegas.

Després de presentar els dos audiovisuals, Mariam Ghani i Chus Martínez van encetar una conversa que, entre altres qüestions, va tractar sobre la pràctica artística en un context de setge i sobre el treball de Mariam Ghani a l’Afganistan, per exemple en la recuperació i digitalització de moltes pel·lícules de la Filmoteca afganesa en una situació molt precària i en perill de desaparèixer després de l’època dels talibans. Una mostra d’aquesta tasca es va poder veure durant la conversa, amb la projecció de The Red Tapes (Les cintes vermelles), realitzada per Ghani a partir de filmacions inacabades del cop d’estat del 1973 i la revolució comunista.

Sobre les dificultats de la pràctica artística sota setge, l’artista va explicar que per fer art contemporani a l’Afganistan cal «jugar molt amb l’ambigüitat i evitar ser explícit», entre altres raons perquè hi ha una llei que «prohibeix la representació artística de la guerra, de fets violents o de la religió».

Fins al 9 de novembre, a més d’aquesta instal·lació audiovisual, «Sota Setge» inclourà tres debats amb periodistes i investigadors al voltant dels setges contemporanis, com és el cas de Gaza, Síria, o l’ús dels drones, que es completaran amb el programa de televisió realitzat des del CCCB Soy cámara.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-894

La commemoració d’una Diada excepcional

tancar
Gran celebració popular per a una Diada històrica

L’Onze de Setembre en què es complien tres-cents anys de la caiguda de Barcelona al 1714 va merèixer una celebració especial que va arrencar, per primera vegada, la vigília de la Diada. Una festa al carrer que, des de la plaça de Sant Jaume fins al Parc de la Ciutadella i ben bé fins a la mitjanit, va omplir Ciutat Vella de música, dansa, teatre i poesia. L’endemà, la Diada es va despertar a les vuit del matí, l’hora aproximada en què Rafael Casanova va caure ferit, amb l’homenatge de tres-cents violoncels que van interpretar el concert Érem. Som. Serem davant del Born.

Les celebracions van començar tocades les vuit del vespre del dia 10 amb una ofrena floral al Fossar de les Moreres en homenatge als caiguts en la defensa de Barcelona, per part del president de la Generalitat, Artur Mas, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. Un acte que de bon començament va marcar l’excepcionalitat de la Diada d’enguany.

Acabada l’ofrena, els ciutadans concentrats al Fossar i al passeig del Born —que la van poder seguir en una pantalla gegant— van començar a escampar-se pels carrers adjacents per acudir als més de vint espectacles i activitats previstos per a la Nit Blanca de la Diada, que, a partir de les nou del vespre van omplir carrers i places de Ciutat Vella de música, poesia, dansa i teatre, entre altres arts escèniques.

Mentre pels carrers de la Ribera desfilava la cercavila musical de l’Orquestrina Trama, o les recreacions històriques dels regiments de la Ciutat de Barcelona i de Sant Narcís, a la plaça de Sant Agustí Vell la companyia de dansa de Mar Gómez explicava una història d’amor incòmode situada entre la roba estesa d’una bugada que no s’acabava mai i una rentadora. Una actuació que al llarg de la nit va alternar-se en el mateix espai amb el teatre-dansa de la companyia de Claire Ducreux.

També a la Ribera, el poeta Josep Pedrals va oferir un recital a la plaça de Jaume Sabartés, al mateix indret on la companyia Sacude va representar el seu vistós i molt celebrat espectacle de dansa aèria sobre la façana posterior del Museu Picasso. Mentrestant, al carrer d’Allada Vermell la música va ser la protagonista de la nit, amb les actuacions de la Jazz Nicolau Experience i de Joan Rovira.

Un dels actes de la Nit Blanca que havia despertat més expectació va ser l’estrena al Parc de la Ciutadella de La ira dels peixos, un espectacle teatral sobre l’enfrontament entre cultures, la diversitat i la resistència cultural. Escrita i dirigida pel xilè Ignacio Achurra, l’obra va inaugurar la Fira de Tàrrega dos dies després.

Al Born Centre Cultural, un dels epicentres de la commemoració, centenars d’espelmes van il·luminar els carrers del jaciment arqueològic i les cases de tela i cordill que pengen de la coberta i que formen part de la instal·lació Els fils de la història, mentre la pianista Clara Peya interpretava una selecció de peces musicals dels últims tres segles.

A l’altra banda de la Via Laietana, la plaça del Rei va acollir la polifonia de Tornaveus i les danses del segle XVIII a càrrec de la Companyia Xuriach, mentre que a la plaça de Sant Jaume es van poder escoltar sardanes i altres músiques tradicionals catalanes interpretades per la Cobla de l’ESMUC i la Cobla Catalana dels Sons Essencials. La façana de la Generalitat va quedar coberta per la projecció de la senyera de Franc Aleu que, des de dies enrere, ja anunciava la celebració de la Diada.

Aquestes són només algunes de les moltes activitats que, combinades amb la calor d’una nit d’estiu, l’anar i venir de la gent i les terrasses de bars i restaurants plenes, van crear un ambient de revetlla, de gran festa popular a la vigília d’una Diada que prometia ser excepcional tant des del punt de vista commemoratiu com de reivindicació política.

 

300 violoncels

A les vuit del matí de l’endemà, més o menys a la mateixa hora que Rafael Casanova va caure ferit durant la batalla final de l’11 de setembre del 1714, 300 violoncel·listes, entre professionals i estudiants vinguts d’arreu de Catalunya, es van reunir davant del Born Centre Cultural per retre homenatge als defensors de Barcelona amb el concert Érem. Som. Serem.

Acompanyats per la soprano Marta Mateu i dirigits per Xavier Albertí, els músics van emocionar tant les autoritats com els centenars d’espectadors que s’hi van congregar, amb una partitura d’Albert Guinovart escrita expressament per a l’ocasió a partir del poema Ara mateix, de Miquel Martí i Pol.

Durant la resta del dia hi va haver entrada lliure a diverses de les exposicions que s’han presentat a Barcelona al llarg d’aquest any commemoratiu amb motiu de la celebració del Tricentenari. «El món del 1714», «Monestirs urbans en temps de guerra» o «A propòsit de l’11 de setembre», entre d’altres, van obrir les portes a la gran afluència de gent de tot Catalunya que va acudir a Barcelona per sumar-se a la manifestació de la ve baixa, que va culminar, amb un gran èxit de participació, una Diada històrica.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-892

Joan Rigol a la conferència de la Diada 2014

tancar
Rigol: «Necessitem com el pa que mengem una regeneració política»

El president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, va defensar la renovació «dels vincles de confiança entre la societat i la política», tant per tirar endavant un procés que està «obert a tothom» com per construir la Catalunya del futur, que ha d’estar fonamentada «en el diàleg, la convivència i la solidaritat».

En el tradicional acte solemne que amb motiu de la Diada se celebra cada any al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, va lligar passat, present i futur en la conferència «El 1714 vist des del 2014», pronunciada el passat dilluns 8 de setembre.

«Tota història és història contemporània», va dir Rigol citant el polític italià Benedetto Croce, abans de referir-se a la commemoració dels fets del 1714, uns fets que són «una referència directa del nostre present». Rigol va detallar alguns dels episodis del setge i de la repressió posterior a la caiguda de Barcelona fa tres-cents anys, «una derrota que no és definitiva», va remarcar.

A continuació el polític va citar diversos documents històrics que evidencien la repressió continuada que han patit la llengua i la cultura catalanes al llarg de tres-cents anys, però va matisar: «Seria tergiversar la meva intenció fer-me dir que tot espanyol participa d’aquesta catalanofòbia. Ni de bon tros.» Tot seguit, Rigol va dedicar part del seu discurs a reafirmar la identitat catalana: «Som una nació, i sembla estrany que després de tres-cents anys encara ho haguem de demostrar», i va afegir: «Som subjectes polítics, i si això no està a la Constitució és perquè la fossilitzen».

Pel que fa al procés sobiranista, el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir va dir que s’ha de basar en el diàleg, que «per a la Catalunya moderna és un valor sagrat». «Aquells que preconitzen fractures no se n’adonen, que la catalanitat és una experiència de màxima obertura i convivència», va afirmar.

Pel que fa al futur, «voldria que el nostre fos un país cohesionat, on es reafirmi l’estat del benestar, que és l’expressió de la solidaritat», va dir Rigol, per a qui «una societat que deixa de banda els més febles no està cohesionada». Aquesta és una prioritat del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, va explicar el seu president: «Volem una solidaritat generacional, territorial, de desenvolupament sostenible i de suport a l’emprenedoria com a generadora de riquesa.»

A l’última part del discurs, Rigol va dir que, per tirar endavant aquest projecte, «necessitem com el pa que mengem una regeneració política» i que els polítics «tinguin credibilitat cada dia per poder demanar esforços i deures als ciutadans». «Cal un lligam de confiança renovat entre societat i política», va reiterar. Per acabar, Rigol es va referir a Barcelona com un «exemple de fidelitat nacional, on fa tres-cents anys el seus ciutadans van posar el coll per defensar la nostra identitat».

Acabada la conferència, l’alcalde Xavier Trias va afegir que «bona part de la força del procés està en la pluralitat que caracteritza també la ciutat de Barcelona», que, com a capital de Catalunya, «sempre estarà al costat de la Generalitat i del Parlament».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-888

Jornades: «L’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió»

tancar
Un pas endavant en el coneixement de la història

En el marc del Tricentenari BCN, el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines va tornar a fer un pas endavant en el coneixement del paper de l’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió amb l’organització d’unes jornades cabdals per entendre els fets i la societat del 1714 que van reunir durant dos dies investigadors de l’àmbit públic, privat i eclesiàstic per reflexionar i posar en comú els fruits de les seves recerques.

Responsables també de l’exposició «Monestirs urbans en temps de Guerra», que gaudeix d’un gran èxit de públic i ha estat elogiada des de diversos àmbits tant pel contingut com per la forma, el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines (SAF) continua abocat en aquest any commemoratiu a la difusió de la història, en aquest cas a través de les jornades «L’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió», que es van celebrar el 5 i 6 de setembre a la Sala Martí l’Humà del MUHBA.

A la presentació hi van participar Coloma Boada, del SAF, Joan Roca, director del MUHBA, i Toni Soler, comissari dels actes de commemoració del Tricentenari a Barcelona. Boada va destacar la implicació de l’Església, en tota la seva diversitat, en la Guerra de Successió des de l’inici: «va acollir reunions clandestines, va fer propaganda, servia d’enllaç a través de les confessions i assistia tant el poble com els combatents».

Per la seva banda, el director del MUHBA va subratllar que la celebració d’aquestes jornades ha suposat «una important mobilització de la recerca feta durant anys als arxius parroquials i altres institucions eclesials», per exemple el de la Basílica de Santa Maria del Pi —on fins l’octubre d’enguany es pot veure l’exposició «Santa Maria del Pi, una comunitat assetjada»—, o el del mateix SAF, que conserva nombrosos documents inèdits i desconeguts fins i tot per la comunitat científica.

Al seu torn, Toni Soler va afirmar que l’estudi del paper de l’Església durant el conflicte «és bàsic per entendre els fets que commemorem». «Entre el públic en general hi ha una demanda de coneixement del passat que és evident», va continuar el comissari, «i per conèixer millor com eren, com pensaven i quines pors i estímuls sentien els barcelonins de l’època, no hi ha dubte que el fet religiós no es pot deixar de banda.»

Un cop inaugurades les jornades, l’historiador i director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, es va fer càrrec de la ponència inaugural, titulada «L’Església catalana i el setge de Barcelona de 1713-1714». Abans d’entrar en matèria, però, Alcoberro va voler deixar palès que els resultats de les recerques de base que es presenten en aquestes jornades del SAF «ens permetran superar i capgirar alguns dels tòpics que s’han anat repetint sense base científica».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-883

Caminada popular amb l’APP «BCN 1714»

tancar
Una història compartida

Dues-centes cinquanta persones vestides amb una samarreta vermella i guiades per l’aplicació per a mòbils «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», van caminar pels carrers de la Barcelona del segle XVIII i els escenaris principals de la Guerra de Successió acompanyades per Toni Soler, comissari del Tricentenari BCN, i l’historiador Dani Cortijo, assessor històric i guionista de l’aplicació.

Un quart de miler de persones vestides de vermell, equipades amb auriculars i amb el mòbil a la mà, no passen desapercebudes: «Això és una marea roja; sembla que celebrem una victòria de la selecció espanyola!», va dir Toni Soler als participants reunits a la plaça de Catalunya un cop es van haver posat la samarreta obsequi del Tricentenari BCN i dissenyada expressament per a l’ocasió. L’objectiu de la concentració, que va tenir lloc el passat dissabte 6 de setembre, era compartir l’itinerari proposat per l’aplicació «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», l’audioguia en sis idiomes per a dispositius mòbils desenvolupada conjuntament pel Tricentenari BCN i Catalunya Ràdio.

Poc abans de les deu, l’hora prevista de sortida, i després que els participants posessin a punt els mòbils, Toni Soler i Dani Cortijo van explicar-los tant les qüestions pràctiques del recorregut com el funcionament de l’aplicació. «Es tracta de fer una passejada agradable per Ciutat Vella i conèixer tant els fets del 1714 com la vida dels barcelonins al segle XVIII», va apuntar Soler. Per la seva banda, Cortijo va assenyalar que les narracions «s’acosten més a la vida quotidiana dels ciutadans que no a la gran política». L’historiador i autor del blog «Altres Barcelones» també va destacar la resta de continguts de l’aplicació que converteixen l’itinerari en una experiència auditiva, com «els efectes sonors que recreen l’ambient de l’època i la música que s’escoltava al segle XVIII, que ha estat recuperada per la Companyia Xuriach».

Les explicacions dels catorze punts del recorregut són narrades per les veus de Toni Soler, a la versió catalana; l’actor Santi Millán, a la castellana; el també actor Sergi López, en francès; l’arquitecta Benedetta Tagliabue, en italià; l’escriptor Matthew Tree, en anglès —«tot i que ara ja parla millor el català», va apuntar Soler fent broma— i el xef Hideki Matsuhisa, que era present a la caminada i que, encarregat de la versió en japonès, «suposem que també ho ha fet molt bé», va remarcar el comissari del Tricentenari BCN. Cadascun d’ells aporta el seu toc personal a la narració amb comentaris i suggeriments propis sobre els diferents punts de l’itinerari.

Amb els participants ben informats i després d’escoltar el primer àudio introductori, Soler i Cortijo van liderar la comitiva cap al Portal de l’Àngel, el segon punt de l’itinerari, on els narradors aprofundeixen en les causes de la Guerra de Successió fins que, en arribar a la Catedral, els trets, els timbals i el so insistent d’una campana ens transporten a la batalla final del 1714 i al repic de l’Honorata, la campana de la Catedral que l’11 de setembre va tocar a sometent cridant els ciutadans a la defensa de la ciutat. «Com a càstig per cridar a la resistència, l’Honorata va ser fosa pels ocupants», expliquen els narradors a l’APP «BCN 1714» entre altres fets d’interès.

El seguici va continuar a bona marxa fins a la plaça de Sant Jaume i l’antiga façana del Consell de Cent, al carrer de la Ciutat, des d’on va enfilar el carrer de Jaume I per arribar a la plaça de la Llana, la setena etapa de l’itinerari. Deixant enrere el record dels gremis dels llaners, flassaders o sabaters que van defensar la ciutat integrats a la Coronela, els participants van continuar pel carrer dels Carders, el monestir de Sant Pere de les Puel·les, el Convent de Sant Agustí, el carrer Montcada, el Fossar de les Moreres i el Born Centre Cultural, abans d’arribar, al cap de dues hores, a l’últim punt de l’itinerari, situat al Parc de la Ciutadella, davant del Parlament de Catalunya. «Se’ns ha fet curt», deien alguns participants en acomiadar-se de la resta del grup, a qui, en general, l’experiència va deixar un bon gust de boca.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-881

El Tricentenari BCN a la fresca

tancar
Turistes i residents gaudeixen de l’estiu del Tricentenari

Els turistes nacionals o estrangers que aquest estiu han visitat Barcelona s’han trobat amb una ciutat on l’empremta del Tricentenari és present en molts dels indrets més freqüentats, especialment del centre de la capital. Exposicions i instal·lacions que no sortien a les seves guies de viatge han sorprès els visitants estrangers, com ara el circuit d’arquitectura efímera BCN Re.set, el fotomosaic de Joan Fontcuberta a la plaça d’Isidre Nonell o l’itinerari «La batalla final», amb els còmics al carrer d’Oriol Garcia Quera, a més de les nombroses exposicions relacionades amb el 1714.


Història i creativitat a peu de carrer

Les temperatures inusualment suaus del mes d’agost, amb més dies núvols que no pas de sol, no han estat impediment perquè les platges de la Barceloneta s’omplin igualment a vessar de turistes i de barcelonins que passen l’estiu a la ciutat. Enguany, però, de camí a la platja des del passeig de Joan de Borbó, uns i altres sovint s’aturen a la instal·lació del BCN Re.set «Europa», de l’estudi suís ETH Zürich & Urban-Think Tank i l’ESARQ (UIC). Aquí, mentre els adults s’entretenen a observar la construcció i a llegir el plafó explicatiu, els més petits prenen possessió dels gronxadors que pengen de la sòlida estructura de ferro i que es resisteixen a abandonar; la platja pot esperar una estona més.

Precisament, el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set, comissariat per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, ha estat una de les activitats del Tricentenari a Barcelona de la qual més han gaudit tant turistes com residents durant el mes d’agost. Unes instal·lacions que han estat una sorpresa per als visitants vinguts d’altres països, la gran majoria desconeixedors de la commemoració dels fets del 1714 que se celebra a la ciutat. La instal·lació «Identitat», de l’estudi d’arquitectura xinès Urbanus i La Salle (URL), situada a la plaça Nova, a tocar de la catedral, ha estat una de les més vistes. La seva estructura de bambú ha tingut un gran èxit com a fons de selfies i tota mena de fotografies de record.

Molt a prop, a la plaça d’Isidre Nonell —un oasi de tranquil·litat a pocs metres d’on es concentra la majoria de turistes—, el gran petó del fotomosaic creat per Joan Fontcuberta «El món neix en cada besada» rep un constant degoteig de visitants que el descobreixen per atzar o bé gràcies al boca-orella. Aquest va ser el cas de l’Anabel i en Lluís, de Mollet i Granollers respectivament, una parella de visita a Barcelona que, inspirats per l’obra de Fontcuberta, s’hi van fer un llarg i apassionat petó.

A l’Arc de Triomf el pavelló «Memòria», de l’estudi irlandès Grafton Architects i ELISAVA (UPF), comparteix l’admiració de turistes i altres transeünts amb la vinyeta de còmic gegant que forma part de l’itinerari «La batalla final», on el dibuixant Oriol Garcia Quera il·lustra els episodis bèl·lics de les darreres hores del setge en tretze grans plafons situats en els indrets precisos on van tenir lloc ara fa tres-cents anys. Seguint pel passeig de Lluís Companys cap al parc de la Ciutadella, el mapa gegant interactiu del Tricentenari BCN, que mostra la trama urbanística de la Barcelona emmurallada de principis del segle XVIII superposada amb l’actual, ha estat una altra de les sorpreses amb què s’han trobat el turistes, que no han deixat passar l’ocasió de fotografiar-lo i de comparar-lo amb els seus plànols actuals i guies de la ciutat.

A gairebé 150 metres de distància, dins del recinte del parc, «El mur de la Ciutadella» del BCN Re.set, dissenyat per Tagliabue i Ollé per transformar «un fantasma de la repressió en un espai obert, de participació i lleure», canvia constantment d’aspecte en una de les seves cares, reservada expressament perquè qualsevol ciutadà s’hi pugui expressar. És el cas, per exemple, dels grafiters parisencs Thomas De Doerty, «Main», «Wallas» i «Zoen», que hi van deixar constància, tot i que efímera, del seu talent. «Ens vam assabentar per internet que aquí disposàvem d’un espai on es pot pintar lliurement», va dir De Doerty, que resideix a Barcelona i va convidar els seus col·legues francesos a visitar-lo durant l’estiu.

Pocs turistes, en canvi, a la instal·lació «La biblioteca dels llibres perduts», de l’arquitecta índia Anupama Kundoo i l’IAAC, que, situada a la plaça de Salvador Seguí, al cor del Raval, davant de la nova Filmoteca i a recer dels circuits més turístics, és freqüentada majoritàriament per la gent del barri, veïns originaris de diversos països del món que s’asseuen sota els arbres de llibres per prendre-hi la fresca, veure com els més petits juguen a pilota o observar l’entrar i sortir dels espectadors de la Filmoteca.

Les tres-centes samarretes negres esteses en cables d’acer que uneixen el MACBA i el convent dels Àngels a la instal·lació «Diversitat», de l’arquitecta francesa Odile Decq i Recetas Colectivas, formen part de l’escenari on desenes d’skaters sobrevolen el paviment de la plaça amb els seus monopatins per perfeccionar salts i acrobàcies. L’ambient és més tranquil a la plaça de la Mercè, on els transeünts topen sorpresos amb la gran estructura inflable suspesa a l’aire amb la qual els arquitectes Yael Reisner i Peter Cook, en col·laboració amb Straddle3, fan una vindicació de la democràcia basada en els drets humans.


Museus i exposicions: oberts per vacances

Pel que fa a les exposicions, dues de les més freqüentades han estat «El món del 1714» i «Monestirs urbans en temps de guerra», al MUHBA, on les persones que ja tenien previst visitar el museu «s’han mostrat molt interessades a veure també aquestes exposicions temporals», segons explica el personal del centre, atrafegat amb la multitud de turistes que individualment o en grup s’acumulen a l’entrada. «Sobretot els europeus», puntualitzen.

En el cas de les exposicions «Una mirada al 1700 a partir dels gravats de la col·lecció Gelonch Viladegut» i «Rafael Casanova. La popularització d’una escultura monumental», totes dues al Museu Frederic Marès, han estat visitades sobretot per «gent d’aquí que ja sabia el que venia a veure; si hi ha entrat algun turista estranger ha estat per casualitat», afirmaven al museu.

El Born Centre Cultural, en la mateixa línia que la resta de l’any, ha estat un dels espais més visitats de la ciutat. A més del jaciment arqueològic, l’exposició permanent «De les pedres a les persones» i la temporal «Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714», l’antic mercat ha acollit durant l’agost la mostra «1714: El català ahir, avui i demà: Et prenc la paraula», un repàs per la repressió del català al llarg de la història i una anàlisi del seu present i el seu futur. En el mateix espai també s’ha pogut admirar una maqueta de 3 x 2 metres que reprodueix amb tota fidelitat la batalla de Santa Clara, recreada amb més de 1.500 miniatures d’unitats d’infanteria, cavalleria i artilleria.

Han estat, però, moltes més les exposicions del Tricentenari BCN que no han tancat durant l’agost. Per esmentar-ne algunes: «Salvadoriana», el gabinet de curiositats de la família Salvador, a l’Institut Botànic; «Buno», d’Antonio Gagliano, a la Fundació Joan Miró; «Les músiques dels 1714s», al Museu de la Música; «300 Onzes de Setembre», al Museu d’Història de Catalunya, o «El món de la salut a la Barcelona de 1714», al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Una variada oferta per posar-se al dia dels actes de commemoració del Tricentenari abans d’encarar la recta final al mes de setembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-875

«Catalunya 1714», de Salvador Brotons

tancar
Un poema simfònic escrit «amb el cor»

El director i compositor Salvador Brotons va presentar a L’Auditori de Barcelona la seva obra Catalunya 1714, un poema simfònic que recrea la cruesa del setge borbònic i el plany del poble català per la pèrdua de les seves llibertats i que, inspirat en els temps actuals, culmina amb la reafirmació i la reivindicació de la seva identitat. Sota la direcció de Brotons, l’OBC, la Coral Càrmina, el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió van emocionar un públic entregat i participatiu que es va fer sentir al final de la vetllada.

Amb les notes de l’obertura Coriolà (1807), de Beethoven, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida per Salvador Brotons, va obrir la primera part del recital que es va celebrar el passat dissabte 19 de juliol a la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona dins del cicle Els concerts del Tricentenari.

En un ambient de gran estrena i sense cap butaca lliure, el caràcter èpic del programa es va mantenir amb la interpretació de l’Obertura 1812, escrita per Txaikovski el 1880 per commemorar el setantè aniversari de la derrota de Napoleó a Rússia. La potència i el vigor de la composició van escalfar la sala i van deixar el públic preparat per al plat estrella de la nit: l’obra Catalunya 1714, creada per Brotons per commemorar el tres-cents aniversari dels fets del 1714 i que es reservava per a la segona part de la vetllada.

Després del descans, la Coral Càrmina, el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió van sortir a l’escenari per sumar-se a l’OBC en la interpretació d’una obra «escrita amb el cor», en paraules del mateix Brotons, que reflecteix l’ambient que es respirava a Catalunya i Barcelona durant el setge i després de la desfeta del 1714 i que culmina amb les reivindicacions sobiranistes que van arrencar amb la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.

La rapsòdia encadena vuit parts en les quals, al llarg d’uns apassionats i intensos vint-i-cinc minuts, es poden sentir les notes de diverses melodies populars de tots dos bàndols, com per exemple La cançó d’en Bac de Roda, El cant dels ocells, Els Segadors, La cançó de Mambrú o Plany, amb la qual s’expressa el dolor i la nostàlgia per la pèrdua de les llibertats catalanes després de la victòria borbònica.

«L’obra havia d’acabar aquí, però en el moment tan encisador que estem vivint no podia concloure amb una derrota», havia dit el compositor a la presentació. Per aquest motiu, a les dues últimes parts de la peça, «Creixença i voluntat de ser» i «Afirmació nacional», els timbals recreen els crits d’independència dels manifestants en un crescendo on la melodia d’Els Segadors cobra cada cop més protagonisme fins a esclatar en un presto brutale que posa fi a la partitura.

La passió dels assistents va estar a l’alçada de la de l’obra i el seu compositor, a qui van dedicar, dempeus, una gran ovació. Un bis de la part final del concert no va refredar l’ànim del públic, a qui Brotons va correspondre amb una interpretació de la versió d’Els Segadors per a coral i orquestra d’Antoni Ros Marbà que va ser corejada amb entusiasme per tot l’auditori.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-872

Fundació Miró: Arqueologia preventiva 4

tancar
«Buno», d’Antonio Gagliano

A la quarta i darrera exposició del cicle «Arqueologia preventiva» de la Fundació Joan Miró, Antonio Gagliano reflexiona sobre la ineficàcia d’un excés de memòria que ens condueix al col·lapse i a la «fossilització». Un discurs que articula al voltant de Montjuïc i la seva xarxa de museus, monuments, panoràmiques i arxius, que, des de l’Exposició Internacional del 1929, han convertit la muntanya en un “impotent” sistema memorístic generador de discursos històrics.

Ireneo Funes, protagonista del conte de Jorge Luis Borges Funes el memorioso (1944), va perdre la capacitat d’oblidar quan es va lesionar la columna vertebral en caure d’un cavall. «Mi memoria es como vaciadero de basuras», diu Funes, a qui el fet de recordar-ho tot li impedeix pensar. «Pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer», afegeix el protagonista d’aquest conte amb el qual Antonio Gagliano exemplifica el discurs de Buno, l’obra que exposa fins al 7 de setembre a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.

Per titular la mostra, l’artista pren el nom de l’alemany Johannes Buno (1617-1697), un dels darrers artífexs de l’ars memoriae, que va desenvolupar un sistema mnemotècnic en què la descripció d’un seguit d’episodis històrics acabava materialitzant-se en un dibuix d’éssers ficticis i monstruosos. Perquè, per a Gagliano, «Montjuïc també es pot entendre com un d’aquests monstres que inevitablement ens porten al col·lapse».

El creador posa en escena aquest relat en tres actes que comencen pel «Guió», una publicació amb la qual forma una pila en una de les parets de la sala i que els visitants es poden endur gratuïtament, on desenvolupa tota la teoria sobre la qual recolza l’exposició, i on analitza també el diorama de la cova d’Altamira que es va instal·lar al Palau Nacional durant l’Exposició del 1929 i que, segons Gagliano, va ser «la primera pedra del centre d’acumulació d’intel·ligència en què s’ha transformat la muntanya de Montjuïc».

Aquesta publicació serveix de base del segon acte, «Fragments monumentalitzats», tres pantalles que «comencen a estendre els relats per l’espai» a través de la projecció en vídeo de diversos casos històrics de representació del temps. En un moment donat, les pantalles van servir també d’escenari improvisat per a les ombres xineses que, furtivament i aprofitant la llum blanca dels projectors, unes nenes que visitaven l’exposició no es van poder estar de representar.

Les projeccions enllacen amb la «Galàxia transferida a la línia artificial», la tercera part de la mostra, formada per 40 dibuixos sobre alumini en què l’artista reprodueix mimèticament documents originals relacionats amb fets històrics. En paraules d’Oriol Fontdevila, comissari del cicle, «a través de les còpies, Gagliano allibera aquests fets de les narratives convencionals i assaja noves associacions que, a escala interplanetària, connecten els fets fundacionals de Montjuïc amb els d’altres indrets del món».

Buno es completarà amb el «Taller no lineal», un laboratori ambulant que entre el 10 i el 13 de setembre es desplaçarà en una rulot pel barri de Bellvitge per engegar diversos processos d’investigació a l’entorn de la història del barri. A càrrec del mateix Gagliano, el taller també s’inscriu en els actes de commemoració del 50è aniversari de Bellvitge.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-859

«Amnèsia col·lectiva» a la Fundació Miró

tancar
Un simposi internacional reflexiona sobre les commemoracions

La Fundació Miró i el Tricentenari BCN, dins del cicle «Arqueologia preventiva», proposen un diàleg entre l’art i la història en aquesta escola d’estiu que, a través d’un simposi internacional i un taller, explora l’oblit col·lectiu com a revers crític de la memòria col·lectiva i posa en qüestió els actes commemoratius. Uns actes que, segons va dir l’historiador Enzo Traverso a la primera jornada, sovint són «un producte polític, una reconstrucció del passat convertit en mercaderia».

L’autosatisfacció, el presentisme i l’ús que es vol fer del passat en un sentit o en un altre són, per a Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, «alguns dels defectes de fàbrica de les commemoracions com a iniciatives polítiques que hem d’intentar evitar», segons va apuntar a l’obertura del simposi La cultura memorial contemporània a debat, que va tenir lloc el passat 8 de juliol a la biblioteca de la Fundació Joan Miró.

«Que el Tricentenari es qüestioni a si mateix és una necessitat indefugible a la qual no hem volgut renunciar», va continuar Soler, per a qui, d’altra banda, la commemoració del 1714 és merescuda i plena de sentit: «És una constatació que els ciutadans han volgut commemorar el 1714 des de pocs anys després dels fets, passant per dues dictadures, fins a arribar als nostres dies.»

Per la seva banda, el comissari del cicle «Arqueologia preventiva», Oriol Fontdevila, després de fer una introducció dels continguts de l’escola d’estiu, va impartir la primera conferència del simposi, en la qual es preguntava si existeix un art de l’oblit com a rèplica a l’art de la memòria. El crític d’art va recordar sant Agustí, que deia que l’oblit no és una absència pura, perquè «és possible recordar que hem oblidat alguna cosa».

Per a Fontdevila, hi va haver «un divorci entre l’art i la memòria» quan aquesta va voler esdevenir història, una ciència lògica que «abandonava el substrat mític, poètic, narratiu i artístic de la memòria». Aquesta tendència s’ha revertit en els últims anys, quan l’art ha convergit amb el vessant científic de la història, «com fa el cicle “Arqueologia preventiva”, on l’art esdevé una eina d’investigació i anàlisi».

A continuació va intervenir Enzo Traverso, historiador i professor a la Cornell University de Nova York, qui per començar va precisar que memòria i oblit són «dues dimensions del mateix procés de construcció del passat des del present». Per a Traverso, estem en un moment d’emergència de la memòria que «gairebé ens ha envaït l’espai públic». Aquests indrets de la memòria «sacralitzen un passat que es percep com perdut», va afegir l’historiador.

Per comprendre aquesta invasió memorial que estem vivint, segons Traverso, cal explicar que el segle XXI «neix sota el signe d’un eclipsi de les utopies que es van esfondrar al segle passat», una característica que el diferencia dels segles anteriors, on encara hi havia un horitzó d’esperança. «Un món sense futur mira al passat», va afirmar Traverso, coincidint amb el filòsof Andreas Huyssen, un dels referents intel·lectuals del cicle «Arqueologia preventiva», que va diagnosticar l’eclosió de la memòria històrica actual com «l’altra cara de la moneda d’una pèrdua de confiança en els nostres futurs col·lectius».

Aquest ressorgiment del passat es focalitza sobretot en les víctimes, «els autèntics protagonistes de les polítiques de la memòria i de les revisitacions que en fa la indústria cultural», va explicar l’historiador, que tenen lloc en «un presentisme —un temps en acceleració permanent molt propi de Wall Street— que és etern, sense cap projecció cap al futur i incapaç de generar noves utopies», va afegir Traverso, entre moltes altres i interessants reflexions sobre els símbols, els indrets i les polítiques de la memòria al segle XXI.

A més del simposi, que compta amb la participació, entre d’altres, de Miriam Basilio, Joan Roca i María Ruido, l’escola d’estiu ha programat el taller Prospeccions en la ciutat informal, en el qual s’aborda el barraquisme dels anys cinquanta i seixanta a Montjuïc vist com un exemple d’allò que la ciutat ha volgut oblidar, en unes jornades que s’allargaran fins al proper 11 de juliol.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-857

Tercera conferència #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Cinema en xarxa, relacions digitals, art líquid i teletransportació

La tercera i última sessió del #ffbcn —en espera de l’acte final, que tindrà lloc el 17 de setembre— va abordar el futur del cinema, de l’art, de les relacions personals i de la comunicació. La imaginació dels joves creadors, fonamentada en un treball previ de documentació i prospectiva, va generar propostes com ara una xarxa social que connecti públic i professionals del cinema, una aplicació que fongui les relacions digitals amb les físiques, l’Spotify de les emocions o l’Skype de la teletransportació.

Per començar la conferència, Bibiana Ballbè va fer pujar a l’escenari el jove talent Bernat Saumell, a qui l’experiència com a productor i actor del llargmetratge Barcelona, nit d’estiu —guanyador del Premi Gaudí 2014 a la millor música original, creada per Joan Dausà— l’ha portat a imaginar per al futur del cinema una xarxa social audiovisual que ha batejat amb el nom d’Artistic Island Network. Aquesta xarxa posaria en contacte en temps real directors, productors, actors i, sobretot, el públic, que per a Saumell «és el més important per al món audiovisual». A més de ser útil per a la professió, aquesta aplicació per a mòbils «posaria els futurs espectadors en contacte directe amb el projecte des del seu naixement» i esdevindria una valuosa eina de màrqueting.

L’expert Jordi Ripoll, director i soci fundador de Filmin, el web de cinema que permet veure pel·lícules en streaming de manera legal, va valorar positivament el projecte del jove creador i la seva utilitat: «Espero poder-la fer servir», va afegir. A continuació, entre altres reflexions sobre el futur del cinema, l’empresari va apuntar la necessitat «d’indexar totes les pel·lícules a la xarxa, tal com va fer Google amb les pàgines web», perquè tothom les conegui i hi pugui tenir accés.

El futur de les relacions personals, el segon eix de la conferència, el va dibuixar el publicista, relacions públiques i creador emergent del #ffbcn Jordi Valls, qui abans de presentar la seva proposta va voler deixar clara la premissa que «el món digital és tan real com el món físic». Fet aquest aclariment, Valls va proposar unir el millor de tots dos mons, sense separar-los, i va imaginar una aplicació per a aquest fi.

Al seu torn, l’experta en comunicació personal Teresa Baró va assenyalar que les relacions estan construïdes a través de rituals que seguim cada dia i que la tecnologia digital ha accelerat, perquè ens permet relacionar-nos amb moltes més persones, a canvi, però, de «dedicar menys temps a cadascuna d’elles». D’altra banda, segons Baró, el món digital ens permet estalviar-nos «el mal tràngol» d’intentar lligar en una discoteca, per exemple, perquè ara els preàmbuls d’una relació «es fan amb un sol clic». L’experta va apuntar també la possibilitat que en el futur la tecnologia digital faci que la parella tal com l’entenem ara sigui innecessària.

La següent jove creadora a pujar a l’escenari va ser Mar de Prada, historiadora de l’art, que va presentar «l’Spotify de les emocions». La idea va sorgir a partir dels resultats de la seva prospecció de futur, que indiquen que l’art «deixarà de ser material per convertir-se en un intercanvi purament emocional i efímer». Aquests impactes emocionals, tal com els imagina De Prada, es podran emmagatzemar i reproduir quan vulguem i, fins i tot, «crear llistes d’emocions i compartir-les».

L’expert en la matèria, el productor cinematogràfic, professor i director del Movil Film Fest, Alberto Tognazzi, va celebrar la idea de la jove creadora, a qui va suggerir que, per completar-la, considerés també incorporar-hi «l’aspecte narratiu, perquè en l’art les emocions pures són interessants, però poden acabar essent estèrils». Tognazzi, recordant el sociòleg Zygmunt Bauman i el seu concepte dels «temps líquids», va afirmar que, avui, «l’art també és líquid, i a la xarxa s’està diluint en bits». Per acabar, Tognazzi va definir l’art com el llenguatge de les emocions, «que ens ajuda a coneixe’ns més a nosaltres mateixos i a enfrontar-nos a la complexitat del futur d’una manera més simple».

El darrer eix de la sessió, el futur de la comunicació, va anar a càrrec de l’enginyera de telecomunicacions Laura Dubreuil, que desenvolupa instruments mèdics en el camp de la neurociència a Boston i no va poder ser present a l’acte. A través d’un vídeo, Dubreuil va explicar el seu projecte, «l’Skype de la teletransportació», basat en el que es coneix com a «cova de realitat virtual», una sala tancada que permet teletransportar virtualment una persona a qualsevol indret, «com si fos un avatar». Dubreuil va destacar la utilitat mèdica d’aquest projecte, que permetria «visitar, i fins i tot operar, un pacient a distància».

El contrapunt de l’expert el va posar Frederic Llordachs, metge i fundador de Doctoralia, que va pronosticar la mort dels hospitals tal com els entenem ara en un futur en què els dispositius portàtils mesuraran l’activitat del cos i alertaran a distància de qualsevol anomalia. «Amb aquests dispositius se salvarien moltes vides», va dir Llordachs, qui per acabar va afirmar que, sens dubte, «els metges de capçalera del futur seran digitals».

 

Podeu veure la conferència íntegra en aquest vídeo a YouTube: http://youtu.be/7wTkAm7w0D8, o bé a Vimeo: http://vimeo.com/99904444

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-856

«El món neix en cada besada», de Joan Fontcuberta

tancar
La ciutat del petó

El gran i apassionat petó que ha creat Joan Fontcuberta en un fotomosaic mural a partir de milers de fotografies amb les quals els ciutadans de Barcelona han expressat la seva idea de llibertat, formarà part per sempre més del paisatge de la ciutat per recordar que els barcelonins volen «Viure lliures» en un futur «esperançat, ple d’optimisme i estimació».

Petons heterosexuals, homosexuals, fraternals, entre pares, mares i fills, formen part de les quatre mil imatges que van enviar el barcelonins quan se’ls va demanar que expressessin el seu «moment de llibertat» per participar en el fotomosaic mural de Joan Fontcuberta, El món neix en cada besada, que domina des d’ara i per sempre la plaça d’Isidre Nonell, al centre de la ciutat.

En la intimitat de la paret situada al fons de la plaça, on creixen, encara joves, diversos arbres de l’amor —coneguts també amb el nom menys apropiat per a l’ocasió d’«arbre de Judes»–, el petó de Fontcuberta transmet passió i entrega sense reserves: «Tenia clar que no volia fer un mur de les lamentacions, sinó un mur de joia que proposés un futur optimista que val la pena viure», va dir el fotògraf i artista plàstic a l’acte d’inauguració.

Per a Fontcuberta, les quatre mil fotografies enviades pels ciutadans són «l’ADN d’aquest fotomosaic, que espero que contribueixi a la història del petó fotogràfic, del qual tenim tantes grans icones». Per al seu autor, El món neix en cada besada també simbolitza, «d’una manera física», els murs del Facebook, «on la gent comparteix amb els altres els seus moments de felicitat».

El petó de Fontcuberta és un dels llegats permanents que deixarà a la ciutat l’any commemoratiu del Tricentenari a Barcelona. Per al seu comissari, Toni Soler, «aquest petonàs serà una nova icona de la ciutat que ajudarà a explicar qui som i què celebrem d’una manera gràfica i estimulant».

Soler, recordant La ciutat del perdó, l’article en què Joan Maragall va demanar infructuosament que el pedagog Ferrer i Guàrdia fos perdonat —després de ser acusat injustament d’instigador de la Setmana Tràgica—, va dir que li agradaria que, «a partir d’ara, Barcelona fos coneguda també com la ciutat del petó».

Per tancar l’acte d’inauguració, l’alcalde Xavier Trias va afirmar que aquest mural representa la cultura, el coneixement, la creativitat i la innovació que caracteritzen la ciutat de Barcelona. «El futur es construeix a partir de l’estimació i de l’afecte», va dir l’alcalde. «Hem d’estar orgullosos del que som, però també hem de ser capaços de ser oberts i entregar-nos als altres», va afegir.

A banda de l’obra física, al web del Tricentenari hi ha un mosaic virtual on es poden veure amb detall les fotografies que integren el mural.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-855

M.U.R.S., de La Fura dels Baus

tancar
Els setges moderns a les nostres mans

La Fura dels Baus converteix el públic, tancat entre els murs del fossat del castell de Montjuïc, en rates de laboratori en un experiment ciutadà que vol posar en evidència com el poder utilitza la tecnologia per controlar-nos. Un setge invisible al qual ens sotmetem dòcilment i sense adonar-nos-en a través dels telèfons intel·ligents que dominen la nostra vida quotidiana i que a M.U.R.S., el primer SmartShow de la història, acaben sent un instrument de repressió que ens traeix i ens delata.

Fa temps que intel·lectuals del camp de la sociologia o les noves tecnologies alerten sobre els perills polítics i socials que s’amaguen sota el concepte de smart city i, fins i tot, sobre l’amenaça que poden suposar per al sistema democràtic. Amb motiu del Tricentenari, La Fura dels Baus se suma a aquest corrent crític amb l’espectacle M.U.R.S., una reflexió sobre l’obsessió per la seguretat, alimentada per la por, que ens fa vulnerables als setges invisibles als quals ens sotmetem diàriament a través de la tecnologia.

Bellesa, diners, seguretat i sostenibilitat per a un món perfecte

L’experiment va començar tocades les deu de la nit, amb les instruccions perquè el públic posés a punt els smartphones i carregués l’aplicació de M.U.R.S, imprescindibles per seguir i entendre l’espectacle, que dividia el recinte en quatre àrees: Wellness, El Dorado, Eco i Security, que representen quatre dels valors dominants en què, segons La Fura dels Baus, avui dia s’adoctrina massivament la població.

A Wellness, el primer dels espais, dedicat al culte al cos i al mite de l’eterna joventut, una coach simpàtica i somrient animava el públic a cridar, córrer o saltar seguint les instruccions que rebia pel mòbil i al ritme de la música, amb l’objectiu de cremar com més calories millor, d’acord amb el comptador de calories consumides que apareixia a la pantalla de l’smartphone. El públic obeïa i s’ho passava d’allò més bé fent el que se li manava i participant en l’espectacle.

A continuació, a l’espai El Dorado, un animador igual de simpàtic i somrient convidava els assistents a guanyar diners fàcils apostant a través del mòbil si l’índex borsari que es projectava en una gran pantalla pujaria o baixaria. Als guanyadors, identificats per l’aplicació a la qual tothom havia accedit a través d’un nom d’usuari, se’ls premiava i se’ls feia pujar al podi.

Igual de divertits, simpàtics i aparentment innocents eren els espais següents: el dedicat a l’ecologia (Eco), on s’indicava al públic que havia de reciclar o simular que plantava una llavor, o el de la seguretat (Security), on els que es deixaven fer una fotografia es podien veure projectats en una pantalla gegant integrats en les peces d’un joc de Tetris. Tot plegat, una gran gimcana en la qual, fins aleshores, el públic hi participava despreocupat i feliç.

És per la vostra pròpia seguretat

De sobte, però, una explosió seguida d’un incendi a la zona de les taquilles va canviar la cara de l’espectacle. Segons els noticiaris projectats a les pantalles, es tractava d’un atemptat terrorista. Una imatge captada per les càmeres de seguretat mostrava el sospitós, i es convidava el públic que, si el veia, el delatés. «Aquí, aquí!», cridaven algunes veus, mentre feien aparició una noia embolcallada amb plàstics i un vehicle blindat on es podia llegir en grans lletres: «Seguretat».

A continuació, les pantalles dels mòbils, il·luminades amb els colors groc, blau, vermell o verd que identificaven els quatre espais temàtics, obligaven els espectadors a separar-se i congregar-se immediatament a la zona que se’ls indicava. Un cop a l’àrea corresponent, es van desplegar unes lones que els impedien escapar i els aïllaven de la resta de grups del recinte. Des d’una trona, un líder proclamava una doctrina intolerant i excloent en nom de la pròpia seguretat.

Els assistents van començar a mirar les pantalles dels mòbils amb certa inquietud quan, a l’atzar, algunes van començar a canviar de color, cosa que els distingia de la resta del grup i els delatava. A les ordres del líder, els simpàtics i somrients animadors de la primera part de l’espectacle, ara convertits en repressors i botxins, van arrossegar aquests desafortunats espectadors fins al cadafal, on van ser torturats i humiliats. A la zona de Wellness, a un d’ells —suposem que interpretat per un actor— li van depilar el pit amb tires adhesives, i a d’altres els van empastifar amb substàncies espesses i desagradables. «Tu pots ser el següent», amenaçava un missatge que apareixia en els fabulosos smartphones.

El públic es va sentir alleugerit quan al cap d’una estona el focus d’atenció es va desplaçar cap a la torre del centre del recinte, on hi havia instal·lades les antenes de Wi-Fi, que una actriu armada amb una esmoladora radial va sabotejar. Els espectadors es van veure finalment alliberats del control i la influència a què estaven sotmesos a través del mòbil, i les lones que els mantenien aïllats de la resta van tornar a ser hissades.

A partir d’aquí, al pur estil de La Fura, tres actrius van arremetre a cops de destral contra el vehicle de seguretat que havia aparegut després de l’atemptat, fins a eliminar el gris blindatge darrere el qual s’amagava una diminuta furgoneta de color groc. En acabat, i posant fi a l’espectacle, les actrius van abandonar el recinte enfilades en aquest vehicle clàssic, als laterals del qual es podia llegir retolat: «It’s up to you».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-852

Ferran Adrià i la Fàbrica de Menjar Solidari al 1700

tancar
Humor i xefs contra la pobresa infantil

L’alta gastronomia i l’humor al servei dels nens més desfavorits, dels quals té cura el Casal dels Infants, van reunir a l’escenari del Gran Teatre del Liceu Ferran Adrià, Joan Roca, Carme Ruscalleda i Christian Escribà, que, inspirats en la cuina del 1700, van presentar diverses i innovadores creacions culinàries. El doble d’Adrià, interpretat per l’actor de Minoria Absoluta Cesc Casanovas, va posar la nota d’humor a un espectacle farcit de sorpreses, entre elles l’aparició del popular xef televisiu Alberto Chicote.

«Diuen, no sé si és cert, que quan Felip V va entrar a Barcelona, el primer que va fer va ser prohibir el pa amb tomàquet i obligar tothom a menjar “bocata de calamares”», va dir Josep Cuní, el mestre de cerimònies, en començar l’espectacle Ferran Adrià i la Fàbrica de Menjar Solidari a la cuina de la Barcelona del 1700, que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el passat diumenge 29 de juny.

La Fàbrica de Menjar Solidari, que celebra la segona edició, enguany dedicada al Tricentenari, és una iniciativa del Casal dels Infants liderada pel seu «ambaixador», Ferran Adrià, amb l’objectiu d’ajudar els nens i nenes més desfavorits i amb risc d’exclusió social a través d’una important xarxa de voluntaris. «El nostre repte és que en pocs anys aquest espectacle sigui un referent gastronòmic i solidari a tot el món», va dir Adrià.

Carme Ruscalleda va obrir la primera ronda de creacions amb l’amanida de verdolaga, una herba silvestre que creix a tot arreu i que, segons la xef, el ciutadans del 1700 consumien «més aviat per necessitat i segurament bullida». A continuació Joan Roca va optar per utilitzar els «pètals» que s’amaguen a l’interior de la carxofa per elaborar un plat original i vistós, que va anar seguit per la proposta d’Adrià: un carpaccio de tomàquet.

L’actor Cesc Casanovas, en el seu popular rol de doble de Ferran Adrià, va regar les receptes amb una gran dosi d’humor que va ser molt celebrat pel públic. Un humor al qual la resta de participants, començant per l’Adrià autèntic, van contribuir de forma generosa durant tot l’espectacle, mentre Cuní no parava de tastar tot el que li posaven al davant.

Entre altres plats, una esferificació natural de sopa de meló, mató tallat amb aigua de mar o un gelat de massa mare que la fermentació feia palpitar «de forma una mica inquietant», com va assenyalar Roca, van precedir l’actuació del pastisser Christian Escribà, que va presentar un niu de xocolata i un After Eight fet amb fulles de menta fresca, «una idea de l’Adrià, que es va presentar a casa meva a les set del matí per provar-la».

«¡Esto es un puto desastre!», es va sentir de sobte a l’escenari del Liceu per a sorpresa dels espectadors, quan Alberto Chicote hi va fer la seva inesperada aparició. «¡No he visto nada como esto en mi vida!», va exclamar a continuació, dirigint-se a una de la càmeres i fent una autoparòdia del seu paper al programa de televisió Pesadilla en la cocina. Molt aplaudit, el cuiner es va sotmetre a una prova proposada per Adrià en la qual havia d’endevinar les dotze espècies utilitzades en un plat. Chicote les va endevinar totes, cosa que només havien aconseguit 40 persones de les deu mil que ho havien intentat a elBulli, segons va explicar Adrià.

L’espectacle, amb guió i direcció de Minoria Absoluta, va reunir més de 1.500 espectadors que van omplir el teatre i també va comptar amb les actuacions de la companyia de dansa Xuriach, del cantautor Joan Dausà, de Joan Font, director dels Comediants, i del grup Obeses i la coral Deu de Veu. 

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-851

La «Missa Scala Aretina» a la Catedral de Barcelona

tancar
La música en el debat ideològic del 1700

La formació de música antiga La Grande Chapelle va interpretar la Missa Scala Aretina del compositor Francesc Valls a la Catedral de Barcelona, el mateix escenari on probablement va ser estrenada l’any 1702. Una obra transgressora i polèmica a l’època, que, després de la victòria borbònica, va servir d’excusa per desprestigiar Valls, austriacista declarat, i que amb motiu del Tricentenari recupera enguany el Festival de Música Antiga dels Pirineus.

A partir del manuscrit de la partitura original que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, la formació especialitzada en música antiga La Grande Chapelle va oferir una interpretació de la Missa Scala Aretina (1702), del compositor català Francesc Valls (1671-1747). El concert, que forma part dels actes del Tricentenari i del Festival de Música Antiga dels Pirineus, es va celebrar a la Catedral de Barcelona el vespre del passat 26 de juny.

Francesc Valls, mestre de capella de la Catedral de Barcelona i un dels compositors més destacats de l’època, va ser partidari declarat de la causa austriacista durant la Guerra de Successió. Obert a les noves tendències musicals que arribaven d’Europa, la més cèlebre de les seves composicions, la Missa Scala Aretina, va suscitar un viu debat a causa de les seves «gosadies harmòniques», que segons els seus detractors desafiaven d’una manera intolerable les normes tradicionals.

Curiosament, les crítiques a l’obra de Valls van començar l’any 1715, després de la victòria borbònica i, segons els documents que es conserven, els arguments musicals sovint es barrejaven amb altres d’ideològics i polítics. Finalment, els crítics van aconseguir el seu objectiu i el compositor va ser expulsat del seu càrrec de mestre de capella a la seu de Barcelona.

Abans d’atacar la Missa Scala Aretina, reservada per a la segona part del concert, les onze veus i els nou músics que dirigeix Albert Recasens van oferir un repertori de peces del mateix compositor, com ara el salm Lauda Ierusalem, el responsori Sancta et immaculata o el villancet a sant Tomàs d’Aquino Sombras cobardes, entre altres motets i lliçons.

Per la seva contribució a la recuperació d’un patrimoni musical que interpreta amb rigor, i el seu característic accent sobre les veus amb el qual aconsegueix unes versions equilibrades, La Grande Chapelle, creada el 2005 per Àngel Recasens, pare de l’actual director, ha esdevingut un referent en el món de la música antiga. Uns mèrits que el públic que omplia els bancs del creuer i del cor, i bona part dels situats a les naus laterals de la Catedral, va reconèixer posant-se dempeus per oferir als seus integrants uns llargs aplaudiments.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-847

App BCN 1714: l’aplicació per a mòbils de Catalunya Ràdio i el Tricentenari

tancar
Un passeig sonor per la Barcelona del 1700

Tant els ciutadans de Barcelona com els turistes poden gaudir, amb el seu mòbil o tauleta tàctil, d’un passeig sonor pels indrets més emblemàtics del setge del 1714 i de la Guerra de Successió. Un itinerari en sis idiomes i amb les veus de Toni Soler, Santi Millán, Sergi López, Matthew Tree, Benedetta Tagliabue i Hideki Matsuhisa, que ens acompanyen a través d’una aplicació gratuïta per a dispositius portàtils desenvolupada per Catalunya Ràdio i l’Institut de Cultura de Barcelona.

Amb El cant del ocells reproduint-se al mòbil, «ara una cançó de dol, però que havia estat un cant d’alegria amb el qual es va rebre l’arxiduc Carles», acaba l’explicació de Toni Soler a la versió catalana del punt tretze de l’itinerari, el que correspon a les ruïnes de l’antic barri de la Ribera, enderrocat pels borbònics per construir la ciutadella militar.

Aquest indret emblemàtic, sota la coberta del Born Centre Cultural, va ser l’escollit pel tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, el director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, i pel mateix Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, per presentar l’aplicació «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», una audioguia que proposa un itinerari per catorze dels indrets més destacats del setge i de la Guerra de Successió, amb la voluntat de «facilitar als residents i visitants de la ciutat el coneixement d’aquests fets històrics», va dir Jaume Ciurana.

Les explicacions, disponibles en sis idiomes, ens arriben a través de les veus de coneguts personatges de diverses nacionalitats que viuen a Barcelona o hi tenen una vinculació especial: Toni Soler, que narra la versió catalana; l’actor Santi Millán, que ho fa amb la castellana; el també actor Sergi López, que s’encarrega de les explicacions en francès; l’escriptor Matthew Tree, en anglès; l’arquitecta Benedetta Tagliabue, en italià, i el xef Hideki Matsuhisa, que posa veu a la versió en japonès. Cadascun dels guies també hi aporta comentaris i suggeriments personals sobre els diferents punts de l’itinerari.

L’aplicació, disponible gratuïtament per als sistemes operatius iOS i Android, mostra al telèfon intel·ligent o a la tauleta un plànol de Barcelona amb els catorze indrets marcats. Quan se’n selecciona un, s’obre una nova pantalla amb una fotografia de l’espai en qüestió i l’àudio corresponent llest per ser reproduït. A més, el programa proposa una sèrie de preguntes als usuaris «per saber si heu estat atents a l’explicació i a l’entorn», va dir Soler, i que es premien en cas de respondre-hi correctament amb una sèrie de medalles virtuals «que donen una dimensió lúdica a l’experiència».

El director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, va destacar que aquesta és una aplicació «accessible, útil i participativa», i que posa de manifest la voluntat de l’emissora «de fer un pas endavant en el que podríem anomenar la “ràdio de l’experiència”». «Som l’única ràdio amb continguts exclusius per a dispositius mòbils, que no es poden escoltar per cap altre mitjà», va afegir Riera. Catalunya Ràdio complementa l’audioguia amb l’arxiu sonor «Catalunya 1714-2014: el Tricentenari», un recull de continguts dedicats a aquest any commemoratiu.

El assistents van poder comprovar el funcionament de l’aplicació als dos últims punts del recorregut: el Born Centre Cultural i el parc de la Ciutadella, on es troba el Parlament, l’antic arsenal de la fortalesa, o l’Institut Verdaguer, que va ser una caserna d’artilleria. Un espai que, segons s’apunta al final de l’explicació, ens recorda, com va dir Nelson Mandela, que «la glòria més gran no és no caure mai, sinó aixecar-se sempre».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-845

Segona conferència #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Creativitat, tecnologia intuïtiva, drons i videojocs

Una pluja d’idees sobre el futur, agosarades i controvertides, va caure sobre el públic que es va congregar al Convent de Sant Agustí per seguir la segona conferència del #ffbcn: drons que entreguen souvenirs als turistes, la fi del treball i dels diners, els videojocs a les entrevistes laborals, l’analfabetisme digital dels governants o la creativitat com a mitjà de vida per a tothom, van ser alguns dels temes apuntats a la sessió que la comissària Bibiana Ballbè va conduir el passat 19 de juny.

Del planter de joves emprenedors del Fàbrica Futur Barcelona, el primer a presentar la seva visió del futur va ser el gironí Mohamed El Amrani, qui, en l’àmbit del turisme, va proposar connectar residents i turistes a través d’una base de dades i utilitzar drons per lliurar-los «una nova generació de souvenirs», fets a mà i que expressin la creativitat de Barcelona. Durant la seva estada, el turista estaria en contacte través del mòbil amb un resident, que, per exemple, li podria fer de guia. A canvi, el turista es comprometria a fer-li d’amfitrió en el seu país d’origen, quan el resident en qüestió es decidís a visitar-lo.

A continuació va pujar a l’escenari José Antonio Donaire, director de l’Escola Oficial de Turisme de Catalunya i professor de la Universitat de Girona, qui va assegurar que en el futur «les ciutats no es dividiran en turístiques i productives, sinó en ciutats atractives i ciutats invisibles». Entre altres propostes de futur per al sector turístic, Donaire va destacar una oferta de «desintoxicació digital», amb la qual els visitants cansats de la tecnologia poguessin viure el plaer de fer coses a mà. «Barcelona és una ciutat gremial que podria oferir aquesta experiència», va afegir Donaire.

El següent jove creador a intervenir va ser Adrián Latorre, enginyer de telecomunicacions, consultor i creador del blog El androide libre, que rep milions de visites mensuals. Latorre, que imagina el futur de la comunitat, creu que la tecnologia és un element imprescindible de les nostres vides, però «pot ser una barrera per a la gent gran, que té dificultats per adaptar-se i es pot veure exclosa de la comunitat». Com a solució, Latorre proposa que sigui la tecnologia, la que s’adapti a la gent, i que en el futur «sigui totalment intuïtiva».

Com a contrapunt, Genís Roca, una de les persones més influents a Internet i expert de capçalera del #ffbcn, es va mostrar en desacord amb «el mite dels nadius digitals», que assegura que els joves dominen la tecnologia i la gent gran no. Davant el paternalisme d’algunes posicions respecte a l’anomenada «bretxa digital» que afecta els més desfavorits, Roca va apuntar cap al veritable i «escandalós» problema:  «l’analfabetisme digital de les elits que ens governen, legislen i decideixen el nostre futur».

Tot seguit, en videoconferència des d’Hamburg, on realitza les seves pràctiques a l’aeronàutica Airbus, la creadora emergent del #ffbcn Carmina Solà va explicar el seu projecte sobre el futur del treball. Solà desenvolupa la idea d’aplicar els videojocs als processos de selecció de personal, en què l’aspirant hauria de superar una sèrie de reptes per demostrar les seves capacitats per a la feina. Aquesta fórmula «seria una via d’innovació per a les empreses i una manera d’atraure els joves».

«Treballar s’ha acabat, ja teniu una preocupació menys. I no patiu, que els diners també s’han acabat», va proclamar a continuació Xavier Verdaguer, fundador del Centre de Creativitat Imagine a Silicon Valley, quan va pujar a l’escenari del #ffbcn. «Estar ocupat en una cosa que t’agrada no és treballar», va matisar Verdaguer, per a qui, en el futur, «la tecnologia farà les feines que ara fem els humans, excepte les creatives». Davant del vertigen que això pot provocar, va assegurar que «és una bona notícia», perquè «ens permetrà a tots desenvolupar la creativitat i viure fent el que ens apassiona». «La tecnologia ens fa humans», va sentenciar l’expert.

El darrer ponent a intervenir va ser Marc Català, de l’estudi internacional de disseny Mucho, qui, en la mateixa línia, va afirmar que la tecnologia digital permet a tothom ser creatiu. «Qualsevol pot ser dissenyador utilitzant només un telèfon mòbil», va afirmar Català abans que el torn de preguntes posés fi a la sessió, que tindrà continuïtat a la propera conferència del #ffbcn sobre el cinema, la informació i les relacions personals, que se celebrarà el proper 3 de juliol.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-842

«Una mirada al 1700», a partir de la col·lecció Gelonch Viladegut

tancar
La Guerra de Successió vista a través dels gravats

A partir d’una selecció de gravats de la col·lecció Gelonch Viladegut, el Museu Frederic Marès reconstrueix les diferents visions de la realitat de l’inici del segle XVIII dacord amb els interessos dels grups enfrontats en la Guerra de Successió. El gravat va ser el mitjà predilecte dinformació i propaganda sobre el conflicte de tots dos bàndols, i va ser utilitzat a bastament per glorificar els governants o per representar el poder sobre el territori a través de mapes i plànols.

Entre columnes clàssiques, querubins i divinitats, i sota un pal·li coronat que sostenen quatre servents a la vora del convent dels Caputxins, Carles III rep amb una reverència la reina Elisabet Cristina quan, acompanyada d’un magnífic seguici, arriba a Barcelona el dia 1 d’agost de 1708. Aquest gravat, del dibuixant Paul Decker i el gravador Johann Augustus Corvinus, és, per la seva qualitat artística, un dels més interessants de l’exposició, segons va explicar Antoni Gelonch, propietari de la col·lecció de gravats Gelonch Viladegut, en començar la visita guiada a l’àmbit «El Poder», el primer dels cinc en què es divideix la mostra.

La capacitat de reproducció múltiple del gravat, que permetia una major difusió que la d’altres arts reservades a les elits, va fer que borbònics i austriacistes l’utilitzessin com a mitjà de propaganda per presentar-se i glorificar-se davant la població, com il·lustra aquest primer apartat, on, entre els retrats de Carles II, Leopold I, Carles III o Elisabet Cristina de Brunsvic, destaca el gravat del 1701 de Felip V de Joan Baptista Ravanals, que, segons va afirmar Gelonch, és «l’únic exemplar que se’n coneix al món».

«El territori», el segon àmbit de l’exposició, mostra mapes, plànols i vistes de ciutats de l’època que, a més de la finalitat propagandística o militar, satisfeien la curiositat de la gent per conèixer altres indrets, sobretot si havien estat escenaris de setges o de conquestes. En aquest apartat es pot veure un mapa acolorit realitzat pels volts del 1707 en el qual es representen els límits de les vegueries i sotsvegueries en què es dividia Catalunya fins al 1714, o una sèrie de vistes apaïsades de les ciutats de Barcelona, Tarragona, Lleida, o del monestir de Montserrat, entre plànols d’altres poblacions del territori.

«La Guerra» i els seus protagonistes arriben en el tercer àmbit de la mostra, amb retrats del duc de Berwick, del duc de Peterborough, plànols de diverses batalles de la Guerra de Successió a Catalunya i, com a colofó, la cèlebre sèrie de gravats amb què Jacques Rigaud va il·lustrar diverses fases del setge de Barcelona durant el 1714.

La realitat de la guerra que vivien els ciutadans de principis del XVIII que il·lustra aquesta selecció de gravats es completa i es fa dialogar amb objectes del seu dia a dia provinents del «Gabinet del col·leccionista» del Museu Frederic Marès a «La vida quotidiana», el quart àmbit de l’exposició. Un ventall, un escriptori, un joc de cartes, diverses peces de joieria o de ceràmica, entre d’altres, il·lustren la societat pròspera i oberta a les modes foranes d’abans de la guerra.

La importància de la religió a la societat del XVIII es representa a «La devoció», l’últim apartat de la mostra, on s’exhibeixen diverses peces del fons del Museu Marès, com una sèrie de xilografies de diversos goigs i indulgències, un retaule anònim del XVII que representa la fugida a Egipte de Josep i Maria amb el nen Jesús, un oli sobre coure de la Mare de Déu de Montserrat del mateix segle o, del XVIII, una bacina d’almoina de plata cisellada.

La col·lecció Gelonch Viladegut aplega més de 750 obres de la història del gravat, entre les quals figuren peces de Rembrandt, Dürer, Piranesi o Dalí, reunides al llarg dels anys gràcies a la passió d’Antoni Gelonch i a la voluntat de «produir-me i intentar produir a qui les puguin conèixer moments d’íntima satisfacció, d’estímul i de goig». Josep Maria Trullén, director del Museu Frederic Marès, va explicar que una de les tradicions del museu és convidar periòdicament grans col·leccionistes d’arreu. «El Museu Marès vol ser una casa del col·leccionisme», va concloure.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-839

«A propòsit de l’11 de setembre» a l’Arxiu Fotogràfic

tancar
Les mobilitzacions ciutadanes al voltant de l’Onze de Setembre en 160 imatges

Des del Tancament de Caixes de l’any 1899 fins a la Via Catalana del 2013, passant per la Guerra Civil o la gran manifestació del 1977, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ens proposa un relat cronològic en gran angular en què la reivindicació nacionalista de l’Onze de Setembre dialoga amb les reivindicacions socials amb què ha coexistit al llarg de la història, i amb els seus diversos contextos polítics i culturals.

Els comissaris de l’exposició «A propòsit de l’11 de setembre», Jordi Calafell i Jordi Roca, després d’una exhaustiva recerca al fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, han fet una selecció d’imatges que, amb la Diada com a eix vertebrador, proposen una mirada més àmplia de la commemoració i també documenten altres reivindicacions polítiques i socials, el context cultural, la forma de mobilitzar-se dels ciutadans o el marc institucional de cada moment històric del període.

El primer dels cinc àmbits essencials en què es divideix l’exposició, «A la recerca d’una Diada Nacional per a Catalunya: els inicis (1899-1930)», mostra les primeres fotografies de la commemoració de l’Onze de Setembre amb l’homenatge al monument a Rafael Casanova, des de l’emplaçament original al passeig de Sant Joan a l’actual, al xamfrà d’Alí Bei amb la ronda de Sant Pere. El 1905 i el 1907 també es va impulsar la Festa Nacional Catalana, amb la qual es recordava el Corpus de Sang del 1640.

Al segon àmbit, «La popularització del catalanisme (1902-1923)», dialoguen les imatges de les mobilitzacions catalanistes amb altres de caràcter social. L’assalt dels militars a les seus de les publicacions La Veu de Catalunya i la satírica Cu-cut!, i la promulgació de la Llei de Jurisdiccions, van propiciar l’aparició de la coalició Solidaritat Catalana i les seves mobilitzacions i festes cíviques, que van substituir la Festa Nacional Catalana. Arran de la Setmana Tràgica, la Diada es va prohibir fins a la fi de la dictadura de Primo de Rivera.

A «El catalanisme, l’eix vertebrador de la Catalunya republicana (1931-1939)», tercer àmbit de la mostra, les fotografies de J. M. Sagarra i P. Ll. Torrents dels dies 14 i 15 d’abril de 1931 i les de la campanya a favor de l’Estatut del 1932 documenten el consens social al voltant de la República i del president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest àmbit constata la consolidació de la retòrica del fotoreportatge tal com l’entenem avui dia. La sèrie atribuïda a Pau Lluís Torrents del tiroteig a la plaça de Sant Jaume del 6 d’octubre de 1934 és un exemple de les possibilitats que oferien les primeres càmeres amb pel·lícula, molt més lleugeres i ràpides que les de plaques.

A continuació, a «L’oficialització de la Diada (1931-2013)», es mostra una sèrie de fotografies dels diversos presidents de la Generalitat i alcaldes de Barcelona que han participat en la celebració de la Diada des que va esdevenir oficial a partir de l’11 de setembre de 1931: entre d’altres, Jordi Pujol o Pasqual Maragall, participant en la tradicional ofrena floral al monument a Rafael Casanova.

Finalment, al cinquè i últim àmbit de la mostra, «La Diada i la reivindicació catalanista (1976-2013)», les fotografies expliquen l’evolució de la Diada des de la primera gran manifestació a Sant Boi després de la mort de Franco fins a la Via Catalana del 2013, amb el preludi de les tres fotografies de Manel Armengol de la càrrega policial sobre un grup de pacifistes l’1 de febrer de 1976.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-838

Primera conferència del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Joves i experts dibuixen el futur des de Barcelona

La mort de la universitat, el llenguatge del futur, la «pastilla d’elBulli» o el factor humà de l’urbanisme van ser alguns dels conceptes clau de la primera conferència del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona, on tres joves creadors van compartir les seves idees per imaginar el futur en els àmbits de l’educació, l’arquitectura i l’urbanisme i el menjar. Unes propostes que tres reconeguts experts van completar i contextualitzar amb les tendències que ara mateix s’apunten en cadascun d’aquests sectors, i amb la seva personal, i de vegades provocadora, visió de futur.

La sessió, conduïda per la comissària Bibiana Ballbè a la Sala Noble del Convent dels Àngels, va arrencar amb el futur de l’educació tal com el dibuixa Adrià Recasens, llicenciat en Matemàtiques i estudiant d’Enginyeria de Telecomunicacions, per a qui la programació, «el llenguatge amb el qual fem fer a les màquines el que volem», serà «l’idioma del segle XXI». Recasens proposa que la programació s’ensenyi a les escoles des de Primària com una assignatura més, perquè, a més d’aprendre a programar, «ens obliga a fer un procés mental útil per a moltes altres coses i ens aporta més coneixements del nostre entorn».

En el torn de l’expert, Ballbè va fer pujar a l’escenari Genís Roca, un dels 25 noms de tot l’Estat més influents a internet segons alguns mitjans i soci director de la consultora RocaSalvatella. Després de corroborar la tesi de Recasens, Roca va dir que l’educació «ha de transferir competències, habilitats i actituds, i no coneixements». A la seva ponència, titulada «1.000 anys després assistim a la mort de les universitats» —perquè, com als cementiris, «no podem comptar amb els de dins per reformar-los»—, Roca va criticar el model d’ensenyament d’aquestes institucions, que al seu parer s’han convertit «en un monopoli amb l’exclusiva de vendre certificats».

A continuació va intervenir el creador emergent del #ffbcn Santi Pozo, preocupat, a propòsit de l’arquitectura i l’urbanisme del futur, sobretot pel temps que perdem en els desplaçaments urbans a Barcelona. Pozo proposa utilitzar un sistema basat en les noves tecnologies que monitoritzi i «escolti» els problemes de transport dels ciutadans en tot moment i permeti «solucionar-los de forma immediata, de manera eficient i que millori l’experiència de les persones».

L’arquitecte Claudi Aguiló, fundador de l’estudi dataAE, professor d’ETSAV i especialista en arquitectura i urbanisme sostenibles, va pujar a l’escenari per defensar un futur de l’arquitectura basat en la qualitat de vida de les persones i en què es construeixi només l’estrictament necessari. Per Aguiló, «entre tots hem de treballar per definir un espai col·lectiu més enllà dels límits del que és públic i el que és privat».

El tercer i últim jove talent a participar a la conferència va ser Raquel Lamazares, que opina que, pel que fa al menjar, hi hauria d’haver una simbiosi entre l’alimentació i l’emoció, i creu que, sobretot els joves, «no donen prou importància ni dediquen prou temps al fet de menjar». Per adaptar-se a aquest canvi d’hàbits, Lamazares desenvolupa per al futur «La pastilla d’elBulli», una píndola que sintetitza en un instant una alimentació equilibrada amb l’experiència emocional de l’alta gastronomia.

A continuació va intervenir Jordi Barri, pioner de l’slow food i fundador del restaurant vegetarià Teresa Carles, per a qui «si l’alimentació és dolenta, la medicina no funciona». Barri pensa que el futur de la gastronomia «pivotarà sobre les tres esses de saborós, sa i sostenible». El torn de preguntes i participació del públic va tancar la primera conferència del cicle, que continuarà el proper 19 de juny amb una sessió dedicada al futur de les arts, la comunitat, el treball i el turisme.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-836

Inauguració del BCN Re.set

tancar
Valors universals en llenguatge arquitectònic

A partir del record d’una derrota i de la superació dels fets dolorosos que van tenir lloc fa tres-cents anys, el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set transforma el paisatge urbà de Barcelona per celebrar un nou començament basat en la Identitat, la Llibertat, la Diversitat, la Democràcia, la Memòria i Europa: sis valors clau expressats amb el llenguatge universal de l’arquitectura a través d’unes obres que han unit la creativitat de sis arquitectes internacionals amb el talent d’algunes de les principals escoles i col·lectius d’arquitectura i disseny de la ciutat.

La inauguració del BCN Re.set, comissariat per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, va tenir com a escenari «El mur de la Ciutadella», una de les set instal·lacions del circuit, on Ollé va representar Polisèmia, una performance amb la qual va expressar la transformació de la repressió que simbolitza el mur, i les víctimes i el dolor que va causar en el passat, en un nou començament marcat per la llibertat i l’esperança en el futur.

A l’acció hi van participar alumnes de l’Institut del Teatre i els artistes Aryz, Sixe Paredes, San i Jorge Rodríguez Gerada, que van cobrir el mur de formigó amb retrats d’alguns personatges emblemàtics de la història de Catalunya, com Lluís Companys, Pau Casals o l’escriptora Víctor Català, entre altres motius, que van quedar al descobert a la part final de l’actuació. «Barcelona vol ser coneguda com una ciutat de cultura, coneixement i innovació, i entre tots ens ho hem de creure», havia dit l’alcalde Xavier Trias en el parlament previ.

L’espectacle d’Ollé va ser el moment culminant d’una jornada inaugural que va començar amb un recorregut per les sis instal·lacions restants de la mà dels seus creadors. La primera, situada a la plaça de la Mercè, és obra dels arquitectes Yael Reisner i Peter Cook, en col·laboració amb Straddle3, i és una vindicació de la democràcia basada en els drets humans. Una gran estructura inflable suspesa sobre la plaça acompanyarà les bodes que se celebrin tant a la basílica de la Mercè com al Registre Civil. Un cant a l’amor com una de les llibertats fonamentals de l’individu.

El següent punt del recorregut va ser la plaça de Salvador Seguí, davant la Filmoteca de Catalunya, on l’arquitecta d’origen indi Anupama Kundoo i l’IAAC han creat uns arbres amb les copes formades amb llibres que ningú no vol i que simbolitzen el coneixement com a eina per assolir la llibertat. Quatre arbres «de la saviesa», a l’ombra dels quals els ciutadans poden seure en bancs circulars expressament habilitats.

El valor de la diversitat ha estat interpretat per l’arquitecta francesa Odile Decq i Recetas Colectivas a la plaça dels Àngels, on 300 samarretes negres amb la cara impresa d’alguns dels transeünts que han passat per aquest espai en els últims mesos pengen d’uns cables estesos entre el MACBA i el convent dels Àngels.

A la plaça Nova, els xinesos Xiadou Liu i Yang Meng, de l’estudi d’arquitectura URBANUS, juntament amb LA SALLE (URL), redefineixen el concepte d’identitat a través d’una gran estructura de bambú que, per una banda, reprodueix l’arc romà de l’aqüeducte que duia aigua a Barcelona i, per l’altra, la tradicional volta catalana.

El concepte d’Europa ha estat representat per Alfredo Brillembourg i Hubert Klumpner, d’ETH Zürich & Urban-Think Tank, i els professors i alumnes de l’ESARQ (UIC) a la plaça del Mar, on una estructura metàl·lica coberta amb xarxes de pescar i veles vol recordar els populars «xiringuitos» de la Barceloneta. A sota es reprodueix el joc de la xarranca, que simbolitza un viatge col·lectiu que culmina al mar, nexe d’unió de cultures.

Al costat de l’Arc de Triomf, els irlandesos Grafton Architects i l’escola ELISAVA (UPF) representen la memòria a la instal·lació «Memory Box/House of Memory», una gran estructura en forma de cub elevada sobre uns pilars inspirada en les cases del segle XVIII, que forma un espai d’evocació que permet encadenar la memòria amb el present.

L’obertura de l’exposició «Making of BCN Re.set» a la Fundació Enric Miralles, que mostra el desenvolupament d’aquest projecte, va posar fi a la jornada inaugural del circuit d’arquitectura efímera al carrer, que es podrà visitar fins a la cloenda dels actes de commemoració del Tricentenari el proper 11 de setembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-835

La generació de l’opinió pública a debat

tancar
De la socialització de la informació a la política 2.0

De la informació generada des del poder per a unes elits molt minoritàries en un periodisme encara embrionari a principis del segle XVIII, hem passat, 300 anys després, a la socialització de la informació a les xarxes socials. Un fenomen que també comença ara, amb virtuts, defectes i moltes incerteses, i que està canviant la manera de fer periodisme i d’influir en l’opinió pública. L’opacitat, la gratuïtat, la devaluació de la professió, l’aparent democratització de la informació o el retorn d’un periodisme de qualitat només per a elits, van ser algunes de les qüestions que Jaume Guillamet, Rafael Nadal, Àlex Gutiérrez i Toni Soler van posar sobre la taula a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

La taula rodona «Com es genera l’opinió pública?» es va celebrar en el marc de l’exposició «1714. Notícies i propaganda», amb la qual el Col·legi de Periodistes se suma a la celebració del Tricentenari. La Guerra de Successió va ser probablement el primer conflicte en què es va utilitzar la informació i la propaganda per crear opinió, segons va explicar el catedràtic de la UPF Jaume Guillamet en la introducció històrica que va encetar el debat. «La informació la creava el poder per influir en les elits, en un periodisme encara molt incipient», va afegir el catedràtic.

Lligant amb la història, «ara vivim una altra revolució», va dir el periodista Rafael Nadal referint-se a les xarxes socials, que ràpidament van prendre el protagonisme del debat. Tot i admetre les virtuts del fenomen, que ha permès «una gran socialització de la informació», Nadal va mostrar les seves reserves davant «la major opacitat de les fonts i dels emissors, que s’amaguen sota una aparent democratització de la comunicació». El periodista va destacar que ara els grups de pressió han multiplicat la seva capacitat d’influència: «Cada dia rebem 50 o 100 impactes que en teoria són espontanis i anònims.»

A continuació va intervenir Àlex Gutiérrez, cap de la secció Mèdia del diari Ara: «Abans la lluita del periodista era contra el silenci; ara, en canvi, ha de lluitar contra el soroll», va afirmar referint-se a la quantitat d’estímuls i d’informació que es reben de les xarxes socials, «on passen coses en sessió contínua». Els periodistes d’avui han d’estar pendents «de si prenem el pols correctament a una cosa que assimilem com a opinió pública, però que en realitat no ho és». Al fil d’aquesta afirmació, Nadal va reflexionar sobre el fet que cada individu pugui ser una font o un mitjà, i que això acabi comportant «una dictadura de l’opinió pública que pot ser perversa si es descontrola».

Toni Soler, que moderava la taula, va introduir la qüestió de la gratuïtat de la informació i l’afebliment que això comporta de la professió periodística, cada cop més dependent de la publicitat, empreses i institucions. Guillamet va respondre que això no és un fenomen nou, que ja s’observava als anys vint amb l’aparició de la ràdio i, més tard, de la televisió. «A internet no es pot fer pagar perquè la gent ja està acostumada a tenir informació gratuïta», va afegir.

«La gent reclama una informació que és molt cara», va replicar Nadal, segons el qual, com més es socialitzi la informació, «amb més força tornarà un periodisme de qualitat, amb professionals que es responsabilitzin del que diuen, en oposició a l’anonimat de la xarxa». Per Guillamet, «qui no vol pagar és perquè es conforma amb una informació superficial», i va afegir que «hi ha un fraccionament molt gran de l’espai públic que ens permetria fer un mapa de mitjans, una premsa de qualitat, cara i per a una elit, i una altra de popular».

Gutiérrez va acabar assenyalant que a través de les xarxes l’opinió pública es sacseja cada minut, mentre que els ciutadans encara van a votar cada quatre anys. L’hora de la veritat serà quan «el 2.0 arribi a la política i es tanqui el cercle entre opinar i decidir».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-832

Vilana-Perlas, en record d’Ernest Lluch

tancar
Ramon de Vilana-Perlas o el difícil equilibri de servir el rei i la pàtria

El Tricentenari BCN va retre homenatge al polític i historiador Ernest Lluch, defensor de les llibertats i del diàleg com a eina per assolir la pau, a través de la figura de Ramon Frederic de Vilana-Perlas, qui va ser la mà dreta de Carles III durant la Guerra de Successió i secretari d’Estat de l’Imperi austrohongarès. Tot i el seu poder, Vilana-Perlas va passar inadvertit per a la historiografia catalana fins que Lluch, estudiós del segle XVIII, el va rescatar de l’oblit, tal com va explicar l’historiador Joaquim Albareda en aquesta conferència.

Organitzat per la Fundació Ernest Lluch i l’Ajuntament de Barcelona, l’acte va tenir lloc a la Sala Maragall del Centre Cívic Pati Llimona el passat dimecres 4 de juny. En primer lloc va intervenir Enric Lluch, nebot d’Ernest Lluch i vicepresident de la Fundació, qui va celebrar que el seu oncle fos recordat en els actes del Tricentenari per Barcelona, una commemoració que ha demostrat ser «molt lliure, civilitzada, plural i interpretable, la qual cosa com a ciutadà agraeixo».

A continuació, el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va subratllar que la presència d’Ernest Lluch en el Tricentenari era «imprescindible», i tot seguit va presentar l’historiador Joaquim Albareda com «el nostre historiador de capçalera, pel seu rigor i per l’extensió i la solidesa de la seva obra sobre la Guerra de Successió», la qual cosa «ha ajudat molt» que el Tricentenari BCN tingui un discurs «respectuós amb els fets, contemporani, i que intenta defugir la contaminació política».

Tot seguit Joaquim Albareda va abordar la figura de Vilana-Perlas, un personatge «obscur i esmunyedís per definició, que hem redescobert gràcies a Ernest Lluch». Secretari de la conferència dels comuns, Vilana-Perlas va ser empresonat pel virrei Velasco el 1704 acusat de conspirar contra Felip V, i no va ser alliberat fins a l’arribada a Barcelona de l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei després de jurar les constitucions catalanes.

Vilana-Perlas va ser nomenat secretari del nou rei, Carles III, protonotari del Consell d’Aragó i marquès de Rialp. A causa del poder que acumulava, va ser el blanc preferit dels que criticaven l’austriacisme, que el van qualificar de «Maquiavelo o de demonio, que es lo mismo» i d’actuar «con tirana intención». En un document anònim de l’època fins i tot es pot llegir: «A todo el reino y vasallos ha ido, esta víbora cruel, poco a poco chupando toda la sangre.» Albareda va explicar que, com va apuntar Ernest Lluch, és possible que aquests atacs procedissin de l’Església, obligada per Vilana a pagar contribucions, o d’algun noble envejós.

Els principals problemes a què va haver de fer front Vilana-Perlas mentre la cort de Carles III va ser a Barcelona eren la manca de finançament per a la causa austriacista durant la guerra i els desordres i abusos que provocaven les tropes aliades destacades en territori català, un fet que «hay que contener y castigar sin disimulo», ordenava el secretari del rei.

Albareda va continuar explicant que Vilana-Perlas va organitzar, amb total secretisme, la marxa a Viena de l’emperadriu Elisabet, amb qui va mantenir una relació d’absoluta confiança i molt probablement íntima, segons es desprèn de les cartes que l’emperadriu va escriure a Vilana, «on li deia constantment que el trobava a faltar i fins i tot comptava els dies i les hores que feia que no es veien».

El 1713 Vilana-Perlas es va reunir amb qui ja era emperador Carles VI del Sacre Imperi Germànic, de qui va ser la mà dreta, i, nomenat secretari d’Estat, es va convertir en una de les persones més influents de la Cort a Viena. Des de la seva posició, va ajudar econòmicament els exiliats austriacistes i va treballar a favor «d’una república catalana sota protecció imperial i britànica, com de fet va ser entre 1713 i 1714».

Per acabar, Albareda va explicar que, des de Viena, Vilana-Perlas va fer tot el possible per «garantir el retorn sense represàlies dels exiliats, la devolució de la universitat a Barcelona, o perquè despengessin el cap del general Moragues de la gàbia del Portal de Mar».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-829

La Tamborinada 2014

tancar
La festa major de les entitats de lleure celebra el Tricentenari

La Fundació La Roda, que agrupa més de vuitanta entitats cíviques de tot Catalunya que treballen per l’educació, la cultura i el lleure com a eina d’inclusió social, va celebrar la 37a edició de la Tamborinada amb una gran festa multitudinària per a tota la família al Parc de la Ciutadella de Barcelona, enguany dedicada al Tricentenari dels fets del 1714.

Música, dansa, màgia, cultura popular i molts altres espectacles i activitats de tota mena van atreure milers de ciutadans al Parc de la Ciutadella de Barcelona per celebrar, el passat diumenge 1 de juny, la Tamborinada 2014, la festa major de les entitats agrupades a la Fundació La Roda, que, a través del lleure, promouen la cultura, l’educació, el diàleg intercultural i la prevenció de l’exclusió social entre els nens i els joves

Enguany, la Tamborinada s’ha dedicat al Tricentenari dels fets del 1714, tema central de diversos espectacles i activitats que s’han representat per tot el Parc de la Ciutadella, ara un espai públic de lleure, celebracions i participació ciutadana, però que, en el passat, després de la caiguda de Barcelona, va esdevenir un centre de repressió borbònica amb una imponent fortalesa militar.

L’escenari principal de la celebració i epicentre de la festa estava situat a la plaça de la Cascada. En aquest marc es va representar l’espectacle de dansa 1714. Diari d’una esperança, del grup Cor de Catalunya, com a preàmbul de la inauguració de la Tamborinada 2014 a càrrec de la padrina de la Fundació La Roda d’enguany, l’actriu Montse Guallar, que, amb unes tisores còmicament gegantines, va tallar una igualment exagerada cinta inaugural.

A l’espectacle d’obertura hi van participar Rah-mon Roma, el Duo Acrobàtic Pack, Ziga Zaga, la Companyia Més Tumàcat, diversos grups de cultura popular i els Miquelets de Catalunya, que van desfilar pel parc durant tot el dia. El recinte es va dividir en diferents àrees repartides per gremis —dels pintors, dels oripellers, dels barretaires, dels mestres d’aixa, etc.—, que s’encarregaven d’un total de sis escenaris, a més dels espectacles itinerants i dels espais on es desenvolupaven nombroses activitats participatives.

Espectacles com Enfants 1714, de Traüt; La maquineta del temps, d’El Somni del Drac; Músiques 1714, d’Organistrum; Carrasclet 1714, de Pep C, o Perdre la guerra, guanyar en Pau, de Fes-t’ho com vulguis, ens transportaven a la Guerra de Successió i el setge de Barcelona. El mur de formigó i acer de l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, que forma part del circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set i que s’havia presentat pocs dies abans, va atreure l’atenció de grans i petits, que el van convertir en un espai de jocs i en un element més de la festa.

El sol i la calor van acompanyar la Tamborinada durant tot el diumenge fins a l’espectacle de cloenda, en el qual van participar Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, els diables de Mataró, els gegants de Montblanc i altres artistes i grups populars, que van arrodonir el final d’una festa que ha estat possible gràcies a la col·laboració d’un miler de voluntaris.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-828

#ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
El futur que imagina Barcelona

#ffbcn Fàbrica Futur Barcelona és un projecte que neix del Tricentenari BCN per pensar com serà el futur de la ciutat i de la societat en general d’aquí a cent anys. Per fer-ho, deu joves talents imaginaran i desenvoluparan una idea concreta per a cadascun dels deu àmbits que han definit com a claus del futur: entre d’altres, el treball, l’educació, l’urbanisme o les relacions personals.

Una pastilla que proporciona una alimentació equilibrada i alhora l’experiència emocional d’un àpat a El Bulli, la intel·ligència artificial com a intermediari de l’amor entre dues persones o el turisme com una nova experiència responsable que tingui en compte l’impacte dels visitants a la ciutat són, molt sintetitzades, algunes de les idees sobre les quals treballen els joves talents del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona.

Aquest projecte té la intenció de «dibuixar el futur des de Barcelona», en paraules de la seva comissària, la periodista Bibiana Ballbè, de la mà de deu joves creadors que comparteixen l’esperit emprenedor i la voluntat de generar noves idees de futur. És una iniciativa amb vocació internacional que té com a objectius «dibuixar, inventar, projectar i posicionar el talent de Barcelona i Catalunya al món», va resumir Ballbè.

Amb la creativitat, la cultura, la tecnologia i les xarxes socials i de coneixement com a denominadors comuns, el àmbits proposats per #ffbcn per imaginar el futur són: les arts, el cinema, l’arquitectura i l’urbanisme, la comunicació, el menjar, l’educació, la comunitat, el treball, el turisme i les relacions personals. Deu projectes ideats per joves «proactius i optimistes que creuen que poden definir el futur només imaginant-lo», va dir la comissària.

«Som al bell mig d’un moment de canvi històric a causa de la tecnologia digital, que, com el vapor o l’electricitat, és disruptiva», va assegurar Genís Roca, director de RocaSalvatella i un dels experts que assessora i participa en el #ffbcn juntament amb Antoni Bassas, Juanjo Sáez o Xavier Verdaguer, entre d’altres. Per tant, «la reflexió de com serà el futur només pot venir de la irreverència, i el seu paradigma és la joventut», va afegir.

De maig a setembre del 2014, els projectes evolucionaran en cinc fases: immersió, interpretació, conceptualització, formalització i postproducció, segons el procés del Design Thinking, un nou mètode per generar i desenvolupar idees, flexible i adaptable, implementat en aquesta particular proposta per Núria Coll, responsable de l’equip d’investigació i disseny del #ffbcn.

L’evolució i debat dels deu projectes, que compta amb la col·laboració de l’Obra Social “laCaixa”, es podrà seguir a través d’una plataforma web d’intercanvi d’idees, a les tres conferències que se celebraran durant els mesos de juny i juliol i a l’acte #ffbcn Starts Here del 17 de setembre, on se n’exposaran les conclusions i que, més que una cloenda, serà «un punt de partida per al futur des de Barcelona», va afirmar Ballbè.

El comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va dir que el projecte #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona acompleix un dels objectius d’aquesta commemoració, que és fer dialogar el passat amb el futur. «Viure Lliure és un eslògan que arrenca del passat, i aquest projecte ens pot ajudar a respondre a com seguir sent lliures, o ser-ho encara més, en el futur.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-824

Herois de 1714: Francesc de Castellví

tancar
El cronista exiliat de la Guerra de Successió

L’última sessió del cicle «Herois de 1714» va comptar amb la presència del polític Joaquim Nadal i el periodista Enric Juliana per parlar de la figura de Francesc de Castellví, autor durant el seu exili a Viena de les Narraciones históricas, una obra cabdal sobre la Guerra de Successió, en la qual va combatre fins a la darrera batalla de l’onze de setembre.

«Provoca una profunda tristesa el fet que Castellví morís sense veure publicada l’obra que va ocupar vint anys de la seva vida», va manifestar l’exconseller de la Generalitat Joaquim Nadal en començar la conferència. Les Narraciones históricas van ser publicades per primera vegada entre el 1997 i el 2002, a Madrid, per la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, en una edició que, «girant el pop, en fa una lectura tradicionalista i carlista oposada a la progressista i liberal de la historiografia catalana», va subratllar Nadal.

Nascut a Montblanc l’any 1682, Francesc de Castellví va adquirir notorietat quan, membre del braç militar, va defensar la resistència a ultrança de Barcelona a la Junta de Braços celebrada entre juny i juliol del 1713. Capità de la companyia de velluters de la Coronela, va viure «sota sospita i llibertat vigilada» després de la derrota del 1714 i el 1718 va ser acusat de «promoure la revolta dels carrasclets». Alliberat sota fiança, no va marxar de Catalunya, però, fins al 1726, després de la Pau de Viena, «quan la majoria d’exiliats podien tornar sense por de les represàlies», va explicar Nadal, que a més de polític és catedràtic d’Història a la Universitat de Girona.

A la seva obra, Castellví «insisteix en la identitat política de la Corona d’Aragó i en la unitat lingüística de Catalunya i València», i el concepte d’Espanya hi té fonamentalment un sentit geogràfic: «el continente de la España», el denominava sovint Castellví, reconeixent implícitament la monarquia hispànica sempre que acceptés un estat compost, segons va explicar el també exalcalde de Girona. Sobre aquest tema, Nadal es va referir a una frase de l’obra del malaguanyat Ernest Lluch, que deia: «La Constitució del 1978 ha saldat el deute», i seguidament va reiterar: «una cosa que ara no afirmaria».

El periodista i subdirector del diari La Vanguardia, Enric Juliana, va prendre el relleu per explicar l’intent frustrat de Castellví i d’altres per crear una colònia catalana, «una Nova Barcelona a l’Imperi austríac, entre les actuals Sèrbia i Hongria». Tot seguit, Juliana va titllar de «publicistes» alguns corrents historiogràfics, un dels quals és el que encara afirma que, en el fons, Felip V va fer un favor a Catalunya en eliminar vestigis de l’antic règim i portar-hi la prosperitat de la qual va gaudir durant el segle XVIII, «quan una lectura atenta de la història ens diu que Catalunya hauria evolucionat cap a formes de caràcter modern», va afegir Juliana.

El periodista va estirar els fils de la Guerra de Successió i, passant per Jaume Balmes o el general Prim, va parlar de l’encaix de Catalunya a Espanya al llarg de la història. Del present, Juliana va destacar la situació crítica a València, «on la gent se sent enganyada, humiliada, i on passa alguna cosa més que a la resta del país; no sabem com, però això tindrà conseqüències», va afegir.

Juliana també va apuntar que, a Europa, «s’estan obrint escletxes entre els interessos dels seus membres que recorden dinàmiques de moments passats». La posició catalana es troba, doncs, amb un context europeu complex, «que encara enfoquem com si es tractés de l’Europa dels anys vuitanta o noranta, una visió que hem de corregir», va afegir el periodista.

Aquesta sessió, celebrada el passat 29 de maig, va ser l’última de les vuit incloses en el cicle «Herois de 1714», que, des de l’octubre del 2013 i amb motiu del Tricentenari, ha coordinat i moderat el periodista i escriptor Enric Vila a la Sala Moragues del Born Centre Cultural. Un espai de trobada entre polítics i historiadors que ha servit per abordar la història i l’actualitat des de diferents punts de vista.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-825

BCN RE.SET: El mur de la Ciutadella

tancar
«Reiniciar» el passat per reivindicar uns valors universals

Inspirats en la muralla i el baluard de Santa Clara que defensaven Barcelona l’any 1714, l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé han aixecat un mur de formigó i una estructura d’acer al parc de la Ciutadella que inauguren el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN RE.SET. Una instal·lació plena de significats que convida els ciutadans a participar i a reflexionar sobre valors universals.

La instal·lació es troba al passeig dels Til·lers del parc de la Ciutadella i consta d’un mur de formigó de 67 metres de llargada per tres metres i mig d’alçada, que representa la muralla de Barcelona, i una estructura d’acer inspirada en el baluard de Santa Clara, per on les tropes de Felip V van assaltar finalment la ciutat l’onze de setembre del 1714.

Molt a prop d’on van tenir lloc aquests fets, la instal·lació «expressa la capacitat de refer-se després d’una derrota», va dir l’arquitecta Benedetta Tagliabue en la presentació del passat 29 de maig amb què s’inaugurava el BCN RE.SET, un circuit d’arquitectura efímera al carrer en el qual participen sis arquitectes internacionals en col·laboració amb quatre escoles d’arquitectura de Barcelona, entre altres col·lectius.

Per a Àlex Ollé, RE.SET és «reiniciar, tornar a començar, en aquest cas a partir de la memòria històrica». Aquesta és la idea base que pren com a punt de partida El mur de la Ciutadella, un mur amb un significat polisèmic que simbolitza «els murs físics i mentals, que són un reflex de les nostres pors, però que també protegeixen allò que estimem», va afegir Ollé.

En una banda del mur, el artistes murals Aryz, Sixe Paredes, San i Jorge Rodríguez Gerada, reconeguts internacionalment, crearan les seves obres inspirant-se en els últims 300 anys de la història de Catalunya. L’altra cara es reserva perquè qualsevol ciutadà pugui expressar-s’hi lliurement. «Transformem un fantasma de la repressió en un espai obert, de participació i lleure», va dir Tagliabue.

Per a l’estructura d’acer que representa el baluard de Santa Clara, l’escriptor Màrius Serra ha ideat una sèrie de jocs inspirats en les festes majors catalanes i en la tradició «autogestionària dels catalans», amb unes activitats sense gaires normes precises i que responen a la màxima «al mal temps, bona cara».

El circuit BCN RE.SET reuneix el talent local, representat pels alumnes i professors de les escoles d’arquitectura de Barcelona ELISAVA (UPF), LA SALLE (URL), IAAC i ESARQ (UIC), a més d’altres col·lectius, i el talent de sis arquitectes de prestigi internacional que han vingut de França, el Regne Unit, Suïssa, Irlanda, l’Índia i la Xina.

El BCN RE.SET «és un homenatge a la creativitat dels barcelonins, una de les nostres eines de superació i afirmació», va dir el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, d’una proposta que reinvindica «per via de l’estètica» els valors de la identitat, la llibertat, la diversitat, la democràcia, la memòria i Europa, a través de sis instal·lacions que s’emplaçaran en alguns dels espais públics més emblemàtics de Barcelona.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-822

«De l’enderroc de la Ciutadella a la reivindicació de l’onze de setembre»

tancar
La recuperació i dignificació dels símbols del 1714

Amb motiu de la celebració del Tricentenari dels fets del 1714, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona proposa un recorregut històric a través d’alguns dels plànols, documents i fotografies que conserva i que testimonien les actuacions del govern municipal des de l’any 1868 per recuperar i dignificar els espais i símbols perduts en diferents moments de la història, com per exemple el parc de la Ciutadella, el Fossar de les Moreres o el monument a Rafael Casanova i la celebració de la Diada. 

L’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) és el responsable de custodiar els documents generats pel govern de la ciutat des del primer terç del segle XIX fins a l’actualitat. Una part d’aquests documents s’exhibeix ara a l’exposició «De l’enderroc de la Ciutadella a la reivindicació de l’onze de setembre», que presenta la història de les actuacions municipals, urbanístiques o protocol·làries, per retornar als ciutadans els espais i els símbols del 1714 i instituir la celebració de la Diada.

La mostra, que es pot visitar al vestíbul de l’Arxiu, comença amb un plànol del 1715 signat per l’enginyer militar Joris Pròsper van Verboom de la Ciutadella, la fortalesa bastida amb el propòsit de reprimir i mantenir Barcelona sota el control borbònic. A continuació, un document manuscrit del 1781 presenta una llista dels carrers de l’antic barri de la Ribera i dels veïns que hi vivien, obligats a enderrocar les seves cases per a la construcció de la fortalesa.

La primera petició de l’Ajuntament de Barcelona perquè la Ciutadella fos enderrocada va tenir lloc l’any 1794, una reivindicació que no seria atesa fins a la Revolució espanyola de setembre del 1868, quan el general Prim la va cedir a l’Ajuntament amb la condició, entre d’altres, que es fes càrrec dels costos d’enderrocament i de construir-hi un jardí públic. Per dur a terme aquestes actuacions es va crear la Comissió Ciutadella, formada per regidors, que va convocar un concurs de projectes d’ordenació de l’espai, del qual va resultar guanyador el mestre d’obres Josep Fontserè. «No derribar para destruir sino derribar para embellecer», diu en majúscules el plànol de l’avantprojecte signat per Fontserè el 1868 que s’exhibeix a l’exposició.

Abans que es produïssin aquests fets i en plena Renaixença, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar la nomenclatura dels nous carrers de l’Eixample a Víctor Balaguer, qui va proposar dedicar-los als noms dels territoris de la Corona d’Aragó i de les institucions i personatges clau de la història de Catalunya, tal com es pot veure a la llista manuscrita que va lliurar el polític i escriptor al consistori. Entre aquests noms hi havia el del general Villarroel i el conseller en cap Rafael Casanova, qui d’aquesta manera va rebre el primer homenatge de l’Ajuntament l’any 1863.

La consolidació de Rafael Casanova com a símbol del catalanisme arribaria, però, a partir de l’any 1886, quan, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament va encarregar a l’escultor Rossend Nobas el modelatge de la cèlebre estàtua per un import de 3.500 pessetes. El monument es va emplaçar a l’actual passeig de Lluís Companys, a la banda esquerra de l’Arc de Triomf. El 1914, coincidint amb el segon centenari dels fets del 1714, l’estàtua va ser traslladada a la seva ubicació actual, a la confluència de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bei, on es va assentar sobre un nou pedestal.

Paral·lelament, a través de diversos documents i fotografies l’exposició de l’Arxiu Contemporani també explica altres actuacions, com el llarg procés de dignificació del Fossar de les Moreres, o la participació del consistori en la celebració de la Diada i l’ofrena floral a Rafael Casanova, que de manera oficial va tenir lloc per primera vegada l’any 1913.

L’exposició, comissariada per la directora de l’arxiu, Montserrat Beltran, i documentada per Eugènia Lalanza i Montse Esteve, romandrà al vestíbul de la seu de l’Arxiu fins al proper 31 de desembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-819

Exposició: Monestirs urbans en temps de guerra

tancar
La Guerra de Successió des d’una perspectiva femenina

Les monges benedictines dels monestirs de Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona, situats a primera línia de foc, a redós de la muralla de llevant, van ser testimonis directes i víctimes dels episodis més ferotges del setge en dos dels escenaris principals de la batalla final. A partir de documents inèdits encara mai consultats pels historiadors, l’exposició completa des de la microhistòria d’aquestes comunitats el relat dels fets del 1714 des d’una perspectiva femenina.

«No ha quedat paratjo intacto per poder habitar, si quiera una señora. [...] Però ab tanta desgràcia, Nostre Senyor nos ha fet lo benefici que los papers quedan sens lesió alguna.» Amb aquestes paraules escrites el 16 de setembre de 1714 en una carta que s’exhibeix a l’exposició, Rafael Sagués notificava a la priora de Santa Clara que, a pesar de la destrucció total del monestir a conseqüència del setge, el seu arxiu s’havia salvat.

Aquesta notícia de fa tres-cents anys, juntament amb la conservació de l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les, ha fet possible que el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines mostri ara «uns documents inèdits i desconeguts fins i tot per la comunitat científica», segons va explicar Irene Brugués, comissària de l’exposició amb Coloma Boada, en la presentació que va tenir lloc el passat 28 de maig al Museu d’Història de la Ciutat.

A l’interior de la Capella Reial de Santa Àgata, «Monestirs urbans en temps de guerra. Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona, 1691-1718» comença remuntant-se a l’origen dels dos monestirs, fundats als segles X i XIII respectivament, en un apartat en el qual destaca la còpia autèntica, datada al segle XII, de l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de les Puel·les. A continuació, l’exposició situa els monestirs en el context de la Barcelona de finals del XVII i explica la seva estreta relació amb la vida social i econòmica de la ciutat.

A partir d’aquí, la mostra se centra en els efectes dels conflictes en la vida monàstica des del bombardeig marítim del 1691 durant la Guerra dels Nou Anys, que va culminar amb el setge de Barcelona del 1697, en el qual els dos monestirs van patir els intensos bombardejos de l’artilleria francesa. Les cases del domer i de l’hortolà, la sagristia, el claustre, sis cases de les monges, el llenyer o el dormitori comú són algunes de les dependències afectades que es detallen en diversos documents en què les dues comunitats demanaven ajuda al rei per fer front a les despeses. «Per entendre en quin estat aquestes comunitats van arribar a la Guerra de Successió cal explicar aquests fets previs», va afirmar Brugués.

El fortí del monestir de Sant Pere era considerat un dels llocs més segurs de la ciutat durant els bombardejos; per aquest motiu s’hi van refugiar tant el virrei Velasco durant el setge del 1705, com Carles III en el del 1706, tal com relaten les cròniques de l’època que se’n conserven. Del darrer setge de Barcelona s’exposen catorze de les nombroses bombes que van caure sobre el monestir de Santa Clara i una nota escrita el 1715 en el llibre de l’obra del monestir de Sant Pere de les Puel·les, que diu: «Del 25 de juliol de 1713 fins al setembre de 1714 les senyores estigueren en lo fort».

La matinada de l’11 de setembre, abans de l’assalt final, el Consell de Cent va avisar que calia evacuar la comunitat de Sant Pere davant l’imminent atac borbònic al baluard del mateix nom, en el qual tant l’hort com el monestir van canviar de mans fins a onze vegades. Tots dos monestirs van quedar molt malmesos després de la derrota, però el de Santa Clara, a més, va ser afectat per la construcció de la nova ciutadella militar concebuda per reprimir Barcelona i va ser enderrocat. A l’exposició es mostren alguns capitells i altres peces que les monges van poder salvar de la destrucció.

Al Saló del Tinell, també al MUHBA, coincideix una altra exposició del Tricentenari: «El món del 1714», que, a diferència de la que ens ocupa, presenta una visió global del conflicte i situa Barcelona en el context internacional de l’època. Com va explicar el director del MUHBA, Joan Roca, «són dues exposicions que es complementen, perquè mentre una ens ofereix una visió del conflicte àmplia, a escala mundial, l’altra ens en proporciona una visió íntima, des d’una perspectiva única i original».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-820

Jordi Savall estrena al Liceu el concert «Guerra i Pau»

tancar
Un cant de pau en un segle de guerres

En un concert per reivindicar la pau celebrat al Gran Teatre del Liceu, Jordi Savall, l’orquestra Le Concert des Nations i les veus de la Capella Reial de Catalunya van oferir un repertori de música barroca que, entre peces cultes i tradicionals, va rememorar un segle de conflictes a Europa i a Catalunya, i en el qual la Guerra de Successió i la pèrdua de les llibertats catalanes van ser les protagonistes amb motiu de la commemoració del Tricentenari.

Jordi Savall va fer un recorregut musical pels segles XVII i XVIII —de la Guerra dels Segadors (1640) a la pau d’Aquisgrà (1748)— amb l’orquestra Le Concert des Nations i les veus de la Capella Reial de Catalunya, les dues formacions que va crear juntament amb Montserrat Figueras a final dels anys vuitanta per interpretar amb instruments d’època un repertori que abasta del Barroc al Romanticisme. El concert, que va incloure «peces d’aquell temps interpretades amb tota l’emoció d’aquell temps», i en el qual «les músiques tradicionals no desmereixen gens de les cultes», segons havia afirmat el músic dies abans, va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el passat dissabte 24 de maig.

Titulat «Guerra i Pau. Un segle de batalles i celebracions de la Pau», el concert va arrencar amb un preludi instrumental en què l’orquestra va atacar l’anònim Pavane pour la petite guerre, una peça amb la qual es recordava l’inici de la Guerra dels Trenta Anys, al 1618. A continuació, el poeta Manuel Forcano va ser l’encarregat de recitar els textos que, abans de cada peça, les contextualitzaven en el seu moment històric. Per començar, la Guerra dels Segadors l’any 1640 i la proclamació de «l’efímera Primera República Catalana» per part de Pau Claris un any després, un episodi històric que Savall va il·lustrar amb la seva adaptació de la tradicional Catalunya, comtat gran, la versió antiga d’Els segadors.

Després de fer referència a altres conflictes del segle XVII amb composicions com el romanç anònim Ja és temps de recollir, o Praise the Lord, O my soul, de John Blow (1615-1697), entre d’altres, va arribar la Guerra de Successió amb el Pacte de Gènova i el desembarcament a Barcelona de l’arxiduc Carles d’Àustria, evocat amb la interpretació de la cançó anònima Cant dels Aucells quant arribaren los Vaixells, una adaptació d’una cançó popular catalana sobre la qual es va escriure una lletra de suport a Carles III l’any 1705.

Per celebrar-hi la boda que Carles III va contraure amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, l’any 1708 es va estrenar per primer cop una òpera a Barcelona, Il più bel nome, d’Antonio Caldara (1670-1736), de la qual Savall va oferir l’ària Cari Elisi, stanze amate. A continuació, per acabar la primera part del concert amb la signatura del Tractat d’Utrecht el 1713, els músics van interpretar Glory be to the Father; As it was in the beginning, de Georg Friedrich Händel (1685-1759).

La batalla de Barcelona durant el setge borbònic i la desfeta de l’onze de setembre de 1714 van encetar la segona part del concert amb les peces instrumentals Batalla Imperial, de Joan Cabanilles (1644-1712), i Lamento, de Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644-1704), en un cinquè acte que va concloure amb el Decret de Nova Planta i la cançó tradicional anònima Catalunya en altre temps, ella sola es governava.

La segona part del programa, del qual Savall havia dit que «no és un cant de guerra ni un pamflet, sinó un cant de pau», va concloure amb la Música per als reials focs d’artifici de Händel, que il·lustrava la fi de la Guerra de Successió austríaca el 1748 amb la pau d’Aquisgrà.

Al final de la vetllada, el director va correspondre a una sentida ovació del públic amb la interpretació, com a plus, de l’emotiva Da Pacem, encarregada per Savall l’any 2004 al compositor estonià Arvo Pärt, i que va dedicar «a totes les persones del món que pateixen la guerra i la pobresa». Aquesta darrera peça va fer posar l’auditori dempeus, que no cedia en els aplaudiments al director, músics i cantants, que finalment van tancar el concert amb una repetició de Catalunya en altre temps, ella sola es governava.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-816

V Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya

tancar
L’essència de Barcelona a través de les seves cicatrius

Els arqueòlegs de Catalunya han celebrat enguany el seu congrés medieval i modern a Barcelona, a l’antic mercat del Born, on, coincidint amb la commemoració del Tricentenari, la capital catalana i el jaciment de l’antic barri de la Ribera han constituït un dels grans eixos de les jornades organitzades per l’Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval.

Des del model clàssic de ciutat que plantejava Eiximenis al segle XIV, passant per la superació de les muralles amb el Pla Cerdà, fins a arribar a la descoberta de les ruïnes de l’antic barri de la Ribera sota l’antic mercat del Born, Ferran Puig, excap del Servei d’Arqueologia de Barcelona, va fer un recorregut per la morfologia i el creixement de Barcelona al llarg dels segles a la primera ponència del V Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, que s’ha celebrat entre el 22 i el 25 de maig a la Sala Moragues del Born Centre Cultural.

La ciutat és viva, mai acabada, i el canvi constant forma part de la seva essència, que «està escrita en les seves cicatrius i en qualsevol dels seus racons», explicava Puig, per a qui la tasca dels arqueòlegs ha de ser «saber-les llegir per entendre la ciutat i explicar-la». En aquest congrés, «volem oferir un visió crítica sobre la nostra recerca i la transmissió que en fem a la societat», va afegir l’arqueòleg.

A través dels diversos treballs arqueològics que s’hi han realitzat, el ponent va parlar del dins i el fora de la ciutat, de les muralles, les cases o els edificis religiosos com a protagonistes de la metamorfosi constant de l’espai urbà, «que es mostra com una realitat estratificada en múltiples capes». Entre elles, el jaciment del Born, «una photo-finish» del que va ser la ciutat de l’època i que valia pena conservar, perquè, a diferència d’altres edificis del segle XVIII que continuen dempeus, els de les restes del Born «no han estat modificats i, per tant, representen un moment final».

La segona ponència, «El Rec Comtal: com l’aigua dibuixa la ciutat», va anar a càrrec de Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino i membre del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Miró va explicar que no es pot parlar del Rec Comtal, que es va construir entre els segles X i XI, sense tenir en compte l’aqüeducte romà, «que des de l’època fundacional provenia del Besòs i arribava a Bàrcino». Amb el Rec Comtal, l’aigua va passar de ser un bé públic a l’època romana a tenir propietari a l’època medieval, perquè s’utilitzava per fer moure els molins. «L’aigua va passar de ser un bé de consum a ser un element productiu que generava riquesa», va afirmar Miró.

El Rec, del qual una de les intervencions arqueològiques més importants ha estat al jaciment del Born, va canviar el paisatge de la ciutat i va afavorir la creació de tallers i oficis, com els pelleters, que utilitzaven l’aigua en la seva activitat, va concloure Miró abans de donar pas a Antoni Fernández, un dels responsables dels treballs arqueològics que s’han dut a terme al Born Centre Cultural.

Després de la derrota del 1714, Felip V va obligar els mateixos veïns de part de l’antic barri de la Ribera a ensorrar les seves pròpies cases per tal de construir la ciutadella militar concebuda per reprimir Barcelona, va explicar l’arqueòleg. La primera intervenció al jaciment va revelar una trama urbana «aturada en el temps» de seixanta cases, nou carrers i un tram del Rec Comtal. «El jaciment no està esgotat», va afirmar Fernández, qui va afegir que, del total de 295.000 m²,les runes del Born només suposen 14.000 m².

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-815

«Salvadoriana», el gabinet de curiositats de la família Salvador

tancar
La ciència del XVIII a Barcelona, un referent a Europa

Un peix volador o un armadillo, entre milers de plantes, minerals i altres espècimens provinents dels països més remots i exòtics del món —rareses gairebé desconegudes a l’Europa dels segles XVII i XVIII—, eren admirats pels científics d’arreu que tenien el privilegi d’accedir a la rebotiga d’una farmàcia del carrer Ample de Barcelona. Era aquí on els Salvador, una brillant nissaga d’apotecaris de Barcelona, tenien el seu gabinet de curiositats científiques, que va convertir Barcelona «en un dels referents de les ciències naturals a Europa».  

L’Institut Botànic de Barcelona, en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals i amb motiu de la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714, treu a la llum aquest gabinet de curiositats únic que reuneix més de 32.000 mostres del camp de la zoologia, la botànica i la geologia, a més de 1.400 llibres i 12.000 documents que ens «submergeixen en la manera de practicar la ciència dels científics del Renaixement i la Il·lustració», va afirmar José Pardo-Tomás, que, juntament amb Neus Ibáñez, comissaria l’exposició.

La família Salvador va començar la col·lecció l’any 1616 i la va anar ampliant a través de les expedicions naturalistes que va organitzar, les xarxes d’intercanvi de peces i d’informació que hi havia a Europa i la correspondència i les tertúlies que mantenia amb científics i viatgers de l’època, com es pot veure a l’exposició, «una de les autèntiques joies del Tricentenari», en paraules del seu comissari, Toni Soler.

Aquesta vitalitat científica va tenir el seu moment àlgid i una veritable dimensió internacional amb l’arribada a Barcelona de la cort de Carles III, quan els Salvador van entrar en contacte amb els metges, cirurgians i naturalistes, sobretot anglesos i holandesos, que formaven part de les tropes aliades. «“Salvadoriana” és la demostració palpable que la Barcelona i la Catalunya del XVIII era una societat puixant i oberta que no necessitava ser salvada per ningú», va dir el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana.

La mostra s’obre amb estris d’escriptori, cartes i un document del 1723 sobre l’embarcament al port de Gènova de diversos objectes per a la família Salvador, entre els quals es consigna «una asta d’unicorn». Tot seguit, una sala recrea el gabinet de curiositats original tal com estava disposat a la farmàcia del carrer Ample fins al 1855: un espai gairebé religiós que era vedat als no iniciats en la ciència i el naturalisme, i on les aus, peixos i tortugues dissecades, els llibres, els instruments i els calaixos plens de petxines, minerals, herbes i fòssils, esdevenen relíquies del món natural i de la voluntat de l’home d’esbrinar-ne els secrets.

L’exposició continua mostrant diverses peces dels tres regnes de la natura col·leccionats pels Salvador, com la closca d’un armadillo o, submergits en solucions líquides, una petita tortuga de mar i un peix volador. Del regne vegetal, destaquen els diversos plecs de l’herbari que encara consulten els botànics d’avui dia, i que, amb prop de cinc mil exemplars, és «l’herbari més antic i més ben documentat de tot l’Estat». D’altra banda, també s’hi poden veure alguns dels calaixos compartimentats on els Salvador classificaven meticulosament les petxines, els fòssils o els minerals reunits per sis generacions d’apotecaris.

Els gabinets de curiositats van tenir un paper fonamental per a la transmissió del coneixement científic i van desaparèixer a Europa absorbits per les universitats, i això fa que el gabinet dels Salvador sigui únic. Paradoxalment, la decisió de Felip V de traslladar la universitat a Cervera va propiciar que la col·lecció Salvador es conservés intacta i no s’incorporés al fons de cap centre universitari. Posteriorment, com s’explica a l’última part de «Salvadoriana», la mort prematura de Josep Salvador i Soler l’any 1855 va posar fi al gabinet, que va anar a parar a les golfes d’una masia de Vilafranca del Penedès propietat de la família, on va romandre fins al 1923.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-806

«Barcelona sense Universitat», de Ferran Soldevila

tancar
La Universitat de Barcelona, entre el 1714 i la Guerra Civil

Després de la desfeta del 1714, Felip V va centralitzar els estudis universitaris a Cervera, ciutat que li havia restat fidel, i va deixar Barcelona sense universitat fins al 1837. Cent anys més tard, en plena Guerra Civil i per commemorar el centenari del retorn de la universitat a la capital catalana, l’historiador Ferran Soldevila va escriure Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), un llibre que, amb l’entrada de les tropes franquistes, va romandre ocult i no es va distribuir fins molts anys després. La UB recupera ara aquesta obra en una edició facsímil amb la qual inicia un cicle d’activitats per commemorar el Tricentenari dels fets del 1714.

La Universitat de Barcelona (UB) s’ha sumat als actes del Tricentenari amb un programa d’activitats iniciat el passat 20 de maig amb la presentació d’una edició facsímil de l’obra Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), de l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971). L’acte va tenir lloc a l’Aula Magna de la UB, on es va celebrar la taula rodona «Universitat, ciutat, país: 1714-1938-2014» moderada pel comissari del Tricentenari BCN, Toni Soler, en la qual van participar els historiadors Jordi Casassas, Enric Pujol, Francisco Gracia-Alonso i Joaquim Prats.

Va obrir la roda d’intervencions Enric Pujol, coautor amb Enric Casassas del pròleg i la introducció de l’edició facsímil, que va explicar que Soldevila va escriure aquest llibre en plena Guerra Civil, «sota les bombes que queien sobre Barcelona», i que, tot i que es va arribar a imprimir, «l’entrada de les tropes franquistes va impedir la distribució dels exemplars, que van quedar confinats en uns magatzems».

A principis dels anys cinquanta, va continuar Pujol, els llibres es van recuperar i distribuir fent veure que la publicació ja havia aparegut al 1938, abans del triomf franquista, i després d’eliminar el compromès pròleg del rector Pere Bosch i Gimpera, en el qual es podia llegir: «La Universitat bandejada de Barcelona [...] renasqué el 1837. La nostra, tan malmesa pel bombardeig del 18 de març [...] resta intacta en el seu esperit i els seus quadres. Un venturós dia tornaran els professors i els estudiants que lluiten, ara com el 1714, per les llibertats de Catalunya i dels altres pobles espanyols.» L’edició original es va acabar esgotant als anys noranta i va tenir «una gran influència des del punt de vista intel·lectual», va afegir Pujol.

A la Guerra de Successió, la Universitat de Barcelona es va alinear amb el bàndol austriacista i els seus mestres i professors van participar directament en la defensa de la ciutat integrats a la Coronela. Per tant, des del punt de vista dels borbònics, els càstig de traslladar la universitat a Cervera estava justificat, va explicar al seu torn Enric Casassas. «El mal més gran no va ser privar Barcelona de tenir universitat en aquella època, sinó els efectes a llarg termini i l’esforç titànic que va significar arrencar de nou una universitat més d’un segle després», va dir l’historiador.

A continuació Joaquim Prats va parlar de la Universitat de Cervera, una institució sobre la qual hi va haver una gran discussió pública i intel·lectual al llarg de tot el segle XVIII, sobretot entre els professors més conservadors i els més moderns i oberts a la ciència. Cervera era una universitat absolutista, que, més que pel seu origen, va ser criticada perquè era «dolenta, endarrerida i antiga», va dir Prats. I com cita Soldevila al seu llibre, fins i tot se’n criticava el clima: «Cielo desapacible, aires nada saludables, niebla continua y humedades, son los signos representativos del lugar.»

Tot seguit va intervenir Francisco Gracia-Alonso, que va explicar que després de ser llargament reivindicada, la Universitat de Barcelona «va tornar a la capital el 1837 amb l’esperit de la Renaixença». L’acte, presidit pel rector Dídac Ramírez, es va completar amb una petita mostra de documents relacionats amb el treball de Soldevila, com la butlla papal d’«erecció» de la Universitat de Cervera o els seus «Estatutos», de l’any 1749.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-808

El Tricentenari amb el Dia de les Lletres Gallegues

tancar
Un homenatge a la diversitat cultural de Barcelona

Barcelona va celebrar el Dia de les Lletres Gallegues amb un emotiu acte solemne al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en el qual es va homenatjar el poeta Xosé María Díaz Castro, un nom imprescindible de la literatura gallega contemporània, i el general Antonio de Villarroel, fill d’un gallec i d’una asturiana, que va comandar la defensa de Barcelona fins a l’últim moment.

La celebració va començar a la plaça de Sant Jaume la tarda del passat dissabte 17 de maig amb l’actuació dels membres de la Coral Lonxe da Terra i els seus gaiters, que van rebre el públic que es congregava davant l’Ajuntament de Barcelona per assistir a l’acte organitzat per la Federación de Entidades Culturais Galegas de Cataluña.

El regidor de Presidència i Territori, Jordi Martí, i el president del Centro Galego de Barcelona, Manoel Carrete, van donar la benvinguda a les persones que omplien el Saló de Cent abans que el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, prengués la paraula per glossar la figura d’Antonio de Villarroel i Peláez, comandant en cap de les tropes que van defensar la ciutat davant del setge borbònic i que, «com tants de vostès, repartia el seu afecte entre la seva terra d’origen i la seva terra d’adopció».

A l’atac final de l’11 de setembre del 1714, Villarroel va esperonar els seus homes apel·lant «a la defensa de la llibertat de Catalunya i de tot Espanya», va continuar el comissari, perquè creia que l’ascens al tron de Felip V, «era una desgràcia per a tota la monarquia hispànica». Soler va pronunciar el final del seu discurs en gallec, per afirmar que «por sorte, hoxe en día (...) a democracia dános as ferramentas para que todos os cidadáns, calquera que sexa a súa orixe, expresen as súas ideas e as súas aspiracións».

A continuació es va celebrar la conferència en gallec «Tres mirades sobre Díaz Castro», el poeta de qui enguany es commemora el centenari del naixement, i que va encetar el traductor i crític literari Basilio Losada. «Galizia é un país feito por los seus poetas; o que no faceron os poetas ahinda está por facer», va dir Losada abans de recitar el poema Penélope, un dels més coneguts de Díaz Castro, que a l’estrofa final diu: «Vaise enterrando, suco a suco, o Outono. / Un paso adiante i outro atrás, Galiza!» En acabar, el crític va afegir: «Dependrà de nosaltres (els gallecs), si després d’un pas endavant en fem un altre i un altre i, mentrestant, seguim sentint la música de la pluja i pensant que res no té remei.»

A continuació, l’escriptora Helena Villar va parlar de la religiositat de la poesia de Díaz Castro entre altres aspectes de la seva obra, integrada per uns poemes que, per al també escriptor Xesús Rabade, que va tancar la conferència, són «una font de reflexió sobre l’existència, carregats de fe i pastats amb la terra». Díaz Castro «és una poderosa metàfora de Galícia», va afegir l’escriptor.

Tot seguit, el grup format per Héctor González, Amelia Rodríguez, David López, Isabel Rodríguez i Aida Gómez va cantar O meu amor i Alecrin dourado, en una actuació musical que va concloure l’acte amb la participació de la Coral Lonxe da Terra, que va interpretar Els Segadors i l’himne de Galícia.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-804

El Tricentenari BCN al Saló del Còmic

tancar
La Guerra de Successió il·lustrada

El dibuixant especialitzat en còmic històric Oriol Garcia Quera i el comissari del Tricentenari per Barcelona —i diplomat d’un llunyà curs a distància de dibuixant d’acudits—, Toni Soler, es van trobar a la 32a edició del Saló Internacional del Còmic de Barcelona per parlar sobre la Guerra de Successió en la novel·la gràfica i la il·lustració. L’autor va mostrar en primícia alguns dels dibuixos del seu proper àlbum sobre aquest conflicte, que es publicarà en breu.

L’any en què es commemora el Tricentenari dels fets del 1714, el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial i els 75 anys del començament de la Segona, el gènere bèl·lic va ser el protagonista de la 32a edició del Saló Internacional del Còmic, que es va celebrar a Barcelona entre el dies 15 i 18 de maig.

Durant aquests dies es van realitzar diverses activitats relacionades amb el Tricentenari, entre d’altres el col·loqui «La Guerra de Successió il·lustrada», en el qual Oriol Garcia Quera, autor de Barcelona 1714 (2002) o Dietari d’un adroguer (2014), va conversar amb Toni Soler i el periodista Vicent Sanchis, que moderava la taula, sobre el tractament d’aquest conflicte en el còmic i la il·lustració a Catalunya.

Soler va encetar el col·loqui fent referència a la participació de Garcia Quera en el vessant divulgatiu del Tricentenari, per exemple amb la mostra «1714. La batalla final», on tretze vinyetes gegants del seu còmic Barcelona 1714 s’exposen al carrer, en els mateixos indrets on van tenir lloc «els últims combats del setge, en una carnisseria absolutament gore». Al fil d’aquest comentari, Garcia Quera va subratllar que cal trobar un equilibri a l’hora de tractar els fets violents, «però per denunciar la violència i les seves conseqüències, els dibuixants l’hem de mostrar».

A continuació, l’autor va projectar i comentar alguns dibuixos de les seves obres sobre la Guerra de Successió, un tema «del qual no hi havia referències gràfiques; per això vaig haver de documentar-me a partir de gravats, pintures, ceràmiques, les Narraciones históricas de Castellví, manuals d’artilleria de l’època i fins i tot de perruqueria, fins que vaig arribar a crear el meu propi univers 1714».

Entre les projeccions, Garcia Quera va mostrar en primícia algunes de les il·lustracions del seu proper àlbum sobre la Guerra de Successió, que se situa fora del cordó del setge a Barcelona i en el qual «els protagonistes seran els miquelets». Aquesta obra, que es publicarà ben aviat, ha permès a l’autor dibuixar «la cavalleria, Manuel Desvalls, la fortalesa de Castellvell o la crema de Manresa».

Sobre els límits entre la realitat i la ficció, Garcia Quera va dir que, per no trair la història, «quan vull fer literatura hi barrejo personatges ficticis, que em donen la llibertat de moviments que no em permeto amb els personatges reals». Perquè «una cosa és la història novel·lada i una altra la novel·la històrica», va matisar al torn de preguntes l’historiador Agustí Alcoberro, que es va quedar entre el públic després d’haver impartit la conferència precedent.

Al final de la conversa, amb un clar sentit polític, Sanchis va preguntar a Soler quina seria per a ell la millor manera d’acabar el Tricentenari. «Marxant de vacances», li va respondre el comissari, per a qui la història no condiciona fins a tal punt l’agenda política: «El que hagi de passar passarà, i que coincideixi amb el Tricentenari és irrellevant.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-802

Exposició: «Les músiques dels 1714s»

tancar
El 1714 i la seva memòria a través de la música

Reviure a través de la música les emocions i les actituds dels ciutadans davant dels esdeveniments socials, polítics i militars de la Catalunya de principis del XVIII és un dels objectius del Museu de la Música en aquesta exposició, que, en un segon bloc, mostra com el record dels fets del 1714 s’ha mantingut viu fins als nostres dies en la creació musical catalana dels últims 300 anys.

«Evidentment, expliquem els fets, però sobretot volem fer arribar les emocions i actituds de l’època», va dir el comissari de l’exposició i director del Museu de la Música, Jaume Ayats, abans d’oferir a la premsa una visita guiada per «Les músiques dels 1714s». En el mateix acte, també hi van participar el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, i el director de L’Auditori, Joaquim Garrigosa.

Al segle XVIII, qui no sabia «cantar, ballar o tocar un instrument, socialment no existia», va explicar Ayats a l’inici de la primera part de la mostra, que narra com durant la Guerra de Successió les músiques, els balls i els instruments es van transformar a tota l’Europa occidental. A Barcelona, la cort de Carles III i Elisabet Cristina va introduir els nous compositors francesos i italians, que van consolidar el model d’orquestra barroca amb els violins i nous instruments de vent, com els oboès, les trompetes i els fagots, en detriment dels «instruments aspres» anteriors.

En aquesta època, les cordes de viola dels gremis dels corders de Barcelona eren molt apreciades a Anglaterra, als Països Baixos i a les colònies d’Amèrica i, gràcies a la recerca que s’ha dut a terme per a aquesta exposició, s’ha descobert que el terme anglès catlins, utilitzat en l’actualitat per designar un tipus determinat de corda, «deriva precisament de les catalan lines, les cordes elaborades en aquella època a Barcelona», va assegurar Ayats.

A «Les músiques dels 1714s» també es destaca el paper de la música i les cançons populars com a eina de propaganda, reivindicació i resistència política, com ho demostra l’exemplar que es presenta per primer cop al públic dels Goigs de la Mare de Déu de la Llibertat, creats per un grup de ciutadans que el 1714, durant els bombardeigs, es reunien a la capella d’en Marcús. Aquests goigs els van dedicar a una marededéu sense advocació precisa que sosté un llibre obert a la mà, que els devots van identificar amb les constitucions de Catalunya. En aquest sentit, a l’exposició també es pot veure un exemplar de la Canso nova, del 1706, que en un passatge diu: «Visca la casa d’Àustria, visca Carlos tercer, calli tot butifler y tota la gavatxalla».

Més endavant, la mostra inclou un karaoke, on el visitant pot experimentar de primera mà els canvis en la manera de construir les melodies que van tenir lloc durant la guerra a través de dues peces populars: la Cançó d’en Bac de Roda, que exemplifica la manera antiga, i la Cançó de Mambrú, que representa les noves melodies que es van imposar a Europa.

A la segona part, l’exposició fa un recorregut pel record de la desfeta del 1714 i la seva reivindicació al llarg dels segles posteriors, amb la recuperació de músiques i cançons de l’època i la creació d’altres de noves, com ara el Brindis a Felip V, amb el qual a finals del 1880 els joves de la Lliga de Catalunya cantaven i brindaven «maleint la memòria de Felip V», i que, interpretat per l’Orfeó Català, ha estat enregistrat per primer cop amb motiu d’aquesta mostra.

A continuació, s’exhibeixen els penons del Cor Català del Camp de Concentració de Vernet d’Arieja, on van ser internats els exiliats de la Guerra Civil que van creuar la frontera, i que fins i tot en condicions tan adverses van mantenir viva la tradició musical catalana. Passant per la Nova Cançó, la mostra arriba fins als nostres dies i acaba amb els sons de la manifestació de l’11 de setembre del 2012.

A més de contemplar instruments, llibres, partitures, mapes i gravats, els visitants poden escoltar més de seixanta enregistraments de peces de l’època interpretades per músics catalans, vint de les quals s’han gravat expressament per a l’ocasió. «De vegades oblidem que Catalunya és una potència internacional en música antiga», va subratllar Ayats. «Les músiques dels 1714s» es pot visitar fins al 19 d’octubre a la Sala 2, Oriol Martorell, de L’Auditori de Barcelona.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-803

Setmana de la Poesia: Jocs Florals i Suite Barcelona

tancar
La poesia omple la Barcelona del Tricentenari

La Setmana de la Poesia 2014 va començar amb l’acte de lliurament del Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2014 i del Premi Extraordinari Memorial 1714, que van guanyar respectivament Melcion Mateu, pel poemari Illes lligades, i Marcel Riera, pel poema Inventari de Montjuïc. Els autors van recollir els premis en el tradicional acte solemne, que es va celebrar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. La jornada inaugural va continuar al Born, amb la representació de Suite Barcelona (1710-1715), de Jordi Carrió i Figueroles.

«Matt Sweeney, el meu company / de pis, és un poc especial. / Va tenir un amant filipí / que estava boig pels óssos. / L’abraçava i li deia teddy bear.» Aquest és un fragment d’un dels poemes d’Illes lligades, l’obra guanyadora dels Jocs Florals 2014, que Melcion Mateu va recitar després de rebre el premi de mans del tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, en l’acte solemne que va tenir lloc el passat dimecres 14 de maig al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

Illes lligades parla «de Nova York, de l’illa de Santa Caterina, al Brasil —les dues lligades per ponts o túnels—, i de Mallorca», va dir el poeta nascut a Barcelona l’any 1971 i autor de Vida evident (Premi Octavio Paz 1998) i Ningú, petit (2002), entre altres obres. «Melcion, seràs el primer català que torna a casa en l’última dècada després d’haver fotut sàviament el camp. I tornes, a sobre, jocfloralejant», li va dir l’amic, poeta i periodista Andreu Gomila en fer-li la glossa.

A continuació, el tinent d’alcalde va lliurar el Premi Extraordinari Memorial 1714, convocat enguany amb motiu de la commemoració del Tricentenari, a Marcel Riera, pel poema Inventari de Montjuïc. Amb aquest poema «volia fer un paral·lelisme del que és Montjuïc per a Barcelona respecte el que Montserrat és per a Catalunya», perquè «la muntanya santa dels barcelonins és Montjuïc, encara que no en tinguem consciència», va explicar el poeta nascut a Badalona el 1956 i autor, entre d’altres, de Llum d’Irlanda (2012) i Versions de Bai Juyi (2013).

«Jo em pensava que llegiria un poema modern, però ja he vist que no ho seré prou», va dir Riera abans de recitar Inventari de Montjuïc, que en un passatge diu: «Fossar de la Pedrera, la Font dels Geperuts, / turó dels malendreços, pedaços mal cosits / al cul de tantes coces, el pes del cementiri / decanta Montjuïc cap a garbí.»

Prèviament al lliurament dels premis i a la intervenció dels guardonats, el president dels mantenidors dels Jocs Florals, Francesc Parcerisas, va destacar «la qualitat i diversitat de les propostes presentades i la vitalitat de les obres que arriben d’arreu dels Països Catalans». Els Jocs Florals, però, «no poden suplir la necessitat imperiosa de disposar d’una xarxa d’editorials i llibreries que faci a mans dels lectors tantes propostes interessants».

En el mateix acte, Elisenda Boix va recordar la figura i obra del seu pare, el poeta Josep Maria Boix, protagonista de la referència històrica dels Jocs Florals d’enguany, i també es va fer una lectura, a càrrec dels seus autors, dels poemes més destacats del 2013 segons la selecció del poeta Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals 2006.

Amb el lliurament dels premis dels Jocs Florals s’iniciava la Setmana de la Poesia de Barcelona, amb la qual «volem fer justícia als autors que han contribuït al nostre patrimoni poètic i servir d’accelerador als poetes emergents i contemporanis», va dir Jaume Ciurana en el seu discurs de cloenda, abans que el grup de metall Barna Brass Quintet tanqués l’acte amb la interpretació d’Els Segadors.

 

Suite Barcelona (1710-1715)

La jornada inaugural de la Setmana de la Poesia de Barcelona va continuar a dos quarts de nou del vespre amb la representació al Born Centre Cultural, a càrrec de l’actor Pep Cruz, de Suite Barcelona (1710-1715), de Jordi Carrió i Figuerola, «una de les grans obres literàries del Tricentenari i, sens dubte, la millor producció poètica», segons va afirmar Sam Abrams, comissari de la Setmana de la Poesia, en presentar l’espectacle.

L’obra, publicada el 2011, és un recull de 46 breus monòlegs dramàtics en forma de poemes en prosa que, en paraules d’Abrams, simulen «el fals dietari personal d’un personatge ple de vida, sensible, intel·ligent i amb una gran capacitat de síntesi», que evoca l’ambient de Barcelona abans, durant i després del setge de 1714 d’una manera «rica, matisada i suggeridora».

A la Sala Moragues del Born com a emplaçament idoni, perquè aquest personatge fictici «vivia aquí mateix, a dues passes» d’on ara es troben les ruïnes de l’antic barri de la Ribera, els poemes de Carrió van cobrar vida a l’escenari en un exquisit muntatge que combina la magnífica interpretació dels textos per part de l’actor Pep Cruz amb la suggeridora música de l’època, interpretada a la guitarra pel també director de l’espectacle, Pau Carrió.

Com a teló de fons, i per il·lustrar cadascun dels poemes, es van projectar les imatges preparades per Marc Permanyer, una selecció de gravats de l’època sobre fons blanc que, animats amb subtilesa, es fonien lentament i compassats amb la música i els poemes, amb els quals formaven un tot indivisible en un espectacle que, en acabar, alguns dels assistents van qualificar de «brillant, intens i vibrant», i d’altres, senzillament, de «memorable».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-801

Exposició: «El món de la salut a la Barcelona de 1714»

tancar
La societat del XVIII a través de la medicina

La desfeta del 1714 i les mesures de càstig imposades per Felip V van afectar negativament el progrés de les ciències mèdiques a la ciutat, i no al contrari, com sovint ha transmès el relat històric. El Col·legi de Metges de Barcelona ho demostra a «El món de la salut a la Barcelona de 1714», una exposició amb la qual se suma als actes de commemoració del Tricentenari.

Amb aquesta mostra «posem en qüestió la versió de la història que ens deia que el règim borbònic va modernitzar una ciència mèdica en decadència», va dir el conservador del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Alfons Zarzoso, en la inauguració de l’exposició que va tenir lloc el passat 13 de maig i en la qual també van participar Josep Maria Camarasa, patró de la Fundació Carl Faust de Blanes, Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, i Miquel Bruguera, en representació del Col·legi de Metges de Barcelona.

Després de la caiguda de Barcelona, Felip V va centralitzar tots els estudis universitaris de Catalunya a la Universitat de Cervera —ciutat que s’havia mantingut fidel a la causa borbònica—, i el 1717 hi va traslladar l’Escola de Medicina, que «no va comptar amb la participació dels metges de Barcelona ni amb la confiança dels estudiants, i no va gaudir mai de prestigi», va continuar explicant Zarzoso, que es va estendre aprofundint en la pràctica de la medicina i la cirurgia i la seva formació a la Barcelona de l’època.

A continuació Josep Maria Camarasa va fer un resum del món de la farmàcia a principis del XVIII, quan, amb la cort de Carles III a Barcelona, la ciutat «va esdevenir un centre científic important on els apotecaris eren els protagonistes». Camarasa va explicar que, si els metges tenien el poder polític, els apotecaris tenien «el poder econòmic», perquè alguns dels productes amb què treballaven venien de molt lluny i per obtenir-los s’havien de fer socis «d’importants xarxes comercials establertes arreu del món».

«No hi ha dubte que la medicina és una de les professions que més ens acosten a la realitat d’una societat, en aquest cas la del 1714», va afirmar Toni Soler al seu torn. El comissari va destacar un text de l’època que es mostra a l’exposició, que diu «que el cos humà és com una república en la qual cada membre ajuda els altres perquè el conjunt funcioni millor», unes paraules que no són casuals en uns anys en què «es començava a albirar la Il·lustració».

Acabat l’acte d’inauguració, els assistents van poder visitar l’exposició «El món de la salut a la Barcelona de 1714», situada al primer pis de la seu del Col·legi, en la qual s’expliquen diversos aspectes de la medicina i la farmàcia al segle XVIII en vuit apartats principals: «Emmalaltir al 1700», «La pràctica de la medicina a la Barcelona de 1714», «Una societat d’ordres: els llocs de formació mèdica», «La força d’una filosofia mèdica», «Espais de pràctica mèdica», «Medicina i societat», «El setge de Barcelona» i el mapa «Ruta per la Barcelona mèdica del 1700».

A la mostra, que romandrà oberta fins al 15 d’octubre d’enguany, s’hi exposen documents, gravats i diversos instruments de l’època, com per exemple una serra d’arc per realitzar amputacions, un joc de xeringues i ventoses per practicar sagnies, o un estoig de butxaca de cirurgià per a visites domiciliàries.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-800

Estrena de la versió per a banda de «Catalunya 1714», de Salvador Brotons

tancar
Un poema simfònic sobre el 1714

La Banda Municipal de Barcelona es va acomiadar de la temporada amb l’estrena de la versió per a banda de Catalunya 1714, una rapsòdia creada pel seu director, Salvador Brotons, per commemorar el Tricentenari del fets del 1714. La sessió, apassionada i intensa, va incloure el Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski, amb l’actuació de la pianista Carmen Yepes.

El concert es va celebrar el passat diumenge 11 de maig, a les sis de la tarda, a la Sala Pau Casals de L’Auditori, que gairebé es va omplir per acomiadar la Banda Municipal de Barcelona en la darrera actuació de la temporada. La sessió va arrencar amb el dramatisme del popular Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski, que va comptar amb l’actuació de la pianista asturiana Carmen Yepes, llargament ovacionada en acabar la interpretació.

A la segona part del concert, després del descans, Salvador Brotons va presentar l’estrena de la versió per a banda de Catalunya 1714 (la versió per a orquestra simfònica es va estrenar el passat 17 d’abril a Cervera), un poema simfònic de caràcter històric que «he compost amb molta estima perquè m’estimo molt el país», i que vol reflectir l’ambient que es respirava a Catalunya i a Barcelona durant el setge i la desfeta del 1714. El compositor es va basar en músiques de l’època, fossin «melodies catalanes o borbòniques», per construir aquesta rapsòdia que al llarg d’uns enèrgics i apassionats vint-i-cinc minuts encadena sense interrupció vuit moviments.

La banda va arrencar amb «Neguit turbulent», el primer moviment, en el qual s’endevinen les notes de La cançó d’en Bac de Roda i que ens situa a l’estiu del 1714, en una ciutat «neguitosa i tremolosa». A continuació, la gent, desesperada, es refugia en la religió esperant un miracle, un episodi que la formació dirigida per Brotons va recrear a «Processó», el segon moviment de la rapsòdia.

Tot seguit, el compositor s’inspira en la por i la incertesa dels ciutadans a «Trists presagis», en què l’oboè es destaca amb una melodia basada en El cant dels ocells abans d’arribar a l’«Atac borbònic», el quart moviment de l’obra, que se situa a la matinada de l’11 de setembre. En aquesta part del concert, enmig del retrò dels timbals, la secció de fusta entona suaument melodies catalanes com Els segadors o Miquelets d’Espanya, amb les quals entaula una lluita desigual contra la secció de metall, que, representant l’exèrcit de Felip V, toca La cançó de Mambrú i una marxa militar.

A «Desfeta i dolor», «amb la tuba sota un pedal de timbales insistent com una marxa fúnebre», tal com assenyala Marta Porter al programa de mà, el cinquè moviment expressa la devastació, el dolor i la pèrdua de les llibertats catalanes després de la derrota. Un dolor que es transforma en nostàlgia a «Plany al temps passat», on la tenora entona la cançó popular catalana Plany.

Arribats a aquest punt i en el moment que viu el país, «no podia concloure l’obra d’aquesta manera», va al·legar el mestre Brotons, que, per no acabar amb una derrota, es va inspirar en l’entusiasme i la il·lusió que van mostrar els ciutadans en la manifestació de l’11 de setembre del 2012 per abordar les dues últimes parts: «Creixença i voluntat de ser» i «Afirmació nacional», dos moviments que, en paraules de Porter, «ens porten des d’un espai plàcid i reflexiu a un crescendo d’intensitat i tensió» en què, al final, «un presto brutale esclata sobre el crit per la independència a la percussió, amb vents i metalls glossant melodies dels segadors».

Acabat el concert, encomanat de la passió de la banda i el seu director, el públic es va posar dempeus per dedicar-los una llarga ovació, a la qual Brotons va correspondre amb un bis de l’última part de l’obra, «Afirmació nacional».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-797

Fotografies:
May Zircus

Herois de 1714: L’arxiduc Carles

tancar
Carles III, sentit d’estat i procés sobiranista

A poques hores de l’inici de la campanya electoral per les eleccions al Parlament Europeu del proper 25 de maig, la penúltima sessió del cicle «Herois de 1714» va comptar amb la participació d’Alfred Bosch i Francesc Homs. Dos polítics que, a partir de la figura de l’arxiduc Carles —per qui cap dels dos va demostrar sentir gaire devoció—, van acabar parlant, inevitablement, del procés sobiranista i de les eleccions europees.

Si hem de fer cas de les opinions del diputat d’Esquerra Republicana al Congrés, Alfred Bosch, i del conseller de la Presidència i portaveu del Govern, Francesc Homs, l’arxiduc Carles d’Àustria seria sens dubte l’heroi caigut d’aquest cicle de conferències —si deixem de banda el botifler Pere Anton Veciana—, que el passat 8 de maig va celebrar la seva penúltima sessió.

Al contrari del que havia estat habitual a les sessions anteriors, cap dels dos ponents no va manifestar simpatia ni va reconèixer gaires mèrits al personatge: ni el convergent, per a qui «la dinastia reial catalana es va acabar el 1410», ni encara menys el republicà, que va acabar concloent que era «un home de qui no cal fer grans valoracions».

No obstant això, a la primera part de la sessió Alfred Bosch va adoptar la seva faceta d’historiador, «que gairebé tenia oblidada», i, complint amb el que se li demanava, va fer una aproximació històrica a l’arxiduc Carles, centrada en el període en què va esdevenir Carles III de la Corona d’Aragó i en la seva estada a Barcelona entre el 1705 i el 1711. Bosch el va definir com un rei «inexpert i molt equivocat, perquè es pensava que els catalans el defensaven a ell, i no va entendre que era un mer instrument dels aliats». A més, no va ser un rei lleial: «Va abandonar els catalans i fins i tot la seva dona per marxar a Viena.»

Segons el diputat, Carles III tampoc va ser «el rei benevolent estimat pel poble, que sovint ens diuen». La popularitat del monarca es va anar erosionant a causa «del malbaratament de recursos a la Cort de Barcelona enmig de la duresa de la guerra», com per exemple amb l’òpera que s’hi va representar en aquest període, de la qual es presumeix que va ser la primera representada a Espanya. El poble baix reclamava «més pa i menys òpera», va afirmar Bosch.

«Suposo, però, que dels cantants d’òpera d’aleshores no n’hi havia cap que pagués els impostos a Andorra, oi?», va deixar anar Francesc Homs al seu torn, per a qui Carles III també va ser, al capdavall, «un rei absolutista». A continuació el conseller, partint dels fets del 1714, va destacar la dignitat amb què els catalans encaixen les derrotes: «De vegades una aparent derrota és una victòria, com el “no” del Congrés dels Diputats a la consulta, que, per la forma com es va produir, i encara que sembli contradictori, per a nosaltres va ser una victòria.»

Homs es va referir també al «sentit d’estat dels catalans», per exemple «en matèria lingüística o en la qüestió de la consulta, on prenem decisions difícils de manera conjunta i fem autèntiques polítiques d’estat». El conseller va contraposar el sentit d’estat dels catalans amb el dels polítics espanyols, i ho va exemplificar amb una «reunió d’estat» convocada per la crisi del Prestige a la qual va assistir, en què, segons Homs, l’objectiu que va unir els partits espanyols va ser aconseguir recursos per a l’única cosa que els preocupava: «Impedir que un tercer partit nacionalista governés una comunitat autònoma.» Sobre aquesta qüestió, Alfred Bosch va afegir que, quan a Madrid li pregunten com és que un partit d’esquerres com ERC s’ha alineat amb CiU en la qüestió sobiranista, ell respon: «perquè per a nosaltres és un tema d’estat; i quina qüestió d’estat hi ha més gran que la consecució d’un estat?»

Sobre els debats al voltant de la història com a argument a favor o en contra de la independència, el diputat d’ERC va dir que no és el més important, perquè, com deia Jefferson, «el món pertany als vius i no als morts», i ara «som nosaltres els que decidim». «150 països del món no tenen precedents de ser un estat sobirà, per tant no és una condició sine qua non per assolir la independència.»

Al final de la conferència, tant Francesc Homs com Albert Bosch van coincidir a destacar la importància per als catalans d’anar a votar a les properes eleccions europees. «El fet que no ens deixin votar la consulta ens ha de fer veure més que mai el valor de la democràcia», va dir Bosch. «El mostrari fa goig i no hi ha excusa per no anar a votar», va afegir Homs. 

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-793

Exposició a l’Arxiu Històric: «Onze de Setembre. Història de la commemoració de la Diada a Barcelona»

tancar
El relat d’una reivindicació ciutadana

Amb motiu del Tricentenari, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona torna a posar a disposició del públic algunes de les peces del seu fons documental, aquest cop per explicar la història de la commemoració de la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona. La mostra fa un recorregut pels moments més significatius de la celebració, des dels primers homenatges a Rafael Casanova a mitjan segle XIX fins a la multitudinària manifestació de l’any 2012, la més gran que s’hagi fet mai a Catalunya.

L’exposició ocupa el vestíbul de la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on es despleguen els dotze plafons explicatius il·lustrats amb fotografies en què es divideix la mostra i les sis vitrines amb quaranta-dues peces del fons documental emblemàtiques de cada període. La inauguració es va celebrar el passat dimecres 7 de maig a càrrec del director de l’Arxiu Històric, Xavier Tarraubella, i del comissari de l’exposició i cap dels Fons Documentals, Sebastià Riera.

«Hi ha hagut diades combatives, com la del 1976; n’hi ha hagut d’alegres, com la del 1932, amb el primer Estatut; de molt tristes, com la del 1938, a punt d’acabar-se la guerra, i d’esperançades, com la del 1977, a punt de recuperar l’autonomia», va dir Riera en iniciar la visita guiada que va oferir als assistents a l’acte.

Després dels primers plafons de presentació, la mostra arrenca amb la caiguda de Barcelona sota les tropes borbòniques i tot seguit fa un salt fins a mitjan segle XIX, quan la ciutat posa el nom de Rafael Casanova a un nou carrer de l’Eixample l’any 1865 i, més tard, el 1888, li erigeix una estàtua al costat de l’Arc de Triomf. Les primeres ofrenes florals van començar a la dècada de 1890, però no va ser fins al 1901, arran de les detencions de participants en aquesta ofrena, que es va organitzar «la primera manifestació massiva de la Diada, que curiosament va tenir lloc el 15 de setembre», va assenyalar Riera.

A continuació, del període comprès entre la Segona República i la Guerra Civil, Riera va destacar, entre altres peces exhibides, el cartell Sempre! Catalans: Catalunya!, una obra de Ricard Fàbregas que reprodueix l’estàtua de Rafael Casanova i que va ser editat per la Generalitat a finals del 1937 per esperonar els combatents republicans. «Rafael Casanova va prendre un paper simbòlic com a defensor de la democràcia i les llibertats de Catalunya», va explicar el comissari de la mostra.

Tot seguit, l’exposició passa pel període de severa prohibició de la commemoració i la retirada del monument a Rafael Casanova sota la dictadura franquista, «els pitjors anys de la Diada, que pràcticament desapareix». Amb la fi de la dictadura, la Diada va tornar l’any 1976 amb un acte massiu a Sant Boi de Llobregat, el primer d’ençà de la Guerra Civil, que no va ser autoritzat a Barcelona fins l’any següent, quan va tenir lloc una altra manifestació multitudinària. El retorn de la democràcia va permetre la recuperació del monument a Rafael Casanova, però no va ser fins al 1989 que el Fossar de les Moreres «es va dignificar transformant-lo en una plaça-memorial dedicada a les víctimes del setge del 1714», va explicar Riera.

Com es reflecteix al final de l’exposició, en la qual també han participat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i l’Arxiu Municipal Contemporani, la Diada «continua sent una eina de lluita per l’autogovern i és més viva que mai», com ho demostra la manifestació de l’any 2012, «la més gran que s’hagi celebrat mai a Catalunya».

De les quaranta-dues peces que es poden veure a l’exposició entre llibres, gravats, cartells, fotografies i publicacions humorístiques de tots els períodes, «si n’hagués de triar una», Sebastià Riera no dubta a assenyalar el manuscrit original del poema «Lo Fossar de las Moreras» de Frederic Soler, Pitarra, que va guanyar un accèssit en els Jocs Florals de Barcelona del 1884.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-786

«Perseguint la història. Clubs de lectura», amb Oriol Vergés

tancar
Educar a través de la literatura

L’escriptor Oriol Vergés es va reunir amb els seus joves lectors, alumnes de diversos instituts de la ciutat, per respondre a totes les preguntes que li van voler formular sobre la seva obra Dels telers al canons, una novel·la que tracta de la prosperitat de la Catalunya de finals del XVII truncada per la Guerra de Successió, i que els alumnes havien llegit i treballat durant el curs.

La trobada d’Oriol Vergés, un dels autors més prolífics, reconeguts i estimats de la literatura infantil i juvenil catalana, amb els alumnes de 3r i 4rt d’ESO que el passat 7 de maig van omplir la Sala Moragues del Born Centre Cultural, va ser la culminació del programa «Perseguint la història. Clubs de lectura» que cada any organitza Biblioteques de Barcelona per promoure la lectura i el coneixement de la història entre el joves.

Oriol Vergés ha compartit aquest propòsit al llarg de tota la seva carrera com a mestre i escriptor, per exemple amb la novel·la Dels telers als canons (Abadia de Montserrat, 1988), l’obra triada amb motiu del Tricentenari per a l’edició d’enguany d’aquest programa. En aquest llibre, l’autor situa una apassionada història d’amor i d’aventures a la Catalunya de finals del segle XVII, quan Narcís Feliu de la Penya defensava una modernització de la indústria, l’economia i la política que xocava frontalment amb l’absolutisme borbònic. El llibre reflecteix com finalment la Guerra de Successió i la desfeta del 1714 van posar fi a aquesta modernització.

L’escriptor va respondre amb profusió de detalls a les preguntes de caire històric que li van fer els alumnes, però també a d’altres sobre el procés de creació literària i les característiques del gènere, com la recerca i documentació necessàries per narrar els episodis històrics que tracta la novel·la, o la barreja de personatges reals i imaginaris. Vergés tampoc va defugir la pregunta sobre el procés sobiranista que li va formular un alumne agosarat, a qui va respondre que, al seu parer, «després de les eleccions europees d’aquest mes de maig hi haurà una moguda política molt forta en la qual el Govern de Madrid oferirà un pacte o altre; la incògnita és saber com reaccionarem nosaltres».

Movent-se entre els alumnes al llarg de tota la sessió, Vergés va mantenir ben vives l’atenció i l’interès del jove auditori en aquesta experiència que, per a l’escriptor, no només és útil per als estudiants, «sinó també per al mateix autor, perquè li permet veure l’efecte que la seva obra ha tingut en els lectors». Al final de la trobada, Oriol Vergés va atendre l’allau de nois i noies que feien cua per obtenir una signatura dels seus exemplars.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-790

Cantània 2014: «Rambla llibertat»

tancar
Educar a través de la música

Vuit-cents nens i nenes de dinou escoles de Catalunya van ser els protagonistes del primer dels concerts celebrats a L’Auditori de la Cantània 2014 en el seu 25è aniversari. Rambla llibertat és el títol de l’obra creada per a l’edició d’enguany d’aquest projecte educatiu que reuneix prop de 40.000 alumnes que participaran en 97 concerts a Catalunya, Espanya i Alemanya.

L’any 1989 l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona va posar en marxa el projecte Cantània per a les escoles, una iniciativa que «permet veure i viure les capacitats formadores i transformadores de la música, necessàries per al desenvolupament integral de les persones», tal com va assenyalar Assumpció Malagarriga, directora de L’Auditori Educa, l’entitat que actualment organitza i produeix aquest esdeveniment.

Cada any, des de fa 25 anys, l’organització encarrega a un compositor català de prestigi la creació d’una cantata infantil per a un gran cor de nens i nenes i músics professionals d’alt nivell. Al llarg del curs, els professors de música de segon i tercer cicle de primària assisteixen a unes sessions de formació per poder preparar els seus alumnes de cara al concert, que se celebra després d’un únic assaig general.

Rambla llibertat, del compositor Albert Carbonell, amb text de Marc Rosich, és el títol de la cantata d’enguany i tracta d’un barri on la felicitat i la concòrdia es viuen de manera genuïna. Aquest fet insòlit atrau l’atenció de l’Estela, una periodista de televisió més preocupada per la fama i els índexs d’audiència que per escoltar la gent del carrer. Per sort el seu nou càmera, en Gómez, li farà entendre que «una comunitat és lliure i feliç gràcies a la suma i convivència de totes les llibertats individuals, i el que fa la Rambla tan especial és que els seus veïns gaudeixen de la pròpia llibertat sense oblidar mai el respecte pels altres».

El primer concert de Rambla llibertat a L’Auditori de Barcelona va tenir lloc el passat 5 de maig sota la direcció de Josep Prats i amb la intervenció dels solistes Maria Santallusia en el paper de l’Estela i Germán de la Riva en el d’en Gómez, acompanyats d’un cor de vuit-cents nens provinents de dinou escoles d’arreu de Catalunya, que, per al públic que omplia la sala, format majoritàriament per pares, mares, avis i altres familiars, van ser els autèntics protagonistes de la vetllada.

«Diuen que per educar un nen cal tota la tribu, i a Cantània hi som tots: la família, l’escola, les institucions, els artistes, els tècnics... Això és el que la fa tan forta i especial», va dir Assumpció Malagarriga al final del seu discurs inaugural.

A la Cantània 2014 hi participen gairebé 40.000 nens i nenes repartits en prop de cent concerts que entre maig i juny se celebraran a disset ciutats de Catalunya, Espanya (Valladolid, Saragossa, Sevilla i Parla) i Alemanya (Neustadt, Koblenz i Coburg). Per commemorar el 25 aniversari d’aquest projecte educatiu, el proper 12 de juny tindrà lloc a L’Auditori un concert amb antics alumnes que cantaran algunes de les cançons més emotives de la història de la Cantània.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-784

«1714. La batalla final», d’Oriol Garcia Quera

tancar
Els darrers combats del setge ocupen el carrer en forma de còmic

Les grans vinyetes de còmic i les il·lustracions d’Oriol Garcia Quera sobre la batalla final de l’11 de setembre del 1714 i els seus protagonistes han sortit del paper per situar-se, a peu de carrer, en els escenaris clau de les darreres deu hores del setge. Amb lacompanyament de textos explicatius, un mapa i cites textuals de documents de l’època, aquesta mostra en forma d’itinerari redescobreix la Barcelona del segle XVIII i fa reviure els fets sovint oblidats que van tenir lloc als espais quotidians dels barcelonins d’avui.

La silueta de Barcelona a contrallum sobre l’horitzó, les boques dels canons que la bombardegen sense descans i, més avall, les tropes borbòniques avançant cap als murs mig derruïts per les bombes, són les primeres vinyetes amb què el dibuixant Oriol Garcia Quera il·lustra l’inici de la batalla final de l’11 de setembre del 1714 al baluard de Jonqueres, on avui es troba la plaça d’Urquinaona, punt de sortida del recorregut.

Les vinyetes de còmic, de grans dimensions, ocupen un dels quatre plafons que conformen els mòduls instal·lats en tretze dels indrets on van tenir lloc els principals episodis de la lluita definitiva, i són una selecció que Garcia Quera ha fet del seu àlbum Barcelona 1714. L’onze de setembre (Ed. Casals, 2002). Per a l’autor, treure al carrer el que un dia va plasmar sobre el paper significa «tancar el cercle» al voltant d’uns fets i uns personatges que, fent el camí invers, ara tornen als seus escenaris originals per prendre una nova vida entre els ciutadans contemporanis i el seu dia a dia.

En una altra cara dels mòduls es pot veure una il·lustració d’un personatge destacat de cadascun dels tretze combats creada expressament per Garcia Quera per a aquesta mostra, acompanyada de la seva biografia. És el cas de Sebastià Dalmau a la instal·lació de la plaça d’Urquinaona, de Rafael Casanova al carrer d’Alí Bei (on hi havia el baluard de Sant Pere), i també d’algunes figures destacades del bàndol borbònic, com ara el duc de Berwick, que es pot veure al mòdul situat a la plaça de l’Acadèmia, davant del convent de Sant Agustí.

Els dos plafons restants de cada mòdul inclouen diversos textos explicatius dels fets esdevinguts a cada indret, cites textuals de documents de l’època i un mapa en el qual se superposa el traçat urbanístic de la Barcelona del 1700 amb l’actual i s’indiquen els tretze punts de l’itinerari. Tots els textos hi figuren en català, castellà i anglès i són obra de Carles Santamaria, director del Saló del Còmic i impulsor d’aquest projecte, que ha estat produït pel Tricentenari BCN i FICOMIC i ha comptat amb l’assessorament de l’historiador Agustí Alcoberro.

«Avui és el dia de morir o vèncer», va arengar el general Villarroel a les seves tropes, segons les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, abans d’iniciar el contraatac al Pla d’en Llull, a l’actual plaça Comercial. És aquí on el punt 9 de l’itinerari mostra la vinyeta del general, que, muntat en el seu cavall i desafiant les bales, carrega heroicament contra l’enemic en direcció on ara es troben les ruïnes de l’antic barri de la Ribera.

Per a Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, «tenim la sort de viure en una ciutat on la història està a peu de carrer, i el còmic de Garcia Quera ens permet fer-la arribar a tothom d’una manera molt eficaç», segons va dir en la presentació del recorregut que va tenir lloc el passat 30 d’abril. En el mateix acte, el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, va declarar que «a través del còmic, un recurs amable i actual, volem que la gent conegui el que va passar fa 300 anys», en una commemoració que, «tot i ser popular i participativa, mantingui el rigor acadèmic».

Des dels límits de la Dreta de l’Eixample, l’itinerari que uneix les tretze instal·lacions travessa els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. «Us diria que no només us fixeu en els mòduls, sinó també en el recorregut, perquè és una manera de visitar la Barcelona del 1714», recomana Oriol Garcia Quera. La mostra s’acaba a la plaça de Pau Vila, l’antic Portal de Mar, on el cap del general Moragues va ser exposat en una gàbia durant dotze anys, després de ser «arrossegat viu pels carrers per un cavall, degollat i fet quarts», segons l’informe de Gregorio Matas y Pujol del 30 de març del 1715.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-781

ApleCat 2014: la Festa del Tricentenari a Nou Barris

tancar
Cultura popular per commemorar el Tricentenari

Gegants, trabucaires, dracs, castells i sardanes, entre altres expressions de la cultura popular, es van reunir durant tot un cap de setmana a Nou Barris per celebrar la primera edició de l’ApleCat, una iniciativa de diverses entitats culturals del barri per donar a conèixer i promoure en aquest districte la cultura tradicional catalana i commemorar, enguany, el Tricentenari dels fets del 1714.

La celebració havia de començar (hora oficial) a dos quarts de vuit del vespre del passat divendres 25 d’abril, però a tres quarts de set ja se sentia de lluny, entre el brogit del trànsit, el repicar enèrgic dels timbals dels Diables de Nou Barris, que convocaven els veïns a la plaça Llucmajor, punt de sortida de la cercavila inaugural de l’ApleCat 2014.

L’ApleCat és una nova iniciativa de la Fundació Procat, el Centre Cultural «Els Propis», la Societat Coral l’Ideal d’en Clavé, l’Agrupació Sardanista de les Roquetes i la Colla Gegantera de Nou Barris, entitats convençudes que calia crear un punt de trobada per impulsar la cultura popular d’arrel tradicional catalana i dinamitzar la vida cultural al districte.

A l’hora convinguda, van encapçalar el seguici els Trabucaires d’en Perot Rocaguinarda, que, amb les seves potents detonacions, van provocar més d’un ensurt i algun ensordiment entre els transeünts que badaven, admirats de l’espectacle que tot just començava a desplegar-se enfilant el passeig de Verdum. Al darrere, el Gegant del Tricentenari, l’elegant Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí, ballava amb la Trini i en Baró, els Gegants de Nou Barris.

A continuació, en representació de la dansa tradicional avançava l’acolorit ball de gitanes de l’Esbart Català de Dansaires i, precedida pel Lleó i la Mulassa de Barcelona, l’Agrupació Sardanista de les Roquetes, que enguany també celebra que Barcelona és Capital de la Sardana. Tot seguit, el Grup de Foc de Nou Barris desafiava aquest element, amb el qual feia jocs malabars, seguit pels dos temibles dracs d’aquesta colla, batejats també com la Trini i el Baró, que escopien flames i espurnes pels ullals mentre s’acostaven amenaçants als ciutadans, que reculaven a la vorera per mantenir una distància prudencial.

Al carrer Pi i Molist, la cercavila va tombar cap a la plaça Major de Nou Barris, davant la seu del districte, on, un cop hi van arribar tots els participants, la Colla Castellera Jove de Barcelona va aixecar un pilar de tres. Tot seguit, la regidora del districte, Irma Rognoni, va destacar en el discurs inaugural de la celebració que, «a més de fer un homenatge a la cultura catalana», amb l’ApleCat 2014 es commemora «el Tricentenari dels fets del 1714 per representar la nostra fortalesa i capacitat d’estar junts i seguir endavant passi el que passi».

A continuació, l’actuació de cadascun dels grups participants davant la seu del districte va posar fi a la jornada inaugural de l’ApleCat 2014, que va prosseguir durant tot el cap de setmana amb havaneres, sardanes, cant coral i una àmplia varietat de concerts, tallers i activitats d’arrel tradicional, que van acabar diumenge al migdia amb la celebració d’un dinar popular de germanor.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-780

Pàgines

) ) [9] => Array ( [file] => /var/www/app/www/includes/menu.inc [line] => 532 [function] => drupal_deliver_page [args] => Array ( [0] =>

El Tricentenari BCN fa balanç

tancar
El Tricentenari BCN arriba a més de dos milions de ciutadans

Gairebé un mes després que el gran Piromusical de la Mercè posés el punt final a la commemoració, va arribar l’hora de mirar enrere i fer balanç de les xifres, dels objectius aconseguits i del llegat permanent que el Tricentenari BCN ha deixat a la ciutat. Una celebració que tant per al tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, com per al comissari, Toni Soler, ha aconseguit amb escreix un dels seus objectius prioritaris: «arribar a tothom sense que ningú se n’hagi pogut sentir exclòs».

Els prop de dos milions de persones que al llarg de tretze mesos han participat en les gairebé 400 activitats programades —i això sense comptar les que s’han celebrat a peu de carrer, que resulten difícils de quantificar— revelen que ha estat una commemoració «molt viscuda per una part molt important de la ciutadania, i aquest ha estat un dels seus grans valors», va afirmar Toni Soler, que, juntament amb Jaume Ciurana, va presentar el balanç dels actes de celebració del Tricentenari BCN.

«Volíem que fos un esdeveniment basat en el rigor històric sense ser academicista i que fos inclusiu i participatiu, i tots tres objectius s’han aconseguit amb escreix», va declarar Ciurana, que va destacar l’elevat nombre d’activitats que, paral·lelament a les proposades per l’Ajuntament, han organitzat entitats i associacions de tota mena. El tinent d’alcalde també va subratllar que, gràcies a l’empenta que el Tricentenari BCN ha donat a la recerca històrica, ara «disposem d’un relat consolidat de la Barcelona barroca que abans no teníem».

Per a Soler, la coincidència de la commemoració amb l’efervescència del procés polític actual «ha generat un risc constant al qual hem fet front amb un esforç sincer per construir un relat obert i contemporani, amb una idea gens rígida ni de la història ni de la catalanitat». El comissari va afegir que «no hem de tenir por de la història ni de les polèmiques que pugui suscitar; el seu coneixement és un dret dels ciutadans».

Tant Soler com Ciurana van posar en relleu l’herència que el Tricentenari BCN ha deixat a la ciutat més enllà de la commemoració, com per exemple el resultat de la recerca històrica, que s’ha traduït en diverses publicacions, el nou material pedagògic que s’ha posat a disposició de les escoles o, en el camp artístic, el fotomosaic de Joan Foncuberta a la plaça d’Isidre Nonell, el poema simfònic Catalunya 1714, de Salvador Brotons, o la Setmana de Novel·la Històrica, de la qual enguany se celebrarà la segona edició.

A continuació Soler va presentar la Memòria del Tricentenari BCN, que, amb un format digital i interactiu, proposa un recorregut per tot un any de celebracions a través de vídeos, imatges, cròniques i enllaços a altres recursos que s’estructuren en quatre grans eixos: Història, Diàleg, Creació i Festa. La Memòria també ofereix els detalls de la campanya de comunicació i un recompte exhaustiu de les entitats que hi han participat, de totes les activitats que s’han dut a terme i de les xifres més rellevants.   

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-906

«El somni d’un gegant» acomiada el Tricentenari BCN

tancar
La nit dels grans somiadors

Tres-cents anys de foscor il·luminats per un espectacular castell de focs, però sobretot pels somnis de Narcís Monturiol, Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró o Salvador Espriu, entre altres grans creadors de la història de Catalunya, que van protagonitzar el Piromusical de la Mercè d’enguany en un emotiu adéu al Tricentenari BCN amb el qual es va posar el punt final a tot un any de celebracions.

A les deu de la nit en punt, amb els primers coets il·luminant el cel de Barcelona i la imatge d’un mur de pedra projectant-se sobre una colossal pantalla de mil metres quadrats, començava «El somni d’un gegant», un piromusical dirigit per Lluís Danés que per primera vegada combinava els focs, la música i les fonts de Montjuïc amb un audiovisual i una història per explicar: «el llarg viatge dels somiadors» en la nit dels últims tres-cents anys, que va narrar l’actor Lluís Soler segons el text escrit pel comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler.

«Setembre de 1714. Barcelona pateix, sagna. Es tanquen, impassibles, les portalades del món», recitava Soler mentre la cantautora Bikimel interpretava la primera cançó de la nit, una adaptació de L’emigrant realitzada per Xavi Lloses, autor de la banda sonora de l’espectacle. «Comença la nit més llarga i els catalans busquen aixopluc en el món dels somnis», uns somnis que, «com petites cuques de llum, il·luminen els esperits i donen forma a les esperances», continuava el narrador, mentre retronaven els focs d’artifici sobre les aigües acolorides i canviants de les fonts de Montjuïc.

El primer somiador homenatjat va ser Narcís Monturiol, inventor del submarí i socialista utòpic que va creure en una Nova Icària, amb una societat més justa, mentre intentava desxifrar els secrets del fons del mar, l’última frontera. Soler va recitar aquí un fragment de la cançó «Batiscafo Katiuscas», d’Antònia Font: «Ratxes de sol il·luminen blaus marins (...) i es plàncton s’il·lumina / i canten ses sirenes... que ja s’ha fet de nit.»

El següent protagonista de la nit va ser Antoni Gaudí i «la natura feta pedra» enmig «de la Barcelona neguitosa i industrial», fins que la guerra va irrompre a l’espectacle amb el so eixordador d’una munió de coets que van omplir el cel d’esclats vermells. «L’estrèpit i el foc ens desvetllen. La destrucció cega estronca els nostres somnis durant aquests tres-cents anys. La guerra sempre es perd», narrava Soler.

A l’equador del piromusical va arribar el moment més emocionant de la nit, amb l’aparició de Pau Casals i el seu missatge de pau. A la gran pantalla es va projectar l’emotiu discurs que va fer l’any 1971 a les Nacions Unides: «I’m a catalan», es presentava el violoncel·lista, quan el públic que omplia l’avinguda Reina Maria Cristina i la plaça d’Espanya va encendre els milers de bengales que duia preparades. El cant dels ocells, interpretat al violoncel per Oriol Aymat, va acabar de commoure i estremir els espectadors.

«Somien pintors i mestres de totes les arts, somien amb la llibertat que surt d’un llenç en blanc», deia el text que a continuació va introduir els pintors Joan Miró, Salvador Dalí, «amb qui el temps es desfà com mantega», o Antoni Tàpies, qui afirmava que «un grapat de pols pot contenir tot l’univers», mentre Bikimel cantava La Balanguera.

L’homenatge a la història de la llengua catalana i als seus creadors va arribar a la part final de l’espectacle: «Somiem amb totes les parles i tots els accents, però ens mostrem al món en una llengua que ens permet el privilegi d’enraonar». A continuació, des de la pantalla, Sílvia Bel va recitar un fragment de «Veles e vents», d’Ausiàs March; Joel Joan un altre d’«És quan dormo que hi veig clar», de J.V. Foix; Mercè Pons de les «Corrandes d’exili», de Pere Quart; Clara Segura de «La pell de brau», de Salvador Espriu, i Lluís Llach del poema «Ara mateix», de Miquel Martí i Pol.

Tot seguit, Bikimel va tornar a aparèixer a la pantalla per cantar una adaptació de La Santa Espina, just abans de la traca final que va acabar despertant el públic del «Somni d’un gegant», que va posar el punt final als actes de commemoració del Tricentenari a Barcelona.

Textos Piromusical Mercè 2014. El somni d’un gegant. Cloenda Tricentenari BCN

Si us vau perdre el Piromusical de cloenda del Tricentenari BCN, el podeu veure en vídeo a @TV3alacarta

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-901

«Els fils de la història» al Born CC

tancar
Un alè de vida a les ruïnes de la Ribera

El Born Centre Cultural commemora el seu primer aniversari i també els tres-cents anys transcorreguts des de l’11 de setembre del 1714 reconstruint amb cordill i retalls de tela sis dels edificis en ruïnes del jaciment. Subtils i lleugeres, les façanes es drecen en l’aire penjades de la coberta i, combinades amb un seguit d’efectes sonors que evoquen l’activitat quotidiana al barri de la Ribera, omplen d’un discret alè de vida els carrers del jaciment.

Després de la caiguda de Barcelona al final de la Guerra de Successió i per tal de construir la ciutadella militar que, per ordre de Felip V, havia de vigilar i reprimir la ciutat, l’any 1716 els habitants d’una bona part del barri de la Ribera van ser obligats a enderrocar amb les seves pròpies mans les seves cases. Les restes van quedar sepultades i oblidades gairebé durant tres-cents anys i ara formen part del jaciment arqueològic del Born Centre Cultural, un espai que es va inaugurar el setembre del 2013.

Per commemorar el seu primer any d’activitats i, al mateix temps, el Tricentenari dels fets del 1714, el Born Centre Cultural ret homenatge a aquells ciutadans amb una delicada intervenció artística que retorna la vida a les ruïnes d’un barri que va gaudir d’una gran activitat comercial i d’una animada vida social. Es tracta d’Els fils de la història, una instal·lació de la companyia Efímer, de Tàrrega, que amb 400 metres de tela i 1.000 metres de cordill suggereix com devien ser les façanes de sis dels edificis del jaciment, que s’enlairen projectades com una continuació de les restes que es conserven.

Amb una alçada de 12 metres, aproximadament la mateixa de les cases originals, la companyia Efímer reprodueix les façanes i els seus balcons, finestres i finestrons, algunes adornades amb plantes que pengen de les baranes o bé amb roba estesa. Els artistes van consultar pintures de l’època i van comptar amb l’assessorament dels arqueòlegs del Born, però «no es tractava de fer una reproducció fidel, sinó d’una al·legoria, de representar artísticament com imaginem la vida al barri», va explicar Miquel Setó, un dels membres de la companyia.

Alhora que els visitants contemplen els edificis de tela i cordill, una munió d’efectes sonors  evoquen discretament la vida quotidiana al barri: «Un, dos, tres, pica paret!», se sent de tant en tant que crida una nena al carrer del Joc de la Pilota enmig d’un suau i continuat brogit de veus, de la dringadissa de gots i ampolles de vidre a la taverna dels Fadrins, dels xiscles de les gavines a la casa dels pescadors, de la remor de l’aigua que corre pel Rec Comtal o, a la vora, del so d’un taller on esmolen eines de tall.

Els membres de la companyia Efímer van trigar sis dies a enllestir les façanes de tela i cordill, en un procés a la vista del públic en el qual la feina dels mateixos artesans, vestits amb indumentària de l’època i amb una vella màquina de cosir, formava part de la primera fase de la intervenció. Enllestida completament des del dia 12, els visitants podran gaudir fins al 28 de setembre d’una obra que no interfereix, sinó que es complementa amb la visió del jaciment: «Volíem que fos el mínim d’invasiva i tan etèria com fos possible», va assenyalar Quim Torra, director del Born Centre Cultural, un espai «molt obert a iniciatives artístiques i culturals que contribueixin a omplir-lo de vida», va afegir.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-900

#FutureStartsHere, la cloenda del #ffbcn

tancar
Els projectes del Fàbrica Futur Barcelona comencen a caminar

Fàbrica Futur Barcelona, el laboratori d’idees on deu joves creadors han imaginat i desenvolupat deu projectes per al futur en diferents àmbits de la societat, es va acomiadar de la seva primera edició en un acte que, més que una cloenda, va ser una estrena per als creadors i les seves propostes, que, amb l’empenta dels partners que hi han confiat, han començat a caminar cap a la seva materialització en el món real. «Estem en un moment de molts canvis, i són els joves els qui han de definir el futur», va dir Bibiana Ballbè en l’obertura de l’acte.

Commemorar el passat però mirant cap al futur és un dels principals leitmotivs del Tricentenari BCN, i Fàbrica Futur Barcelona ha estat una de les iniciatives més destacades per complir la segona condició. La comissària Bibiana Ballbè ho va recordar davant del públic que va omplir l’auditori del CaixaForum —i una sala annexa que es va haver d’habilitar— a l’inici de la gala que es va celebrar el passat dimecres 17 de setembre a dos quarts de vuit del vespre.

El primer jove talent a sortir a escena va ser Santi Pozo, creador del projecte d’urbanisme «Ready to go», una solució immediata per al transport urbà que utilitza la tecnologia mòbil per recollir, en temps real, els problemes dels usuaris i enviar-los als centres de gestió perquè hi apliquin ràpidament una solució. El partner de Santi Pozo és l’entitat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), representada a l’acte per Carles Alonso, el seu director d’Estratègia. «Incorporarem en Santi al nostre equip de treball perquè ens aporti les seves idees», va dir Alonso.

Seguidament Ballbè va cridar a l’escenari Carmina Solà, que va presentar el projecte «Videojobs», la gamificació de les pràctiques dels estudiants en el món laboral, on la utilització dels videojocs a les entrevistes de feina permetrà a aspirants i empreses avaluar-se mútuament i adquirir experiència. La Fundació Factor Humà, partner de Carmina Solà, apostarà pel projecte de la jove creadora i pel seu desenvolupament, segons va assegurar la seva directora, Anna Fornés.

A continuació va intervenir Jordi Valls, interessat a millorar les relacions personals amb la tecnologia digital i l’eina Noorie, «El teu coach virtual», segons la defineix el seu creador. L’aplicació organitza totes les relacions de l’usuari i li suggereix diferents accions que poden millorar-les. En definitiva, «una eina per ajudar-nos a ser més feliços», va dir Valls. Francesc Núñez, director del màster en humanitats de la UOC, partner de Valls, va oferir al jove talent incorporar-se als seus grups de recerca i ajudar-lo a buscar finançament per al projecte.

Adrià Recasens, responsable de l’àmbit d’educació del #ffbcn, no va poder ser a l’acte, i en nom seu va presentar el projecte Núria Coll, cap d’investigació del Fàbrica Futur Barcelona. La proposta consisteix a introduir el llenguatge de la programació en el sistema educatiu com si fos un idioma més: «un complement per entendre millor el món del segle XXI», va afirmar Coll. El seu partner és l’escola Sadako, on va estudiar Recasens, centre capdavanter en la implementació de les noves tecnologies, que va estar representat a l’acte pel seu director, Jordi Mussons.

Tot seguit Bernat Saumell va presentar per al sector del cinema l’«Artistic Island», una aplicació que connecta iniciatives, professionals i públic i que esdevindrà una potent plataforma de promoció i màrqueting. L’actriu Aina Clotet i el productor Edmon Roch, en representació de l’Acadèmia del Cinema Català, el seu partner, van confirmar la utilitat i la visió del projecte per impulsar el nostre cinema.

A l’equador de la vetllada, els germans Juan i Alejandro Mingarro, creatius i creadors de Brosmind, un estudi de disseny que ha estat premiat internacionalment en nombroses ocasions, van impartir una hilarant conferència en què van recordar com imaginaven a la seva infantesa el futur més enllà de l’any 2000, ple d’una tecnologia de somni, inspirats pel món del còmic i del cinema de ciència-ficció. Preguntant-se si aquells nens dels anys vuitanta no estarien decebuts de veure com és realment el present, els de Brosmind van concloure que «l’important és l’essència; no hem de ser esclaus d’una tecnologia que canvia contínuament».

A continuació va reprendre la roda d’intervencions dels joves creadors Mar de Prada, que ha projectat «l’Spotify de les emocions» i la plataforma «Emocioteca Oh là l’Art», que permet emmagatzemar les emocions que ens desperta l’art, classificar-les, fer-ne una llista de reproducció i tornar-les a sentir quan ho desitgem. Un projecte que compta com a partner amb el Sonar+D, que Ballbè va definir com «un dels màxims referents en tecnologia i art».

Tot seguit Adrian Latorre va presentar l’internet intuïtiu amb el projecte «Compan.io:», una eina que simplifica internet i l’adapta a les necessitats de l’usuari. «Si tu i jo no som iguals, per què els nostres navegadors ho han de ser?», va preguntar el creador. Latorre es va inspirar en el seu avi, present a la sala, que a la pregunta de Ballbè va assegurar que faria servir aquesta aplicació sense dubtar gens ni mica. «I no és passió d’avi», va afegir. Ricard Faura, cap de servei de Societat del Coneixement de la Generalitat, va dir que el seu departament comparteix les inquietuds de Latorre i que treballaran conjuntament per tirar endavant el projecte.

Per al sector turístic, Mohamed El Amrani proposa posar el focus en els residents i connectar-los amb els turistes a través de l’aplicació «Regala Barcelona», amb l’elaboració de souvenirs d’art local únics i originals, per exemple d’artistes emergents. El Amrani compta amb l’apadrinament de l’Institut Superior d’Estudis Turístics i el seu director, José Antonio Donaire.

Laura Dubreuil és la responsable del projecte «iPRESENCE», l’Skype del teletransport, basat en el que es coneix com a «cova de realitat virtual», una sala tancada que permet teletransportar virtualment una persona a qualsevol indret, «com si fos un avatar». Dubreuil no va ser present a l’acte i en nom seu Núria Coll va destacar que aquest projecte «ja és possible amb la tecnologia actual, però falta que desperti l’interès dels inversors». El seu partner és Frederic Llordachs, president de Health 2.0 Espanya.

Finalment va arribar el torn del menjar i el projecte de Raquel Lamazares, que proposa unir alimentació i emoció gràcies a «La pastilla d’elBulli», una píndola que sintetitza en un instant una alimentació equilibrada amb l’experiència emocional de l’alta gastronomia adaptant-se als hàbits d’avui dia. Sònia Hurtado, de l’empresa Head Food Technology, padrina del projecte, va convidar Raquel Lamazares a unir-se a l’equip de desenvolupament dels seus productes.

«El món digital i la tecnologia fan que ho repensem tot», va dir Bibiana Ballbè. «És molt important tenir en compte els nous talents per projectar el futur de Barcelona i del món», va afegir per tancar la primera edició del Fàbrica Futur Barcelona, una iniciativa que, a partir d’ara i en properes edicions, dibuixarà el futur des de Barcelona.

Sessió #Future starts here. #ffbcn / 17 setembre. 19.30h. CaixaFòrum

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-899

Sota Setge al CCCB

tancar
L’art contemporani a les ciutats assetjades

Els setges bèl·lics en el món actual i la seva relació amb la creació artística i la llibertat centren aquesta nova proposta del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on dues instal·lacions audiovisuals i una sèrie de converses i debats plantegen una reflexió sobre la pràctica artística sota setge a la ciutat de Kabul, el setge permanent a Gaza, els setges a distància a través dels drones o el setge informatiu en el cas de Síria.

L’any 1943, durant la Segona Guerra Mundial, la ciutat Alemanya de Kassel va patir un intens bombardeig que en va destruir el 99%. A partir d’aquest fet i amb la intenció de rehabilitar la cultura i l’ètica alemanyes i el seu paper en el futur a través de l’art, l’any 1955 la ciutat va posar en marxa la Documenta, un dels certàmens d’art contemporani més importants del món.

A l’edició del 2012 de la Documenta, que se celebra cada cinc anys, una de les seves exposicions principals va tenir lloc a la ciutat afganesa de Kabul, per entendre la relació entre la societat civil, l’art i la llibertat en un context d’ocupació i conflicte. Allà va néixer «Sota Setge», l’exposició del CCCB que Chus Martínez, la seva comissària, va presentar el dimarts 16 de setembre a les 19 h, amb la presència de Mariam Ghani, una de les seves artistes, i del tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana.

Mariam Ghani, cineasta i escriptora d’origen afganès resident a Brooklyn, és l’autora de A Brief History of Collapses (Una breu història de ruïnes, 2011-2012), un dels dos audiovisuals emplaçats al hall del CCCB i que vertebren aquesta reflexió. L’obra consisteix en dues projeccions en paral·lel que, en una banda, mostren les imatges del palau Dar ul-Aman de Kabul i, a l’altra, del museu Fridericianum, seu central des del 1955 de la Documenta, a Kassel.

Ghani sincronitza a la perfecció el moviment constant de les dues càmeres, que flueixen simultàniament per l’interior dels dos edificis per explorar «les connexions de les seves respectives històries i mites», va dir l’artista: la del palau Dar ul-Aman, ara en ruïnes, que es va començar a construir el 1929 dins d’un projecte de ciutat utòpica per modernitzar l’Afganistan, i la del Fridericianum, destruït durant el bombardeig aliat del 1943 i després restaurat i convertit en seu de la Documenta per abordar el trauma del dolor infligit per Alemanya durant la guerra, i per retornar el país a l’àmbit de la cultura internacional. En paraules de Chus Martínez, són «dos edificis que representen un moment específic en què l’impuls cap a una societat més oberta cristal·litza en l’arquitectura».

L’altre audiovisual, Five Thousand Feet is the Best (Millor a mil cinc-cents metres, 2011), de l’artista israelià Omer Fast, mostra les converses de l’autor amb un operador de drones Predator i parla dels problemes psicològics que va patir per haver disparat contra civils. Després d’aquesta confessió fora de càmera, l’operador va posar fi a les entrevistes i, per completar la història, Omer Fast va recórrer a un actor que situa als carrers de Las Vegas.

Després de presentar els dos audiovisuals, Mariam Ghani i Chus Martínez van encetar una conversa que, entre altres qüestions, va tractar sobre la pràctica artística en un context de setge i sobre el treball de Mariam Ghani a l’Afganistan, per exemple en la recuperació i digitalització de moltes pel·lícules de la Filmoteca afganesa en una situació molt precària i en perill de desaparèixer després de l’època dels talibans. Una mostra d’aquesta tasca es va poder veure durant la conversa, amb la projecció de The Red Tapes (Les cintes vermelles), realitzada per Ghani a partir de filmacions inacabades del cop d’estat del 1973 i la revolució comunista.

Sobre les dificultats de la pràctica artística sota setge, l’artista va explicar que per fer art contemporani a l’Afganistan cal «jugar molt amb l’ambigüitat i evitar ser explícit», entre altres raons perquè hi ha una llei que «prohibeix la representació artística de la guerra, de fets violents o de la religió».

Fins al 9 de novembre, a més d’aquesta instal·lació audiovisual, «Sota Setge» inclourà tres debats amb periodistes i investigadors al voltant dels setges contemporanis, com és el cas de Gaza, Síria, o l’ús dels drones, que es completaran amb el programa de televisió realitzat des del CCCB Soy cámara.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-894

La commemoració d’una Diada excepcional

tancar
Gran celebració popular per a una Diada històrica

L’Onze de Setembre en què es complien tres-cents anys de la caiguda de Barcelona al 1714 va merèixer una celebració especial que va arrencar, per primera vegada, la vigília de la Diada. Una festa al carrer que, des de la plaça de Sant Jaume fins al Parc de la Ciutadella i ben bé fins a la mitjanit, va omplir Ciutat Vella de música, dansa, teatre i poesia. L’endemà, la Diada es va despertar a les vuit del matí, l’hora aproximada en què Rafael Casanova va caure ferit, amb l’homenatge de tres-cents violoncels que van interpretar el concert Érem. Som. Serem davant del Born.

Les celebracions van començar tocades les vuit del vespre del dia 10 amb una ofrena floral al Fossar de les Moreres en homenatge als caiguts en la defensa de Barcelona, per part del president de la Generalitat, Artur Mas, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias. Un acte que de bon començament va marcar l’excepcionalitat de la Diada d’enguany.

Acabada l’ofrena, els ciutadans concentrats al Fossar i al passeig del Born —que la van poder seguir en una pantalla gegant— van començar a escampar-se pels carrers adjacents per acudir als més de vint espectacles i activitats previstos per a la Nit Blanca de la Diada, que, a partir de les nou del vespre van omplir carrers i places de Ciutat Vella de música, poesia, dansa i teatre, entre altres arts escèniques.

Mentre pels carrers de la Ribera desfilava la cercavila musical de l’Orquestrina Trama, o les recreacions històriques dels regiments de la Ciutat de Barcelona i de Sant Narcís, a la plaça de Sant Agustí Vell la companyia de dansa de Mar Gómez explicava una història d’amor incòmode situada entre la roba estesa d’una bugada que no s’acabava mai i una rentadora. Una actuació que al llarg de la nit va alternar-se en el mateix espai amb el teatre-dansa de la companyia de Claire Ducreux.

També a la Ribera, el poeta Josep Pedrals va oferir un recital a la plaça de Jaume Sabartés, al mateix indret on la companyia Sacude va representar el seu vistós i molt celebrat espectacle de dansa aèria sobre la façana posterior del Museu Picasso. Mentrestant, al carrer d’Allada Vermell la música va ser la protagonista de la nit, amb les actuacions de la Jazz Nicolau Experience i de Joan Rovira.

Un dels actes de la Nit Blanca que havia despertat més expectació va ser l’estrena al Parc de la Ciutadella de La ira dels peixos, un espectacle teatral sobre l’enfrontament entre cultures, la diversitat i la resistència cultural. Escrita i dirigida pel xilè Ignacio Achurra, l’obra va inaugurar la Fira de Tàrrega dos dies després.

Al Born Centre Cultural, un dels epicentres de la commemoració, centenars d’espelmes van il·luminar els carrers del jaciment arqueològic i les cases de tela i cordill que pengen de la coberta i que formen part de la instal·lació Els fils de la història, mentre la pianista Clara Peya interpretava una selecció de peces musicals dels últims tres segles.

A l’altra banda de la Via Laietana, la plaça del Rei va acollir la polifonia de Tornaveus i les danses del segle XVIII a càrrec de la Companyia Xuriach, mentre que a la plaça de Sant Jaume es van poder escoltar sardanes i altres músiques tradicionals catalanes interpretades per la Cobla de l’ESMUC i la Cobla Catalana dels Sons Essencials. La façana de la Generalitat va quedar coberta per la projecció de la senyera de Franc Aleu que, des de dies enrere, ja anunciava la celebració de la Diada.

Aquestes són només algunes de les moltes activitats que, combinades amb la calor d’una nit d’estiu, l’anar i venir de la gent i les terrasses de bars i restaurants plenes, van crear un ambient de revetlla, de gran festa popular a la vigília d’una Diada que prometia ser excepcional tant des del punt de vista commemoratiu com de reivindicació política.

 

300 violoncels

A les vuit del matí de l’endemà, més o menys a la mateixa hora que Rafael Casanova va caure ferit durant la batalla final de l’11 de setembre del 1714, 300 violoncel·listes, entre professionals i estudiants vinguts d’arreu de Catalunya, es van reunir davant del Born Centre Cultural per retre homenatge als defensors de Barcelona amb el concert Érem. Som. Serem.

Acompanyats per la soprano Marta Mateu i dirigits per Xavier Albertí, els músics van emocionar tant les autoritats com els centenars d’espectadors que s’hi van congregar, amb una partitura d’Albert Guinovart escrita expressament per a l’ocasió a partir del poema Ara mateix, de Miquel Martí i Pol.

Durant la resta del dia hi va haver entrada lliure a diverses de les exposicions que s’han presentat a Barcelona al llarg d’aquest any commemoratiu amb motiu de la celebració del Tricentenari. «El món del 1714», «Monestirs urbans en temps de guerra» o «A propòsit de l’11 de setembre», entre d’altres, van obrir les portes a la gran afluència de gent de tot Catalunya que va acudir a Barcelona per sumar-se a la manifestació de la ve baixa, que va culminar, amb un gran èxit de participació, una Diada històrica.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-892

Joan Rigol a la conferència de la Diada 2014

tancar
Rigol: «Necessitem com el pa que mengem una regeneració política»

El president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, va defensar la renovació «dels vincles de confiança entre la societat i la política», tant per tirar endavant un procés que està «obert a tothom» com per construir la Catalunya del futur, que ha d’estar fonamentada «en el diàleg, la convivència i la solidaritat».

En el tradicional acte solemne que amb motiu de la Diada se celebra cada any al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, va lligar passat, present i futur en la conferència «El 1714 vist des del 2014», pronunciada el passat dilluns 8 de setembre.

«Tota història és història contemporània», va dir Rigol citant el polític italià Benedetto Croce, abans de referir-se a la commemoració dels fets del 1714, uns fets que són «una referència directa del nostre present». Rigol va detallar alguns dels episodis del setge i de la repressió posterior a la caiguda de Barcelona fa tres-cents anys, «una derrota que no és definitiva», va remarcar.

A continuació el polític va citar diversos documents històrics que evidencien la repressió continuada que han patit la llengua i la cultura catalanes al llarg de tres-cents anys, però va matisar: «Seria tergiversar la meva intenció fer-me dir que tot espanyol participa d’aquesta catalanofòbia. Ni de bon tros.» Tot seguit, Rigol va dedicar part del seu discurs a reafirmar la identitat catalana: «Som una nació, i sembla estrany que després de tres-cents anys encara ho haguem de demostrar», i va afegir: «Som subjectes polítics, i si això no està a la Constitució és perquè la fossilitzen».

Pel que fa al procés sobiranista, el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir va dir que s’ha de basar en el diàleg, que «per a la Catalunya moderna és un valor sagrat». «Aquells que preconitzen fractures no se n’adonen, que la catalanitat és una experiència de màxima obertura i convivència», va afirmar.

Pel que fa al futur, «voldria que el nostre fos un país cohesionat, on es reafirmi l’estat del benestar, que és l’expressió de la solidaritat», va dir Rigol, per a qui «una societat que deixa de banda els més febles no està cohesionada». Aquesta és una prioritat del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, va explicar el seu president: «Volem una solidaritat generacional, territorial, de desenvolupament sostenible i de suport a l’emprenedoria com a generadora de riquesa.»

A l’última part del discurs, Rigol va dir que, per tirar endavant aquest projecte, «necessitem com el pa que mengem una regeneració política» i que els polítics «tinguin credibilitat cada dia per poder demanar esforços i deures als ciutadans». «Cal un lligam de confiança renovat entre societat i política», va reiterar. Per acabar, Rigol es va referir a Barcelona com un «exemple de fidelitat nacional, on fa tres-cents anys el seus ciutadans van posar el coll per defensar la nostra identitat».

Acabada la conferència, l’alcalde Xavier Trias va afegir que «bona part de la força del procés està en la pluralitat que caracteritza també la ciutat de Barcelona», que, com a capital de Catalunya, «sempre estarà al costat de la Generalitat i del Parlament».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-888

Jornades: «L’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió»

tancar
Un pas endavant en el coneixement de la història

En el marc del Tricentenari BCN, el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines va tornar a fer un pas endavant en el coneixement del paper de l’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió amb l’organització d’unes jornades cabdals per entendre els fets i la societat del 1714 que van reunir durant dos dies investigadors de l’àmbit públic, privat i eclesiàstic per reflexionar i posar en comú els fruits de les seves recerques.

Responsables també de l’exposició «Monestirs urbans en temps de Guerra», que gaudeix d’un gran èxit de públic i ha estat elogiada des de diversos àmbits tant pel contingut com per la forma, el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines (SAF) continua abocat en aquest any commemoratiu a la difusió de la història, en aquest cas a través de les jornades «L’Església a Catalunya durant la Guerra de Successió», que es van celebrar el 5 i 6 de setembre a la Sala Martí l’Humà del MUHBA.

A la presentació hi van participar Coloma Boada, del SAF, Joan Roca, director del MUHBA, i Toni Soler, comissari dels actes de commemoració del Tricentenari a Barcelona. Boada va destacar la implicació de l’Església, en tota la seva diversitat, en la Guerra de Successió des de l’inici: «va acollir reunions clandestines, va fer propaganda, servia d’enllaç a través de les confessions i assistia tant el poble com els combatents».

Per la seva banda, el director del MUHBA va subratllar que la celebració d’aquestes jornades ha suposat «una important mobilització de la recerca feta durant anys als arxius parroquials i altres institucions eclesials», per exemple el de la Basílica de Santa Maria del Pi —on fins l’octubre d’enguany es pot veure l’exposició «Santa Maria del Pi, una comunitat assetjada»—, o el del mateix SAF, que conserva nombrosos documents inèdits i desconeguts fins i tot per la comunitat científica.

Al seu torn, Toni Soler va afirmar que l’estudi del paper de l’Església durant el conflicte «és bàsic per entendre els fets que commemorem». «Entre el públic en general hi ha una demanda de coneixement del passat que és evident», va continuar el comissari, «i per conèixer millor com eren, com pensaven i quines pors i estímuls sentien els barcelonins de l’època, no hi ha dubte que el fet religiós no es pot deixar de banda.»

Un cop inaugurades les jornades, l’historiador i director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, es va fer càrrec de la ponència inaugural, titulada «L’Església catalana i el setge de Barcelona de 1713-1714». Abans d’entrar en matèria, però, Alcoberro va voler deixar palès que els resultats de les recerques de base que es presenten en aquestes jornades del SAF «ens permetran superar i capgirar alguns dels tòpics que s’han anat repetint sense base científica».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-883

Caminada popular amb l’APP «BCN 1714»

tancar
Una història compartida

Dues-centes cinquanta persones vestides amb una samarreta vermella i guiades per l’aplicació per a mòbils «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», van caminar pels carrers de la Barcelona del segle XVIII i els escenaris principals de la Guerra de Successió acompanyades per Toni Soler, comissari del Tricentenari BCN, i l’historiador Dani Cortijo, assessor històric i guionista de l’aplicació.

Un quart de miler de persones vestides de vermell, equipades amb auriculars i amb el mòbil a la mà, no passen desapercebudes: «Això és una marea roja; sembla que celebrem una victòria de la selecció espanyola!», va dir Toni Soler als participants reunits a la plaça de Catalunya un cop es van haver posat la samarreta obsequi del Tricentenari BCN i dissenyada expressament per a l’ocasió. L’objectiu de la concentració, que va tenir lloc el passat dissabte 6 de setembre, era compartir l’itinerari proposat per l’aplicació «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», l’audioguia en sis idiomes per a dispositius mòbils desenvolupada conjuntament pel Tricentenari BCN i Catalunya Ràdio.

Poc abans de les deu, l’hora prevista de sortida, i després que els participants posessin a punt els mòbils, Toni Soler i Dani Cortijo van explicar-los tant les qüestions pràctiques del recorregut com el funcionament de l’aplicació. «Es tracta de fer una passejada agradable per Ciutat Vella i conèixer tant els fets del 1714 com la vida dels barcelonins al segle XVIII», va apuntar Soler. Per la seva banda, Cortijo va assenyalar que les narracions «s’acosten més a la vida quotidiana dels ciutadans que no a la gran política». L’historiador i autor del blog «Altres Barcelones» també va destacar la resta de continguts de l’aplicació que converteixen l’itinerari en una experiència auditiva, com «els efectes sonors que recreen l’ambient de l’època i la música que s’escoltava al segle XVIII, que ha estat recuperada per la Companyia Xuriach».

Les explicacions dels catorze punts del recorregut són narrades per les veus de Toni Soler, a la versió catalana; l’actor Santi Millán, a la castellana; el també actor Sergi López, en francès; l’arquitecta Benedetta Tagliabue, en italià; l’escriptor Matthew Tree, en anglès —«tot i que ara ja parla millor el català», va apuntar Soler fent broma— i el xef Hideki Matsuhisa, que era present a la caminada i que, encarregat de la versió en japonès, «suposem que també ho ha fet molt bé», va remarcar el comissari del Tricentenari BCN. Cadascun d’ells aporta el seu toc personal a la narració amb comentaris i suggeriments propis sobre els diferents punts de l’itinerari.

Amb els participants ben informats i després d’escoltar el primer àudio introductori, Soler i Cortijo van liderar la comitiva cap al Portal de l’Àngel, el segon punt de l’itinerari, on els narradors aprofundeixen en les causes de la Guerra de Successió fins que, en arribar a la Catedral, els trets, els timbals i el so insistent d’una campana ens transporten a la batalla final del 1714 i al repic de l’Honorata, la campana de la Catedral que l’11 de setembre va tocar a sometent cridant els ciutadans a la defensa de la ciutat. «Com a càstig per cridar a la resistència, l’Honorata va ser fosa pels ocupants», expliquen els narradors a l’APP «BCN 1714» entre altres fets d’interès.

El seguici va continuar a bona marxa fins a la plaça de Sant Jaume i l’antiga façana del Consell de Cent, al carrer de la Ciutat, des d’on va enfilar el carrer de Jaume I per arribar a la plaça de la Llana, la setena etapa de l’itinerari. Deixant enrere el record dels gremis dels llaners, flassaders o sabaters que van defensar la ciutat integrats a la Coronela, els participants van continuar pel carrer dels Carders, el monestir de Sant Pere de les Puel·les, el Convent de Sant Agustí, el carrer Montcada, el Fossar de les Moreres i el Born Centre Cultural, abans d’arribar, al cap de dues hores, a l’últim punt de l’itinerari, situat al Parc de la Ciutadella, davant del Parlament de Catalunya. «Se’ns ha fet curt», deien alguns participants en acomiadar-se de la resta del grup, a qui, en general, l’experiència va deixar un bon gust de boca.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-881

El Tricentenari BCN a la fresca

tancar
Turistes i residents gaudeixen de l’estiu del Tricentenari

Els turistes nacionals o estrangers que aquest estiu han visitat Barcelona s’han trobat amb una ciutat on l’empremta del Tricentenari és present en molts dels indrets més freqüentats, especialment del centre de la capital. Exposicions i instal·lacions que no sortien a les seves guies de viatge han sorprès els visitants estrangers, com ara el circuit d’arquitectura efímera BCN Re.set, el fotomosaic de Joan Fontcuberta a la plaça d’Isidre Nonell o l’itinerari «La batalla final», amb els còmics al carrer d’Oriol Garcia Quera, a més de les nombroses exposicions relacionades amb el 1714.


Història i creativitat a peu de carrer

Les temperatures inusualment suaus del mes d’agost, amb més dies núvols que no pas de sol, no han estat impediment perquè les platges de la Barceloneta s’omplin igualment a vessar de turistes i de barcelonins que passen l’estiu a la ciutat. Enguany, però, de camí a la platja des del passeig de Joan de Borbó, uns i altres sovint s’aturen a la instal·lació del BCN Re.set «Europa», de l’estudi suís ETH Zürich & Urban-Think Tank i l’ESARQ (UIC). Aquí, mentre els adults s’entretenen a observar la construcció i a llegir el plafó explicatiu, els més petits prenen possessió dels gronxadors que pengen de la sòlida estructura de ferro i que es resisteixen a abandonar; la platja pot esperar una estona més.

Precisament, el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set, comissariat per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, ha estat una de les activitats del Tricentenari a Barcelona de la qual més han gaudit tant turistes com residents durant el mes d’agost. Unes instal·lacions que han estat una sorpresa per als visitants vinguts d’altres països, la gran majoria desconeixedors de la commemoració dels fets del 1714 que se celebra a la ciutat. La instal·lació «Identitat», de l’estudi d’arquitectura xinès Urbanus i La Salle (URL), situada a la plaça Nova, a tocar de la catedral, ha estat una de les més vistes. La seva estructura de bambú ha tingut un gran èxit com a fons de selfies i tota mena de fotografies de record.

Molt a prop, a la plaça d’Isidre Nonell —un oasi de tranquil·litat a pocs metres d’on es concentra la majoria de turistes—, el gran petó del fotomosaic creat per Joan Fontcuberta «El món neix en cada besada» rep un constant degoteig de visitants que el descobreixen per atzar o bé gràcies al boca-orella. Aquest va ser el cas de l’Anabel i en Lluís, de Mollet i Granollers respectivament, una parella de visita a Barcelona que, inspirats per l’obra de Fontcuberta, s’hi van fer un llarg i apassionat petó.

A l’Arc de Triomf el pavelló «Memòria», de l’estudi irlandès Grafton Architects i ELISAVA (UPF), comparteix l’admiració de turistes i altres transeünts amb la vinyeta de còmic gegant que forma part de l’itinerari «La batalla final», on el dibuixant Oriol Garcia Quera il·lustra els episodis bèl·lics de les darreres hores del setge en tretze grans plafons situats en els indrets precisos on van tenir lloc ara fa tres-cents anys. Seguint pel passeig de Lluís Companys cap al parc de la Ciutadella, el mapa gegant interactiu del Tricentenari BCN, que mostra la trama urbanística de la Barcelona emmurallada de principis del segle XVIII superposada amb l’actual, ha estat una altra de les sorpreses amb què s’han trobat el turistes, que no han deixat passar l’ocasió de fotografiar-lo i de comparar-lo amb els seus plànols actuals i guies de la ciutat.

A gairebé 150 metres de distància, dins del recinte del parc, «El mur de la Ciutadella» del BCN Re.set, dissenyat per Tagliabue i Ollé per transformar «un fantasma de la repressió en un espai obert, de participació i lleure», canvia constantment d’aspecte en una de les seves cares, reservada expressament perquè qualsevol ciutadà s’hi pugui expressar. És el cas, per exemple, dels grafiters parisencs Thomas De Doerty, «Main», «Wallas» i «Zoen», que hi van deixar constància, tot i que efímera, del seu talent. «Ens vam assabentar per internet que aquí disposàvem d’un espai on es pot pintar lliurement», va dir De Doerty, que resideix a Barcelona i va convidar els seus col·legues francesos a visitar-lo durant l’estiu.

Pocs turistes, en canvi, a la instal·lació «La biblioteca dels llibres perduts», de l’arquitecta índia Anupama Kundoo i l’IAAC, que, situada a la plaça de Salvador Seguí, al cor del Raval, davant de la nova Filmoteca i a recer dels circuits més turístics, és freqüentada majoritàriament per la gent del barri, veïns originaris de diversos països del món que s’asseuen sota els arbres de llibres per prendre-hi la fresca, veure com els més petits juguen a pilota o observar l’entrar i sortir dels espectadors de la Filmoteca.

Les tres-centes samarretes negres esteses en cables d’acer que uneixen el MACBA i el convent dels Àngels a la instal·lació «Diversitat», de l’arquitecta francesa Odile Decq i Recetas Colectivas, formen part de l’escenari on desenes d’skaters sobrevolen el paviment de la plaça amb els seus monopatins per perfeccionar salts i acrobàcies. L’ambient és més tranquil a la plaça de la Mercè, on els transeünts topen sorpresos amb la gran estructura inflable suspesa a l’aire amb la qual els arquitectes Yael Reisner i Peter Cook, en col·laboració amb Straddle3, fan una vindicació de la democràcia basada en els drets humans.


Museus i exposicions: oberts per vacances

Pel que fa a les exposicions, dues de les més freqüentades han estat «El món del 1714» i «Monestirs urbans en temps de guerra», al MUHBA, on les persones que ja tenien previst visitar el museu «s’han mostrat molt interessades a veure també aquestes exposicions temporals», segons explica el personal del centre, atrafegat amb la multitud de turistes que individualment o en grup s’acumulen a l’entrada. «Sobretot els europeus», puntualitzen.

En el cas de les exposicions «Una mirada al 1700 a partir dels gravats de la col·lecció Gelonch Viladegut» i «Rafael Casanova. La popularització d’una escultura monumental», totes dues al Museu Frederic Marès, han estat visitades sobretot per «gent d’aquí que ja sabia el que venia a veure; si hi ha entrat algun turista estranger ha estat per casualitat», afirmaven al museu.

El Born Centre Cultural, en la mateixa línia que la resta de l’any, ha estat un dels espais més visitats de la ciutat. A més del jaciment arqueològic, l’exposició permanent «De les pedres a les persones» i la temporal «Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714», l’antic mercat ha acollit durant l’agost la mostra «1714: El català ahir, avui i demà: Et prenc la paraula», un repàs per la repressió del català al llarg de la història i una anàlisi del seu present i el seu futur. En el mateix espai també s’ha pogut admirar una maqueta de 3 x 2 metres que reprodueix amb tota fidelitat la batalla de Santa Clara, recreada amb més de 1.500 miniatures d’unitats d’infanteria, cavalleria i artilleria.

Han estat, però, moltes més les exposicions del Tricentenari BCN que no han tancat durant l’agost. Per esmentar-ne algunes: «Salvadoriana», el gabinet de curiositats de la família Salvador, a l’Institut Botànic; «Buno», d’Antonio Gagliano, a la Fundació Joan Miró; «Les músiques dels 1714s», al Museu de la Música; «300 Onzes de Setembre», al Museu d’Història de Catalunya, o «El món de la salut a la Barcelona de 1714», al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Una variada oferta per posar-se al dia dels actes de commemoració del Tricentenari abans d’encarar la recta final al mes de setembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-875

«Catalunya 1714», de Salvador Brotons

tancar
Un poema simfònic escrit «amb el cor»

El director i compositor Salvador Brotons va presentar a L’Auditori de Barcelona la seva obra Catalunya 1714, un poema simfònic que recrea la cruesa del setge borbònic i el plany del poble català per la pèrdua de les seves llibertats i que, inspirat en els temps actuals, culmina amb la reafirmació i la reivindicació de la seva identitat. Sota la direcció de Brotons, l’OBC, la Coral Càrmina, el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió van emocionar un públic entregat i participatiu que es va fer sentir al final de la vetllada.

Amb les notes de l’obertura Coriolà (1807), de Beethoven, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), dirigida per Salvador Brotons, va obrir la primera part del recital que es va celebrar el passat dissabte 19 de juliol a la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona dins del cicle Els concerts del Tricentenari.

En un ambient de gran estrena i sense cap butaca lliure, el caràcter èpic del programa es va mantenir amb la interpretació de l’Obertura 1812, escrita per Txaikovski el 1880 per commemorar el setantè aniversari de la derrota de Napoleó a Rússia. La potència i el vigor de la composició van escalfar la sala i van deixar el públic preparat per al plat estrella de la nit: l’obra Catalunya 1714, creada per Brotons per commemorar el tres-cents aniversari dels fets del 1714 i que es reservava per a la segona part de la vetllada.

Després del descans, la Coral Càrmina, el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió van sortir a l’escenari per sumar-se a l’OBC en la interpretació d’una obra «escrita amb el cor», en paraules del mateix Brotons, que reflecteix l’ambient que es respirava a Catalunya i Barcelona durant el setge i després de la desfeta del 1714 i que culmina amb les reivindicacions sobiranistes que van arrencar amb la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.

La rapsòdia encadena vuit parts en les quals, al llarg d’uns apassionats i intensos vint-i-cinc minuts, es poden sentir les notes de diverses melodies populars de tots dos bàndols, com per exemple La cançó d’en Bac de Roda, El cant dels ocells, Els Segadors, La cançó de Mambrú o Plany, amb la qual s’expressa el dolor i la nostàlgia per la pèrdua de les llibertats catalanes després de la victòria borbònica.

«L’obra havia d’acabar aquí, però en el moment tan encisador que estem vivint no podia concloure amb una derrota», havia dit el compositor a la presentació. Per aquest motiu, a les dues últimes parts de la peça, «Creixença i voluntat de ser» i «Afirmació nacional», els timbals recreen els crits d’independència dels manifestants en un crescendo on la melodia d’Els Segadors cobra cada cop més protagonisme fins a esclatar en un presto brutale que posa fi a la partitura.

La passió dels assistents va estar a l’alçada de la de l’obra i el seu compositor, a qui van dedicar, dempeus, una gran ovació. Un bis de la part final del concert no va refredar l’ànim del públic, a qui Brotons va correspondre amb una interpretació de la versió d’Els Segadors per a coral i orquestra d’Antoni Ros Marbà que va ser corejada amb entusiasme per tot l’auditori.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-872

Fundació Miró: Arqueologia preventiva 4

tancar
«Buno», d’Antonio Gagliano

A la quarta i darrera exposició del cicle «Arqueologia preventiva» de la Fundació Joan Miró, Antonio Gagliano reflexiona sobre la ineficàcia d’un excés de memòria que ens condueix al col·lapse i a la «fossilització». Un discurs que articula al voltant de Montjuïc i la seva xarxa de museus, monuments, panoràmiques i arxius, que, des de l’Exposició Internacional del 1929, han convertit la muntanya en un “impotent” sistema memorístic generador de discursos històrics.

Ireneo Funes, protagonista del conte de Jorge Luis Borges Funes el memorioso (1944), va perdre la capacitat d’oblidar quan es va lesionar la columna vertebral en caure d’un cavall. «Mi memoria es como vaciadero de basuras», diu Funes, a qui el fet de recordar-ho tot li impedeix pensar. «Pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer», afegeix el protagonista d’aquest conte amb el qual Antonio Gagliano exemplifica el discurs de Buno, l’obra que exposa fins al 7 de setembre a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.

Per titular la mostra, l’artista pren el nom de l’alemany Johannes Buno (1617-1697), un dels darrers artífexs de l’ars memoriae, que va desenvolupar un sistema mnemotècnic en què la descripció d’un seguit d’episodis històrics acabava materialitzant-se en un dibuix d’éssers ficticis i monstruosos. Perquè, per a Gagliano, «Montjuïc també es pot entendre com un d’aquests monstres que inevitablement ens porten al col·lapse».

El creador posa en escena aquest relat en tres actes que comencen pel «Guió», una publicació amb la qual forma una pila en una de les parets de la sala i que els visitants es poden endur gratuïtament, on desenvolupa tota la teoria sobre la qual recolza l’exposició, i on analitza també el diorama de la cova d’Altamira que es va instal·lar al Palau Nacional durant l’Exposició del 1929 i que, segons Gagliano, va ser «la primera pedra del centre d’acumulació d’intel·ligència en què s’ha transformat la muntanya de Montjuïc».

Aquesta publicació serveix de base del segon acte, «Fragments monumentalitzats», tres pantalles que «comencen a estendre els relats per l’espai» a través de la projecció en vídeo de diversos casos històrics de representació del temps. En un moment donat, les pantalles van servir també d’escenari improvisat per a les ombres xineses que, furtivament i aprofitant la llum blanca dels projectors, unes nenes que visitaven l’exposició no es van poder estar de representar.

Les projeccions enllacen amb la «Galàxia transferida a la línia artificial», la tercera part de la mostra, formada per 40 dibuixos sobre alumini en què l’artista reprodueix mimèticament documents originals relacionats amb fets històrics. En paraules d’Oriol Fontdevila, comissari del cicle, «a través de les còpies, Gagliano allibera aquests fets de les narratives convencionals i assaja noves associacions que, a escala interplanetària, connecten els fets fundacionals de Montjuïc amb els d’altres indrets del món».

Buno es completarà amb el «Taller no lineal», un laboratori ambulant que entre el 10 i el 13 de setembre es desplaçarà en una rulot pel barri de Bellvitge per engegar diversos processos d’investigació a l’entorn de la història del barri. A càrrec del mateix Gagliano, el taller també s’inscriu en els actes de commemoració del 50è aniversari de Bellvitge.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-859

«Amnèsia col·lectiva» a la Fundació Miró

tancar
Un simposi internacional reflexiona sobre les commemoracions

La Fundació Miró i el Tricentenari BCN, dins del cicle «Arqueologia preventiva», proposen un diàleg entre l’art i la història en aquesta escola d’estiu que, a través d’un simposi internacional i un taller, explora l’oblit col·lectiu com a revers crític de la memòria col·lectiva i posa en qüestió els actes commemoratius. Uns actes que, segons va dir l’historiador Enzo Traverso a la primera jornada, sovint són «un producte polític, una reconstrucció del passat convertit en mercaderia».

L’autosatisfacció, el presentisme i l’ús que es vol fer del passat en un sentit o en un altre són, per a Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, «alguns dels defectes de fàbrica de les commemoracions com a iniciatives polítiques que hem d’intentar evitar», segons va apuntar a l’obertura del simposi La cultura memorial contemporània a debat, que va tenir lloc el passat 8 de juliol a la biblioteca de la Fundació Joan Miró.

«Que el Tricentenari es qüestioni a si mateix és una necessitat indefugible a la qual no hem volgut renunciar», va continuar Soler, per a qui, d’altra banda, la commemoració del 1714 és merescuda i plena de sentit: «És una constatació que els ciutadans han volgut commemorar el 1714 des de pocs anys després dels fets, passant per dues dictadures, fins a arribar als nostres dies.»

Per la seva banda, el comissari del cicle «Arqueologia preventiva», Oriol Fontdevila, després de fer una introducció dels continguts de l’escola d’estiu, va impartir la primera conferència del simposi, en la qual es preguntava si existeix un art de l’oblit com a rèplica a l’art de la memòria. El crític d’art va recordar sant Agustí, que deia que l’oblit no és una absència pura, perquè «és possible recordar que hem oblidat alguna cosa».

Per a Fontdevila, hi va haver «un divorci entre l’art i la memòria» quan aquesta va voler esdevenir història, una ciència lògica que «abandonava el substrat mític, poètic, narratiu i artístic de la memòria». Aquesta tendència s’ha revertit en els últims anys, quan l’art ha convergit amb el vessant científic de la història, «com fa el cicle “Arqueologia preventiva”, on l’art esdevé una eina d’investigació i anàlisi».

A continuació va intervenir Enzo Traverso, historiador i professor a la Cornell University de Nova York, qui per començar va precisar que memòria i oblit són «dues dimensions del mateix procés de construcció del passat des del present». Per a Traverso, estem en un moment d’emergència de la memòria que «gairebé ens ha envaït l’espai públic». Aquests indrets de la memòria «sacralitzen un passat que es percep com perdut», va afegir l’historiador.

Per comprendre aquesta invasió memorial que estem vivint, segons Traverso, cal explicar que el segle XXI «neix sota el signe d’un eclipsi de les utopies que es van esfondrar al segle passat», una característica que el diferencia dels segles anteriors, on encara hi havia un horitzó d’esperança. «Un món sense futur mira al passat», va afirmar Traverso, coincidint amb el filòsof Andreas Huyssen, un dels referents intel·lectuals del cicle «Arqueologia preventiva», que va diagnosticar l’eclosió de la memòria històrica actual com «l’altra cara de la moneda d’una pèrdua de confiança en els nostres futurs col·lectius».

Aquest ressorgiment del passat es focalitza sobretot en les víctimes, «els autèntics protagonistes de les polítiques de la memòria i de les revisitacions que en fa la indústria cultural», va explicar l’historiador, que tenen lloc en «un presentisme —un temps en acceleració permanent molt propi de Wall Street— que és etern, sense cap projecció cap al futur i incapaç de generar noves utopies», va afegir Traverso, entre moltes altres i interessants reflexions sobre els símbols, els indrets i les polítiques de la memòria al segle XXI.

A més del simposi, que compta amb la participació, entre d’altres, de Miriam Basilio, Joan Roca i María Ruido, l’escola d’estiu ha programat el taller Prospeccions en la ciutat informal, en el qual s’aborda el barraquisme dels anys cinquanta i seixanta a Montjuïc vist com un exemple d’allò que la ciutat ha volgut oblidar, en unes jornades que s’allargaran fins al proper 11 de juliol.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-857

Tercera conferència #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Cinema en xarxa, relacions digitals, art líquid i teletransportació

La tercera i última sessió del #ffbcn —en espera de l’acte final, que tindrà lloc el 17 de setembre— va abordar el futur del cinema, de l’art, de les relacions personals i de la comunicació. La imaginació dels joves creadors, fonamentada en un treball previ de documentació i prospectiva, va generar propostes com ara una xarxa social que connecti públic i professionals del cinema, una aplicació que fongui les relacions digitals amb les físiques, l’Spotify de les emocions o l’Skype de la teletransportació.

Per començar la conferència, Bibiana Ballbè va fer pujar a l’escenari el jove talent Bernat Saumell, a qui l’experiència com a productor i actor del llargmetratge Barcelona, nit d’estiu —guanyador del Premi Gaudí 2014 a la millor música original, creada per Joan Dausà— l’ha portat a imaginar per al futur del cinema una xarxa social audiovisual que ha batejat amb el nom d’Artistic Island Network. Aquesta xarxa posaria en contacte en temps real directors, productors, actors i, sobretot, el públic, que per a Saumell «és el més important per al món audiovisual». A més de ser útil per a la professió, aquesta aplicació per a mòbils «posaria els futurs espectadors en contacte directe amb el projecte des del seu naixement» i esdevindria una valuosa eina de màrqueting.

L’expert Jordi Ripoll, director i soci fundador de Filmin, el web de cinema que permet veure pel·lícules en streaming de manera legal, va valorar positivament el projecte del jove creador i la seva utilitat: «Espero poder-la fer servir», va afegir. A continuació, entre altres reflexions sobre el futur del cinema, l’empresari va apuntar la necessitat «d’indexar totes les pel·lícules a la xarxa, tal com va fer Google amb les pàgines web», perquè tothom les conegui i hi pugui tenir accés.

El futur de les relacions personals, el segon eix de la conferència, el va dibuixar el publicista, relacions públiques i creador emergent del #ffbcn Jordi Valls, qui abans de presentar la seva proposta va voler deixar clara la premissa que «el món digital és tan real com el món físic». Fet aquest aclariment, Valls va proposar unir el millor de tots dos mons, sense separar-los, i va imaginar una aplicació per a aquest fi.

Al seu torn, l’experta en comunicació personal Teresa Baró va assenyalar que les relacions estan construïdes a través de rituals que seguim cada dia i que la tecnologia digital ha accelerat, perquè ens permet relacionar-nos amb moltes més persones, a canvi, però, de «dedicar menys temps a cadascuna d’elles». D’altra banda, segons Baró, el món digital ens permet estalviar-nos «el mal tràngol» d’intentar lligar en una discoteca, per exemple, perquè ara els preàmbuls d’una relació «es fan amb un sol clic». L’experta va apuntar també la possibilitat que en el futur la tecnologia digital faci que la parella tal com l’entenem ara sigui innecessària.

La següent jove creadora a pujar a l’escenari va ser Mar de Prada, historiadora de l’art, que va presentar «l’Spotify de les emocions». La idea va sorgir a partir dels resultats de la seva prospecció de futur, que indiquen que l’art «deixarà de ser material per convertir-se en un intercanvi purament emocional i efímer». Aquests impactes emocionals, tal com els imagina De Prada, es podran emmagatzemar i reproduir quan vulguem i, fins i tot, «crear llistes d’emocions i compartir-les».

L’expert en la matèria, el productor cinematogràfic, professor i director del Movil Film Fest, Alberto Tognazzi, va celebrar la idea de la jove creadora, a qui va suggerir que, per completar-la, considerés també incorporar-hi «l’aspecte narratiu, perquè en l’art les emocions pures són interessants, però poden acabar essent estèrils». Tognazzi, recordant el sociòleg Zygmunt Bauman i el seu concepte dels «temps líquids», va afirmar que, avui, «l’art també és líquid, i a la xarxa s’està diluint en bits». Per acabar, Tognazzi va definir l’art com el llenguatge de les emocions, «que ens ajuda a coneixe’ns més a nosaltres mateixos i a enfrontar-nos a la complexitat del futur d’una manera més simple».

El darrer eix de la sessió, el futur de la comunicació, va anar a càrrec de l’enginyera de telecomunicacions Laura Dubreuil, que desenvolupa instruments mèdics en el camp de la neurociència a Boston i no va poder ser present a l’acte. A través d’un vídeo, Dubreuil va explicar el seu projecte, «l’Skype de la teletransportació», basat en el que es coneix com a «cova de realitat virtual», una sala tancada que permet teletransportar virtualment una persona a qualsevol indret, «com si fos un avatar». Dubreuil va destacar la utilitat mèdica d’aquest projecte, que permetria «visitar, i fins i tot operar, un pacient a distància».

El contrapunt de l’expert el va posar Frederic Llordachs, metge i fundador de Doctoralia, que va pronosticar la mort dels hospitals tal com els entenem ara en un futur en què els dispositius portàtils mesuraran l’activitat del cos i alertaran a distància de qualsevol anomalia. «Amb aquests dispositius se salvarien moltes vides», va dir Llordachs, qui per acabar va afirmar que, sens dubte, «els metges de capçalera del futur seran digitals».

 

Podeu veure la conferència íntegra en aquest vídeo a YouTube: http://youtu.be/7wTkAm7w0D8, o bé a Vimeo: http://vimeo.com/99904444

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-856

«El món neix en cada besada», de Joan Fontcuberta

tancar
La ciutat del petó

El gran i apassionat petó que ha creat Joan Fontcuberta en un fotomosaic mural a partir de milers de fotografies amb les quals els ciutadans de Barcelona han expressat la seva idea de llibertat, formarà part per sempre més del paisatge de la ciutat per recordar que els barcelonins volen «Viure lliures» en un futur «esperançat, ple d’optimisme i estimació».

Petons heterosexuals, homosexuals, fraternals, entre pares, mares i fills, formen part de les quatre mil imatges que van enviar el barcelonins quan se’ls va demanar que expressessin el seu «moment de llibertat» per participar en el fotomosaic mural de Joan Fontcuberta, El món neix en cada besada, que domina des d’ara i per sempre la plaça d’Isidre Nonell, al centre de la ciutat.

En la intimitat de la paret situada al fons de la plaça, on creixen, encara joves, diversos arbres de l’amor —coneguts també amb el nom menys apropiat per a l’ocasió d’«arbre de Judes»–, el petó de Fontcuberta transmet passió i entrega sense reserves: «Tenia clar que no volia fer un mur de les lamentacions, sinó un mur de joia que proposés un futur optimista que val la pena viure», va dir el fotògraf i artista plàstic a l’acte d’inauguració.

Per a Fontcuberta, les quatre mil fotografies enviades pels ciutadans són «l’ADN d’aquest fotomosaic, que espero que contribueixi a la història del petó fotogràfic, del qual tenim tantes grans icones». Per al seu autor, El món neix en cada besada també simbolitza, «d’una manera física», els murs del Facebook, «on la gent comparteix amb els altres els seus moments de felicitat».

El petó de Fontcuberta és un dels llegats permanents que deixarà a la ciutat l’any commemoratiu del Tricentenari a Barcelona. Per al seu comissari, Toni Soler, «aquest petonàs serà una nova icona de la ciutat que ajudarà a explicar qui som i què celebrem d’una manera gràfica i estimulant».

Soler, recordant La ciutat del perdó, l’article en què Joan Maragall va demanar infructuosament que el pedagog Ferrer i Guàrdia fos perdonat —després de ser acusat injustament d’instigador de la Setmana Tràgica—, va dir que li agradaria que, «a partir d’ara, Barcelona fos coneguda també com la ciutat del petó».

Per tancar l’acte d’inauguració, l’alcalde Xavier Trias va afirmar que aquest mural representa la cultura, el coneixement, la creativitat i la innovació que caracteritzen la ciutat de Barcelona. «El futur es construeix a partir de l’estimació i de l’afecte», va dir l’alcalde. «Hem d’estar orgullosos del que som, però també hem de ser capaços de ser oberts i entregar-nos als altres», va afegir.

A banda de l’obra física, al web del Tricentenari hi ha un mosaic virtual on es poden veure amb detall les fotografies que integren el mural.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-855

M.U.R.S., de La Fura dels Baus

tancar
Els setges moderns a les nostres mans

La Fura dels Baus converteix el públic, tancat entre els murs del fossat del castell de Montjuïc, en rates de laboratori en un experiment ciutadà que vol posar en evidència com el poder utilitza la tecnologia per controlar-nos. Un setge invisible al qual ens sotmetem dòcilment i sense adonar-nos-en a través dels telèfons intel·ligents que dominen la nostra vida quotidiana i que a M.U.R.S., el primer SmartShow de la història, acaben sent un instrument de repressió que ens traeix i ens delata.

Fa temps que intel·lectuals del camp de la sociologia o les noves tecnologies alerten sobre els perills polítics i socials que s’amaguen sota el concepte de smart city i, fins i tot, sobre l’amenaça que poden suposar per al sistema democràtic. Amb motiu del Tricentenari, La Fura dels Baus se suma a aquest corrent crític amb l’espectacle M.U.R.S., una reflexió sobre l’obsessió per la seguretat, alimentada per la por, que ens fa vulnerables als setges invisibles als quals ens sotmetem diàriament a través de la tecnologia.

Bellesa, diners, seguretat i sostenibilitat per a un món perfecte

L’experiment va començar tocades les deu de la nit, amb les instruccions perquè el públic posés a punt els smartphones i carregués l’aplicació de M.U.R.S, imprescindibles per seguir i entendre l’espectacle, que dividia el recinte en quatre àrees: Wellness, El Dorado, Eco i Security, que representen quatre dels valors dominants en què, segons La Fura dels Baus, avui dia s’adoctrina massivament la població.

A Wellness, el primer dels espais, dedicat al culte al cos i al mite de l’eterna joventut, una coach simpàtica i somrient animava el públic a cridar, córrer o saltar seguint les instruccions que rebia pel mòbil i al ritme de la música, amb l’objectiu de cremar com més calories millor, d’acord amb el comptador de calories consumides que apareixia a la pantalla de l’smartphone. El públic obeïa i s’ho passava d’allò més bé fent el que se li manava i participant en l’espectacle.

A continuació, a l’espai El Dorado, un animador igual de simpàtic i somrient convidava els assistents a guanyar diners fàcils apostant a través del mòbil si l’índex borsari que es projectava en una gran pantalla pujaria o baixaria. Als guanyadors, identificats per l’aplicació a la qual tothom havia accedit a través d’un nom d’usuari, se’ls premiava i se’ls feia pujar al podi.

Igual de divertits, simpàtics i aparentment innocents eren els espais següents: el dedicat a l’ecologia (Eco), on s’indicava al públic que havia de reciclar o simular que plantava una llavor, o el de la seguretat (Security), on els que es deixaven fer una fotografia es podien veure projectats en una pantalla gegant integrats en les peces d’un joc de Tetris. Tot plegat, una gran gimcana en la qual, fins aleshores, el públic hi participava despreocupat i feliç.

És per la vostra pròpia seguretat

De sobte, però, una explosió seguida d’un incendi a la zona de les taquilles va canviar la cara de l’espectacle. Segons els noticiaris projectats a les pantalles, es tractava d’un atemptat terrorista. Una imatge captada per les càmeres de seguretat mostrava el sospitós, i es convidava el públic que, si el veia, el delatés. «Aquí, aquí!», cridaven algunes veus, mentre feien aparició una noia embolcallada amb plàstics i un vehicle blindat on es podia llegir en grans lletres: «Seguretat».

A continuació, les pantalles dels mòbils, il·luminades amb els colors groc, blau, vermell o verd que identificaven els quatre espais temàtics, obligaven els espectadors a separar-se i congregar-se immediatament a la zona que se’ls indicava. Un cop a l’àrea corresponent, es van desplegar unes lones que els impedien escapar i els aïllaven de la resta de grups del recinte. Des d’una trona, un líder proclamava una doctrina intolerant i excloent en nom de la pròpia seguretat.

Els assistents van començar a mirar les pantalles dels mòbils amb certa inquietud quan, a l’atzar, algunes van començar a canviar de color, cosa que els distingia de la resta del grup i els delatava. A les ordres del líder, els simpàtics i somrients animadors de la primera part de l’espectacle, ara convertits en repressors i botxins, van arrossegar aquests desafortunats espectadors fins al cadafal, on van ser torturats i humiliats. A la zona de Wellness, a un d’ells —suposem que interpretat per un actor— li van depilar el pit amb tires adhesives, i a d’altres els van empastifar amb substàncies espesses i desagradables. «Tu pots ser el següent», amenaçava un missatge que apareixia en els fabulosos smartphones.

El públic es va sentir alleugerit quan al cap d’una estona el focus d’atenció es va desplaçar cap a la torre del centre del recinte, on hi havia instal·lades les antenes de Wi-Fi, que una actriu armada amb una esmoladora radial va sabotejar. Els espectadors es van veure finalment alliberats del control i la influència a què estaven sotmesos a través del mòbil, i les lones que els mantenien aïllats de la resta van tornar a ser hissades.

A partir d’aquí, al pur estil de La Fura, tres actrius van arremetre a cops de destral contra el vehicle de seguretat que havia aparegut després de l’atemptat, fins a eliminar el gris blindatge darrere el qual s’amagava una diminuta furgoneta de color groc. En acabat, i posant fi a l’espectacle, les actrius van abandonar el recinte enfilades en aquest vehicle clàssic, als laterals del qual es podia llegir retolat: «It’s up to you».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-852

Ferran Adrià i la Fàbrica de Menjar Solidari al 1700

tancar
Humor i xefs contra la pobresa infantil

L’alta gastronomia i l’humor al servei dels nens més desfavorits, dels quals té cura el Casal dels Infants, van reunir a l’escenari del Gran Teatre del Liceu Ferran Adrià, Joan Roca, Carme Ruscalleda i Christian Escribà, que, inspirats en la cuina del 1700, van presentar diverses i innovadores creacions culinàries. El doble d’Adrià, interpretat per l’actor de Minoria Absoluta Cesc Casanovas, va posar la nota d’humor a un espectacle farcit de sorpreses, entre elles l’aparició del popular xef televisiu Alberto Chicote.

«Diuen, no sé si és cert, que quan Felip V va entrar a Barcelona, el primer que va fer va ser prohibir el pa amb tomàquet i obligar tothom a menjar “bocata de calamares”», va dir Josep Cuní, el mestre de cerimònies, en començar l’espectacle Ferran Adrià i la Fàbrica de Menjar Solidari a la cuina de la Barcelona del 1700, que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el passat diumenge 29 de juny.

La Fàbrica de Menjar Solidari, que celebra la segona edició, enguany dedicada al Tricentenari, és una iniciativa del Casal dels Infants liderada pel seu «ambaixador», Ferran Adrià, amb l’objectiu d’ajudar els nens i nenes més desfavorits i amb risc d’exclusió social a través d’una important xarxa de voluntaris. «El nostre repte és que en pocs anys aquest espectacle sigui un referent gastronòmic i solidari a tot el món», va dir Adrià.

Carme Ruscalleda va obrir la primera ronda de creacions amb l’amanida de verdolaga, una herba silvestre que creix a tot arreu i que, segons la xef, el ciutadans del 1700 consumien «més aviat per necessitat i segurament bullida». A continuació Joan Roca va optar per utilitzar els «pètals» que s’amaguen a l’interior de la carxofa per elaborar un plat original i vistós, que va anar seguit per la proposta d’Adrià: un carpaccio de tomàquet.

L’actor Cesc Casanovas, en el seu popular rol de doble de Ferran Adrià, va regar les receptes amb una gran dosi d’humor que va ser molt celebrat pel públic. Un humor al qual la resta de participants, començant per l’Adrià autèntic, van contribuir de forma generosa durant tot l’espectacle, mentre Cuní no parava de tastar tot el que li posaven al davant.

Entre altres plats, una esferificació natural de sopa de meló, mató tallat amb aigua de mar o un gelat de massa mare que la fermentació feia palpitar «de forma una mica inquietant», com va assenyalar Roca, van precedir l’actuació del pastisser Christian Escribà, que va presentar un niu de xocolata i un After Eight fet amb fulles de menta fresca, «una idea de l’Adrià, que es va presentar a casa meva a les set del matí per provar-la».

«¡Esto es un puto desastre!», es va sentir de sobte a l’escenari del Liceu per a sorpresa dels espectadors, quan Alberto Chicote hi va fer la seva inesperada aparició. «¡No he visto nada como esto en mi vida!», va exclamar a continuació, dirigint-se a una de la càmeres i fent una autoparòdia del seu paper al programa de televisió Pesadilla en la cocina. Molt aplaudit, el cuiner es va sotmetre a una prova proposada per Adrià en la qual havia d’endevinar les dotze espècies utilitzades en un plat. Chicote les va endevinar totes, cosa que només havien aconseguit 40 persones de les deu mil que ho havien intentat a elBulli, segons va explicar Adrià.

L’espectacle, amb guió i direcció de Minoria Absoluta, va reunir més de 1.500 espectadors que van omplir el teatre i també va comptar amb les actuacions de la companyia de dansa Xuriach, del cantautor Joan Dausà, de Joan Font, director dels Comediants, i del grup Obeses i la coral Deu de Veu. 

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-851

La «Missa Scala Aretina» a la Catedral de Barcelona

tancar
La música en el debat ideològic del 1700

La formació de música antiga La Grande Chapelle va interpretar la Missa Scala Aretina del compositor Francesc Valls a la Catedral de Barcelona, el mateix escenari on probablement va ser estrenada l’any 1702. Una obra transgressora i polèmica a l’època, que, després de la victòria borbònica, va servir d’excusa per desprestigiar Valls, austriacista declarat, i que amb motiu del Tricentenari recupera enguany el Festival de Música Antiga dels Pirineus.

A partir del manuscrit de la partitura original que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, la formació especialitzada en música antiga La Grande Chapelle va oferir una interpretació de la Missa Scala Aretina (1702), del compositor català Francesc Valls (1671-1747). El concert, que forma part dels actes del Tricentenari i del Festival de Música Antiga dels Pirineus, es va celebrar a la Catedral de Barcelona el vespre del passat 26 de juny.

Francesc Valls, mestre de capella de la Catedral de Barcelona i un dels compositors més destacats de l’època, va ser partidari declarat de la causa austriacista durant la Guerra de Successió. Obert a les noves tendències musicals que arribaven d’Europa, la més cèlebre de les seves composicions, la Missa Scala Aretina, va suscitar un viu debat a causa de les seves «gosadies harmòniques», que segons els seus detractors desafiaven d’una manera intolerable les normes tradicionals.

Curiosament, les crítiques a l’obra de Valls van començar l’any 1715, després de la victòria borbònica i, segons els documents que es conserven, els arguments musicals sovint es barrejaven amb altres d’ideològics i polítics. Finalment, els crítics van aconseguir el seu objectiu i el compositor va ser expulsat del seu càrrec de mestre de capella a la seu de Barcelona.

Abans d’atacar la Missa Scala Aretina, reservada per a la segona part del concert, les onze veus i els nou músics que dirigeix Albert Recasens van oferir un repertori de peces del mateix compositor, com ara el salm Lauda Ierusalem, el responsori Sancta et immaculata o el villancet a sant Tomàs d’Aquino Sombras cobardes, entre altres motets i lliçons.

Per la seva contribució a la recuperació d’un patrimoni musical que interpreta amb rigor, i el seu característic accent sobre les veus amb el qual aconsegueix unes versions equilibrades, La Grande Chapelle, creada el 2005 per Àngel Recasens, pare de l’actual director, ha esdevingut un referent en el món de la música antiga. Uns mèrits que el públic que omplia els bancs del creuer i del cor, i bona part dels situats a les naus laterals de la Catedral, va reconèixer posant-se dempeus per oferir als seus integrants uns llargs aplaudiments.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-847

App BCN 1714: l’aplicació per a mòbils de Catalunya Ràdio i el Tricentenari

tancar
Un passeig sonor per la Barcelona del 1700

Tant els ciutadans de Barcelona com els turistes poden gaudir, amb el seu mòbil o tauleta tàctil, d’un passeig sonor pels indrets més emblemàtics del setge del 1714 i de la Guerra de Successió. Un itinerari en sis idiomes i amb les veus de Toni Soler, Santi Millán, Sergi López, Matthew Tree, Benedetta Tagliabue i Hideki Matsuhisa, que ens acompanyen a través d’una aplicació gratuïta per a dispositius portàtils desenvolupada per Catalunya Ràdio i l’Institut de Cultura de Barcelona.

Amb El cant del ocells reproduint-se al mòbil, «ara una cançó de dol, però que havia estat un cant d’alegria amb el qual es va rebre l’arxiduc Carles», acaba l’explicació de Toni Soler a la versió catalana del punt tretze de l’itinerari, el que correspon a les ruïnes de l’antic barri de la Ribera, enderrocat pels borbònics per construir la ciutadella militar.

Aquest indret emblemàtic, sota la coberta del Born Centre Cultural, va ser l’escollit pel tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, el director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, i pel mateix Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, per presentar l’aplicació «BCN 1714. Un passeig sonor per la història», una audioguia que proposa un itinerari per catorze dels indrets més destacats del setge i de la Guerra de Successió, amb la voluntat de «facilitar als residents i visitants de la ciutat el coneixement d’aquests fets històrics», va dir Jaume Ciurana.

Les explicacions, disponibles en sis idiomes, ens arriben a través de les veus de coneguts personatges de diverses nacionalitats que viuen a Barcelona o hi tenen una vinculació especial: Toni Soler, que narra la versió catalana; l’actor Santi Millán, que ho fa amb la castellana; el també actor Sergi López, que s’encarrega de les explicacions en francès; l’escriptor Matthew Tree, en anglès; l’arquitecta Benedetta Tagliabue, en italià, i el xef Hideki Matsuhisa, que posa veu a la versió en japonès. Cadascun dels guies també hi aporta comentaris i suggeriments personals sobre els diferents punts de l’itinerari.

L’aplicació, disponible gratuïtament per als sistemes operatius iOS i Android, mostra al telèfon intel·ligent o a la tauleta un plànol de Barcelona amb els catorze indrets marcats. Quan se’n selecciona un, s’obre una nova pantalla amb una fotografia de l’espai en qüestió i l’àudio corresponent llest per ser reproduït. A més, el programa proposa una sèrie de preguntes als usuaris «per saber si heu estat atents a l’explicació i a l’entorn», va dir Soler, i que es premien en cas de respondre-hi correctament amb una sèrie de medalles virtuals «que donen una dimensió lúdica a l’experiència».

El director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, va destacar que aquesta és una aplicació «accessible, útil i participativa», i que posa de manifest la voluntat de l’emissora «de fer un pas endavant en el que podríem anomenar la “ràdio de l’experiència”». «Som l’única ràdio amb continguts exclusius per a dispositius mòbils, que no es poden escoltar per cap altre mitjà», va afegir Riera. Catalunya Ràdio complementa l’audioguia amb l’arxiu sonor «Catalunya 1714-2014: el Tricentenari», un recull de continguts dedicats a aquest any commemoratiu.

El assistents van poder comprovar el funcionament de l’aplicació als dos últims punts del recorregut: el Born Centre Cultural i el parc de la Ciutadella, on es troba el Parlament, l’antic arsenal de la fortalesa, o l’Institut Verdaguer, que va ser una caserna d’artilleria. Un espai que, segons s’apunta al final de l’explicació, ens recorda, com va dir Nelson Mandela, que «la glòria més gran no és no caure mai, sinó aixecar-se sempre».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-845

Segona conferència #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Creativitat, tecnologia intuïtiva, drons i videojocs

Una pluja d’idees sobre el futur, agosarades i controvertides, va caure sobre el públic que es va congregar al Convent de Sant Agustí per seguir la segona conferència del #ffbcn: drons que entreguen souvenirs als turistes, la fi del treball i dels diners, els videojocs a les entrevistes laborals, l’analfabetisme digital dels governants o la creativitat com a mitjà de vida per a tothom, van ser alguns dels temes apuntats a la sessió que la comissària Bibiana Ballbè va conduir el passat 19 de juny.

Del planter de joves emprenedors del Fàbrica Futur Barcelona, el primer a presentar la seva visió del futur va ser el gironí Mohamed El Amrani, qui, en l’àmbit del turisme, va proposar connectar residents i turistes a través d’una base de dades i utilitzar drons per lliurar-los «una nova generació de souvenirs», fets a mà i que expressin la creativitat de Barcelona. Durant la seva estada, el turista estaria en contacte través del mòbil amb un resident, que, per exemple, li podria fer de guia. A canvi, el turista es comprometria a fer-li d’amfitrió en el seu país d’origen, quan el resident en qüestió es decidís a visitar-lo.

A continuació va pujar a l’escenari José Antonio Donaire, director de l’Escola Oficial de Turisme de Catalunya i professor de la Universitat de Girona, qui va assegurar que en el futur «les ciutats no es dividiran en turístiques i productives, sinó en ciutats atractives i ciutats invisibles». Entre altres propostes de futur per al sector turístic, Donaire va destacar una oferta de «desintoxicació digital», amb la qual els visitants cansats de la tecnologia poguessin viure el plaer de fer coses a mà. «Barcelona és una ciutat gremial que podria oferir aquesta experiència», va afegir Donaire.

El següent jove creador a intervenir va ser Adrián Latorre, enginyer de telecomunicacions, consultor i creador del blog El androide libre, que rep milions de visites mensuals. Latorre, que imagina el futur de la comunitat, creu que la tecnologia és un element imprescindible de les nostres vides, però «pot ser una barrera per a la gent gran, que té dificultats per adaptar-se i es pot veure exclosa de la comunitat». Com a solució, Latorre proposa que sigui la tecnologia, la que s’adapti a la gent, i que en el futur «sigui totalment intuïtiva».

Com a contrapunt, Genís Roca, una de les persones més influents a Internet i expert de capçalera del #ffbcn, es va mostrar en desacord amb «el mite dels nadius digitals», que assegura que els joves dominen la tecnologia i la gent gran no. Davant el paternalisme d’algunes posicions respecte a l’anomenada «bretxa digital» que afecta els més desfavorits, Roca va apuntar cap al veritable i «escandalós» problema:  «l’analfabetisme digital de les elits que ens governen, legislen i decideixen el nostre futur».

Tot seguit, en videoconferència des d’Hamburg, on realitza les seves pràctiques a l’aeronàutica Airbus, la creadora emergent del #ffbcn Carmina Solà va explicar el seu projecte sobre el futur del treball. Solà desenvolupa la idea d’aplicar els videojocs als processos de selecció de personal, en què l’aspirant hauria de superar una sèrie de reptes per demostrar les seves capacitats per a la feina. Aquesta fórmula «seria una via d’innovació per a les empreses i una manera d’atraure els joves».

«Treballar s’ha acabat, ja teniu una preocupació menys. I no patiu, que els diners també s’han acabat», va proclamar a continuació Xavier Verdaguer, fundador del Centre de Creativitat Imagine a Silicon Valley, quan va pujar a l’escenari del #ffbcn. «Estar ocupat en una cosa que t’agrada no és treballar», va matisar Verdaguer, per a qui, en el futur, «la tecnologia farà les feines que ara fem els humans, excepte les creatives». Davant del vertigen que això pot provocar, va assegurar que «és una bona notícia», perquè «ens permetrà a tots desenvolupar la creativitat i viure fent el que ens apassiona». «La tecnologia ens fa humans», va sentenciar l’expert.

El darrer ponent a intervenir va ser Marc Català, de l’estudi internacional de disseny Mucho, qui, en la mateixa línia, va afirmar que la tecnologia digital permet a tothom ser creatiu. «Qualsevol pot ser dissenyador utilitzant només un telèfon mòbil», va afirmar Català abans que el torn de preguntes posés fi a la sessió, que tindrà continuïtat a la propera conferència del #ffbcn sobre el cinema, la informació i les relacions personals, que se celebrarà el proper 3 de juliol.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-842

«Una mirada al 1700», a partir de la col·lecció Gelonch Viladegut

tancar
La Guerra de Successió vista a través dels gravats

A partir d’una selecció de gravats de la col·lecció Gelonch Viladegut, el Museu Frederic Marès reconstrueix les diferents visions de la realitat de l’inici del segle XVIII dacord amb els interessos dels grups enfrontats en la Guerra de Successió. El gravat va ser el mitjà predilecte dinformació i propaganda sobre el conflicte de tots dos bàndols, i va ser utilitzat a bastament per glorificar els governants o per representar el poder sobre el territori a través de mapes i plànols.

Entre columnes clàssiques, querubins i divinitats, i sota un pal·li coronat que sostenen quatre servents a la vora del convent dels Caputxins, Carles III rep amb una reverència la reina Elisabet Cristina quan, acompanyada d’un magnífic seguici, arriba a Barcelona el dia 1 d’agost de 1708. Aquest gravat, del dibuixant Paul Decker i el gravador Johann Augustus Corvinus, és, per la seva qualitat artística, un dels més interessants de l’exposició, segons va explicar Antoni Gelonch, propietari de la col·lecció de gravats Gelonch Viladegut, en començar la visita guiada a l’àmbit «El Poder», el primer dels cinc en què es divideix la mostra.

La capacitat de reproducció múltiple del gravat, que permetia una major difusió que la d’altres arts reservades a les elits, va fer que borbònics i austriacistes l’utilitzessin com a mitjà de propaganda per presentar-se i glorificar-se davant la població, com il·lustra aquest primer apartat, on, entre els retrats de Carles II, Leopold I, Carles III o Elisabet Cristina de Brunsvic, destaca el gravat del 1701 de Felip V de Joan Baptista Ravanals, que, segons va afirmar Gelonch, és «l’únic exemplar que se’n coneix al món».

«El territori», el segon àmbit de l’exposició, mostra mapes, plànols i vistes de ciutats de l’època que, a més de la finalitat propagandística o militar, satisfeien la curiositat de la gent per conèixer altres indrets, sobretot si havien estat escenaris de setges o de conquestes. En aquest apartat es pot veure un mapa acolorit realitzat pels volts del 1707 en el qual es representen els límits de les vegueries i sotsvegueries en què es dividia Catalunya fins al 1714, o una sèrie de vistes apaïsades de les ciutats de Barcelona, Tarragona, Lleida, o del monestir de Montserrat, entre plànols d’altres poblacions del territori.

«La Guerra» i els seus protagonistes arriben en el tercer àmbit de la mostra, amb retrats del duc de Berwick, del duc de Peterborough, plànols de diverses batalles de la Guerra de Successió a Catalunya i, com a colofó, la cèlebre sèrie de gravats amb què Jacques Rigaud va il·lustrar diverses fases del setge de Barcelona durant el 1714.

La realitat de la guerra que vivien els ciutadans de principis del XVIII que il·lustra aquesta selecció de gravats es completa i es fa dialogar amb objectes del seu dia a dia provinents del «Gabinet del col·leccionista» del Museu Frederic Marès a «La vida quotidiana», el quart àmbit de l’exposició. Un ventall, un escriptori, un joc de cartes, diverses peces de joieria o de ceràmica, entre d’altres, il·lustren la societat pròspera i oberta a les modes foranes d’abans de la guerra.

La importància de la religió a la societat del XVIII es representa a «La devoció», l’últim apartat de la mostra, on s’exhibeixen diverses peces del fons del Museu Marès, com una sèrie de xilografies de diversos goigs i indulgències, un retaule anònim del XVII que representa la fugida a Egipte de Josep i Maria amb el nen Jesús, un oli sobre coure de la Mare de Déu de Montserrat del mateix segle o, del XVIII, una bacina d’almoina de plata cisellada.

La col·lecció Gelonch Viladegut aplega més de 750 obres de la història del gravat, entre les quals figuren peces de Rembrandt, Dürer, Piranesi o Dalí, reunides al llarg dels anys gràcies a la passió d’Antoni Gelonch i a la voluntat de «produir-me i intentar produir a qui les puguin conèixer moments d’íntima satisfacció, d’estímul i de goig». Josep Maria Trullén, director del Museu Frederic Marès, va explicar que una de les tradicions del museu és convidar periòdicament grans col·leccionistes d’arreu. «El Museu Marès vol ser una casa del col·leccionisme», va concloure.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-839

«A propòsit de l’11 de setembre» a l’Arxiu Fotogràfic

tancar
Les mobilitzacions ciutadanes al voltant de l’Onze de Setembre en 160 imatges

Des del Tancament de Caixes de l’any 1899 fins a la Via Catalana del 2013, passant per la Guerra Civil o la gran manifestació del 1977, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ens proposa un relat cronològic en gran angular en què la reivindicació nacionalista de l’Onze de Setembre dialoga amb les reivindicacions socials amb què ha coexistit al llarg de la història, i amb els seus diversos contextos polítics i culturals.

Els comissaris de l’exposició «A propòsit de l’11 de setembre», Jordi Calafell i Jordi Roca, després d’una exhaustiva recerca al fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, han fet una selecció d’imatges que, amb la Diada com a eix vertebrador, proposen una mirada més àmplia de la commemoració i també documenten altres reivindicacions polítiques i socials, el context cultural, la forma de mobilitzar-se dels ciutadans o el marc institucional de cada moment històric del període.

El primer dels cinc àmbits essencials en què es divideix l’exposició, «A la recerca d’una Diada Nacional per a Catalunya: els inicis (1899-1930)», mostra les primeres fotografies de la commemoració de l’Onze de Setembre amb l’homenatge al monument a Rafael Casanova, des de l’emplaçament original al passeig de Sant Joan a l’actual, al xamfrà d’Alí Bei amb la ronda de Sant Pere. El 1905 i el 1907 també es va impulsar la Festa Nacional Catalana, amb la qual es recordava el Corpus de Sang del 1640.

Al segon àmbit, «La popularització del catalanisme (1902-1923)», dialoguen les imatges de les mobilitzacions catalanistes amb altres de caràcter social. L’assalt dels militars a les seus de les publicacions La Veu de Catalunya i la satírica Cu-cut!, i la promulgació de la Llei de Jurisdiccions, van propiciar l’aparició de la coalició Solidaritat Catalana i les seves mobilitzacions i festes cíviques, que van substituir la Festa Nacional Catalana. Arran de la Setmana Tràgica, la Diada es va prohibir fins a la fi de la dictadura de Primo de Rivera.

A «El catalanisme, l’eix vertebrador de la Catalunya republicana (1931-1939)», tercer àmbit de la mostra, les fotografies de J. M. Sagarra i P. Ll. Torrents dels dies 14 i 15 d’abril de 1931 i les de la campanya a favor de l’Estatut del 1932 documenten el consens social al voltant de la República i del president de la Generalitat Francesc Macià. Aquest àmbit constata la consolidació de la retòrica del fotoreportatge tal com l’entenem avui dia. La sèrie atribuïda a Pau Lluís Torrents del tiroteig a la plaça de Sant Jaume del 6 d’octubre de 1934 és un exemple de les possibilitats que oferien les primeres càmeres amb pel·lícula, molt més lleugeres i ràpides que les de plaques.

A continuació, a «L’oficialització de la Diada (1931-2013)», es mostra una sèrie de fotografies dels diversos presidents de la Generalitat i alcaldes de Barcelona que han participat en la celebració de la Diada des que va esdevenir oficial a partir de l’11 de setembre de 1931: entre d’altres, Jordi Pujol o Pasqual Maragall, participant en la tradicional ofrena floral al monument a Rafael Casanova.

Finalment, al cinquè i últim àmbit de la mostra, «La Diada i la reivindicació catalanista (1976-2013)», les fotografies expliquen l’evolució de la Diada des de la primera gran manifestació a Sant Boi després de la mort de Franco fins a la Via Catalana del 2013, amb el preludi de les tres fotografies de Manel Armengol de la càrrega policial sobre un grup de pacifistes l’1 de febrer de 1976.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-838

Primera conferència del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
Joves i experts dibuixen el futur des de Barcelona

La mort de la universitat, el llenguatge del futur, la «pastilla d’elBulli» o el factor humà de l’urbanisme van ser alguns dels conceptes clau de la primera conferència del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona, on tres joves creadors van compartir les seves idees per imaginar el futur en els àmbits de l’educació, l’arquitectura i l’urbanisme i el menjar. Unes propostes que tres reconeguts experts van completar i contextualitzar amb les tendències que ara mateix s’apunten en cadascun d’aquests sectors, i amb la seva personal, i de vegades provocadora, visió de futur.

La sessió, conduïda per la comissària Bibiana Ballbè a la Sala Noble del Convent dels Àngels, va arrencar amb el futur de l’educació tal com el dibuixa Adrià Recasens, llicenciat en Matemàtiques i estudiant d’Enginyeria de Telecomunicacions, per a qui la programació, «el llenguatge amb el qual fem fer a les màquines el que volem», serà «l’idioma del segle XXI». Recasens proposa que la programació s’ensenyi a les escoles des de Primària com una assignatura més, perquè, a més d’aprendre a programar, «ens obliga a fer un procés mental útil per a moltes altres coses i ens aporta més coneixements del nostre entorn».

En el torn de l’expert, Ballbè va fer pujar a l’escenari Genís Roca, un dels 25 noms de tot l’Estat més influents a internet segons alguns mitjans i soci director de la consultora RocaSalvatella. Després de corroborar la tesi de Recasens, Roca va dir que l’educació «ha de transferir competències, habilitats i actituds, i no coneixements». A la seva ponència, titulada «1.000 anys després assistim a la mort de les universitats» —perquè, com als cementiris, «no podem comptar amb els de dins per reformar-los»—, Roca va criticar el model d’ensenyament d’aquestes institucions, que al seu parer s’han convertit «en un monopoli amb l’exclusiva de vendre certificats».

A continuació va intervenir el creador emergent del #ffbcn Santi Pozo, preocupat, a propòsit de l’arquitectura i l’urbanisme del futur, sobretot pel temps que perdem en els desplaçaments urbans a Barcelona. Pozo proposa utilitzar un sistema basat en les noves tecnologies que monitoritzi i «escolti» els problemes de transport dels ciutadans en tot moment i permeti «solucionar-los de forma immediata, de manera eficient i que millori l’experiència de les persones».

L’arquitecte Claudi Aguiló, fundador de l’estudi dataAE, professor d’ETSAV i especialista en arquitectura i urbanisme sostenibles, va pujar a l’escenari per defensar un futur de l’arquitectura basat en la qualitat de vida de les persones i en què es construeixi només l’estrictament necessari. Per Aguiló, «entre tots hem de treballar per definir un espai col·lectiu més enllà dels límits del que és públic i el que és privat».

El tercer i últim jove talent a participar a la conferència va ser Raquel Lamazares, que opina que, pel que fa al menjar, hi hauria d’haver una simbiosi entre l’alimentació i l’emoció, i creu que, sobretot els joves, «no donen prou importància ni dediquen prou temps al fet de menjar». Per adaptar-se a aquest canvi d’hàbits, Lamazares desenvolupa per al futur «La pastilla d’elBulli», una píndola que sintetitza en un instant una alimentació equilibrada amb l’experiència emocional de l’alta gastronomia.

A continuació va intervenir Jordi Barri, pioner de l’slow food i fundador del restaurant vegetarià Teresa Carles, per a qui «si l’alimentació és dolenta, la medicina no funciona». Barri pensa que el futur de la gastronomia «pivotarà sobre les tres esses de saborós, sa i sostenible». El torn de preguntes i participació del públic va tancar la primera conferència del cicle, que continuarà el proper 19 de juny amb una sessió dedicada al futur de les arts, la comunitat, el treball i el turisme.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-836

Inauguració del BCN Re.set

tancar
Valors universals en llenguatge arquitectònic

A partir del record d’una derrota i de la superació dels fets dolorosos que van tenir lloc fa tres-cents anys, el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set transforma el paisatge urbà de Barcelona per celebrar un nou començament basat en la Identitat, la Llibertat, la Diversitat, la Democràcia, la Memòria i Europa: sis valors clau expressats amb el llenguatge universal de l’arquitectura a través d’unes obres que han unit la creativitat de sis arquitectes internacionals amb el talent d’algunes de les principals escoles i col·lectius d’arquitectura i disseny de la ciutat.

La inauguració del BCN Re.set, comissariat per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, va tenir com a escenari «El mur de la Ciutadella», una de les set instal·lacions del circuit, on Ollé va representar Polisèmia, una performance amb la qual va expressar la transformació de la repressió que simbolitza el mur, i les víctimes i el dolor que va causar en el passat, en un nou començament marcat per la llibertat i l’esperança en el futur.

A l’acció hi van participar alumnes de l’Institut del Teatre i els artistes Aryz, Sixe Paredes, San i Jorge Rodríguez Gerada, que van cobrir el mur de formigó amb retrats d’alguns personatges emblemàtics de la història de Catalunya, com Lluís Companys, Pau Casals o l’escriptora Víctor Català, entre altres motius, que van quedar al descobert a la part final de l’actuació. «Barcelona vol ser coneguda com una ciutat de cultura, coneixement i innovació, i entre tots ens ho hem de creure», havia dit l’alcalde Xavier Trias en el parlament previ.

L’espectacle d’Ollé va ser el moment culminant d’una jornada inaugural que va començar amb un recorregut per les sis instal·lacions restants de la mà dels seus creadors. La primera, situada a la plaça de la Mercè, és obra dels arquitectes Yael Reisner i Peter Cook, en col·laboració amb Straddle3, i és una vindicació de la democràcia basada en els drets humans. Una gran estructura inflable suspesa sobre la plaça acompanyarà les bodes que se celebrin tant a la basílica de la Mercè com al Registre Civil. Un cant a l’amor com una de les llibertats fonamentals de l’individu.

El següent punt del recorregut va ser la plaça de Salvador Seguí, davant la Filmoteca de Catalunya, on l’arquitecta d’origen indi Anupama Kundoo i l’IAAC han creat uns arbres amb les copes formades amb llibres que ningú no vol i que simbolitzen el coneixement com a eina per assolir la llibertat. Quatre arbres «de la saviesa», a l’ombra dels quals els ciutadans poden seure en bancs circulars expressament habilitats.

El valor de la diversitat ha estat interpretat per l’arquitecta francesa Odile Decq i Recetas Colectivas a la plaça dels Àngels, on 300 samarretes negres amb la cara impresa d’alguns dels transeünts que han passat per aquest espai en els últims mesos pengen d’uns cables estesos entre el MACBA i el convent dels Àngels.

A la plaça Nova, els xinesos Xiadou Liu i Yang Meng, de l’estudi d’arquitectura URBANUS, juntament amb LA SALLE (URL), redefineixen el concepte d’identitat a través d’una gran estructura de bambú que, per una banda, reprodueix l’arc romà de l’aqüeducte que duia aigua a Barcelona i, per l’altra, la tradicional volta catalana.

El concepte d’Europa ha estat representat per Alfredo Brillembourg i Hubert Klumpner, d’ETH Zürich & Urban-Think Tank, i els professors i alumnes de l’ESARQ (UIC) a la plaça del Mar, on una estructura metàl·lica coberta amb xarxes de pescar i veles vol recordar els populars «xiringuitos» de la Barceloneta. A sota es reprodueix el joc de la xarranca, que simbolitza un viatge col·lectiu que culmina al mar, nexe d’unió de cultures.

Al costat de l’Arc de Triomf, els irlandesos Grafton Architects i l’escola ELISAVA (UPF) representen la memòria a la instal·lació «Memory Box/House of Memory», una gran estructura en forma de cub elevada sobre uns pilars inspirada en les cases del segle XVIII, que forma un espai d’evocació que permet encadenar la memòria amb el present.

L’obertura de l’exposició «Making of BCN Re.set» a la Fundació Enric Miralles, que mostra el desenvolupament d’aquest projecte, va posar fi a la jornada inaugural del circuit d’arquitectura efímera al carrer, que es podrà visitar fins a la cloenda dels actes de commemoració del Tricentenari el proper 11 de setembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-835

La generació de l’opinió pública a debat

tancar
De la socialització de la informació a la política 2.0

De la informació generada des del poder per a unes elits molt minoritàries en un periodisme encara embrionari a principis del segle XVIII, hem passat, 300 anys després, a la socialització de la informació a les xarxes socials. Un fenomen que també comença ara, amb virtuts, defectes i moltes incerteses, i que està canviant la manera de fer periodisme i d’influir en l’opinió pública. L’opacitat, la gratuïtat, la devaluació de la professió, l’aparent democratització de la informació o el retorn d’un periodisme de qualitat només per a elits, van ser algunes de les qüestions que Jaume Guillamet, Rafael Nadal, Àlex Gutiérrez i Toni Soler van posar sobre la taula a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

La taula rodona «Com es genera l’opinió pública?» es va celebrar en el marc de l’exposició «1714. Notícies i propaganda», amb la qual el Col·legi de Periodistes se suma a la celebració del Tricentenari. La Guerra de Successió va ser probablement el primer conflicte en què es va utilitzar la informació i la propaganda per crear opinió, segons va explicar el catedràtic de la UPF Jaume Guillamet en la introducció històrica que va encetar el debat. «La informació la creava el poder per influir en les elits, en un periodisme encara molt incipient», va afegir el catedràtic.

Lligant amb la història, «ara vivim una altra revolució», va dir el periodista Rafael Nadal referint-se a les xarxes socials, que ràpidament van prendre el protagonisme del debat. Tot i admetre les virtuts del fenomen, que ha permès «una gran socialització de la informació», Nadal va mostrar les seves reserves davant «la major opacitat de les fonts i dels emissors, que s’amaguen sota una aparent democratització de la comunicació». El periodista va destacar que ara els grups de pressió han multiplicat la seva capacitat d’influència: «Cada dia rebem 50 o 100 impactes que en teoria són espontanis i anònims.»

A continuació va intervenir Àlex Gutiérrez, cap de la secció Mèdia del diari Ara: «Abans la lluita del periodista era contra el silenci; ara, en canvi, ha de lluitar contra el soroll», va afirmar referint-se a la quantitat d’estímuls i d’informació que es reben de les xarxes socials, «on passen coses en sessió contínua». Els periodistes d’avui han d’estar pendents «de si prenem el pols correctament a una cosa que assimilem com a opinió pública, però que en realitat no ho és». Al fil d’aquesta afirmació, Nadal va reflexionar sobre el fet que cada individu pugui ser una font o un mitjà, i que això acabi comportant «una dictadura de l’opinió pública que pot ser perversa si es descontrola».

Toni Soler, que moderava la taula, va introduir la qüestió de la gratuïtat de la informació i l’afebliment que això comporta de la professió periodística, cada cop més dependent de la publicitat, empreses i institucions. Guillamet va respondre que això no és un fenomen nou, que ja s’observava als anys vint amb l’aparició de la ràdio i, més tard, de la televisió. «A internet no es pot fer pagar perquè la gent ja està acostumada a tenir informació gratuïta», va afegir.

«La gent reclama una informació que és molt cara», va replicar Nadal, segons el qual, com més es socialitzi la informació, «amb més força tornarà un periodisme de qualitat, amb professionals que es responsabilitzin del que diuen, en oposició a l’anonimat de la xarxa». Per Guillamet, «qui no vol pagar és perquè es conforma amb una informació superficial», i va afegir que «hi ha un fraccionament molt gran de l’espai públic que ens permetria fer un mapa de mitjans, una premsa de qualitat, cara i per a una elit, i una altra de popular».

Gutiérrez va acabar assenyalant que a través de les xarxes l’opinió pública es sacseja cada minut, mentre que els ciutadans encara van a votar cada quatre anys. L’hora de la veritat serà quan «el 2.0 arribi a la política i es tanqui el cercle entre opinar i decidir».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-832

Vilana-Perlas, en record d’Ernest Lluch

tancar
Ramon de Vilana-Perlas o el difícil equilibri de servir el rei i la pàtria

El Tricentenari BCN va retre homenatge al polític i historiador Ernest Lluch, defensor de les llibertats i del diàleg com a eina per assolir la pau, a través de la figura de Ramon Frederic de Vilana-Perlas, qui va ser la mà dreta de Carles III durant la Guerra de Successió i secretari d’Estat de l’Imperi austrohongarès. Tot i el seu poder, Vilana-Perlas va passar inadvertit per a la historiografia catalana fins que Lluch, estudiós del segle XVIII, el va rescatar de l’oblit, tal com va explicar l’historiador Joaquim Albareda en aquesta conferència.

Organitzat per la Fundació Ernest Lluch i l’Ajuntament de Barcelona, l’acte va tenir lloc a la Sala Maragall del Centre Cívic Pati Llimona el passat dimecres 4 de juny. En primer lloc va intervenir Enric Lluch, nebot d’Ernest Lluch i vicepresident de la Fundació, qui va celebrar que el seu oncle fos recordat en els actes del Tricentenari per Barcelona, una commemoració que ha demostrat ser «molt lliure, civilitzada, plural i interpretable, la qual cosa com a ciutadà agraeixo».

A continuació, el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va subratllar que la presència d’Ernest Lluch en el Tricentenari era «imprescindible», i tot seguit va presentar l’historiador Joaquim Albareda com «el nostre historiador de capçalera, pel seu rigor i per l’extensió i la solidesa de la seva obra sobre la Guerra de Successió», la qual cosa «ha ajudat molt» que el Tricentenari BCN tingui un discurs «respectuós amb els fets, contemporani, i que intenta defugir la contaminació política».

Tot seguit Joaquim Albareda va abordar la figura de Vilana-Perlas, un personatge «obscur i esmunyedís per definició, que hem redescobert gràcies a Ernest Lluch». Secretari de la conferència dels comuns, Vilana-Perlas va ser empresonat pel virrei Velasco el 1704 acusat de conspirar contra Felip V, i no va ser alliberat fins a l’arribada a Barcelona de l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei després de jurar les constitucions catalanes.

Vilana-Perlas va ser nomenat secretari del nou rei, Carles III, protonotari del Consell d’Aragó i marquès de Rialp. A causa del poder que acumulava, va ser el blanc preferit dels que criticaven l’austriacisme, que el van qualificar de «Maquiavelo o de demonio, que es lo mismo» i d’actuar «con tirana intención». En un document anònim de l’època fins i tot es pot llegir: «A todo el reino y vasallos ha ido, esta víbora cruel, poco a poco chupando toda la sangre.» Albareda va explicar que, com va apuntar Ernest Lluch, és possible que aquests atacs procedissin de l’Església, obligada per Vilana a pagar contribucions, o d’algun noble envejós.

Els principals problemes a què va haver de fer front Vilana-Perlas mentre la cort de Carles III va ser a Barcelona eren la manca de finançament per a la causa austriacista durant la guerra i els desordres i abusos que provocaven les tropes aliades destacades en territori català, un fet que «hay que contener y castigar sin disimulo», ordenava el secretari del rei.

Albareda va continuar explicant que Vilana-Perlas va organitzar, amb total secretisme, la marxa a Viena de l’emperadriu Elisabet, amb qui va mantenir una relació d’absoluta confiança i molt probablement íntima, segons es desprèn de les cartes que l’emperadriu va escriure a Vilana, «on li deia constantment que el trobava a faltar i fins i tot comptava els dies i les hores que feia que no es veien».

El 1713 Vilana-Perlas es va reunir amb qui ja era emperador Carles VI del Sacre Imperi Germànic, de qui va ser la mà dreta, i, nomenat secretari d’Estat, es va convertir en una de les persones més influents de la Cort a Viena. Des de la seva posició, va ajudar econòmicament els exiliats austriacistes i va treballar a favor «d’una república catalana sota protecció imperial i britànica, com de fet va ser entre 1713 i 1714».

Per acabar, Albareda va explicar que, des de Viena, Vilana-Perlas va fer tot el possible per «garantir el retorn sense represàlies dels exiliats, la devolució de la universitat a Barcelona, o perquè despengessin el cap del general Moragues de la gàbia del Portal de Mar».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-829

La Tamborinada 2014

tancar
La festa major de les entitats de lleure celebra el Tricentenari

La Fundació La Roda, que agrupa més de vuitanta entitats cíviques de tot Catalunya que treballen per l’educació, la cultura i el lleure com a eina d’inclusió social, va celebrar la 37a edició de la Tamborinada amb una gran festa multitudinària per a tota la família al Parc de la Ciutadella de Barcelona, enguany dedicada al Tricentenari dels fets del 1714.

Música, dansa, màgia, cultura popular i molts altres espectacles i activitats de tota mena van atreure milers de ciutadans al Parc de la Ciutadella de Barcelona per celebrar, el passat diumenge 1 de juny, la Tamborinada 2014, la festa major de les entitats agrupades a la Fundació La Roda, que, a través del lleure, promouen la cultura, l’educació, el diàleg intercultural i la prevenció de l’exclusió social entre els nens i els joves

Enguany, la Tamborinada s’ha dedicat al Tricentenari dels fets del 1714, tema central de diversos espectacles i activitats que s’han representat per tot el Parc de la Ciutadella, ara un espai públic de lleure, celebracions i participació ciutadana, però que, en el passat, després de la caiguda de Barcelona, va esdevenir un centre de repressió borbònica amb una imponent fortalesa militar.

L’escenari principal de la celebració i epicentre de la festa estava situat a la plaça de la Cascada. En aquest marc es va representar l’espectacle de dansa 1714. Diari d’una esperança, del grup Cor de Catalunya, com a preàmbul de la inauguració de la Tamborinada 2014 a càrrec de la padrina de la Fundació La Roda d’enguany, l’actriu Montse Guallar, que, amb unes tisores còmicament gegantines, va tallar una igualment exagerada cinta inaugural.

A l’espectacle d’obertura hi van participar Rah-mon Roma, el Duo Acrobàtic Pack, Ziga Zaga, la Companyia Més Tumàcat, diversos grups de cultura popular i els Miquelets de Catalunya, que van desfilar pel parc durant tot el dia. El recinte es va dividir en diferents àrees repartides per gremis —dels pintors, dels oripellers, dels barretaires, dels mestres d’aixa, etc.—, que s’encarregaven d’un total de sis escenaris, a més dels espectacles itinerants i dels espais on es desenvolupaven nombroses activitats participatives.

Espectacles com Enfants 1714, de Traüt; La maquineta del temps, d’El Somni del Drac; Músiques 1714, d’Organistrum; Carrasclet 1714, de Pep C, o Perdre la guerra, guanyar en Pau, de Fes-t’ho com vulguis, ens transportaven a la Guerra de Successió i el setge de Barcelona. El mur de formigó i acer de l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, que forma part del circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN Re.set i que s’havia presentat pocs dies abans, va atreure l’atenció de grans i petits, que el van convertir en un espai de jocs i en un element més de la festa.

El sol i la calor van acompanyar la Tamborinada durant tot el diumenge fins a l’espectacle de cloenda, en el qual van participar Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, els diables de Mataró, els gegants de Montblanc i altres artistes i grups populars, que van arrodonir el final d’una festa que ha estat possible gràcies a la col·laboració d’un miler de voluntaris.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-828

#ffbcn Fàbrica Futur Barcelona

tancar
El futur que imagina Barcelona

#ffbcn Fàbrica Futur Barcelona és un projecte que neix del Tricentenari BCN per pensar com serà el futur de la ciutat i de la societat en general d’aquí a cent anys. Per fer-ho, deu joves talents imaginaran i desenvoluparan una idea concreta per a cadascun dels deu àmbits que han definit com a claus del futur: entre d’altres, el treball, l’educació, l’urbanisme o les relacions personals.

Una pastilla que proporciona una alimentació equilibrada i alhora l’experiència emocional d’un àpat a El Bulli, la intel·ligència artificial com a intermediari de l’amor entre dues persones o el turisme com una nova experiència responsable que tingui en compte l’impacte dels visitants a la ciutat són, molt sintetitzades, algunes de les idees sobre les quals treballen els joves talents del #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona.

Aquest projecte té la intenció de «dibuixar el futur des de Barcelona», en paraules de la seva comissària, la periodista Bibiana Ballbè, de la mà de deu joves creadors que comparteixen l’esperit emprenedor i la voluntat de generar noves idees de futur. És una iniciativa amb vocació internacional que té com a objectius «dibuixar, inventar, projectar i posicionar el talent de Barcelona i Catalunya al món», va resumir Ballbè.

Amb la creativitat, la cultura, la tecnologia i les xarxes socials i de coneixement com a denominadors comuns, el àmbits proposats per #ffbcn per imaginar el futur són: les arts, el cinema, l’arquitectura i l’urbanisme, la comunicació, el menjar, l’educació, la comunitat, el treball, el turisme i les relacions personals. Deu projectes ideats per joves «proactius i optimistes que creuen que poden definir el futur només imaginant-lo», va dir la comissària.

«Som al bell mig d’un moment de canvi històric a causa de la tecnologia digital, que, com el vapor o l’electricitat, és disruptiva», va assegurar Genís Roca, director de RocaSalvatella i un dels experts que assessora i participa en el #ffbcn juntament amb Antoni Bassas, Juanjo Sáez o Xavier Verdaguer, entre d’altres. Per tant, «la reflexió de com serà el futur només pot venir de la irreverència, i el seu paradigma és la joventut», va afegir.

De maig a setembre del 2014, els projectes evolucionaran en cinc fases: immersió, interpretació, conceptualització, formalització i postproducció, segons el procés del Design Thinking, un nou mètode per generar i desenvolupar idees, flexible i adaptable, implementat en aquesta particular proposta per Núria Coll, responsable de l’equip d’investigació i disseny del #ffbcn.

L’evolució i debat dels deu projectes, que compta amb la col·laboració de l’Obra Social “laCaixa”, es podrà seguir a través d’una plataforma web d’intercanvi d’idees, a les tres conferències que se celebraran durant els mesos de juny i juliol i a l’acte #ffbcn Starts Here del 17 de setembre, on se n’exposaran les conclusions i que, més que una cloenda, serà «un punt de partida per al futur des de Barcelona», va afirmar Ballbè.

El comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va dir que el projecte #ffbcn Fàbrica Futur Barcelona acompleix un dels objectius d’aquesta commemoració, que és fer dialogar el passat amb el futur. «Viure Lliure és un eslògan que arrenca del passat, i aquest projecte ens pot ajudar a respondre a com seguir sent lliures, o ser-ho encara més, en el futur.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-824

Herois de 1714: Francesc de Castellví

tancar
El cronista exiliat de la Guerra de Successió

L’última sessió del cicle «Herois de 1714» va comptar amb la presència del polític Joaquim Nadal i el periodista Enric Juliana per parlar de la figura de Francesc de Castellví, autor durant el seu exili a Viena de les Narraciones históricas, una obra cabdal sobre la Guerra de Successió, en la qual va combatre fins a la darrera batalla de l’onze de setembre.

«Provoca una profunda tristesa el fet que Castellví morís sense veure publicada l’obra que va ocupar vint anys de la seva vida», va manifestar l’exconseller de la Generalitat Joaquim Nadal en començar la conferència. Les Narraciones históricas van ser publicades per primera vegada entre el 1997 i el 2002, a Madrid, per la Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, en una edició que, «girant el pop, en fa una lectura tradicionalista i carlista oposada a la progressista i liberal de la historiografia catalana», va subratllar Nadal.

Nascut a Montblanc l’any 1682, Francesc de Castellví va adquirir notorietat quan, membre del braç militar, va defensar la resistència a ultrança de Barcelona a la Junta de Braços celebrada entre juny i juliol del 1713. Capità de la companyia de velluters de la Coronela, va viure «sota sospita i llibertat vigilada» després de la derrota del 1714 i el 1718 va ser acusat de «promoure la revolta dels carrasclets». Alliberat sota fiança, no va marxar de Catalunya, però, fins al 1726, després de la Pau de Viena, «quan la majoria d’exiliats podien tornar sense por de les represàlies», va explicar Nadal, que a més de polític és catedràtic d’Història a la Universitat de Girona.

A la seva obra, Castellví «insisteix en la identitat política de la Corona d’Aragó i en la unitat lingüística de Catalunya i València», i el concepte d’Espanya hi té fonamentalment un sentit geogràfic: «el continente de la España», el denominava sovint Castellví, reconeixent implícitament la monarquia hispànica sempre que acceptés un estat compost, segons va explicar el també exalcalde de Girona. Sobre aquest tema, Nadal es va referir a una frase de l’obra del malaguanyat Ernest Lluch, que deia: «La Constitució del 1978 ha saldat el deute», i seguidament va reiterar: «una cosa que ara no afirmaria».

El periodista i subdirector del diari La Vanguardia, Enric Juliana, va prendre el relleu per explicar l’intent frustrat de Castellví i d’altres per crear una colònia catalana, «una Nova Barcelona a l’Imperi austríac, entre les actuals Sèrbia i Hongria». Tot seguit, Juliana va titllar de «publicistes» alguns corrents historiogràfics, un dels quals és el que encara afirma que, en el fons, Felip V va fer un favor a Catalunya en eliminar vestigis de l’antic règim i portar-hi la prosperitat de la qual va gaudir durant el segle XVIII, «quan una lectura atenta de la història ens diu que Catalunya hauria evolucionat cap a formes de caràcter modern», va afegir Juliana.

El periodista va estirar els fils de la Guerra de Successió i, passant per Jaume Balmes o el general Prim, va parlar de l’encaix de Catalunya a Espanya al llarg de la història. Del present, Juliana va destacar la situació crítica a València, «on la gent se sent enganyada, humiliada, i on passa alguna cosa més que a la resta del país; no sabem com, però això tindrà conseqüències», va afegir.

Juliana també va apuntar que, a Europa, «s’estan obrint escletxes entre els interessos dels seus membres que recorden dinàmiques de moments passats». La posició catalana es troba, doncs, amb un context europeu complex, «que encara enfoquem com si es tractés de l’Europa dels anys vuitanta o noranta, una visió que hem de corregir», va afegir el periodista.

Aquesta sessió, celebrada el passat 29 de maig, va ser l’última de les vuit incloses en el cicle «Herois de 1714», que, des de l’octubre del 2013 i amb motiu del Tricentenari, ha coordinat i moderat el periodista i escriptor Enric Vila a la Sala Moragues del Born Centre Cultural. Un espai de trobada entre polítics i historiadors que ha servit per abordar la història i l’actualitat des de diferents punts de vista.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-825

BCN RE.SET: El mur de la Ciutadella

tancar
«Reiniciar» el passat per reivindicar uns valors universals

Inspirats en la muralla i el baluard de Santa Clara que defensaven Barcelona l’any 1714, l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé han aixecat un mur de formigó i una estructura d’acer al parc de la Ciutadella que inauguren el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN RE.SET. Una instal·lació plena de significats que convida els ciutadans a participar i a reflexionar sobre valors universals.

La instal·lació es troba al passeig dels Til·lers del parc de la Ciutadella i consta d’un mur de formigó de 67 metres de llargada per tres metres i mig d’alçada, que representa la muralla de Barcelona, i una estructura d’acer inspirada en el baluard de Santa Clara, per on les tropes de Felip V van assaltar finalment la ciutat l’onze de setembre del 1714.

Molt a prop d’on van tenir lloc aquests fets, la instal·lació «expressa la capacitat de refer-se després d’una derrota», va dir l’arquitecta Benedetta Tagliabue en la presentació del passat 29 de maig amb què s’inaugurava el BCN RE.SET, un circuit d’arquitectura efímera al carrer en el qual participen sis arquitectes internacionals en col·laboració amb quatre escoles d’arquitectura de Barcelona, entre altres col·lectius.

Per a Àlex Ollé, RE.SET és «reiniciar, tornar a començar, en aquest cas a partir de la memòria històrica». Aquesta és la idea base que pren com a punt de partida El mur de la Ciutadella, un mur amb un significat polisèmic que simbolitza «els murs físics i mentals, que són un reflex de les nostres pors, però que també protegeixen allò que estimem», va afegir Ollé.

En una banda del mur, el artistes murals Aryz, Sixe Paredes, San i Jorge Rodríguez Gerada, reconeguts internacionalment, crearan les seves obres inspirant-se en els últims 300 anys de la història de Catalunya. L’altra cara es reserva perquè qualsevol ciutadà pugui expressar-s’hi lliurement. «Transformem un fantasma de la repressió en un espai obert, de participació i lleure», va dir Tagliabue.

Per a l’estructura d’acer que representa el baluard de Santa Clara, l’escriptor Màrius Serra ha ideat una sèrie de jocs inspirats en les festes majors catalanes i en la tradició «autogestionària dels catalans», amb unes activitats sense gaires normes precises i que responen a la màxima «al mal temps, bona cara».

El circuit BCN RE.SET reuneix el talent local, representat pels alumnes i professors de les escoles d’arquitectura de Barcelona ELISAVA (UPF), LA SALLE (URL), IAAC i ESARQ (UIC), a més d’altres col·lectius, i el talent de sis arquitectes de prestigi internacional que han vingut de França, el Regne Unit, Suïssa, Irlanda, l’Índia i la Xina.

El BCN RE.SET «és un homenatge a la creativitat dels barcelonins, una de les nostres eines de superació i afirmació», va dir el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, d’una proposta que reinvindica «per via de l’estètica» els valors de la identitat, la llibertat, la diversitat, la democràcia, la memòria i Europa, a través de sis instal·lacions que s’emplaçaran en alguns dels espais públics més emblemàtics de Barcelona.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-822

«De l’enderroc de la Ciutadella a la reivindicació de l’onze de setembre»

tancar
La recuperació i dignificació dels símbols del 1714

Amb motiu de la celebració del Tricentenari dels fets del 1714, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona proposa un recorregut històric a través d’alguns dels plànols, documents i fotografies que conserva i que testimonien les actuacions del govern municipal des de l’any 1868 per recuperar i dignificar els espais i símbols perduts en diferents moments de la història, com per exemple el parc de la Ciutadella, el Fossar de les Moreres o el monument a Rafael Casanova i la celebració de la Diada. 

L’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) és el responsable de custodiar els documents generats pel govern de la ciutat des del primer terç del segle XIX fins a l’actualitat. Una part d’aquests documents s’exhibeix ara a l’exposició «De l’enderroc de la Ciutadella a la reivindicació de l’onze de setembre», que presenta la història de les actuacions municipals, urbanístiques o protocol·làries, per retornar als ciutadans els espais i els símbols del 1714 i instituir la celebració de la Diada.

La mostra, que es pot visitar al vestíbul de l’Arxiu, comença amb un plànol del 1715 signat per l’enginyer militar Joris Pròsper van Verboom de la Ciutadella, la fortalesa bastida amb el propòsit de reprimir i mantenir Barcelona sota el control borbònic. A continuació, un document manuscrit del 1781 presenta una llista dels carrers de l’antic barri de la Ribera i dels veïns que hi vivien, obligats a enderrocar les seves cases per a la construcció de la fortalesa.

La primera petició de l’Ajuntament de Barcelona perquè la Ciutadella fos enderrocada va tenir lloc l’any 1794, una reivindicació que no seria atesa fins a la Revolució espanyola de setembre del 1868, quan el general Prim la va cedir a l’Ajuntament amb la condició, entre d’altres, que es fes càrrec dels costos d’enderrocament i de construir-hi un jardí públic. Per dur a terme aquestes actuacions es va crear la Comissió Ciutadella, formada per regidors, que va convocar un concurs de projectes d’ordenació de l’espai, del qual va resultar guanyador el mestre d’obres Josep Fontserè. «No derribar para destruir sino derribar para embellecer», diu en majúscules el plànol de l’avantprojecte signat per Fontserè el 1868 que s’exhibeix a l’exposició.

Abans que es produïssin aquests fets i en plena Renaixença, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar la nomenclatura dels nous carrers de l’Eixample a Víctor Balaguer, qui va proposar dedicar-los als noms dels territoris de la Corona d’Aragó i de les institucions i personatges clau de la història de Catalunya, tal com es pot veure a la llista manuscrita que va lliurar el polític i escriptor al consistori. Entre aquests noms hi havia el del general Villarroel i el conseller en cap Rafael Casanova, qui d’aquesta manera va rebre el primer homenatge de l’Ajuntament l’any 1863.

La consolidació de Rafael Casanova com a símbol del catalanisme arribaria, però, a partir de l’any 1886, quan, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament va encarregar a l’escultor Rossend Nobas el modelatge de la cèlebre estàtua per un import de 3.500 pessetes. El monument es va emplaçar a l’actual passeig de Lluís Companys, a la banda esquerra de l’Arc de Triomf. El 1914, coincidint amb el segon centenari dels fets del 1714, l’estàtua va ser traslladada a la seva ubicació actual, a la confluència de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bei, on es va assentar sobre un nou pedestal.

Paral·lelament, a través de diversos documents i fotografies l’exposició de l’Arxiu Contemporani també explica altres actuacions, com el llarg procés de dignificació del Fossar de les Moreres, o la participació del consistori en la celebració de la Diada i l’ofrena floral a Rafael Casanova, que de manera oficial va tenir lloc per primera vegada l’any 1913.

L’exposició, comissariada per la directora de l’arxiu, Montserrat Beltran, i documentada per Eugènia Lalanza i Montse Esteve, romandrà al vestíbul de la seu de l’Arxiu fins al proper 31 de desembre.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-819

Exposició: Monestirs urbans en temps de guerra

tancar
La Guerra de Successió des d’una perspectiva femenina

Les monges benedictines dels monestirs de Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona, situats a primera línia de foc, a redós de la muralla de llevant, van ser testimonis directes i víctimes dels episodis més ferotges del setge en dos dels escenaris principals de la batalla final. A partir de documents inèdits encara mai consultats pels historiadors, l’exposició completa des de la microhistòria d’aquestes comunitats el relat dels fets del 1714 des d’una perspectiva femenina.

«No ha quedat paratjo intacto per poder habitar, si quiera una señora. [...] Però ab tanta desgràcia, Nostre Senyor nos ha fet lo benefici que los papers quedan sens lesió alguna.» Amb aquestes paraules escrites el 16 de setembre de 1714 en una carta que s’exhibeix a l’exposició, Rafael Sagués notificava a la priora de Santa Clara que, a pesar de la destrucció total del monestir a conseqüència del setge, el seu arxiu s’havia salvat.

Aquesta notícia de fa tres-cents anys, juntament amb la conservació de l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les, ha fet possible que el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines mostri ara «uns documents inèdits i desconeguts fins i tot per la comunitat científica», segons va explicar Irene Brugués, comissària de l’exposició amb Coloma Boada, en la presentació que va tenir lloc el passat 28 de maig al Museu d’Història de la Ciutat.

A l’interior de la Capella Reial de Santa Àgata, «Monestirs urbans en temps de guerra. Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona, 1691-1718» comença remuntant-se a l’origen dels dos monestirs, fundats als segles X i XIII respectivament, en un apartat en el qual destaca la còpia autèntica, datada al segle XII, de l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de les Puel·les. A continuació, l’exposició situa els monestirs en el context de la Barcelona de finals del XVII i explica la seva estreta relació amb la vida social i econòmica de la ciutat.

A partir d’aquí, la mostra se centra en els efectes dels conflictes en la vida monàstica des del bombardeig marítim del 1691 durant la Guerra dels Nou Anys, que va culminar amb el setge de Barcelona del 1697, en el qual els dos monestirs van patir els intensos bombardejos de l’artilleria francesa. Les cases del domer i de l’hortolà, la sagristia, el claustre, sis cases de les monges, el llenyer o el dormitori comú són algunes de les dependències afectades que es detallen en diversos documents en què les dues comunitats demanaven ajuda al rei per fer front a les despeses. «Per entendre en quin estat aquestes comunitats van arribar a la Guerra de Successió cal explicar aquests fets previs», va afirmar Brugués.

El fortí del monestir de Sant Pere era considerat un dels llocs més segurs de la ciutat durant els bombardejos; per aquest motiu s’hi van refugiar tant el virrei Velasco durant el setge del 1705, com Carles III en el del 1706, tal com relaten les cròniques de l’època que se’n conserven. Del darrer setge de Barcelona s’exposen catorze de les nombroses bombes que van caure sobre el monestir de Santa Clara i una nota escrita el 1715 en el llibre de l’obra del monestir de Sant Pere de les Puel·les, que diu: «Del 25 de juliol de 1713 fins al setembre de 1714 les senyores estigueren en lo fort».

La matinada de l’11 de setembre, abans de l’assalt final, el Consell de Cent va avisar que calia evacuar la comunitat de Sant Pere davant l’imminent atac borbònic al baluard del mateix nom, en el qual tant l’hort com el monestir van canviar de mans fins a onze vegades. Tots dos monestirs van quedar molt malmesos després de la derrota, però el de Santa Clara, a més, va ser afectat per la construcció de la nova ciutadella militar concebuda per reprimir Barcelona i va ser enderrocat. A l’exposició es mostren alguns capitells i altres peces que les monges van poder salvar de la destrucció.

Al Saló del Tinell, també al MUHBA, coincideix una altra exposició del Tricentenari: «El món del 1714», que, a diferència de la que ens ocupa, presenta una visió global del conflicte i situa Barcelona en el context internacional de l’època. Com va explicar el director del MUHBA, Joan Roca, «són dues exposicions que es complementen, perquè mentre una ens ofereix una visió del conflicte àmplia, a escala mundial, l’altra ens en proporciona una visió íntima, des d’una perspectiva única i original».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-820

Jordi Savall estrena al Liceu el concert «Guerra i Pau»

tancar
Un cant de pau en un segle de guerres

En un concert per reivindicar la pau celebrat al Gran Teatre del Liceu, Jordi Savall, l’orquestra Le Concert des Nations i les veus de la Capella Reial de Catalunya van oferir un repertori de música barroca que, entre peces cultes i tradicionals, va rememorar un segle de conflictes a Europa i a Catalunya, i en el qual la Guerra de Successió i la pèrdua de les llibertats catalanes van ser les protagonistes amb motiu de la commemoració del Tricentenari.

Jordi Savall va fer un recorregut musical pels segles XVII i XVIII —de la Guerra dels Segadors (1640) a la pau d’Aquisgrà (1748)— amb l’orquestra Le Concert des Nations i les veus de la Capella Reial de Catalunya, les dues formacions que va crear juntament amb Montserrat Figueras a final dels anys vuitanta per interpretar amb instruments d’època un repertori que abasta del Barroc al Romanticisme. El concert, que va incloure «peces d’aquell temps interpretades amb tota l’emoció d’aquell temps», i en el qual «les músiques tradicionals no desmereixen gens de les cultes», segons havia afirmat el músic dies abans, va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el passat dissabte 24 de maig.

Titulat «Guerra i Pau. Un segle de batalles i celebracions de la Pau», el concert va arrencar amb un preludi instrumental en què l’orquestra va atacar l’anònim Pavane pour la petite guerre, una peça amb la qual es recordava l’inici de la Guerra dels Trenta Anys, al 1618. A continuació, el poeta Manuel Forcano va ser l’encarregat de recitar els textos que, abans de cada peça, les contextualitzaven en el seu moment històric. Per començar, la Guerra dels Segadors l’any 1640 i la proclamació de «l’efímera Primera República Catalana» per part de Pau Claris un any després, un episodi històric que Savall va il·lustrar amb la seva adaptació de la tradicional Catalunya, comtat gran, la versió antiga d’Els segadors.

Després de fer referència a altres conflictes del segle XVII amb composicions com el romanç anònim Ja és temps de recollir, o Praise the Lord, O my soul, de John Blow (1615-1697), entre d’altres, va arribar la Guerra de Successió amb el Pacte de Gènova i el desembarcament a Barcelona de l’arxiduc Carles d’Àustria, evocat amb la interpretació de la cançó anònima Cant dels Aucells quant arribaren los Vaixells, una adaptació d’una cançó popular catalana sobre la qual es va escriure una lletra de suport a Carles III l’any 1705.

Per celebrar-hi la boda que Carles III va contraure amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, l’any 1708 es va estrenar per primer cop una òpera a Barcelona, Il più bel nome, d’Antonio Caldara (1670-1736), de la qual Savall va oferir l’ària Cari Elisi, stanze amate. A continuació, per acabar la primera part del concert amb la signatura del Tractat d’Utrecht el 1713, els músics van interpretar Glory be to the Father; As it was in the beginning, de Georg Friedrich Händel (1685-1759).

La batalla de Barcelona durant el setge borbònic i la desfeta de l’onze de setembre de 1714 van encetar la segona part del concert amb les peces instrumentals Batalla Imperial, de Joan Cabanilles (1644-1712), i Lamento, de Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644-1704), en un cinquè acte que va concloure amb el Decret de Nova Planta i la cançó tradicional anònima Catalunya en altre temps, ella sola es governava.

La segona part del programa, del qual Savall havia dit que «no és un cant de guerra ni un pamflet, sinó un cant de pau», va concloure amb la Música per als reials focs d’artifici de Händel, que il·lustrava la fi de la Guerra de Successió austríaca el 1748 amb la pau d’Aquisgrà.

Al final de la vetllada, el director va correspondre a una sentida ovació del públic amb la interpretació, com a plus, de l’emotiva Da Pacem, encarregada per Savall l’any 2004 al compositor estonià Arvo Pärt, i que va dedicar «a totes les persones del món que pateixen la guerra i la pobresa». Aquesta darrera peça va fer posar l’auditori dempeus, que no cedia en els aplaudiments al director, músics i cantants, que finalment van tancar el concert amb una repetició de Catalunya en altre temps, ella sola es governava.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-816

V Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya

tancar
L’essència de Barcelona a través de les seves cicatrius

Els arqueòlegs de Catalunya han celebrat enguany el seu congrés medieval i modern a Barcelona, a l’antic mercat del Born, on, coincidint amb la commemoració del Tricentenari, la capital catalana i el jaciment de l’antic barri de la Ribera han constituït un dels grans eixos de les jornades organitzades per l’Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval.

Des del model clàssic de ciutat que plantejava Eiximenis al segle XIV, passant per la superació de les muralles amb el Pla Cerdà, fins a arribar a la descoberta de les ruïnes de l’antic barri de la Ribera sota l’antic mercat del Born, Ferran Puig, excap del Servei d’Arqueologia de Barcelona, va fer un recorregut per la morfologia i el creixement de Barcelona al llarg dels segles a la primera ponència del V Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, que s’ha celebrat entre el 22 i el 25 de maig a la Sala Moragues del Born Centre Cultural.

La ciutat és viva, mai acabada, i el canvi constant forma part de la seva essència, que «està escrita en les seves cicatrius i en qualsevol dels seus racons», explicava Puig, per a qui la tasca dels arqueòlegs ha de ser «saber-les llegir per entendre la ciutat i explicar-la». En aquest congrés, «volem oferir un visió crítica sobre la nostra recerca i la transmissió que en fem a la societat», va afegir l’arqueòleg.

A través dels diversos treballs arqueològics que s’hi han realitzat, el ponent va parlar del dins i el fora de la ciutat, de les muralles, les cases o els edificis religiosos com a protagonistes de la metamorfosi constant de l’espai urbà, «que es mostra com una realitat estratificada en múltiples capes». Entre elles, el jaciment del Born, «una photo-finish» del que va ser la ciutat de l’època i que valia pena conservar, perquè, a diferència d’altres edificis del segle XVIII que continuen dempeus, els de les restes del Born «no han estat modificats i, per tant, representen un moment final».

La segona ponència, «El Rec Comtal: com l’aigua dibuixa la ciutat», va anar a càrrec de Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino i membre del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Miró va explicar que no es pot parlar del Rec Comtal, que es va construir entre els segles X i XI, sense tenir en compte l’aqüeducte romà, «que des de l’època fundacional provenia del Besòs i arribava a Bàrcino». Amb el Rec Comtal, l’aigua va passar de ser un bé públic a l’època romana a tenir propietari a l’època medieval, perquè s’utilitzava per fer moure els molins. «L’aigua va passar de ser un bé de consum a ser un element productiu que generava riquesa», va afirmar Miró.

El Rec, del qual una de les intervencions arqueològiques més importants ha estat al jaciment del Born, va canviar el paisatge de la ciutat i va afavorir la creació de tallers i oficis, com els pelleters, que utilitzaven l’aigua en la seva activitat, va concloure Miró abans de donar pas a Antoni Fernández, un dels responsables dels treballs arqueològics que s’han dut a terme al Born Centre Cultural.

Després de la derrota del 1714, Felip V va obligar els mateixos veïns de part de l’antic barri de la Ribera a ensorrar les seves pròpies cases per tal de construir la ciutadella militar concebuda per reprimir Barcelona, va explicar l’arqueòleg. La primera intervenció al jaciment va revelar una trama urbana «aturada en el temps» de seixanta cases, nou carrers i un tram del Rec Comtal. «El jaciment no està esgotat», va afirmar Fernández, qui va afegir que, del total de 295.000 m²,les runes del Born només suposen 14.000 m².

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-815

«Salvadoriana», el gabinet de curiositats de la família Salvador

tancar
La ciència del XVIII a Barcelona, un referent a Europa

Un peix volador o un armadillo, entre milers de plantes, minerals i altres espècimens provinents dels països més remots i exòtics del món —rareses gairebé desconegudes a l’Europa dels segles XVII i XVIII—, eren admirats pels científics d’arreu que tenien el privilegi d’accedir a la rebotiga d’una farmàcia del carrer Ample de Barcelona. Era aquí on els Salvador, una brillant nissaga d’apotecaris de Barcelona, tenien el seu gabinet de curiositats científiques, que va convertir Barcelona «en un dels referents de les ciències naturals a Europa».  

L’Institut Botànic de Barcelona, en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals i amb motiu de la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714, treu a la llum aquest gabinet de curiositats únic que reuneix més de 32.000 mostres del camp de la zoologia, la botànica i la geologia, a més de 1.400 llibres i 12.000 documents que ens «submergeixen en la manera de practicar la ciència dels científics del Renaixement i la Il·lustració», va afirmar José Pardo-Tomás, que, juntament amb Neus Ibáñez, comissaria l’exposició.

La família Salvador va començar la col·lecció l’any 1616 i la va anar ampliant a través de les expedicions naturalistes que va organitzar, les xarxes d’intercanvi de peces i d’informació que hi havia a Europa i la correspondència i les tertúlies que mantenia amb científics i viatgers de l’època, com es pot veure a l’exposició, «una de les autèntiques joies del Tricentenari», en paraules del seu comissari, Toni Soler.

Aquesta vitalitat científica va tenir el seu moment àlgid i una veritable dimensió internacional amb l’arribada a Barcelona de la cort de Carles III, quan els Salvador van entrar en contacte amb els metges, cirurgians i naturalistes, sobretot anglesos i holandesos, que formaven part de les tropes aliades. «“Salvadoriana” és la demostració palpable que la Barcelona i la Catalunya del XVIII era una societat puixant i oberta que no necessitava ser salvada per ningú», va dir el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana.

La mostra s’obre amb estris d’escriptori, cartes i un document del 1723 sobre l’embarcament al port de Gènova de diversos objectes per a la família Salvador, entre els quals es consigna «una asta d’unicorn». Tot seguit, una sala recrea el gabinet de curiositats original tal com estava disposat a la farmàcia del carrer Ample fins al 1855: un espai gairebé religiós que era vedat als no iniciats en la ciència i el naturalisme, i on les aus, peixos i tortugues dissecades, els llibres, els instruments i els calaixos plens de petxines, minerals, herbes i fòssils, esdevenen relíquies del món natural i de la voluntat de l’home d’esbrinar-ne els secrets.

L’exposició continua mostrant diverses peces dels tres regnes de la natura col·leccionats pels Salvador, com la closca d’un armadillo o, submergits en solucions líquides, una petita tortuga de mar i un peix volador. Del regne vegetal, destaquen els diversos plecs de l’herbari que encara consulten els botànics d’avui dia, i que, amb prop de cinc mil exemplars, és «l’herbari més antic i més ben documentat de tot l’Estat». D’altra banda, també s’hi poden veure alguns dels calaixos compartimentats on els Salvador classificaven meticulosament les petxines, els fòssils o els minerals reunits per sis generacions d’apotecaris.

Els gabinets de curiositats van tenir un paper fonamental per a la transmissió del coneixement científic i van desaparèixer a Europa absorbits per les universitats, i això fa que el gabinet dels Salvador sigui únic. Paradoxalment, la decisió de Felip V de traslladar la universitat a Cervera va propiciar que la col·lecció Salvador es conservés intacta i no s’incorporés al fons de cap centre universitari. Posteriorment, com s’explica a l’última part de «Salvadoriana», la mort prematura de Josep Salvador i Soler l’any 1855 va posar fi al gabinet, que va anar a parar a les golfes d’una masia de Vilafranca del Penedès propietat de la família, on va romandre fins al 1923.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-806

«Barcelona sense Universitat», de Ferran Soldevila

tancar
La Universitat de Barcelona, entre el 1714 i la Guerra Civil

Després de la desfeta del 1714, Felip V va centralitzar els estudis universitaris a Cervera, ciutat que li havia restat fidel, i va deixar Barcelona sense universitat fins al 1837. Cent anys més tard, en plena Guerra Civil i per commemorar el centenari del retorn de la universitat a la capital catalana, l’historiador Ferran Soldevila va escriure Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), un llibre que, amb l’entrada de les tropes franquistes, va romandre ocult i no es va distribuir fins molts anys després. La UB recupera ara aquesta obra en una edició facsímil amb la qual inicia un cicle d’activitats per commemorar el Tricentenari dels fets del 1714.

La Universitat de Barcelona (UB) s’ha sumat als actes del Tricentenari amb un programa d’activitats iniciat el passat 20 de maig amb la presentació d’una edició facsímil de l’obra Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), de l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971). L’acte va tenir lloc a l’Aula Magna de la UB, on es va celebrar la taula rodona «Universitat, ciutat, país: 1714-1938-2014» moderada pel comissari del Tricentenari BCN, Toni Soler, en la qual van participar els historiadors Jordi Casassas, Enric Pujol, Francisco Gracia-Alonso i Joaquim Prats.

Va obrir la roda d’intervencions Enric Pujol, coautor amb Enric Casassas del pròleg i la introducció de l’edició facsímil, que va explicar que Soldevila va escriure aquest llibre en plena Guerra Civil, «sota les bombes que queien sobre Barcelona», i que, tot i que es va arribar a imprimir, «l’entrada de les tropes franquistes va impedir la distribució dels exemplars, que van quedar confinats en uns magatzems».

A principis dels anys cinquanta, va continuar Pujol, els llibres es van recuperar i distribuir fent veure que la publicació ja havia aparegut al 1938, abans del triomf franquista, i després d’eliminar el compromès pròleg del rector Pere Bosch i Gimpera, en el qual es podia llegir: «La Universitat bandejada de Barcelona [...] renasqué el 1837. La nostra, tan malmesa pel bombardeig del 18 de març [...] resta intacta en el seu esperit i els seus quadres. Un venturós dia tornaran els professors i els estudiants que lluiten, ara com el 1714, per les llibertats de Catalunya i dels altres pobles espanyols.» L’edició original es va acabar esgotant als anys noranta i va tenir «una gran influència des del punt de vista intel·lectual», va afegir Pujol.

A la Guerra de Successió, la Universitat de Barcelona es va alinear amb el bàndol austriacista i els seus mestres i professors van participar directament en la defensa de la ciutat integrats a la Coronela. Per tant, des del punt de vista dels borbònics, els càstig de traslladar la universitat a Cervera estava justificat, va explicar al seu torn Enric Casassas. «El mal més gran no va ser privar Barcelona de tenir universitat en aquella època, sinó els efectes a llarg termini i l’esforç titànic que va significar arrencar de nou una universitat més d’un segle després», va dir l’historiador.

A continuació Joaquim Prats va parlar de la Universitat de Cervera, una institució sobre la qual hi va haver una gran discussió pública i intel·lectual al llarg de tot el segle XVIII, sobretot entre els professors més conservadors i els més moderns i oberts a la ciència. Cervera era una universitat absolutista, que, més que pel seu origen, va ser criticada perquè era «dolenta, endarrerida i antiga», va dir Prats. I com cita Soldevila al seu llibre, fins i tot se’n criticava el clima: «Cielo desapacible, aires nada saludables, niebla continua y humedades, son los signos representativos del lugar.»

Tot seguit va intervenir Francisco Gracia-Alonso, que va explicar que després de ser llargament reivindicada, la Universitat de Barcelona «va tornar a la capital el 1837 amb l’esperit de la Renaixença». L’acte, presidit pel rector Dídac Ramírez, es va completar amb una petita mostra de documents relacionats amb el treball de Soldevila, com la butlla papal d’«erecció» de la Universitat de Cervera o els seus «Estatutos», de l’any 1749.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-808

El Tricentenari amb el Dia de les Lletres Gallegues

tancar
Un homenatge a la diversitat cultural de Barcelona

Barcelona va celebrar el Dia de les Lletres Gallegues amb un emotiu acte solemne al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en el qual es va homenatjar el poeta Xosé María Díaz Castro, un nom imprescindible de la literatura gallega contemporània, i el general Antonio de Villarroel, fill d’un gallec i d’una asturiana, que va comandar la defensa de Barcelona fins a l’últim moment.

La celebració va començar a la plaça de Sant Jaume la tarda del passat dissabte 17 de maig amb l’actuació dels membres de la Coral Lonxe da Terra i els seus gaiters, que van rebre el públic que es congregava davant l’Ajuntament de Barcelona per assistir a l’acte organitzat per la Federación de Entidades Culturais Galegas de Cataluña.

El regidor de Presidència i Territori, Jordi Martí, i el president del Centro Galego de Barcelona, Manoel Carrete, van donar la benvinguda a les persones que omplien el Saló de Cent abans que el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, prengués la paraula per glossar la figura d’Antonio de Villarroel i Peláez, comandant en cap de les tropes que van defensar la ciutat davant del setge borbònic i que, «com tants de vostès, repartia el seu afecte entre la seva terra d’origen i la seva terra d’adopció».

A l’atac final de l’11 de setembre del 1714, Villarroel va esperonar els seus homes apel·lant «a la defensa de la llibertat de Catalunya i de tot Espanya», va continuar el comissari, perquè creia que l’ascens al tron de Felip V, «era una desgràcia per a tota la monarquia hispànica». Soler va pronunciar el final del seu discurs en gallec, per afirmar que «por sorte, hoxe en día (...) a democracia dános as ferramentas para que todos os cidadáns, calquera que sexa a súa orixe, expresen as súas ideas e as súas aspiracións».

A continuació es va celebrar la conferència en gallec «Tres mirades sobre Díaz Castro», el poeta de qui enguany es commemora el centenari del naixement, i que va encetar el traductor i crític literari Basilio Losada. «Galizia é un país feito por los seus poetas; o que no faceron os poetas ahinda está por facer», va dir Losada abans de recitar el poema Penélope, un dels més coneguts de Díaz Castro, que a l’estrofa final diu: «Vaise enterrando, suco a suco, o Outono. / Un paso adiante i outro atrás, Galiza!» En acabar, el crític va afegir: «Dependrà de nosaltres (els gallecs), si després d’un pas endavant en fem un altre i un altre i, mentrestant, seguim sentint la música de la pluja i pensant que res no té remei.»

A continuació, l’escriptora Helena Villar va parlar de la religiositat de la poesia de Díaz Castro entre altres aspectes de la seva obra, integrada per uns poemes que, per al també escriptor Xesús Rabade, que va tancar la conferència, són «una font de reflexió sobre l’existència, carregats de fe i pastats amb la terra». Díaz Castro «és una poderosa metàfora de Galícia», va afegir l’escriptor.

Tot seguit, el grup format per Héctor González, Amelia Rodríguez, David López, Isabel Rodríguez i Aida Gómez va cantar O meu amor i Alecrin dourado, en una actuació musical que va concloure l’acte amb la participació de la Coral Lonxe da Terra, que va interpretar Els Segadors i l’himne de Galícia.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-804

El Tricentenari BCN al Saló del Còmic

tancar
La Guerra de Successió il·lustrada

El dibuixant especialitzat en còmic històric Oriol Garcia Quera i el comissari del Tricentenari per Barcelona —i diplomat d’un llunyà curs a distància de dibuixant d’acudits—, Toni Soler, es van trobar a la 32a edició del Saló Internacional del Còmic de Barcelona per parlar sobre la Guerra de Successió en la novel·la gràfica i la il·lustració. L’autor va mostrar en primícia alguns dels dibuixos del seu proper àlbum sobre aquest conflicte, que es publicarà en breu.

L’any en què es commemora el Tricentenari dels fets del 1714, el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial i els 75 anys del començament de la Segona, el gènere bèl·lic va ser el protagonista de la 32a edició del Saló Internacional del Còmic, que es va celebrar a Barcelona entre el dies 15 i 18 de maig.

Durant aquests dies es van realitzar diverses activitats relacionades amb el Tricentenari, entre d’altres el col·loqui «La Guerra de Successió il·lustrada», en el qual Oriol Garcia Quera, autor de Barcelona 1714 (2002) o Dietari d’un adroguer (2014), va conversar amb Toni Soler i el periodista Vicent Sanchis, que moderava la taula, sobre el tractament d’aquest conflicte en el còmic i la il·lustració a Catalunya.

Soler va encetar el col·loqui fent referència a la participació de Garcia Quera en el vessant divulgatiu del Tricentenari, per exemple amb la mostra «1714. La batalla final», on tretze vinyetes gegants del seu còmic Barcelona 1714 s’exposen al carrer, en els mateixos indrets on van tenir lloc «els últims combats del setge, en una carnisseria absolutament gore». Al fil d’aquest comentari, Garcia Quera va subratllar que cal trobar un equilibri a l’hora de tractar els fets violents, «però per denunciar la violència i les seves conseqüències, els dibuixants l’hem de mostrar».

A continuació, l’autor va projectar i comentar alguns dibuixos de les seves obres sobre la Guerra de Successió, un tema «del qual no hi havia referències gràfiques; per això vaig haver de documentar-me a partir de gravats, pintures, ceràmiques, les Narraciones históricas de Castellví, manuals d’artilleria de l’època i fins i tot de perruqueria, fins que vaig arribar a crear el meu propi univers 1714».

Entre les projeccions, Garcia Quera va mostrar en primícia algunes de les il·lustracions del seu proper àlbum sobre la Guerra de Successió, que se situa fora del cordó del setge a Barcelona i en el qual «els protagonistes seran els miquelets». Aquesta obra, que es publicarà ben aviat, ha permès a l’autor dibuixar «la cavalleria, Manuel Desvalls, la fortalesa de Castellvell o la crema de Manresa».

Sobre els límits entre la realitat i la ficció, Garcia Quera va dir que, per no trair la història, «quan vull fer literatura hi barrejo personatges ficticis, que em donen la llibertat de moviments que no em permeto amb els personatges reals». Perquè «una cosa és la història novel·lada i una altra la novel·la històrica», va matisar al torn de preguntes l’historiador Agustí Alcoberro, que es va quedar entre el públic després d’haver impartit la conferència precedent.

Al final de la conversa, amb un clar sentit polític, Sanchis va preguntar a Soler quina seria per a ell la millor manera d’acabar el Tricentenari. «Marxant de vacances», li va respondre el comissari, per a qui la història no condiciona fins a tal punt l’agenda política: «El que hagi de passar passarà, i que coincideixi amb el Tricentenari és irrellevant.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-802

Exposició: «Les músiques dels 1714s»

tancar
El 1714 i la seva memòria a través de la música

Reviure a través de la música les emocions i les actituds dels ciutadans davant dels esdeveniments socials, polítics i militars de la Catalunya de principis del XVIII és un dels objectius del Museu de la Música en aquesta exposició, que, en un segon bloc, mostra com el record dels fets del 1714 s’ha mantingut viu fins als nostres dies en la creació musical catalana dels últims 300 anys.

«Evidentment, expliquem els fets, però sobretot volem fer arribar les emocions i actituds de l’època», va dir el comissari de l’exposició i director del Museu de la Música, Jaume Ayats, abans d’oferir a la premsa una visita guiada per «Les músiques dels 1714s». En el mateix acte, també hi van participar el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, i el director de L’Auditori, Joaquim Garrigosa.

Al segle XVIII, qui no sabia «cantar, ballar o tocar un instrument, socialment no existia», va explicar Ayats a l’inici de la primera part de la mostra, que narra com durant la Guerra de Successió les músiques, els balls i els instruments es van transformar a tota l’Europa occidental. A Barcelona, la cort de Carles III i Elisabet Cristina va introduir els nous compositors francesos i italians, que van consolidar el model d’orquestra barroca amb els violins i nous instruments de vent, com els oboès, les trompetes i els fagots, en detriment dels «instruments aspres» anteriors.

En aquesta època, les cordes de viola dels gremis dels corders de Barcelona eren molt apreciades a Anglaterra, als Països Baixos i a les colònies d’Amèrica i, gràcies a la recerca que s’ha dut a terme per a aquesta exposició, s’ha descobert que el terme anglès catlins, utilitzat en l’actualitat per designar un tipus determinat de corda, «deriva precisament de les catalan lines, les cordes elaborades en aquella època a Barcelona», va assegurar Ayats.

A «Les músiques dels 1714s» també es destaca el paper de la música i les cançons populars com a eina de propaganda, reivindicació i resistència política, com ho demostra l’exemplar que es presenta per primer cop al públic dels Goigs de la Mare de Déu de la Llibertat, creats per un grup de ciutadans que el 1714, durant els bombardeigs, es reunien a la capella d’en Marcús. Aquests goigs els van dedicar a una marededéu sense advocació precisa que sosté un llibre obert a la mà, que els devots van identificar amb les constitucions de Catalunya. En aquest sentit, a l’exposició també es pot veure un exemplar de la Canso nova, del 1706, que en un passatge diu: «Visca la casa d’Àustria, visca Carlos tercer, calli tot butifler y tota la gavatxalla».

Més endavant, la mostra inclou un karaoke, on el visitant pot experimentar de primera mà els canvis en la manera de construir les melodies que van tenir lloc durant la guerra a través de dues peces populars: la Cançó d’en Bac de Roda, que exemplifica la manera antiga, i la Cançó de Mambrú, que representa les noves melodies que es van imposar a Europa.

A la segona part, l’exposició fa un recorregut pel record de la desfeta del 1714 i la seva reivindicació al llarg dels segles posteriors, amb la recuperació de músiques i cançons de l’època i la creació d’altres de noves, com ara el Brindis a Felip V, amb el qual a finals del 1880 els joves de la Lliga de Catalunya cantaven i brindaven «maleint la memòria de Felip V», i que, interpretat per l’Orfeó Català, ha estat enregistrat per primer cop amb motiu d’aquesta mostra.

A continuació, s’exhibeixen els penons del Cor Català del Camp de Concentració de Vernet d’Arieja, on van ser internats els exiliats de la Guerra Civil que van creuar la frontera, i que fins i tot en condicions tan adverses van mantenir viva la tradició musical catalana. Passant per la Nova Cançó, la mostra arriba fins als nostres dies i acaba amb els sons de la manifestació de l’11 de setembre del 2012.

A més de contemplar instruments, llibres, partitures, mapes i gravats, els visitants poden escoltar més de seixanta enregistraments de peces de l’època interpretades per músics catalans, vint de les quals s’han gravat expressament per a l’ocasió. «De vegades oblidem que Catalunya és una potència internacional en música antiga», va subratllar Ayats. «Les músiques dels 1714s» es pot visitar fins al 19 d’octubre a la Sala 2, Oriol Martorell, de L’Auditori de Barcelona.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-803

Setmana de la Poesia: Jocs Florals i Suite Barcelona

tancar
La poesia omple la Barcelona del Tricentenari

La Setmana de la Poesia 2014 va començar amb l’acte de lliurament del Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2014 i del Premi Extraordinari Memorial 1714, que van guanyar respectivament Melcion Mateu, pel poemari Illes lligades, i Marcel Riera, pel poema Inventari de Montjuïc. Els autors van recollir els premis en el tradicional acte solemne, que es va celebrar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. La jornada inaugural va continuar al Born, amb la representació de Suite Barcelona (1710-1715), de Jordi Carrió i Figueroles.

«Matt Sweeney, el meu company / de pis, és un poc especial. / Va tenir un amant filipí / que estava boig pels óssos. / L’abraçava i li deia teddy bear.» Aquest és un fragment d’un dels poemes d’Illes lligades, l’obra guanyadora dels Jocs Florals 2014, que Melcion Mateu va recitar després de rebre el premi de mans del tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, en l’acte solemne que va tenir lloc el passat dimecres 14 de maig al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

Illes lligades parla «de Nova York, de l’illa de Santa Caterina, al Brasil —les dues lligades per ponts o túnels—, i de Mallorca», va dir el poeta nascut a Barcelona l’any 1971 i autor de Vida evident (Premi Octavio Paz 1998) i Ningú, petit (2002), entre altres obres. «Melcion, seràs el primer català que torna a casa en l’última dècada després d’haver fotut sàviament el camp. I tornes, a sobre, jocfloralejant», li va dir l’amic, poeta i periodista Andreu Gomila en fer-li la glossa.

A continuació, el tinent d’alcalde va lliurar el Premi Extraordinari Memorial 1714, convocat enguany amb motiu de la commemoració del Tricentenari, a Marcel Riera, pel poema Inventari de Montjuïc. Amb aquest poema «volia fer un paral·lelisme del que és Montjuïc per a Barcelona respecte el que Montserrat és per a Catalunya», perquè «la muntanya santa dels barcelonins és Montjuïc, encara que no en tinguem consciència», va explicar el poeta nascut a Badalona el 1956 i autor, entre d’altres, de Llum d’Irlanda (2012) i Versions de Bai Juyi (2013).

«Jo em pensava que llegiria un poema modern, però ja he vist que no ho seré prou», va dir Riera abans de recitar Inventari de Montjuïc, que en un passatge diu: «Fossar de la Pedrera, la Font dels Geperuts, / turó dels malendreços, pedaços mal cosits / al cul de tantes coces, el pes del cementiri / decanta Montjuïc cap a garbí.»

Prèviament al lliurament dels premis i a la intervenció dels guardonats, el president dels mantenidors dels Jocs Florals, Francesc Parcerisas, va destacar «la qualitat i diversitat de les propostes presentades i la vitalitat de les obres que arriben d’arreu dels Països Catalans». Els Jocs Florals, però, «no poden suplir la necessitat imperiosa de disposar d’una xarxa d’editorials i llibreries que faci a mans dels lectors tantes propostes interessants».

En el mateix acte, Elisenda Boix va recordar la figura i obra del seu pare, el poeta Josep Maria Boix, protagonista de la referència històrica dels Jocs Florals d’enguany, i també es va fer una lectura, a càrrec dels seus autors, dels poemes més destacats del 2013 segons la selecció del poeta Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals 2006.

Amb el lliurament dels premis dels Jocs Florals s’iniciava la Setmana de la Poesia de Barcelona, amb la qual «volem fer justícia als autors que han contribuït al nostre patrimoni poètic i servir d’accelerador als poetes emergents i contemporanis», va dir Jaume Ciurana en el seu discurs de cloenda, abans que el grup de metall Barna Brass Quintet tanqués l’acte amb la interpretació d’Els Segadors.

 

Suite Barcelona (1710-1715)

La jornada inaugural de la Setmana de la Poesia de Barcelona va continuar a dos quarts de nou del vespre amb la representació al Born Centre Cultural, a càrrec de l’actor Pep Cruz, de Suite Barcelona (1710-1715), de Jordi Carrió i Figuerola, «una de les grans obres literàries del Tricentenari i, sens dubte, la millor producció poètica», segons va afirmar Sam Abrams, comissari de la Setmana de la Poesia, en presentar l’espectacle.

L’obra, publicada el 2011, és un recull de 46 breus monòlegs dramàtics en forma de poemes en prosa que, en paraules d’Abrams, simulen «el fals dietari personal d’un personatge ple de vida, sensible, intel·ligent i amb una gran capacitat de síntesi», que evoca l’ambient de Barcelona abans, durant i després del setge de 1714 d’una manera «rica, matisada i suggeridora».

A la Sala Moragues del Born com a emplaçament idoni, perquè aquest personatge fictici «vivia aquí mateix, a dues passes» d’on ara es troben les ruïnes de l’antic barri de la Ribera, els poemes de Carrió van cobrar vida a l’escenari en un exquisit muntatge que combina la magnífica interpretació dels textos per part de l’actor Pep Cruz amb la suggeridora música de l’època, interpretada a la guitarra pel també director de l’espectacle, Pau Carrió.

Com a teló de fons, i per il·lustrar cadascun dels poemes, es van projectar les imatges preparades per Marc Permanyer, una selecció de gravats de l’època sobre fons blanc que, animats amb subtilesa, es fonien lentament i compassats amb la música i els poemes, amb els quals formaven un tot indivisible en un espectacle que, en acabar, alguns dels assistents van qualificar de «brillant, intens i vibrant», i d’altres, senzillament, de «memorable».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-801

Exposició: «El món de la salut a la Barcelona de 1714»

tancar
La societat del XVIII a través de la medicina

La desfeta del 1714 i les mesures de càstig imposades per Felip V van afectar negativament el progrés de les ciències mèdiques a la ciutat, i no al contrari, com sovint ha transmès el relat històric. El Col·legi de Metges de Barcelona ho demostra a «El món de la salut a la Barcelona de 1714», una exposició amb la qual se suma als actes de commemoració del Tricentenari.

Amb aquesta mostra «posem en qüestió la versió de la història que ens deia que el règim borbònic va modernitzar una ciència mèdica en decadència», va dir el conservador del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Alfons Zarzoso, en la inauguració de l’exposició que va tenir lloc el passat 13 de maig i en la qual també van participar Josep Maria Camarasa, patró de la Fundació Carl Faust de Blanes, Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, i Miquel Bruguera, en representació del Col·legi de Metges de Barcelona.

Després de la caiguda de Barcelona, Felip V va centralitzar tots els estudis universitaris de Catalunya a la Universitat de Cervera —ciutat que s’havia mantingut fidel a la causa borbònica—, i el 1717 hi va traslladar l’Escola de Medicina, que «no va comptar amb la participació dels metges de Barcelona ni amb la confiança dels estudiants, i no va gaudir mai de prestigi», va continuar explicant Zarzoso, que es va estendre aprofundint en la pràctica de la medicina i la cirurgia i la seva formació a la Barcelona de l’època.

A continuació Josep Maria Camarasa va fer un resum del món de la farmàcia a principis del XVIII, quan, amb la cort de Carles III a Barcelona, la ciutat «va esdevenir un centre científic important on els apotecaris eren els protagonistes». Camarasa va explicar que, si els metges tenien el poder polític, els apotecaris tenien «el poder econòmic», perquè alguns dels productes amb què treballaven venien de molt lluny i per obtenir-los s’havien de fer socis «d’importants xarxes comercials establertes arreu del món».

«No hi ha dubte que la medicina és una de les professions que més ens acosten a la realitat d’una societat, en aquest cas la del 1714», va afirmar Toni Soler al seu torn. El comissari va destacar un text de l’època que es mostra a l’exposició, que diu «que el cos humà és com una república en la qual cada membre ajuda els altres perquè el conjunt funcioni millor», unes paraules que no són casuals en uns anys en què «es començava a albirar la Il·lustració».

Acabat l’acte d’inauguració, els assistents van poder visitar l’exposició «El món de la salut a la Barcelona de 1714», situada al primer pis de la seu del Col·legi, en la qual s’expliquen diversos aspectes de la medicina i la farmàcia al segle XVIII en vuit apartats principals: «Emmalaltir al 1700», «La pràctica de la medicina a la Barcelona de 1714», «Una societat d’ordres: els llocs de formació mèdica», «La força d’una filosofia mèdica», «Espais de pràctica mèdica», «Medicina i societat», «El setge de Barcelona» i el mapa «Ruta per la Barcelona mèdica del 1700».

A la mostra, que romandrà oberta fins al 15 d’octubre d’enguany, s’hi exposen documents, gravats i diversos instruments de l’època, com per exemple una serra d’arc per realitzar amputacions, un joc de xeringues i ventoses per practicar sagnies, o un estoig de butxaca de cirurgià per a visites domiciliàries.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-800

Estrena de la versió per a banda de «Catalunya 1714», de Salvador Brotons

tancar
Un poema simfònic sobre el 1714

La Banda Municipal de Barcelona es va acomiadar de la temporada amb l’estrena de la versió per a banda de Catalunya 1714, una rapsòdia creada pel seu director, Salvador Brotons, per commemorar el Tricentenari del fets del 1714. La sessió, apassionada i intensa, va incloure el Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski, amb l’actuació de la pianista Carmen Yepes.

El concert es va celebrar el passat diumenge 11 de maig, a les sis de la tarda, a la Sala Pau Casals de L’Auditori, que gairebé es va omplir per acomiadar la Banda Municipal de Barcelona en la darrera actuació de la temporada. La sessió va arrencar amb el dramatisme del popular Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski, que va comptar amb l’actuació de la pianista asturiana Carmen Yepes, llargament ovacionada en acabar la interpretació.

A la segona part del concert, després del descans, Salvador Brotons va presentar l’estrena de la versió per a banda de Catalunya 1714 (la versió per a orquestra simfònica es va estrenar el passat 17 d’abril a Cervera), un poema simfònic de caràcter històric que «he compost amb molta estima perquè m’estimo molt el país», i que vol reflectir l’ambient que es respirava a Catalunya i a Barcelona durant el setge i la desfeta del 1714. El compositor es va basar en músiques de l’època, fossin «melodies catalanes o borbòniques», per construir aquesta rapsòdia que al llarg d’uns enèrgics i apassionats vint-i-cinc minuts encadena sense interrupció vuit moviments.

La banda va arrencar amb «Neguit turbulent», el primer moviment, en el qual s’endevinen les notes de La cançó d’en Bac de Roda i que ens situa a l’estiu del 1714, en una ciutat «neguitosa i tremolosa». A continuació, la gent, desesperada, es refugia en la religió esperant un miracle, un episodi que la formació dirigida per Brotons va recrear a «Processó», el segon moviment de la rapsòdia.

Tot seguit, el compositor s’inspira en la por i la incertesa dels ciutadans a «Trists presagis», en què l’oboè es destaca amb una melodia basada en El cant dels ocells abans d’arribar a l’«Atac borbònic», el quart moviment de l’obra, que se situa a la matinada de l’11 de setembre. En aquesta part del concert, enmig del retrò dels timbals, la secció de fusta entona suaument melodies catalanes com Els segadors o Miquelets d’Espanya, amb les quals entaula una lluita desigual contra la secció de metall, que, representant l’exèrcit de Felip V, toca La cançó de Mambrú i una marxa militar.

A «Desfeta i dolor», «amb la tuba sota un pedal de timbales insistent com una marxa fúnebre», tal com assenyala Marta Porter al programa de mà, el cinquè moviment expressa la devastació, el dolor i la pèrdua de les llibertats catalanes després de la derrota. Un dolor que es transforma en nostàlgia a «Plany al temps passat», on la tenora entona la cançó popular catalana Plany.

Arribats a aquest punt i en el moment que viu el país, «no podia concloure l’obra d’aquesta manera», va al·legar el mestre Brotons, que, per no acabar amb una derrota, es va inspirar en l’entusiasme i la il·lusió que van mostrar els ciutadans en la manifestació de l’11 de setembre del 2012 per abordar les dues últimes parts: «Creixença i voluntat de ser» i «Afirmació nacional», dos moviments que, en paraules de Porter, «ens porten des d’un espai plàcid i reflexiu a un crescendo d’intensitat i tensió» en què, al final, «un presto brutale esclata sobre el crit per la independència a la percussió, amb vents i metalls glossant melodies dels segadors».

Acabat el concert, encomanat de la passió de la banda i el seu director, el públic es va posar dempeus per dedicar-los una llarga ovació, a la qual Brotons va correspondre amb un bis de l’última part de l’obra, «Afirmació nacional».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-797

Fotografies:
May Zircus

Herois de 1714: L’arxiduc Carles

tancar
Carles III, sentit d’estat i procés sobiranista

A poques hores de l’inici de la campanya electoral per les eleccions al Parlament Europeu del proper 25 de maig, la penúltima sessió del cicle «Herois de 1714» va comptar amb la participació d’Alfred Bosch i Francesc Homs. Dos polítics que, a partir de la figura de l’arxiduc Carles —per qui cap dels dos va demostrar sentir gaire devoció—, van acabar parlant, inevitablement, del procés sobiranista i de les eleccions europees.

Si hem de fer cas de les opinions del diputat d’Esquerra Republicana al Congrés, Alfred Bosch, i del conseller de la Presidència i portaveu del Govern, Francesc Homs, l’arxiduc Carles d’Àustria seria sens dubte l’heroi caigut d’aquest cicle de conferències —si deixem de banda el botifler Pere Anton Veciana—, que el passat 8 de maig va celebrar la seva penúltima sessió.

Al contrari del que havia estat habitual a les sessions anteriors, cap dels dos ponents no va manifestar simpatia ni va reconèixer gaires mèrits al personatge: ni el convergent, per a qui «la dinastia reial catalana es va acabar el 1410», ni encara menys el republicà, que va acabar concloent que era «un home de qui no cal fer grans valoracions».

No obstant això, a la primera part de la sessió Alfred Bosch va adoptar la seva faceta d’historiador, «que gairebé tenia oblidada», i, complint amb el que se li demanava, va fer una aproximació històrica a l’arxiduc Carles, centrada en el període en què va esdevenir Carles III de la Corona d’Aragó i en la seva estada a Barcelona entre el 1705 i el 1711. Bosch el va definir com un rei «inexpert i molt equivocat, perquè es pensava que els catalans el defensaven a ell, i no va entendre que era un mer instrument dels aliats». A més, no va ser un rei lleial: «Va abandonar els catalans i fins i tot la seva dona per marxar a Viena.»

Segons el diputat, Carles III tampoc va ser «el rei benevolent estimat pel poble, que sovint ens diuen». La popularitat del monarca es va anar erosionant a causa «del malbaratament de recursos a la Cort de Barcelona enmig de la duresa de la guerra», com per exemple amb l’òpera que s’hi va representar en aquest període, de la qual es presumeix que va ser la primera representada a Espanya. El poble baix reclamava «més pa i menys òpera», va afirmar Bosch.

«Suposo, però, que dels cantants d’òpera d’aleshores no n’hi havia cap que pagués els impostos a Andorra, oi?», va deixar anar Francesc Homs al seu torn, per a qui Carles III també va ser, al capdavall, «un rei absolutista». A continuació el conseller, partint dels fets del 1714, va destacar la dignitat amb què els catalans encaixen les derrotes: «De vegades una aparent derrota és una victòria, com el “no” del Congrés dels Diputats a la consulta, que, per la forma com es va produir, i encara que sembli contradictori, per a nosaltres va ser una victòria.»

Homs es va referir també al «sentit d’estat dels catalans», per exemple «en matèria lingüística o en la qüestió de la consulta, on prenem decisions difícils de manera conjunta i fem autèntiques polítiques d’estat». El conseller va contraposar el sentit d’estat dels catalans amb el dels polítics espanyols, i ho va exemplificar amb una «reunió d’estat» convocada per la crisi del Prestige a la qual va assistir, en què, segons Homs, l’objectiu que va unir els partits espanyols va ser aconseguir recursos per a l’única cosa que els preocupava: «Impedir que un tercer partit nacionalista governés una comunitat autònoma.» Sobre aquesta qüestió, Alfred Bosch va afegir que, quan a Madrid li pregunten com és que un partit d’esquerres com ERC s’ha alineat amb CiU en la qüestió sobiranista, ell respon: «perquè per a nosaltres és un tema d’estat; i quina qüestió d’estat hi ha més gran que la consecució d’un estat?»

Sobre els debats al voltant de la història com a argument a favor o en contra de la independència, el diputat d’ERC va dir que no és el més important, perquè, com deia Jefferson, «el món pertany als vius i no als morts», i ara «som nosaltres els que decidim». «150 països del món no tenen precedents de ser un estat sobirà, per tant no és una condició sine qua non per assolir la independència.»

Al final de la conferència, tant Francesc Homs com Albert Bosch van coincidir a destacar la importància per als catalans d’anar a votar a les properes eleccions europees. «El fet que no ens deixin votar la consulta ens ha de fer veure més que mai el valor de la democràcia», va dir Bosch. «El mostrari fa goig i no hi ha excusa per no anar a votar», va afegir Homs. 

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-793

Exposició a l’Arxiu Històric: «Onze de Setembre. Història de la commemoració de la Diada a Barcelona»

tancar
El relat d’una reivindicació ciutadana

Amb motiu del Tricentenari, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona torna a posar a disposició del públic algunes de les peces del seu fons documental, aquest cop per explicar la història de la commemoració de la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona. La mostra fa un recorregut pels moments més significatius de la celebració, des dels primers homenatges a Rafael Casanova a mitjan segle XIX fins a la multitudinària manifestació de l’any 2012, la més gran que s’hagi fet mai a Catalunya.

L’exposició ocupa el vestíbul de la Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on es despleguen els dotze plafons explicatius il·lustrats amb fotografies en què es divideix la mostra i les sis vitrines amb quaranta-dues peces del fons documental emblemàtiques de cada període. La inauguració es va celebrar el passat dimecres 7 de maig a càrrec del director de l’Arxiu Històric, Xavier Tarraubella, i del comissari de l’exposició i cap dels Fons Documentals, Sebastià Riera.

«Hi ha hagut diades combatives, com la del 1976; n’hi ha hagut d’alegres, com la del 1932, amb el primer Estatut; de molt tristes, com la del 1938, a punt d’acabar-se la guerra, i d’esperançades, com la del 1977, a punt de recuperar l’autonomia», va dir Riera en iniciar la visita guiada que va oferir als assistents a l’acte.

Després dels primers plafons de presentació, la mostra arrenca amb la caiguda de Barcelona sota les tropes borbòniques i tot seguit fa un salt fins a mitjan segle XIX, quan la ciutat posa el nom de Rafael Casanova a un nou carrer de l’Eixample l’any 1865 i, més tard, el 1888, li erigeix una estàtua al costat de l’Arc de Triomf. Les primeres ofrenes florals van començar a la dècada de 1890, però no va ser fins al 1901, arran de les detencions de participants en aquesta ofrena, que es va organitzar «la primera manifestació massiva de la Diada, que curiosament va tenir lloc el 15 de setembre», va assenyalar Riera.

A continuació, del període comprès entre la Segona República i la Guerra Civil, Riera va destacar, entre altres peces exhibides, el cartell Sempre! Catalans: Catalunya!, una obra de Ricard Fàbregas que reprodueix l’estàtua de Rafael Casanova i que va ser editat per la Generalitat a finals del 1937 per esperonar els combatents republicans. «Rafael Casanova va prendre un paper simbòlic com a defensor de la democràcia i les llibertats de Catalunya», va explicar el comissari de la mostra.

Tot seguit, l’exposició passa pel període de severa prohibició de la commemoració i la retirada del monument a Rafael Casanova sota la dictadura franquista, «els pitjors anys de la Diada, que pràcticament desapareix». Amb la fi de la dictadura, la Diada va tornar l’any 1976 amb un acte massiu a Sant Boi de Llobregat, el primer d’ençà de la Guerra Civil, que no va ser autoritzat a Barcelona fins l’any següent, quan va tenir lloc una altra manifestació multitudinària. El retorn de la democràcia va permetre la recuperació del monument a Rafael Casanova, però no va ser fins al 1989 que el Fossar de les Moreres «es va dignificar transformant-lo en una plaça-memorial dedicada a les víctimes del setge del 1714», va explicar Riera.

Com es reflecteix al final de l’exposició, en la qual també han participat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i l’Arxiu Municipal Contemporani, la Diada «continua sent una eina de lluita per l’autogovern i és més viva que mai», com ho demostra la manifestació de l’any 2012, «la més gran que s’hagi celebrat mai a Catalunya».

De les quaranta-dues peces que es poden veure a l’exposició entre llibres, gravats, cartells, fotografies i publicacions humorístiques de tots els períodes, «si n’hagués de triar una», Sebastià Riera no dubta a assenyalar el manuscrit original del poema «Lo Fossar de las Moreras» de Frederic Soler, Pitarra, que va guanyar un accèssit en els Jocs Florals de Barcelona del 1884.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-786

«Perseguint la història. Clubs de lectura», amb Oriol Vergés

tancar
Educar a través de la literatura

L’escriptor Oriol Vergés es va reunir amb els seus joves lectors, alumnes de diversos instituts de la ciutat, per respondre a totes les preguntes que li van voler formular sobre la seva obra Dels telers al canons, una novel·la que tracta de la prosperitat de la Catalunya de finals del XVII truncada per la Guerra de Successió, i que els alumnes havien llegit i treballat durant el curs.

La trobada d’Oriol Vergés, un dels autors més prolífics, reconeguts i estimats de la literatura infantil i juvenil catalana, amb els alumnes de 3r i 4rt d’ESO que el passat 7 de maig van omplir la Sala Moragues del Born Centre Cultural, va ser la culminació del programa «Perseguint la història. Clubs de lectura» que cada any organitza Biblioteques de Barcelona per promoure la lectura i el coneixement de la història entre el joves.

Oriol Vergés ha compartit aquest propòsit al llarg de tota la seva carrera com a mestre i escriptor, per exemple amb la novel·la Dels telers als canons (Abadia de Montserrat, 1988), l’obra triada amb motiu del Tricentenari per a l’edició d’enguany d’aquest programa. En aquest llibre, l’autor situa una apassionada història d’amor i d’aventures a la Catalunya de finals del segle XVII, quan Narcís Feliu de la Penya defensava una modernització de la indústria, l’economia i la política que xocava frontalment amb l’absolutisme borbònic. El llibre reflecteix com finalment la Guerra de Successió i la desfeta del 1714 van posar fi a aquesta modernització.

L’escriptor va respondre amb profusió de detalls a les preguntes de caire històric que li van fer els alumnes, però també a d’altres sobre el procés de creació literària i les característiques del gènere, com la recerca i documentació necessàries per narrar els episodis històrics que tracta la novel·la, o la barreja de personatges reals i imaginaris. Vergés tampoc va defugir la pregunta sobre el procés sobiranista que li va formular un alumne agosarat, a qui va respondre que, al seu parer, «després de les eleccions europees d’aquest mes de maig hi haurà una moguda política molt forta en la qual el Govern de Madrid oferirà un pacte o altre; la incògnita és saber com reaccionarem nosaltres».

Movent-se entre els alumnes al llarg de tota la sessió, Vergés va mantenir ben vives l’atenció i l’interès del jove auditori en aquesta experiència que, per a l’escriptor, no només és útil per als estudiants, «sinó també per al mateix autor, perquè li permet veure l’efecte que la seva obra ha tingut en els lectors». Al final de la trobada, Oriol Vergés va atendre l’allau de nois i noies que feien cua per obtenir una signatura dels seus exemplars.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-790

Cantània 2014: «Rambla llibertat»

tancar
Educar a través de la música

Vuit-cents nens i nenes de dinou escoles de Catalunya van ser els protagonistes del primer dels concerts celebrats a L’Auditori de la Cantània 2014 en el seu 25è aniversari. Rambla llibertat és el títol de l’obra creada per a l’edició d’enguany d’aquest projecte educatiu que reuneix prop de 40.000 alumnes que participaran en 97 concerts a Catalunya, Espanya i Alemanya.

L’any 1989 l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona va posar en marxa el projecte Cantània per a les escoles, una iniciativa que «permet veure i viure les capacitats formadores i transformadores de la música, necessàries per al desenvolupament integral de les persones», tal com va assenyalar Assumpció Malagarriga, directora de L’Auditori Educa, l’entitat que actualment organitza i produeix aquest esdeveniment.

Cada any, des de fa 25 anys, l’organització encarrega a un compositor català de prestigi la creació d’una cantata infantil per a un gran cor de nens i nenes i músics professionals d’alt nivell. Al llarg del curs, els professors de música de segon i tercer cicle de primària assisteixen a unes sessions de formació per poder preparar els seus alumnes de cara al concert, que se celebra després d’un únic assaig general.

Rambla llibertat, del compositor Albert Carbonell, amb text de Marc Rosich, és el títol de la cantata d’enguany i tracta d’un barri on la felicitat i la concòrdia es viuen de manera genuïna. Aquest fet insòlit atrau l’atenció de l’Estela, una periodista de televisió més preocupada per la fama i els índexs d’audiència que per escoltar la gent del carrer. Per sort el seu nou càmera, en Gómez, li farà entendre que «una comunitat és lliure i feliç gràcies a la suma i convivència de totes les llibertats individuals, i el que fa la Rambla tan especial és que els seus veïns gaudeixen de la pròpia llibertat sense oblidar mai el respecte pels altres».

El primer concert de Rambla llibertat a L’Auditori de Barcelona va tenir lloc el passat 5 de maig sota la direcció de Josep Prats i amb la intervenció dels solistes Maria Santallusia en el paper de l’Estela i Germán de la Riva en el d’en Gómez, acompanyats d’un cor de vuit-cents nens provinents de dinou escoles d’arreu de Catalunya, que, per al públic que omplia la sala, format majoritàriament per pares, mares, avis i altres familiars, van ser els autèntics protagonistes de la vetllada.

«Diuen que per educar un nen cal tota la tribu, i a Cantània hi som tots: la família, l’escola, les institucions, els artistes, els tècnics... Això és el que la fa tan forta i especial», va dir Assumpció Malagarriga al final del seu discurs inaugural.

A la Cantània 2014 hi participen gairebé 40.000 nens i nenes repartits en prop de cent concerts que entre maig i juny se celebraran a disset ciutats de Catalunya, Espanya (Valladolid, Saragossa, Sevilla i Parla) i Alemanya (Neustadt, Koblenz i Coburg). Per commemorar el 25 aniversari d’aquest projecte educatiu, el proper 12 de juny tindrà lloc a L’Auditori un concert amb antics alumnes que cantaran algunes de les cançons més emotives de la història de la Cantània.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-784

«1714. La batalla final», d’Oriol Garcia Quera

tancar
Els darrers combats del setge ocupen el carrer en forma de còmic

Les grans vinyetes de còmic i les il·lustracions d’Oriol Garcia Quera sobre la batalla final de l’11 de setembre del 1714 i els seus protagonistes han sortit del paper per situar-se, a peu de carrer, en els escenaris clau de les darreres deu hores del setge. Amb lacompanyament de textos explicatius, un mapa i cites textuals de documents de l’època, aquesta mostra en forma d’itinerari redescobreix la Barcelona del segle XVIII i fa reviure els fets sovint oblidats que van tenir lloc als espais quotidians dels barcelonins d’avui.

La silueta de Barcelona a contrallum sobre l’horitzó, les boques dels canons que la bombardegen sense descans i, més avall, les tropes borbòniques avançant cap als murs mig derruïts per les bombes, són les primeres vinyetes amb què el dibuixant Oriol Garcia Quera il·lustra l’inici de la batalla final de l’11 de setembre del 1714 al baluard de Jonqueres, on avui es troba la plaça d’Urquinaona, punt de sortida del recorregut.

Les vinyetes de còmic, de grans dimensions, ocupen un dels quatre plafons que conformen els mòduls instal·lats en tretze dels indrets on van tenir lloc els principals episodis de la lluita definitiva, i són una selecció que Garcia Quera ha fet del seu àlbum Barcelona 1714. L’onze de setembre (Ed. Casals, 2002). Per a l’autor, treure al carrer el que un dia va plasmar sobre el paper significa «tancar el cercle» al voltant d’uns fets i uns personatges que, fent el camí invers, ara tornen als seus escenaris originals per prendre una nova vida entre els ciutadans contemporanis i el seu dia a dia.

En una altra cara dels mòduls es pot veure una il·lustració d’un personatge destacat de cadascun dels tretze combats creada expressament per Garcia Quera per a aquesta mostra, acompanyada de la seva biografia. És el cas de Sebastià Dalmau a la instal·lació de la plaça d’Urquinaona, de Rafael Casanova al carrer d’Alí Bei (on hi havia el baluard de Sant Pere), i també d’algunes figures destacades del bàndol borbònic, com ara el duc de Berwick, que es pot veure al mòdul situat a la plaça de l’Acadèmia, davant del convent de Sant Agustí.

Els dos plafons restants de cada mòdul inclouen diversos textos explicatius dels fets esdevinguts a cada indret, cites textuals de documents de l’època i un mapa en el qual se superposa el traçat urbanístic de la Barcelona del 1700 amb l’actual i s’indiquen els tretze punts de l’itinerari. Tots els textos hi figuren en català, castellà i anglès i són obra de Carles Santamaria, director del Saló del Còmic i impulsor d’aquest projecte, que ha estat produït pel Tricentenari BCN i FICOMIC i ha comptat amb l’assessorament de l’historiador Agustí Alcoberro.

«Avui és el dia de morir o vèncer», va arengar el general Villarroel a les seves tropes, segons les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, abans d’iniciar el contraatac al Pla d’en Llull, a l’actual plaça Comercial. És aquí on el punt 9 de l’itinerari mostra la vinyeta del general, que, muntat en el seu cavall i desafiant les bales, carrega heroicament contra l’enemic en direcció on ara es troben les ruïnes de l’antic barri de la Ribera.

Per a Toni Soler, comissari del Tricentenari per Barcelona, «tenim la sort de viure en una ciutat on la història està a peu de carrer, i el còmic de Garcia Quera ens permet fer-la arribar a tothom d’una manera molt eficaç», segons va dir en la presentació del recorregut que va tenir lloc el passat 30 d’abril. En el mateix acte, el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, va declarar que «a través del còmic, un recurs amable i actual, volem que la gent conegui el que va passar fa 300 anys», en una commemoració que, «tot i ser popular i participativa, mantingui el rigor acadèmic».

Des dels límits de la Dreta de l’Eixample, l’itinerari que uneix les tretze instal·lacions travessa els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. «Us diria que no només us fixeu en els mòduls, sinó també en el recorregut, perquè és una manera de visitar la Barcelona del 1714», recomana Oriol Garcia Quera. La mostra s’acaba a la plaça de Pau Vila, l’antic Portal de Mar, on el cap del general Moragues va ser exposat en una gàbia durant dotze anys, després de ser «arrossegat viu pels carrers per un cavall, degollat i fet quarts», segons l’informe de Gregorio Matas y Pujol del 30 de març del 1715.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-781

ApleCat 2014: la Festa del Tricentenari a Nou Barris

tancar
Cultura popular per commemorar el Tricentenari

Gegants, trabucaires, dracs, castells i sardanes, entre altres expressions de la cultura popular, es van reunir durant tot un cap de setmana a Nou Barris per celebrar la primera edició de l’ApleCat, una iniciativa de diverses entitats culturals del barri per donar a conèixer i promoure en aquest districte la cultura tradicional catalana i commemorar, enguany, el Tricentenari dels fets del 1714.

La celebració havia de començar (hora oficial) a dos quarts de vuit del vespre del passat divendres 25 d’abril, però a tres quarts de set ja se sentia de lluny, entre el brogit del trànsit, el repicar enèrgic dels timbals dels Diables de Nou Barris, que convocaven els veïns a la plaça Llucmajor, punt de sortida de la cercavila inaugural de l’ApleCat 2014.

L’ApleCat és una nova iniciativa de la Fundació Procat, el Centre Cultural «Els Propis», la Societat Coral l’Ideal d’en Clavé, l’Agrupació Sardanista de les Roquetes i la Colla Gegantera de Nou Barris, entitats convençudes que calia crear un punt de trobada per impulsar la cultura popular d’arrel tradicional catalana i dinamitzar la vida cultural al districte.

A l’hora convinguda, van encapçalar el seguici els Trabucaires d’en Perot Rocaguinarda, que, amb les seves potents detonacions, van provocar més d’un ensurt i algun ensordiment entre els transeünts que badaven, admirats de l’espectacle que tot just començava a desplegar-se enfilant el passeig de Verdum. Al darrere, el Gegant del Tricentenari, l’elegant Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí, ballava amb la Trini i en Baró, els Gegants de Nou Barris.

A continuació, en representació de la dansa tradicional avançava l’acolorit ball de gitanes de l’Esbart Català de Dansaires i, precedida pel Lleó i la Mulassa de Barcelona, l’Agrupació Sardanista de les Roquetes, que enguany també celebra que Barcelona és Capital de la Sardana. Tot seguit, el Grup de Foc de Nou Barris desafiava aquest element, amb el qual feia jocs malabars, seguit pels dos temibles dracs d’aquesta colla, batejats també com la Trini i el Baró, que escopien flames i espurnes pels ullals mentre s’acostaven amenaçants als ciutadans, que reculaven a la vorera per mantenir una distància prudencial.

Al carrer Pi i Molist, la cercavila va tombar cap a la plaça Major de Nou Barris, davant la seu del districte, on, un cop hi van arribar tots els participants, la Colla Castellera Jove de Barcelona va aixecar un pilar de tres. Tot seguit, la regidora del districte, Irma Rognoni, va destacar en el discurs inaugural de la celebració que, «a més de fer un homenatge a la cultura catalana», amb l’ApleCat 2014 es commemora «el Tricentenari dels fets del 1714 per representar la nostra fortalesa i capacitat d’estar junts i seguir endavant passi el que passi».

A continuació, l’actuació de cadascun dels grups participants davant la seu del districte va posar fi a la jornada inaugural de l’ApleCat 2014, que va prosseguir durant tot el cap de setmana amb havaneres, sardanes, cant coral i una àmplia varietat de concerts, tallers i activitats d’arrel tradicional, que van acabar diumenge al migdia amb la celebració d’un dinar popular de germanor.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-780

Pàgines

[1] => ) ) [10] => Array ( [file] => /var/www/app/www/index.php [line] => 21 [function] => menu_execute_active_handler [args] => Array ( ) ) ) [previous:Exception:private] => )