Programa - Cròniques i fototeca
Barcelona Cultura
Cròniques i fototeca

Herois de 1714: Ramon Frederic de Vilana-Perles

tancar
Vilana-Perles i el poder d’un home d’estat

Ramon Frederic de Vilana-Perles i Camarasa, «el català amb més poder que mai ha tingut Catalunya», va ser el protagonista de la setena sessió del cicle «Herois de 1714», en la qual Sebastià Sardiné, autor d’una biografia recent sobre l’home que va arribar a ser secretari d’estat de l’Imperi austrohongarès, va glossar la seva figura. A la segona part de la conferència, Carles Boix, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton, va plantejar una reflexió al voltant del poder al segle XVIII.

El passat dijous 24 d’abril, després de dos mesos de descans, el cicle de conferències «Herois de 1714» que coordina el periodista i escriptor Enric Vila va tornar a la Sala Moragues del Born Centre Cultural, a tocar de les ruïnes dels carrers de l’antic barri de la Ribera, «els mateixos carrers per on Vilana-Perles passejava mentre festejava la filla d’un adroguer que vivia aquí mateix i amb la qual es va casar sense permís dels pares», segons va apuntar Sebastià Sardiné per introduir el personatge.

Sardiné, autor de la biografia Jo, Vilana-Perles (Pagès Editors, 2013), una obra que va escriure «gràcies al treball d’Ernest Lluch, qui ens va fer adonar a tots el catalans que havíem oblidat un personatge molt important de la nostra història», va explicar que Vilana-Perles, notari reial, va ser un dels denunciants de la falsedat del testament de Carles II a favor de Felip d’Anjou. Més tard, l’any 1704, va ser empresonat pel virrei Velasco per haver pres part a favor de la causa austriacista.

Segons la tesi de Sardiné, va ser a partir del seu empresonament que Vilana-Perles «va deixar de ser un cortesà hàbil per convertir-se en un autèntic home d’estat». Amb el triomf de les tropes austriacistes el 1705 i l’arribada de l’arxiduc Carles, es va convertir en el seu home de confiança i va ser nomenat protonotari de la Corona d’Aragó, el darrer en un càrrec que el convertia en «l’home més important després del rei» i en virtut del qual Vilana-Perles «va signar article per article les noves constitucions de 1705-1706».

A continuació, Sardiné va afirmar que Vilana-Perles «va moure els fils de la Guerra de Successió», i quan Carles III va marxar a Viena per ser coronat emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, «va ser ell qui va governar Catalunya en absència del rei». Va ser en aquest mateix període quan Vilana-Perles va mantenir una relació «íntima» amb l’emperadriu Elisabet Cristina, segons es desprèn de les cartes originals a les quals ha tingut accés l’escriptor. Finalment, el 1713, Vilana-Perles va ser cridat per l’emperador a Viena, on va ser nomenat secretari d’estat de l’Imperi austrohongarès i on «va reformar l’administració en tots els seus àmbits».

Sardiné, que no va amagar la seva passió pel personatge en un discurs molt amè i amb voluntat de ser entès, va subratllar que si Vilana-Perles va marxar de Barcelona «va ser perquè era un home d’estat que sabia que les decisions, com ara, es prenien a Europa, i el millor lloc per defensar la causa catalana era la Cort imperial a Viena».

A continuació va arribar el torn de Carles Boix, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton, qui va destacar que Vilana-Perles va saber fer política en dos marcs molt diferents: «Primer en una mena de semirepública protoparlamentària a Catalunya, i després a la Corona austríaca, en un sistema monàrquic amb un poder vertical i molt jeràrquic».

Durant la resta de la vetllada, Boix va reflexionar sobre la lògica d’aquests dos sistemes polítics al segle XVIII. Entre altres afirmacions, el catedràtic va apuntar que a les monarquies o sistemes verticals els governants sempre estan insegurs, perquè saben que al seu voltant sempre hi ha qui desitja substituir-los; «per això els amics del rei sempre són necis, perquè no els interessa tenir a prop gent intel·ligent durant gaire temps». A les repúbliques o semirepúbliques d’aquella època, on el poder era més horitzontal, sempre hi havia enemics interiors, però, «com en el cas de la Catalunya de fa 300 anys, el pitjor enemic era a l’exterior, perquè les monarquies tendien a expandir-se», va concloure Boix per tancar la sessió.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-777

Sant Jordi 2014

tancar
Història, literatura, roses i Tricentenari

La Guerra de Successió, el setge i la batalla final a Barcelona van ser presents a la diada de Sant Jordi a través de les nombroses obres que sobre aquests fets s’han publicat darrerament al nostre país. En forma de novel·la, assaig, còmic o conte infantil, els llibres sobre el 1714 no van faltar a la majoria de les parades que els llibreters van desplegar pels carrers de la ciutat l’any de la commemoració del Tricentenari.

El Born Centre Cultural, en la seva primera diada de Sant Jordi, va reunir història, literatura, festa i tradició en un nou espai que ja ha esdevingut emblemàtic a les grans celebracions de la ciutat. Les troballes del seu jaciment arqueològic, les ruïnes de l’antic barri de Vilanova del Mar enderrocat pels borbònics després de la desfeta del 1714, han estat font documental i d’inspiració directa d’algunes de les obres presents en el dia del llibre i de la rosa d’enguany.

És el cas, per exemple, de la col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700, un conjunt de monografies dirigides per l’historiador Albert Garcia Espuche i editades per l’Ajuntament de Barcelona que analitzen aspectes concrets de la societat barcelonina del segle XVIII, com la moda, la medicina, els jocs o la música. Del mateix historiador, tant a la llibreria interior del Born com a la gran parada muntada a la plaça Comercial, també es podia trobar el volum Una societat assetjada: Barcelona, 1713-1714 (2014), acabat de publicar, en el qual descriu la vida quotidiana durant el setge a través de més de 400 històries de persones reals.

Les novetats d’altres historiadors de prestigi també van tenir una presència destacada en la diada de Sant Jordi, com ara La Guerra de 1714 (2014), en què Joaquim Albareda i Joan Esculies expliquen les claus i les conseqüències de la guerra i proposen unes rutes històriques pels indrets més importants del conflicte, o Barcelona 1714. Els gravats de la guerra de Successió (2013), d’Agustí Alcoberro, una selecció de gravats i mapes de l’època que són desxifrats i analitzats per l’autor. D’altra banda, la periodista Patrícia Gabancho reivindica el paper destacat que hi van tenir les dones, oblidades en la historiografia oficial, al seu darrer llibre, Les dones del 1714 (2014).

Del rigor històric a la ficció: a més de Victus (2012), d’Albert Sánchez Piñol, amb molta presència a la majoria de parades, es trobaven novetats com Cicatrius de 1714 (2013), una novel·la d’intriga amb espies, herois i traïdors, d’Andreu Martín, un autor clau del gènere policíac català. D’altra banda, una edició en català d’El capità Carleton (2013) recupera el clàssic de Daniel Defoe, les memòries imaginàries d’un militar anglès a Catalunya durant la Guerra de Successió que van ser preses per autèntiques durant força temps i fins i tot van ser citades com a font documental del conflicte.

En el terreny de la il·lustració, Dietari d’un adroguer (2013), amb text i dibuixos d’Oriol Garcia Quera i editat per l’Ajuntament de Barcelona, descriu detalladament la vida quotidiana dels barcelonins durant el setge a través del dietari personal de l’adroguer protagonista. A 1714 Baluard (2014), Cels Piñol i Àlex Santaló utilitzen, en canvi, el llenguatge del còmic per narrar les aventures d’un veterà de guerra que, després de la derrota de l’onze de setembre, viatja a la Cerdanya en una missió secreta.

El més petits també van poder triar entre títols com 1714. L’última bandera (2014), de Marc Donat i Ricard Zaplana, Petita història de Rafael Casanova i l’Onze de Setembre (2013), de Josep M. Ainaud, amb il·lustracions de Pilarín Bayés, o Aquell dia de 1714 (2013), d’Antoni Munné-Jordà i Òscar Julve, en què l’Eulària, la nena protagonista, vol participar en la defensa de Barcelona amb l’ajuda d’en Patufet i el bou.

Al llarg de tot el dia, molts dels autors citats van passar pel Born Centre Cultural per a la tradicional signatura d’exemplars al públic que ho sol·licitava, mentre que a la Sala Moragues cada hora es projectava el curtmetratge La llegenda de sant Jordi, de Dani Limorte, una iniciativa de l’Ajuntament de Montblanc per promocionar la Setmana Medieval que cada any se celebra en aquest municipi.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-776

Fundació Joan Miró: Arqueologia preventiva 3

tancar
Doble autorització

A Doble autorització, la tercera exposició del cicle «Arqueologia preventiva», Lola Lasurt ens proposa una reflexió sobre la inestabilitat dels processos commemoratius. La tensió entre una memòria col·lectiva oficial, proposada per les institucions, i una altra que sorgeix de les iniciatives populars s’explora a través de l’encreuament de dues històries: la dels monuments de Brussel·les i Barcelona al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, i la de la plaça de Mont-roig del Camp dedicada a Joan Miró.

El relat de Doble autorització que l’artista posa en escena a l’Espai 13 de la Fundació Miró consta de dues parts: d’una banda, la dedicada als monuments de Ferrer i Guàrdia que es reprodueixen en una pantalla de dues cares on es projecten simultàniament dos audiovisuals; de l’altra, un conjunt de díptics pictòrics disposats circularment que representen la plaça que Mont-roig del Camp va dedicar a Joan Miró, i que encerclen la pantalla situada al centre.

En una de les cares de la pantalla, l’audiovisual mostra el monument a Ferrer i Guàrdia que per clamor popular se li va erigir a Brussel·les l’any 1911, poc després que el llibertari i pedagog, creador de l’Escola Moderna, fos afusellat a Montjuïc acusat injustament de ser un dels inductors de les revoltes de la Setmana Tràgica. A l’altra banda de la pantalla es mostra la còpia del monument que es va fer a Barcelona l’any 1990 per iniciativa d’un grup d’intel·lectuals i que, situada a l’accés a l’Anella Olímpica, els turistes sovint confonen amb la figura d’un atleta.

Els díptics pictòrics, disposats en forma de cercle, es basen en la documentació gràfica de l’acte del canvi de nom de la plaça central de Mont-roig del Camp, de Generalísimo Franco a Joan Miró, per iniciativa d’un grup de veïns l’any 1979. Els díptics interpreten una part de la documentació amb pintures abstractes, per a les quals Lola Lasurt ha comptat amb la col·laboració dels participants en el taller de pintura de l’Espai 14-15 de La Fundició, dels estudiants de l’Institut Bellvitge i del Centre Esclat de l’Hospitalet del Llobregat.

Doble autorització es complementarà amb la presentació, el 3 d’abril, de la publicació Monument a Ferrer i Guàrdia – 23 fotos, en la qual Lola Lasurt du a terme una investigació visual sobre la duplicació del monument i els seus trasllats. A més, a l’Espai 14-15 tindrà lloc un taller de televisió experimental i un cicle de cinefòrum documental. D’altra banda, el proper 3 de maig membres del Centre Miró de Mont-roig del Camp faran una intervenció a la Fundació Miró amb safatans, els encenalls tenyits de colors amb què elaboren les catifes de tradició religiosa local, en un acte d’homenatge a Joan Miró.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-747

Món Llibre 2014

tancar
La literatura infantil amb els cinc sentits

Com cada abril des de ja fa deu anys, el festival de literatura infantil i juvenil Món Llibre es va tornar a celebrar per despertar i fer créixer entre els més petits de la casa l’interès per la lectura. Tallers, espectacles i altres activitats d’una gran originalitat van fer que nens i nenes es capbussessin en una experiència que els va fer viure amb els cinc sentits el seu propi univers literari.

La desena edició del Món Llibre, el Sant Jordi per a nens i nenes celebrat el passat cap de setmana del 12 i 13 d’abril, va fer tornar a emocionar a través de la literatura no només els infants, sinó també els adults que els acompanyaven, en una experiència en què les històries, a més de ser llegides, s’escoltaven, es veien, es representaven, es palpaven, es creaven i, en definitiva, es vivien amb tots cinc sentits.

Amb bona part de les instal·lacions ubicades a l’aire lliure i un cel mig enteranyinat tant dissabte com diumenge, el Món Llibre va ocupar enguany les dependències del MACBA, el CCCB i el Convent del Àngels, on es van realitzar les més de cinquanta activitats pensades per a diverses franges d’edat dels 0 al 18 anys. En algunes, fins i tot els adults hi podien participar, i això els va permetre compartir bons moments de complicitat amb els més petits.

Va ser el cas, per exemple, de Capses, un espectacle de la companyia Laitrum en el qual pot participar tota la família fent d’espectadors o de narradors. El narrador se situa darrere d’un teatret de titelles on, ignorant la història que ha d’explicar, segueix les instruccions aparentment sense sentit que li arriben per uns auriculars i que li indiquen com ha de situar i moure els objectes que té a la seva disposició. Per exemple, tres boles de paper són els tres porquets, i una altra de color negre, el llop. A l’altra banda, en canvi, tot pren significat per als espectadors, que, a través dels auriculars, escolten la història mentre segueixen la representació, visualment poètica, que té lloc a dalt del petit escenari.

El record dels fets del 1714 també va ser present en aquesta edició del Món Llibre. Publicacions de l’Abadia de Montserrat va representar l’espectacle Aquell dia de 1714, basat en la novetat editorial homònima dels autors Antonio Munné-Jordà i Òscar Julve. Amb titelles, paraigües i altres objectes, l’actor Bernat Soler va explicar la història de l’Eulària, una nena que vol participar en la defensa de Barcelona i que compta amb l’ajuda, ni més ni menys, que d’en Patufet i el famós bou. L’entrega i l’energia que Soler va desplegar a dalt de l’escenari i movent-se entre el públic van impressionar els més menuts.

A l’Espai de Lectura, al Convent dels Àngels, nens i grans podien gaudir d’una estona de repòs amb un llibre entre les mans, entre els quals hi havia una varietat de títols relacionats amb el 1714, com Cicatrius de 1714 (2013), d’Andreu Martín, 1714 Baluard (2014), de Cels Piñol i Àlex Santaló, o 1714 (2013), de Jordi Sierra i Fabra i Ignasi Blanch. Moltes més novetats editorials, llibres de fons i fins i tot llibres virtuals van ser posats a disposició del públic per les 40 editorials participants a la magnífica biblioteca del Món Llibre, un dels punts centrals del festival.

A mano, el premiat espectacle en què els protagonistes són una figura de fang i les mans dels titellaires, que desenvolupen una commovedora història de solitud en un diminut teatre; la col·lecció d’exemplars de la caputxeta vermella editats des de principis del segle XX, que s’exposaven als nínxols de la cripta del convent; una mostra de llibres tridimensionals (pop-up), o l’Habitació 14/18, un taller de fanzins per als adolescents, van ser algunes altres de les principals activitats que van tenir lloc durant el festival.

Organitzat per l’Institut de Cultura de Barcelona amb la col·laboració d’altres entitats culturals de la ciutat i l’Oficina del Quebec a Barcelona, el Món Llibre 2014 va comptar amb la presència de Marianne Dubuc com a il·lustradora convidada, que va signar exemplars dels seus llibres a tots els admiradors que li ho van sol·licitar.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-769

Congrés internacional: «Els Tractats d’Utrecht»

tancar
Les llums i les ombres de la pau

Més de 40 especialistes de 25 universitats d’arreu del món participaran al llarg de quatre dies en el congrés internacional Els Tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans, un dels principals actes acadèmics del Tricentenari i una oportunitat única per aprofundir en aquest episodi clau de la història. La inauguració va tenir lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en un acte solemne en el qual Lucien Bély, catedràtic de la Sorbona, va impartir la conferència d’obertura.

«Les conseqüències polítiques dels Tractats d’Utrecht encara són presents i formen part de l’actualitat», va dir el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, en l’acte d’obertura del congrés Els Tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans, que es va celebrar el passat 9 d’abril al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

En l’acte solemne també van participar els comissaris del Tricentenari per Barcelona i per Catalunya, Toni Soler i Miquel Calçada, l’historiador i coordinador del congrés, Joaquim Albareda, i el rector de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Casals. Lucien Bély, catedràtic de la Universitat Paris IV-Panthéon Sorbonne i, «sens dubte, el millor especialista en relacions internacionals dels segles XVII i XVIII», segons va afirmar Joaquim Albareda en la seva presentació, va impartir la conferència inaugural del congrés.

En la roda d’intervencions prèvies a la conferència, Toni Soler va destacar la pèrdua de la tradició política i jurídica catalana «i, si m’ho permeten, fins i tot de la tradició moral» que va suposar la signatura del Tractat d’Utrecht. Per referir-se a la naturalesa d’aquesta tradició, «per la qual val la pena commemorar el Tricentenari dels fets del 1714», el comissari va citar alguns fragments d’un text de Francesc Eiximenis (1330-1409), un dels quals deia el següent: «Els jutges tostemps han de girar les lleis per a la conservació de la cosa pública, ja que per això són fetes principalment. I així com la medicina no és feta per a profit del metge (...), així la llei no ha d’ésser feta per a profit personal del príncep ni d’altre en particular, sinó per a profit de la cosa pública.»

A continuació, el comissari del Tricentenari per la Generalitat, Miquel Calçada, va destacar la figura de Pau Ignasi de Dalmases i la seva tasca diplomàtica a Anglaterra per fer valer els compromisos en defensa de les constitucions i les llibertats catalanes que havien signat els aliats. A les negociacions d’Utrecht, «on es dirimia un nou ordre mundial, Catalunya va ser un objecte, mai un subjecte». Un nou ordre en el qual els catalans «mai no hem renunciat a la nostra voluntat de ser».

L’historiador Joaquim Albareda —que coordina el congrés en col·laboració amb el director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro— va prendre la paraula per afirmar que la responsabilitat dels historiadors és «analitzar els esdeveniments de forma rigorosa a partir de la recerca i d’una metodologia científica, sense lectures simplistes en una direcció o una altra»; com en aquest congrés, va continuar Albareda, que té per objectiu «reunir els millors especialistes per assolir fites importants en el coneixement d’uns fets cabdals en la història d’Europa, d’Espanya i de Catalunya».

A continuació, Lucien Bély va pronunciar la conferència inaugural, que va començar afirmant que els Tractats d’Utrecht «van permetre assolir una bona pau per a Europa, que es va veure lliure de grans conflictes durant trenta anys»; però, va afegir, «tot i que amb la Pau d’Utrecht va començar la Il·lustració, també va deixar molts patiments a l’ombra, i el millor exemple és el cas dels catalans».

El catedràtic francès va impartir una lliçó magistral en què va fer un repàs de les causes de la Guerra de Successió, el seu desenvolupament i el context internacional, i va explicar com les raons polítiques i econòmiques de les grans potències europees es van imposar en les negociacions de pau d’Utrecht, que van tenir com a conseqüència els fets del 1714 i «el començament d’una nova història per a Catalunya, que no oblida els drames del passat, però potser hi troba forces per construir, sobre noves formes, la seva identitat», va dir Bély com a colofó de la conferència.

A la recta final de l’acte va intervenir el rector de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Casals, que va reivindicar el paper de les universitats com a transmissores de coneixement, per exemple del coneixement històric. «L’aposta per la història és una gran necessitat social i política», va afirmar Casals. Per acabar, Jaume Ciurana va convidar els assistents a visitar l’exposició del MUHBA «El món del 1714», una mostra del Tricentenari BCN en la qual s’explica el context internacional de la Guerra de Successió.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-767

D.O. Europa: Orhan Pamuk

tancar
Orhan Pamuk: «Europa està perdent els seus valors fonamentals»

L’escriptor turc i Premi Nobel de literatura Orhan Pamuk, europeista convençut, va ser el convidat de Mònica Terribas a l’última sessió del cicle D.O. Europa, en la qual va parlar de Turquia i les raons que han fet posposar el projecte d’integració d’aquest país a la UE. Uns motius que el van portar a reflexionar sobre la identitat, la pèrdua de valors fonamentals i els beneficis d’unir la diversitat de dues cultures a tocar l’una de l’altra, però que, al mateix temps, es mantenen ben allunyades.

«A Europa es fa així», sentia a dir sovint Orhan Pamuk quan era petit en els actes més quotidians de la seva occidentalitzada família de classe mitjana-alta d’Istanbul. Potser per això, «des d’un enfocament literari, he parlat d’Europa fins a l’infinit». Tot i el seu compromís polític, que a Turquia li va valer un judici per injúries arran del qual la comunitat internacional es va mobilitzar al seu favor, Pamuk va voler deixar clar des del començament que no és un politòleg: «Sóc senzillament un escriptor que parla d’Europa a través dels objectes i els records de la vida quotidiana de la gent.»

L’autor de La casa del silencio (2006) o El castell blanc (1985), hereu dels valors de la Il·lustració que li va transmetre el seu pare, ha estat sempre un ferm defensor de la integració de Turquia a la Unió Europea: «Jo tenia aquesta utopia quan encara hi havia esperança, però ara, amb la crisi, Europa s’ha tancat en si mateixa.» Una Europa de la qual diu sentir-se decebut perquè «està perdent els seus valors fonamentals». «Deixar que la gent perdi la vida a les pasteres no té res a veure amb la fraternitat.»

D’altra banda, a Turquia, amb un peu a Europa i l’altre a l’Àsia, «hi ha una lluita política candent amb posicionaments confusos», en què els problemes de drets humans i de llibertat d’expressió no tenen res a veure amb l’islam, com sovint transmeten els mitjans de comunicació; «són problemes que també tenen a Rússia o a Veneçuela». Un reflex d’aquesta lluita política és el cas recent de la prohibició de Twitter imposada per Erdogan, una prohibició que posteriorment el Tribunal Constitucional de Turquia ha declarat il·legal. «Turquia ara és una família infeliç», i com diu el primer paràgraf d’Anna Karènina, novel·la de la qual Pamuk és un devot admirador, «quan les coses van bé, les famílies són iguals a tot arreu, però quan van malament, cadascuna viu la infelicitat a la seva manera».

Tot i que, a causa d’aquestes qüestions, «els europeus cada vegada desitgen menys Turquia i els turcs desitgen menys Europa», al premi Nobel li agradaria que Europa fos capaç de digerir una gran nació musulmana i es convertís en una àrea multicultural i multiètnica, que alhora permetria que la cultura musulmana es modernitzés. «Penso que la integració de Turquia també ajudaria Europa a recuperar valors que està perdent», va dir Pamuk, i a evitar, per exemple, fenòmens com l’ascens de l’extrema dreta intolerant i xenòfoba «que està acabant amb aquests valors, cosa que m’entristeix molt».

La imatge d’un Pamuk desesperançat amb la possibilitat que Turquia formi part algun dia de la UE es va esvair cap al final de la sessió: «Cal convèncer el poble europeu que estar junts ens beneficiaria mútuament», i dirigint-se a l’auditori va exclamar: «Accepteu-nos, europeus, accepteu-nos! Turquia us estima, deixeu-nos entrar!» «És conscient que vostè és el millor ambaixador per negociar amb la UE?», li va preguntar Mònica Terribas davant l’apassionament de l’escriptor. Però Pamuk va recular de nou per refugiar-se en la seva condició de novel·lista, que, per posar fi a l’acte, va reivindicar tot parlant de la seva propera novel·la, titulada en anglès Strangeness in my Mind i protagonitzada per un venedor ambulant de iogurts a la Turquia dels últims quaranta anys.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-763

Història del cosmopolitisme, el patriotisme i el nacionalisme al CCCB

tancar
Cosmopolitisme, patriotisme i nacionalisme: tres camins a la modernitat?

La lleialtat i el sentit de pertinença dels individus al món, la pàtria o la nació al llarg de 2.500 anys d’història va ser el tema de la conferència d’Anthony Pagden «Cosmopolitisme, patriotisme i nacionalisme: tres camins a la modernitat?», celebrada el passat 2 d’abril en el marc del Tricentenari i organitzada per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i el CCCB.

Anthony Pagden, catedràtic de Ciència Política i Història a la Universitat de Califòrnia, és del parer que la Unió Europea «s’ha equivocat en l’intent de construir una identitat nacional comuna», i que la utilització de símbols propis del nacionalisme, com un himne i una bandera, «no han aconseguit el seu objectiu». Per a Pagden, els estats nació estan immersos «en un lent procés de desaparició per passar a formar part d’un món més ampli del qual no ens podem escapar». «La modernitat serà inexorablement cosmopolita».

Aquestes van ser les conclusions del catedràtic al final d’una conferència que va començar situant-nos a la Grècia del segle VI aC, amb la cèlebre frase de Diògenes «Jo sóc un ciutadà del món», una provocació per als atenesos de l’època, que consideraven que no ser de cap ciutat era una condició no humana, pròpia dels animals, en un extrem, o dels déus, en l’altre.

Pagden va continuar explicant que, a l’antiga Roma, el patriotisme —derivat del mot pater, «pare» en llatí— va passar a ser, a partir de Juli Cèsar, una expressió de lleialtat a la persona de l’emperador, que ostentava el títol de Pater Patriae, en detriment del significat de lleialtat al propi poble que tenia durant la república.

A l’edat mitjana, la persona del rei va continuar sent el centre de la lleialtat dels súbdits, membres d’una família fictícia, per damunt de cap altre, i el seu caràcter diví feia que qualsevol oposició fos considerada no només una traïció sinó una heretgia.

Arribats al segle XVIII, el frare Benito Jerónimo Feijoo, que per al catedràtic «era un dels homes més il·lustrats de l’època», ja va qüestionar que l’amor a la pàtria fos un sentiment ennoblidor. Més aviat «és un amor a la pròpia conveniència», va dir citant Feijoo, «un pretext per a les guerres en les quals s’han sacrificat tantes víctimes». D’altra banda, en el mateix segle, Montesquieu ja feia referència a Europa com a una entitat que formava part d’una cadena de lleialtats, en què «el punt de partida era l’individu, passant per la família i el país, fins a arribar a l’horitzó final de la humanitat».

L’autor de Pueblos e imperios (2002) i Mundos en guerra (2011), entre moltes altres obres, va explicar que el concepte nació va començar a definir-se també al segle XVIII per referir-se a un poble que compartia una terra, una llengua, una religió i, en definitiva, una cultura, «amb un sentiment emocional lligat a una identitat espiritual», al marge de la lleialtat a les lleis o constitucions d’un estat, va afirmar.    

A la part final de la conferència, el catedràtic de l’UCLA va explicar que amb la fi del despotisme, els súbdits van passar a ser ciutadans i el patriotisme va començar a significar ser lleial al bé comú, en el que s’ha anomenat «patriotisme cívic». També van aparèixer els cosmopolites, de qui Rousseau va dir que «presumeixen d’estimar tothom per gaudir del privilegi de no estimar ningú». Al llarg de la història, el cosmopolitisme sovint «ha servit, amb el pretext d’estendre la llibertat pel món, per emmascarar l’imperialisme», va afegir Pagden per concloure l’acte.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-761

La dimensió internacional del cas dels catalans

tancar
Els debats del «Case of the Catalans» a la Cambra dels Lords, 300 anys després

Amb motiu del tricentenari dels debats sobre el cas dels catalans a la Cambra dels Lords de Londres que van tenir lloc entre el 2 i el 3 d’abril del 1714, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i el Born Centre Cultural van celebrar un acte acadèmic per explicar les claus de les negociacions sobre la conservació de les llibertats i constitucions catalanes que van mantenir les potències europees fa tres-cents anys.

L’acte va tenir lloc el passat 31 de març a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i va comptar amb la participació de l’historiador Joaquim Albareda, el professor de Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull-Blanquerna Manuel Manonelles, el director de l’Arxiu Històric, Xavier Tarraubella, i el director del Born Centre Cultural, Quim Torra.

Tarraubella va obrir l’acte fent referència al paper de Pau Ignasi de Dalmases com a ambaixador a Londres en defensa de la causa catalana, i va destacar la importància dels documents originals que l’Arxiu Històric en conserva i que fins al 30 d’abril es mostren al seu vestíbul, a l’exposició «Després d’Utrecht. Una Barcelona sentenciada, 1713-1714». Entre d’altres, Tarraubella va citar les cartes de Dalmases i el seu dietari Libro de memorias, o l’exemplar de The Case of the Catalans Considered.

A continuació Quim Torra va fer una breu introducció al tema central de l’acte: el encesos debats que whigs i tories van mantenir sobre el Case of the Catalans a la Cambra dels Lords, a Londres, on van discutir sobre la conveniència de seguir defensant les seves constitucions i llibertats, una qüestió ben present a totes les cancelleries europees. «Tres-cents anys després Catalunya torna a ser el centre d’atenció a Europa, però ara hem de guanyar», va dir Quim Torra per tancar la seva intervenció.

L’historiador Joaquim Albareda va agafar el relleu per parlar del tractats i negociacions internacionals, especialment el Tractat de Rastatt, que al març del 1714 va completar els d’Utrecht, i un dels temes centrals del qual va ser precisament el cas dels catalans. Albareda va afirmar que la reina Anna d’Anglaterra, a les primeres negociacions, «sí que va exigir que tots els privilegis dels catalans fossin preservats» i, fins i tot, «va proposar l’expressió ambigua “privilegis antics” per donar un marge d’interpretació a Felip V».

El catedràtic d’Història de la Universitat Pompeu Fabra va continuar destacant la insistència amb què l’emperador Carles VI va buscar sortides viables per defensar els privilegis catalans a les negociacions de Rastatt, perquè estava en joc «no només la seva consciència i honor, sinó també les de l’emperadriu». Lluís XIV, però, no va transigir amb cap alternativa de les que se li van proposar, amb l’argument que «qualsevol concessió als rebels catalans era un mal principi per a la sobirania reial».

A continuació Manuel Manonelles va prendre la paraula per entrar més a fons en els debats que van tenir lloc a la Cambra dels Lords el dies 2 i 3 d’abril del 1714, «un dels moments més significatius de la dimensió internacional del cas dels catalans». Manonelles va explicar que el canvi del govern liberal de John Churchill, duc de Marlborough, pel conservador de Robert Harley, lord Oxford, que era contrari a la guerra i a mantenir el compromís amb els catalans, va ser determinant per al resultat de la discussió. Una de les causes d’aquest canvi va ser que la reina Anna «va expulsar de la seva alcova Sarah Churchill, esposa del duc de Marlborough, en favor d’Abigail Masham», cosina de lord Oxford, qui «gràcies a la reina va assumir el poder». «Desconèixer això és desconèixer un factor important de la història», va afegir.

El professor de Relacions Internacionals també va destacar en aquell context el naixement de la premsa com a arma política, i els pamflets que els tories van encarregar als escriptors Daniel Defoe i Jonathan Swift. Els milers de còpies que se’n van distribuir van fer canviar l’opinió pública dels britànics, que va passar a ser contrària a la guerra i va dificultar encara més la defensa de la causa catalana.

La defensa de les llibertats catalanes no va prosperar però, segons Manonelles, l’any 1719 els anglesos tenien un pla per envair Catalunya i mobilitzar els catalans amb la promesa de restituir les seves constitucions i llibertats. Finalment el pla no es va dur a terme a causa d’una tempesta que va dispersar la flota. Els britànics van arrossegar «un sentiment de culpa pel seu comportament amb Catalunya que la historiografia anglesa recull reiteradament fins ben entrat el segle XX», va afegir.

Al final de les gairebé dues hores que va durar l’acte, els assistents van poder gaudir d’una visita comentada a la Sala Dalmases de l’Arxiu Històric, on es troben les magnífiques prestatgeries que Pau Ignasi de Dalmases va fer construir el 1699 per a la seva biblioteca del palau del carrer Montcada.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-759

El Tricentenari BCN a la Fira BarnaClick 2014

tancar
Els 3.000 clicks del setge de Barcelona

La vuitena edició de la Fira BarnaClick commemora el Tricentenari amb un diorama de gairebé cent metres quadrats que recrea els carrers i edificis històrics de la Barcelona del 1714, i on 3.000 clicks de Playmobil protagonitzen les batalles i escenes de la vida quotidiana dels barcelonins durant el setge.

Centenars de nens i nenes acompanyats dels seus pares —tot i que en molts casos potser s’hauria de dir a l’inrevés— van haver d’esperar gairebé dues hores en una cua que travessava de punta a punta la plaça Major del Poble Espanyol per veure el diorama el dia de la inauguració de la Fira BarnaClick 2014, que va tenir lloc el passat 29 de març.

L’espera, però, aviat va quedar oblidada quan van trobar-se davant l’immens diorama de la Barcelona assetjada ubicat a la sala noble de l’Ajuntament de Vall-de-roures, amb milers de clicks de Playmobil desplegats al camp de batalla i als carrers i edificis de la ciutat.

El diorama, que es podrà veure fins al 6 d’abril, recrea alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat de l’època, com Santa Maria del Mar, el far de l’illa de Maians, els baluards i les muralles, el convent de Santa Clara o el de Sant Pere de les Puel·les.

«Nosaltres som els de dins», deia una mare al seu fill, tot explicant-li que els edificis encerclats per la muralla i defensats pels clicks vestits amb l’uniforme blau i vermell de la Coronela eren Barcelona. A fora, les figures uniformades de blanc dels borbònics, molt més nombroses, avançaven en perfecta formació mentre els canons bombardejaven la ciutat sense descans.

El diorama, realitzat per membres de l’associació Somosclicks, il·lustra amb detall alguns dels aspectes i episodis del setge, com l’assalt al baluard del Migdia o al Pla d’en Llull, on s’aprecien els esvorancs oberts per les bombes borbòniques i la lluita cos a cos entre els dos exèrcits. La recreació del port, on nombrosos vaixells carregats de clicks representen el bloqueig marítim de la ciutat, és un dels punts preferits dels més petits.

El detallisme i la multitud de petites escenes independents representades fa que la gent s’hi entretingui per apreciar-les i que la cua avanci molt lentament. Sobretot a l’interior de les muralles, als carrers de la ciutat, on les populars figures il·lustren la vida quotidiana dels ciutadans que van al mercat, a un espectacle de titelles o a la missa de Santa Maria del Mar, que, seccionada com altres edificis del diorama, permet veure a l’interior els feligresos, monges i capellans que s’hi congreguen.

Aquestes escenes plàcides conviuen amb la brutalitat de la guerra, que es fa present als carrers en forma de desfilades, afusellaments, forques i clicks penjats dalt de les muralles, que, ni en el moment de ser ajusticiats, no perden mai el seu somriure inesborrable i característic.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-750

D.O. Europa: Sami Naïr

tancar
Sami Naïr: «En nom de l’euro estem destrossant el model social europeu»

El sociòleg i politòleg francès Sami Naïr va criticar en veu alta i clara, amb precisió i duresa, la deriva d’una construcció europea que, en nom de l’economia, s’allunya cada cop més del somni d’una Europa política i social justa per a tothom. El procés a Catalunya, la immigració i l’auge de l’extrema dreta al Vell Continent van ser unes altres de les qüestions que Naïr va abordar amb Mònica Terribas a la quarta sessió del D.O. Europa davant d’un públic que, com a les sessions anteriors, va omplir la Sala Moragues del Born Centre Cultural.

«Desil·lusió, amargura i decepció» és el que sent Sami Naïr davant d’una Europa que ha traït el seu propi somni i ha passat «de presentar-se com la solució per a tot a convertir-se en el problema». Per al sociòleg, «la identitat europea ha quedat reduïda a una identitat monetària» en la qual, en nom de l’euro i a base de polítiques d’austeritat, «estem destrossant el model social europeu».

Membre titular de la Comissió d’Afers Estrangers dels Drets de les Persones, de la Seguretat Comuna i de la Política de Defensa al Parlament Europeu entre el 1999 i el 2004, Naïr va dir que, per defensar un euro fort que només convé a Alemanya i als medis financers i bancaris europeus, «s’està privatitzant tot allò que quedava per privatitzar i que permetia mantenir un equilibri civilitzat entre l’esfera social i l’econòmica».

El politòleg d’origen algerià és del parer que Europa necessita un euro molt més barat per poder competir amb la Xina o els Estats Units i perquè «tothom pugui recuperar i formar part del somni europeu». Per Naïr, amb les polítiques econòmiques actuals i el Tractat de Lliure Comerç transatlàntic que negocien els Estats Units i la UE, «la idea d’una Europa política i social s’ha acabat», perquè «no estem construint Europa, sinó simplement un espai de lliure comerç».

Davant la proximitat de les eleccions europees, Naïr va dir que els partits no tenen un veritable programa i que mai es permetrà que es nomeni un president de la Comissió contrari als interessos de França o Alemanya. El politòleg creu que cal fer una reforma «excepcional» perquè les institucions representin veritablement la ciutadania: «Hem d’aconseguir que el Parlament pugui fer lleis i no només propostes no vinculants».

Pel que fa al procés polític que es viu a Catalunya, Naïr va afirmar que «consultar la gent és el mínim», però que l’important és saber què volem fer després de la consulta i «no estar tan pendents del que pensen els europeus, perquè és un problema que Brussel·les no resoldrà». L’intel·lectual francès va explicar que la crisi dels estats nació causada per la globalització ha creat una demanda identitària arreu que no es pot desatendre.

Naïr, que va definir el nacionalisme català com «un nacionalisme obert i universalista, davant d’altres que són reaccionaris i excloents», va vaticinar que finalment hi haurà una consulta i una negociació posterior que portarà a la construcció d’una Espanya federal que permeti «viure la diferència en comú, com fan les 28 nacions que conformen la UE».

Pel que fa a la immigració, Naïr va dir que Europa no ha entès que «no és un problema polític sinó social, associat al creixement demogràfic al món», que s’ha d’afrontar amb polítiques adequades d’integració, de desenvolupament en origen i de fronteres. «L’auge de l’extrema dreta a Europa no es deu al fet que la gent s’hagi tornat xenòfoba, sinó al fet que les esquerres han donat l’esquena al poble i ja només representen les elits».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-745

Inauguració de les plaques dedicades a Casanova i Vilana-Perles

tancar
Indrets de referència per a la memòria col·lectiva

En homenatge al conseller en cap Rafael Casanova i a Ramon Frederic de Vilana-Perles, mà dreta de l’arxiduc Carles d’Àustria, dues plaques commemoratives col·locades a les façanes de les cases on van viure, a Ciutat Vella, recuperen per als ciutadans de Barcelona aquests dos punts històrics de referència que connecten el passat amb el dia a dia del present.

Mercè Homs, regidora de Ciutat Vella, «un districte molt divers i alhora carregat d’identitat», va obrir l’acte d’inauguració de les plaques commemoratives que va tenir lloc al Centre Cívic Pati Llimona el passat dimecres 26 de març. Amb el record d’aquests personatges il·lustres «es conjuga la història amb la vida quotidiana del passat i del present», va afegir la regidora.

A continuació va intervenir l’historiador Albert Garcia Espuche, que va dedicar unes paraules a la memòria d’Ernest Lluch, qui va estudiar i reivindicar Ramon Frederic de Vilana-Perles quan era una figura gairebé oblidada, i que «va ser assassinat abans que publiqués el descobriment de quina va ser la casa on va viure», al número 13 del carrer del Regomir, on ara es pot veure la nova placa. L’historiador va reivindicar també la importància de Rafael Casanova davant «d’un corrent literari que ara el menysté, i no acabo d’entendre per què».

Al seu torn, el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va afirmar que «una de les gràcies d’aquesta ciutat és que la història no la trobem només als museus o a les biblioteques, sinó també a peu de carrer, en una relació constant amb el present». Soler va glossar breument les figures dels homenatjats abans de cedir la paraula al tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana.

«Aquestes dues plaques són dos nous punts de referència per a la memòria col·lectiva que tota ciutat necessita», va assenyalar Ciurana. «Una memòria que no ha estat oblidada, sinó segrestada, i és funció de l’administració retornar-la als ciutadans», va afegir.

Després dels parlaments, els assistents a l’acte, entre els quals hi havia el comissari del Tricentenari per la Generalitat, Miquel Calçada, i el director del Born Centre Cultural, Quim Torra, es van desplaçar fins al número 13 del carrer del Regomir, on va viure Ramon Frederic de Vilana-Perles i Camarasa, i on el tinent d’alcalde va procedir a descobrir la placa commemorativa.

Vilana-Perles, que havia estat capità de la Coronela entre 1684 i 1697, va ser l’home de confiança de Carles III durant el seu breu regnat a Barcelona i va signar les constitucions catalanes aprovades a les Corts de 1705-1706. Després que el monarca abandonés la ciutat per ser coronat emperador del Sacre Imperi Germànic, el va seguir per convertir-se en el seu secretari d’estat i en un dels homes més influents d’Europa. Des de Viena, Vilana-Perles va dur a terme diverses accions diplomàtiques en defensa de la causa catalana.

Del carrer del Regomir, la comitiva es va desplaçar fins al número 16 del carrer dels Banys Nous per descobrir la placa a la façana de l’edifici on va viure Rafael Casanova i Comes, conseller en cap de Barcelona durant el setge del 1714, esdevingut posteriorment una icona del catalanisme. Enarborant la bandera de Santa Eulàlia, Casanova va encapçalar el contraatac final al terraplè de Jonqueres en un acte heroic en el qual va caure ferit.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-744

«1714. Notícies i propaganda» al Col·legi de Periodistes de Catalunya

tancar
Una reflexió sobre el límits de la informació

A la Guerra de Successió, les potències europees implicades en un conflicte d’abast mundial van utilitzar la informació, per primer cop de forma massiva, com una arma ideològica per persuadir l’opinió pública i desmoralitzar o confondre l’enemic. Amb motiu de la commemoració del Tricentenari, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ens convida a reflexionar sobre els límits de la informació i la propaganda a través d’una exposició de gasetes, opuscles i gravats de l’època, entre els quals es poden veure alguns exemplars fins ara inèdits.

«La dicotomia entre informació i propaganda de fa tres-cents anys té plena vigència i actualitat», va afirmar la degana dels periodistes de Catalunya, Neus Bonet, en la inauguració de l’exposició «1714. Notícies i propaganda», que va tenir lloc el passat 24 de març a la seu del Col·legi de Periodistes i en la qual també van participar els comissaris de la mostra, Jaume Guillamet i Daniel Venteo, a més del comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler.

L’exposició de petit format ens transporta fins a l’inici del segle XVIII, més d’un segle abans de l’aparició de la premsa moderna, quan borbònics i austriacistes van impulsar els seus propis mitjans per tal d’afavorir la seva causa i desprestigiar el bàndol contrari. Com a resposta a la Gaceta de Madrid de Felip V, Carles d’Àustria va crear el 1706 la Gazeta de Barcelona, la primera i única vegada que es publica una gaseta oficial a la capital catalana.

De la Gazeta de Barcelona, el Col·legi de Periodistes de Catalunya n’exhibeix per primer cop alguns dels exemplars que es conserven a l’Arxiu Secret Vaticà, com el tercer número del 1710, «che qui con molta cura s’imprime», destacava el representant del Papa a la cort de Barcelona en els seus informes confidencials.

A més de les gasetes, fullets i opuscles, l’exposició també mostra diversos gravats —«els precedents de la premsa gràfica moderna», segons el catedràtic de Periodisme de la UPF Jaume Guillamet—, entre els quals destaca un gravat publicat a Nuremberg el 1719, documentat per primera vegada en aquesta exposició, que representa la crema de les banderes de Santa Eulàlia, de Sant Jordi i de la Coronela, a més d’altres estendards de les institucions catalanes, per part de les tropes borbòniques després de la caiguda de Barcelona al 1714.

Daniel Venteo va explicar que «els dos àmbits principals de l’exposició són la premsa i la propaganda», i d’aquest últim va subratllar la selecció de pamflets publicats a Barcelona «que fem dialogar» amb pamflets d’altres països, sobretot amb els cedits per la Biblioteca Britànica de Londres, com The Case of the Catalans Considered o el cèlebre The Deplorable History of the Catalans, tots dos impresos al 1714.

La participació del Col·legi de Periodistes de Catalunya en la commemoració del Tricentenari es complementa amb una taula rodona sobre la creació de l’opinió pública que se celebrarà properament, i amb la publicació a la revista Capçalera del dossier «Els orígens del periodisme». Toni Soler participa en aquest número especial amb una reflexió sobre la relació del periodisme i la història en el marc del Tricentenari, i afirma que «hem d’acostar-nos a la història a poc a poc i amb moltes reserves. Renunciant als titulars simples i cridaners. Hem de deixar fer la feina als historiadors i evitar un excessiu “presentisme”».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-743

D.O. Europa: Saskia Sassen

tancar
Saskia Sassen: «L’estat és un poder privatitzat amb qui ja no es pot passar comptes»

Saskia Sassen, considerada un dels deu científics socials més importants del món, va compartir amb Mònica Terribas i el nombrós públic que va assistir a la tercera sessió del D.O. Europa les seves reflexions al voltant de conceptes com la identitat i el territori, la globalització i la lògica de les expulsions del sistema, les ciutats globals o la pèrdua de poder dels estats i de drets dels ciutadans.

Professora de Sociologia de la Universitat de Columbia, on també és copresidenta del Comitè de Pensament Global, la sociòloga Saskia Sassen va fugir de la solemnitat a l’hora de parlar de les grans qüestions que li plantejava Terribas i va mostrar un gran sentit de l’humor durant tota la vetllada. El seu riure franc sovint s’encomanava al públic que el passat dijous 20 de març va omplir la Sala Moragues del Born Centre Cultural.

Sobre el territori i la identitat, els primers temes de la sessió, Saskia Sassen va dir que cada vegada hi ha una distància més gran entre els estats i els ciutadans, que fa que aquests últims «construeixin amb el seu esforç altres territorialitats amb lògiques diferents de la del territori tradicional que s’identifica amb un estat», com passa amb el moviment okupa, amb els indignats o amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Per Saskia Sassen, aquest allunyament ha arribat al punt que fins i tot les classes mitjanes, que tradicionalment eren protegides i promocionades pels estats liberals, «han estat abandonades a favor d’altres actors més poderosos» en el procés de globalització, un fenomen més visible a causa de la crisi, que s’utilitza com a argument per justificar-ho tot.

Aquest fenomen forma part del que Sassen anomena «la lògica de l’expulsió», en què el sistema econòmic deixa de tenir en compte cada cop més inputs o factors que li resulten negatius, com per exemple el medi ambient, les petites empreses o els parats de llarga durada, «que deixen d’existir per als indicadors econòmics i passen a ser invisibles i desposseïts de drets en un sistema que ens empeny a la concentració de riquesa».

«L’estat és un poder privatitzat amb qui ja no es pot passar comptes», va assegurar la sociòloga. Ara «es tracta de fugir del vell model de protestar davant del poder i evitar caure en la dialèctica d’amo i esclau», com ha fet la PAH, per exemple, «que ha deixat de protestar per passar a l’acció».

Un altre dels objectes de reflexió de l’autora de Inmigrantes y ciudadanos (2013) o Territorio, autoridad y derechos (2010), entre molts altres títols, són les ciutats globals, «uns espais de producció d’instruments per globalitzar l’economia» que, tot i que són similars arreu del món, tenen cadascuna «unes capacitats diferenciades i un capital de coneixement determinat per la seva història».

Pel que fa a les ciutats intel·ligents, Sassen va alertar sobre la utilització de la tecnologia com a eina de vigilància de les persones, «en una època en què les relacions de l’estat amb els ciutadans tenen un nou ADN». D’altra banda, però, la sociòloga va valorar les possibilitats d’una «xarxa oberta a tots els ciutadans en la qual podrien compartir els seus coneixements únics al servei de la comunitat».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-742

Simposi Internacional sobre Drets Lingüístics i Cohesió Social

tancar
La preservació d’un dret universal

El Síndic de Greuges de Catalunya i l’Associació Internacional de Comissaris de Llengua organitzen en el marc del Tricentenari el Simposi Internacional sobre Drets Lingüístics i Cohesió Social en Societats Plurilingües, una reflexió en la qual participen ombudsman i  comissaris lingüístics provinents de la resta de l’Estat i d’altres països d’Europa i d’arreu del món. A més, Barcelona acollirà la conferència inaugural de l’Associació Internacional de Comissaris de Llengua (IALC), un esdeveniment que Rafael Ribó va qualificar de «fita històrica».

«Tots els informes del Consell d’Europa assenyalen Catalunya com un exemple de model lingüístic», va dir el Síndic de Greuges de Catalunya, Rafael Ribó, en l’obertura d’aquest Simposi Internacional sobre Drets Lingüístics que del 19 al 20 de març se celebra al Born Centre Cultural. Però encara «podem aprendre molt de les experiències internacionals de què sentirem a parlar en aquestes jornades», va afegir el Síndic.

Entre el ponents del Simposi figuren Graham Fraser, comissari lingüístic federal del Canadà i president de la IALC, Sigve Gramstad, vicepresident del Comitè d’Experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, Bart Weekers, ombudsman de Flandes, o Pär Stenbäck, exministre d’Educació i Afers Estrangers de Finlàndia, a més dels defensors del poble de Galícia, el País Basc i Navarra, i diversos experts nacionals i internacionals sobre dret i llengua.

A partir de l’experiència d’aquests experts i de les institucions que representen, el Simposi analitzarà els drets lingüístics a Catalunya, a Espanya i en altres societats plurilingües de la resta del món a través d’una aproximació històrica, sociològica i jurídica. Al final del seu discurs, Ribó va confessar sentir-se orgullós que Barcelona «aculli el naixement definitiu de l’Associació Internacional de Comissaris de Llengua, una fita històrica». La conferència inaugural d’aquesta associació tindrà lloc el divendres 21 de març, acabat el Simposi.

A la mateixa sessió d’obertura, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va declarar que el català «és un element de cohesió que mai ha estat un problema per a la convivència». Per la seva banda, Graham Fraser, un dels organitzadors del Simposi, comissari lingüístic federal del Canadà i president de la IALC, va dir que aquestes jornades només són el començament «d’una oportunitat única per compartir idees i les millors pràctiques possibles per preservar les llengües minoritàries».

Per finalitzar la sessió d’obertura va intervenir Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat, que també va fer referència a l’aranès com a llengua de Catalunya i va afirmar sentir-se orgullós de pertànyer a una societat «profundament democràtica i cohesionada que viu amb convicció la seva diversitat lingüística».

La primera conferència del Simposi, «De la pèrdua de l’oficialitat del català al reconeixement constitucional parcial (1714-1979)», va anar a càrrec d’Antoni Milian i Massana, catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat Autònoma de Barcelona, qui va fer un ràpid repàs per la història del català des de la caiguda de Barcelona el 1714 fins a l’arribada de la democràcia.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-740

Barcelona Capital de la Sardana: La Santa Espina

tancar
Una nit màgica per als amants de la sardana

La versió íntegra de La Santa Espina, una «rondalla en tres actes i sis quadres» d’Àngel Guimerà i Enric Morera, que s’emmarca dins de l’anomenat teatre líric català, va ser representada amb un gran èxit de públic el passat dissabte 15 de març. Amb la participació de l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Coral Polifònica de Vilafranca i els solistes David Alegret, Anna Alàs i Enric Martínez-Castignani, el concert va ser un dels actes principals de les celebracions de Barcelona Capital de la Sardana 2014.

La primera interpretació de l’edició de La Santa Espina publicada el desembre del 2011 per l’editorial Boileau va tenir lloc al Barcelona Teatre Musical, on el públic va omplir les 1.850 butaques de la sala per no perdre’s una de les poques ocasions en què s’ha pogut escoltar la versió íntegra d’aquesta obra del teatre líric català, un gènere amb molts punts en comú amb la sarsuela, que va desenvolupar-se a Catalunya entre el 1894 i el 1898.

Amb música d’Enric Morera i llibret d’Àngel Guimerà, La Santa Espina, una «rondalla en tres actes i sis quadres», com va definir-la el mateix dramaturg, va ser estrenada l’any 1907 amb gran èxit i més de dues-centes representacions. La cèlebre sardana homònima és un dels números del tercer acte i es va convertir en emblema del catalanisme polític, fins al punt que el general Losada, governador civil de Barcelona l’any 1924, la va prohibir després d’afirmar que «determinados elementos han convertido la sardana La Santa Espina en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones».

L’Orquestra Simfònica del Vallès i el seu director, Rubén Gimeno, van ser els encarregats d’interpretar «com si es toqués per primera vegada» una partitura amb poques indicacions del compositor i sense referències discogràfiques. Les veus solistes van anar a càrrec de la mezzosoprano Anna Alàs, el tenor David Alegret i el baríton Enric Martínez-Castignani, mentre que els cors van ser interpretats per la Coral Polifònica de Vilafranca.

Representada en versió concert, l’actriu Vicky Peña va fer el paper de narradora i va llegir diversos fragments del llibret original per tal de facilitar la comprensió i el seguiment del fil argumental de l’obra, una història d’amor en què es barregen elements quotidians amb elements fantàstics com sirenes, bruixes i bruixots i els seus encanteris.

A punt d’acabar el concert, a l’acte tercer, quan va arribar el número divuit dels vint de què es compon l’obra i que correspon a la popular sardana, el públic no es va poder estar d’acompanyar l’orquestra i seguir el ritme amb sonors i entusiastes aplaudiments. Al final del concert, els assistents van ovacionar dempeus els protagonistes d’una vetllada molt emotiva.

La representació de La Santa Espina és un dels actes més destacats dels que organitza la Coordinadora d’Entitats Sardanistes de Barcelona amb motiu de la seva designació com a Capital de la Sardana d’enguany. Capital de la Sardana és un projecte impulsat per la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya i l’Obra del Ballet Popular.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-736

Presentació del volum «Indumentària. Barcelona 1700»

tancar
La moda i el tèxtil d’una societat pròspera

Des de l’any 2008 l’Ajuntament de Barcelona edita la col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700, un conjunt de monografies que analitzen aspectes concrets de l’organització social i de la vida quotidiana de la Barcelona dels segles XVI, XVII i XVIII. Ara apareix el volum Indumentària, el desè dels dotze que completaran la col·lecció dirigida per l’historiador Albert Garcia Espuche.

Precedit de nou volums en els quals s’analitza amb rigor aspectes quotidians de Barcelona i Catalunya entre els segles XVI i XVIII, amb títols com Dansa i música, Jocs, triquets i jugadors, Drogues, dolços i tabac, Medicina i farmàcia o Interiors domèstics, entre d’altres, l’Ajuntament de Barcelona va presentar el passat 18 de març a la Sala Moragues del Born Centre Cultural el desè llibre de la col·lecció, Indumentària. Barcelona 1700, a càrrec d’Albert Garcia Espuche, Silvía Carbonell, Sílvia Saladrigas, Francesc Riart, Julia Beltrán de Heredia, Núria Miró, Aileen Ribeiro i Ruth de la Puerta.

A més d’analitzar els aspectes estètics de la moda de la Barcelona de l’època i de comparar-la amb la d’Espanya i la resta d’Europa, el llibre descriu el sector tèxtil com el motor d’una economia pròspera, lluny de la visió de societat decadent que ens ha transmès la història. En aquest sentit, l’historiador Albert Garcia Espuche va citar el també historiador Agustí Alcoberro, que en certa ocasió va declarar que, gràcies a aquesta col·lecció, «una etiqueta trista com la de la decadència podrà desar-se al calaix».

Sobre el fet que la col·lecció tracti temes de la vida quotidiana de l’època, Garcia Espuche va afirmar que «la vida quotidiana ho és tot, i no es pot deslligar d’altres àmbits com l’economia o la cultura». Especialment a Indumentària. Barcelona 1700, per la importància del sector tèxtil, en el qual Catalunya era una potència, i pel paper de la moda com a manifestació d’una cultura i una identitat.

A continuació va intervenir Sílvia Carbonell, coautora del llibre i cap de l’àrea tècnica del Centre de Documentació i Museu Tèxtil, que va explicar que la historiografia catalana ha tingut molt abandonat el tèxtil i la indumentària, especialment del segle XVII. «Indumentària. Barcelona 1700 és un punt de partida per continuar la recerca amb el mateix rigor que hem aplicat en aquesta obra», va afegir.

Carbonell va continuar destacant la importància del tèxtil en les relacions de Catalunya amb la resta d’Europa i l’empenta innovadora d’un sector i d’un país que en aquella època també havia de competir amb les importacions d’altres països. Els aspectes tècnics del sector també són tractats al llibre, on es referencien «més de 300 tipus de teixits diferents, alguns dels quals s’han perdut».

Una de les fonts documentals de l’obra han estat els objectes trobats al jaciment arqueològic del Born, com ara botons, sivelles, cinturons, plantilles, polseres i altres complements que formaven part de la indumentària dels ciutadans de principis del XVIII, «més propera a la moda francesa i italiana que no pas a l’espanyola», va apuntar Sílvia Carbonell.

Per tancar l’acte, el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, va assenyalar que gràcies a obres com aquesta un dels llegats del Tricentenari serà, com deia Espriu, «haver salvat els mots», mitjançant la recerca que s’està fent i que permet recuperar «paraules que s’havien oblidat i algunes que encara no sabem què volen dir». «Ignorar és menystenir, i gràcies a la col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700 esperem trencar aquesta cadena», va concloure.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-739

Heroïcitat i heroisme amb l’Orquestra del Montsalvat

tancar
Heroisme musical a les ruïnes del Born

Al bell mig de les ruïnes del Born Centre Cultural, amb l’ús d’instruments originals i seguint criteris d’interpretació històrics, la debutant Orquestra del Montsalvat ens va oferir una reflexió musical sobre l’heroïcitat i l’heroisme a partir de dues obres de Beethoven: la Música incidental per a l’Egmont i la Simfonia Heroica. També hi van actuar la soprano Maria Hinojosa i l’actor Josep Maria Pou, que a l’intermedi va llegir Tema del traidor y del héroe, de Jorge Luis Borges.

La data triada per a la celebració del concert «Heroïcitat i Heroisme», amb el qual l’Orquestra del Montsalvat es presentava per primer cop davant del públic, no va ser casual. 301 anys enrere, el mateix 14 de març es va signar a Utrecht el conveni en què s’establia el procés d’evacuació de les tropes austríaques del Principat de Catalunya. Abandonats davant les potències borbòniques, els catalans van combatre i resistir amb heroïcitat fins a la caiguda de Barcelona el 1714.

Aquesta heroïcitat va ser el leitmotiv que va conduir el que, tal com s’apuntava al programa de mà, més que un concert era «la celebració d’un acte simbòlic al servei de la psique col·lectiva», inserit en la commemoració del Tricentenari de la fi de la Guerra de Successió. Al cor de les ruïnes del barri de la Ribera, escenari i símbol de l’heroisme de molts ciutadans d’ara fa tres-cents anys, l’acte va començar amb el Ritual de processó a càrrec dels músics de La Caravaggia, que va precedir l’entrada en escena de l’Orquestra del Montsalvat.

Al senyal del director, Francesc Prat, els 41 components de l’orquestra, provinents d’arreu del món, van atacar la Música incidental per a l’Egmont de Goethe (1809-1810), de Ludwig van Beethoven, amb la col·laboració de la soprano Maria Hinojosa i l’actor Josep Maria Pou com a narrador. Aquesta obra va ser creada per acompanyar la tragèdia teatral homònima escrita per Goethe i és un homenatge a l’heroisme del comte d’Egmont, un general flamenc contrari a l’opressió espanyola que, condemnat a mort pel duc d’Alba, va ser decapitat l’any 1568.

Finalitzada la interpretació de la primera obra del programa, a l’intermedi l’actor Josep Maria Pou va fer una lectura del Tema del traidor y del héroe, un conte de Jorge Luis Borges en el qual l’escriptor argentí juga amb la confusió intencionada entre realitat i ficció en el relat d’un narrador anònim que explica la història d’un avantpassat, heroi de la independència irlandesa.

A continuació, l’Orquestra del Montsalvat va tornar a sortir d’entre les ombres de les ruïnes del Born per interpretar la Simfonia núm. 3 «Heroica» de Beethoven. Inicialment l’obra havia de ser dedicada a Napoleó, abans que es coronés emperador i decebés profundament el compositor alemany per haver traït els ideals de la Revolució Francesa que tant admirava.

Acabat el concert, la majoria dels cinc-cents espectadors que encerclaven el jaciment arqueològic del Born es van posar dempeus per aplaudir el debut de l’Orquestra del Montsalvat, la primera de l’Estat centrada en la interpretació del repertori romàntic amb instruments originals i criteris històrics. L’Orquestra del Montsalvat és un projecte d’Oriol Pérez Treviño, exdirector de L’Auditori, està formada per músics freelance i es finança exclusivament amb fons privats.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-738

«300 Onzes de Setembre» al Museu d’Història de Catalunya

tancar
El record i la commemoració del 1714 a través de la història

El Museu d’Història de Catalunya participa en la commemoració del Tricentenari amb una exposició que es diferencia de la resta perquè situa l’eix del relat en com, «al llarg de tres-cents anys, cada generació de catalans hem recordat i commemorat els fets del 1714», en paraules d’Agustí Alcoberro, director del museu. Els 1.000 m² d’exposició contenen més de 200 peces originals, algunes de les quals s’han restaurat per a l’ocasió i es mostren per primera vegada al públic.

L’exposició, comissariada per l’historiador Enric Pujol, s’obre amb l’àmbit «Derrota i repressió», una sala fosca on l’escut de les constitucions catalanes s’ensorra juntament amb les columnes i el fris que el sosté. L’escenografia obscura i opressiva creada per Ignasi Cristià, en la qual s’exhibeix un exemplar original del Decret de Nova Planta signat per Felip V, transporta el visitant fins a la caiguda de Barcelona l’any 1714 i la repressió posterior.

Aquesta data és el punt de partida d’un recorregut pel record de l’11 de setembre que han mantingut els catalans al llarg de tres-cents anys i per com s’ha commemorat en les diferents etapes de la història fins a consolidar-se com a Diada Nacional de Catalunya, des de la Renaixença fins a la Via Catalana del 2013, passant per la República o pel franquisme.

Al segon àmbit, «La persistència de la memòria», es mostra l’exemplar original procedent de Viena de les Narraciones históricas que Francesc de Castellví va escriure a l’exili a la cort de l’emperador Carles VI com a testimoni de la Guerra de Successió, i un dietari del caputxí Manuel Soler en el qual explica el setge de Barcelona i, curiosament, ja apunta que al cap de tres-cents anys aquells fets encara serien recordats.

En el mateix àmbit també s’exhibeix un zoograscopi, un aparell equipat amb una gran lent que permetia veure els gravats amb un lleuger efecte tridimensional i que es va popularitzar a la segona meitat del segle XVIII. L’acompanya una col·lecció de gravats acolorits sobre el setge de Barcelona, còpies inèdites dels originals del cèlebre gravador Jacques Rigaud dissenyades especialment per ser observades en aquest aparell.

A «El despertar de la consciència nacional», l’exposició es comença a il·luminar i s’endinsa en la Renaixença, l’origen de «la popularització de la Diada en clau de reivindicació de les estructures d’estat perdudes al 1714», va explicar Enric Pujol. Aquí es mostra, entre altres peces, una englantina d’or del 1860, el premi que s’atorgava a la millor poesia patriòtica en els Jocs Florals de l’època.

A continuació, l’àmbit «La commemoració d’una diada», presidit per una còpia inèdita de l’estàtua de Rafael Casanova de Rossend Nobas, signada pel mateix escultor i restaurada expressament per a aquesta exposició, il·lustra les primeres commemoracions i les ofrenes florals al monument erigit el 1888 i, també, amb la dictadura de Primo de Rivera, les primeres prohibicions i detencions.

A la mateixa sala s’exposen les restes d’una estelada del 1915 que va ser lliurada als voluntaris catalans que van combatre en el bàndol francès a la Primera Guerra Mundial, «amb l’esperança que quan guanyessin els aliats les reivindicacions catalanes serien ateses», va explicar Pujol.

«Una represa esplendorosa» il·lustra el període de la Generalitat republicana i l’impuls que va significar per a la commemoració de la Diada, que, amb l’aparició de la ràdio, es va difondre massivament. Durant la Guerra Civil, davant del monument de Casanova s’hi feien desfilades militars.

L’àmbit «L’època més difícil» correspon a la dictadura del general Franco i consisteix en una sala coberta de miralls presidida per una escultura del dictador, que es multiplica en totes direccions fins a l’infinit. Quan el règim va fer retirar l’estàtua de Rafael Casanova de la via pública, en el mateix indret va aparèixer una reproducció en miniatura amb un cartell que deia «Ja creixeràs», tal com es recrea en un racó de la mateixa sala.

«La Diada Nacional», el darrer àmbit de l’exposició, il·lustra a través de fotografies, vídeos i panells informatius el període que va de la gran manifestació de l’11 de setembre del 1976 a Sant Boi fins a les celebracions del 2012 i del 2013, les més majoritàries de la història de Catalunya.

Com a colofó, l’exposició acaba amb una col·lecció de cartells d’artistes catalans del segle XX compromesos amb el significat de l’Onze de Setembre i la projecció d’un documental inèdit sobre la celebració de la Diada a Sant Boi l’any 1976.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-730

D.O. Europa: Susan George

tancar
Susan George: «Aquesta crisi és un nou capítol de la lluita de classes»

El retrocés de la democràcia davant del poder cada vegada més gran de les elits econòmiques globals, la seriosa amenaça del nou Tractat de Lliure Comerç transatlàntic o l’empobriment dels europeus a causa d’una crisi injusta agreujada per unes polítiques d’austeritat equivocades, són alguns dels problemes que afronta en la seva lluita quotidiana l’activista i politòloga Susan George, convidada de Mònica Terribas a la segona sessió del D.O. Europa.

«Cada vegada més, la gent és víctima d’un sistema econòmic neoliberal extremadament cruel», va afirmar Susan George a l’inici de la sessió. Per a la intel·lectual francesa d’origen nord-americà, «la classe Davos», com anomena les elits mundials que disposen del capital financer i de tot tipus, és «la que dicta les polítiques, perquè els bancs i les multinacionals tenen els governs ficats a la butxaca».

George, que és presidenta de la junta directiva del Transnational Institute i presidenta d’honor de l’Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajuda als Ciutadans (ATTAC), creu que ja no podem anomenar crisi el que estem vivint a Europa, sinó que «és clarament un nou capítol de la lluita de classes, en el qual els drets conquerits a Europa des de la Segona Guerra Mundial estan amenaçats».

Per a l’activista, no es pot guanyar aquesta lluita des d’un sol país, per molta gent que surti al carrer, sinó que «hem de pensar en nosaltres mateixos com a ciutadans europeus, a més de sentir-nos catalans, alemanys o espanyols», i posar-nos d’acord en allò que ens uneix, que són «els valors democràtics, les llibertats i els drets humans que els estats ja no poden protegir i que encara hem de defensar perquè es desafien cada dia».

Un dels desafiaments sobre el qual Susan George va insistir al llarg de la vetllada és el que suposa el nou Tractat de Lliure Comerç transatlàntic que negocien els Estats Units i la UE, i que,  si entra en vigor, «significarà un triomf de l’estat no democràtic». Com ja ha passat en altres àrees de lliure comerç, aquest tractat permetria a les multinacionals demandar qualsevol país si consideren que pren decisions que perjudiquen els seus interessos, amb dret a ser indemnitzades si així ho decideix un tribunal d’arbitratge, va explicar George. «De les 127 reunions mantingudes fins ara per preparar el tractat, 97 han estat amb directius de grans multinacionals», va afegir.

Davant d’uns polítics sense idees que només segueixen la disciplina de partit i que «preparen el terreny al feixisme que creix a Europa», Susan George va proposar algunes alternatives «a la gran mentida de l’austeritat» per reduir l’atur i la pobresa a Europa, com per exemple fer una transició ecològica i canviar el model energètic, «que es pot fer i no és un problema tècnic», reduir la jornada laboral a 30 o 32 hores setmanals, o fiscalitzar les transaccions financeres, actuació que donaria per cobrir l’estat del benestar a tot Europa. «Els polítics no és que no tinguin el poder, és que no tenen el coratge», va afirmar George.

Sobre el procés polític que es viu a Catalunya, George va afirmar que «sempre és legítim exigir més eines democràtiques per conèixer la voluntat del poble i debatre seriosament, i ningú pot evitar-ho». Reticent a entrar més a fons en aquesta qüestió, va afirmar, però, que des del punt de vista global «no és bo abandonar un gran estat, tot i que si fos catalana no sé què faria». 

Davant l’argument que una Catalunya independent hauria de competir en desavantatge amb tot el món, Mònica Terribas es va guanyar els aplaudiments del públic que omplia la Sala Moragues del Born Centre Cultural quan va replicar: «però hi ha molts països petits que viuen en aquest món global amb economies ben sanejades». George va admetre aquesta possibilitat «si tenen una política econòmica adequada i han desenvolupat alguns avantatges específics».

Tornant a la lluita contra la injustícia social a nivell europeu, la pensadora es va referir a l’Alter Summit, la cimera alternativa que reuneix moviments socials, sindicals, feministes, ecologistes, economistes, etc., i que constitueix «l’embrió de l’única manera de canviar les polítiques europees: la unió d’entitats d’ideologies molt diverses i de diferents països, però que comparteixen uns objectius bàsics comuns».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-729

D.O. Europa: Zygmunt Bauman i Aleksandra Kania

tancar
Bauman: «El període de construcció de les nacions modernes a Europa encara no s’ha acabat»

La identitat, la sobirania, diferents models de govern i el sentiment de pertinença a un territori continuen sent, com demostra l’actualitat, motius de debat a Europa tres-cents anys després de la Guerra de Successió. A la primera sessió del cicle D.O. Europa, els sociòlegs Zygmunt Bauman i Aleksandra Kania van parlar d’aquestes qüestions i d’altres com la pèrdua del poder de la política davant les finances mundials, «un dels grans reptes del segle XXI». 

La Guerra de Successió va ser un conflicte europeu en el qual es lluitava per diferents maneres de governar, per la sobirania territorial i, també, per la defensa d’una identitat. En aquella època Catalunya tenia en Europa els seus referents i els seus aliats i, tres-cents anys després, la Unió Europea continua sent el seu marc polític de referència.

Per aquest motiu, amb el cicle D.O. Europa, el Tricentenari BCN vol reflexionar sobre la identitat europea, la seva relació amb les identitats nacionals, els diferents nivells de sobirania, les interferències del poder dels mercats globals i els conflictes i contradiccions que se’n deriven en el procés de construcció de la UE.

Els sociòlegs Zygmunt Bauman i Aleksandra Kania van ser els convidats de Mònica Terribas a la primera sessió del cicle, que es va celebrar el passat 6 de març, amb un gran èxit d’assistència, a la Sala Moragues del Born Centre Cultural. Bauman, pare de la modernitat líquida i un dels pensadors més influents de l’actualitat, referint-se al conflicte a Ucraïna i Crimea, va afirmar que «se’n parlarà a la premsa fins que arribi un nou titular, que podria ser sobre Catalunya o Baviera, perquè estem en un camp de mines i tard o d’hora es produirà una explosió».

L’autor de La riquesa d’uns quants beneficia a tothom? (2014) o Vigilància líquida (2013), entre moltes altres obres, va afegir que el període de construcció de les nacions modernes encara no s’ha acabat a diversos indrets d’Europa, i referint-se a la situació de Catalunya va afirmar: «s’ha vist que la diferència d’identitats no desapareixerà mai; per tant, un diàleg informal, obert i cooperatiu és una condició sine qua non per trobar la solució».

«Ningú no vol renunciar a la seva cultura ni a la seva identitat», va intervenir Aleksandra Kania, que en un estudi recent ha pogut constatar que, tot i que la majoria de ciutadans europeus considera bo pertànyer a la UE i se’n senten orgullosos, «per a la immensa majoria és la comunitat territorial menys important». Però el més sorprenent, segons va afegir la sociòloga de la Universitat de Varsòvia especialista en sociologia política, és que en el conjunt d’Europa «només el trenta per cent va situar la identitat nacional per davant de la regional».

Per Bauman, els ciutadans consideren Europa un aixopluc que els beneficia, però al mateix temps la veuen com «una entitat aliena que els imposa restriccions per satisfer els mercats globals». Perquè «hi ha un divorci entre el poder i la política en el qual decidir què podem fer està en mans dels capitals mundials i no dels polítics». Acabar amb aquest divorci «és el gran repte del segle XXI», va afirmar el sociòleg.

Mònica Terribas va posar sobre la taula el paper de les elits globals, de les quals Bauman va dir que «s’han “secessionat” unilateralment de la resta de la societat». La dependència mútua entre empresaris i treballadors s’ha trencat, va explicar el sociòleg, perquè si els treballadors demanen una cosa que no se’ls vol donar «aquesta elit apaga el mòbil, tanca el portàtil i transfereix el capital a un altre país sense sindicats i amb un govern més complaent».

Malgrat tot, va prosseguir el catedràtic de la Universitat de Leeds, «l’experiment europeu en què estem immersos ha aconseguit molts dels objectius de cooperació i solidaritat imprescindibles per al nostre futur». «Recordem que fa setanta anys estàvem fent-nos la guerra», va dir Bauman, que, nascut al 1925, va haver d’abandonar Polònia fugint dels nazis. «De petit, molt abans de la Segona Guerra Mundial, tot em feia molta por; fins i tot els veïns eren enemics.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-725

El Dia Internacional de les Dones en el marc del Tricentenari

tancar
Les oblidades de la història

Amb el lema «Fem memòria: les oblidades en la Història» l’Ajuntament de Barcelona va fer entrega dels Premis Maria Aurèlia Capmany 2014 en l’acte de commemoració del Dia Internacional de les Dones. A la mateixa cerimònia es va homenatjar la historiadora Núria Sales i l’Encyclopaedia Britannica per la seva contribució al coneixement del paper de les dones en el progrés de la societat, i Patrícia Gabancho va presentar el seu darrer llibre, Les dones del 1714.

Coincidint amb la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714, l’Ajuntament de Barcelona va dedicar la celebració del Dia Internacional de les Dones a promoure el coneixement de les que «han contribuït al progrés de la història, i que, per la seva condició, no han tingut la projecció que es mereixien», en paraules de Francina Vila, regidora de Dona i Drets Civils, en l’obertura de l’acte institucional que es va celebrar el passat 5 de març.

La cerimònia va continuar amb el reconeixement i homenatge a la historiadora Núria Sales i Folch, que, nascuda al 1933, va viure a l’exili després de la Guerra Civil. Un exili que per a la regidora Francina Vila va significar «una immensa pèrdua de capital humà i de talent femení». Filla de Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria, i de l’editora Núria Folch, Núria Sales és autora de nombrosos treballs, entre els quals destaquen Història dels mossos d’esquadra (1962), Senyors bandolers, miquelets i botiflers... (1984) o De Tuïr a Catarroja: estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó (2001).

«Només diré unes poquetes paraules, les justes per donar les gràcies per aquest honor i per aquesta alegria», va dir la historiadora, aplaudida repetidament pel públic que omplia la Sala Moragues del Born Centre Cultural, quan va pujar a l’escenari per recollir aquest guardó per la seva tasca de visibilització del paper de les dones al llarg de la història.

A continuació, la Regidoria de Dona i Drets Civils també va distingir l’Encyclopaedia Britannica per haver inclòs les dones en el relat de la història a les seves publicacions. En representació seva, va recollir el premi Berta López, qui va dir que l’Encyclopaedia Britannica vol «ajudar les futures generacions de dones a moure’s amb confiança i amb coratge com a individus iguals».

A l’equador de l’acte, la periodista i escriptora Patrícia Gabancho va presentar el seu últim llibre, Les dones del 1714, il·lustrat per Francesc Artigau, una coedició de l’Ajuntament de Barcelona i Columna Edicions en la qual l’autora recupera algunes figures que van tenir un paper rellevant durant la Guerra de Successió i que han restat a l’ombra de la història, com la reina Elisabet Cristina, l’espia Marianna de Copons o la monja Manuela Desvalls, còmplice de la mateixa xarxa d’espionatge.

«Les dones hem de rescatar de l’oblit les protagonistes de la història», va dir Gabancho. «Hem de projectar una visió diferent i posar l’accent allà on la història oficial no ha parat prou atenció.» Per acabar la seva intervenció, l’escriptora va afirmar que «les dones del 1714 van fer el que van poder; ara nosaltres hem d’estar a l’alçada del repte colossal que la història ens proposa».

Finalment, va arribar el moment de l’entrega dels XXVIII Premis 8 de març – Maria Aurèlia Capmany, convocats amb el lema «Fem memòria: les oblidades en la Història». El premi del jurat va ser atorgat per unanimitat al projecte audiovisual L’altra mirada. El 1714 vist per Marianna de Copons, de Lluís Galter, Jaume Clotet i David de Montserrat.

El fet que tres homes pugessin a l’escenari a recollir el premi va provocar algunes protestes i xiulets entre el públic. «Algú pot veure com un pas enrere que tres homes guanyin un premi dedicat a les dones, però nosaltres ho veiem com un pas endavant», van dir els guardonats.

Pel que fa al premi del públic, votat pels assistents abans de començar l’acte, va ser concedit a Isabel Segura pel treball Llegir Barcelona des de la perspectiva de les dones, un projecte col·lectiu que «vol situar en el mapa la contribució de les dones a la construcció de Barcelona».

En el decurs de l’acte hi va haver l’actuació de la soprano Isabel Ricciardi di Gaudesi acompanyada al piano per Josep Buforn, que van interpretar l’Intermezzo de l’òpera Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni. Després de la cloenda a càrrec de Maite Fandos, tinenta d’alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports, els assistents van poder veure l’exposició «Dones del 1714», amb il·lustracions de Francesc Artigau.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-724

El Carnaval de Barcelona l’any del Tricentenari

tancar
La recuperació d’un carnaval històric

La pèrdua de les llibertats després de la derrota del 1714 va afectar també la vida quotidiana dels barcelonins en el seu aspecte més festiu. El carnaval de Barcelona, que durant els segles XVI i XVII era admirat arreu per la seva fastuositat, la participació ciutadana, l’esperit crític i la gran disbauxa que s’hi vivia, va ser prohibit per Felip V mesos després de la caiguda de la ciutat. L’any del Tricentenari, Barcelona ha volgut recordar aquell període amb la recuperació del seu carnaval més tradicional.

El matí de Dijous Gras, dia d’inici del carnaval, el Mercat de la Llibertat de Gràcia va obrir les portes decorat com si fos un mercat del 1700. Els comerciants, disfressats amb perruques, casaques, còfies i altres peces de vestir pròpies del segle XVIII, escataven el peix, pesaven la fruita o tallaven els bistecs com un dia qualsevol mentre la clientela, amb una mitja rialla, n’elogiava les disfresses.

Les xarcuteries oferien per degustar la tradicional botifarra d’ou, l’embotit protagonista, mentre un grup de miquelets anava desfilant pels passadissos al so d’un sac de gemecs, una flauta i un timbal. A les dotze del migdia els soldats es van aturar, en perfecta formació, per donar pas a l’entrega del Premi Pebrot d’Or a la parada més ben disfressada.

El comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va ser l’encarregat de lliurar el Premi, que, molt justament, es va atorgar col·lectivament a tots els paradistes del mercat. En representació seva, va recollir el Pebrot d’Or la presidenta de l’Associació de Venedors del Mercat de la Llibertat, Maria Soler. Un cop acabada la cerimònia, el comissari va passar revista als miquelets, que formaven impecablement uniformats i amb el cap ben alt.

El mateix dijous a la tarda, al Born Centre Cultural s’hi va celebrar l’Arribo, la tradicional rebuda al Rei Carnestoltes, enguany encarnat per l’actor Jordi Martínez. Precedit per la Cercavila dels Set Ambaixadors amb el seu seguici i el gegants Rodanxó i Rodanxona, sa Majestat va llegir el ban, escrit per la periodista Natza Farré, des de les runes del jaciment. Més tard, com a novetat del carnaval del Tricentenari, es van recuperar els Focs Antics, els focs d’artifici tradicionals dels segles XVII i XVIII.

L’endemà divendres, dins de la jornada «El Carnaval històric al Mercat del Born», l’historiador Albert Garcia Espuche, investigador del jaciment arqueològic del Born i expert en la Barcelona del XVIII, va impartir la conferència «Barcelona, ciutat de Carnestoltes». Garcia Espuche va explicar que, abans que fos prohibit per Felip V després de la derrota del 1714, el carnaval de Barcelona, per la seva fastuositat, «era conegut i admirat arreu i no n’hi havia cap altre a la Península que s’hi pogués comparar».

D’una durada molt més llarga de l’habitual i amb una alta participació ciutadana, els carnestoltes barcelonins dels segles XVI i XVII «no els podia aturar ni la pesta ni la guerra», va dir l’historiador, i, segons diversos documents de l’època, s’hi sumaven com a trets distintius «la gran disbauxa i bogeria a què es lliuraven els ciutadans», a més d’un esperit crític pel qual fins i tot «s’atrevien a parodiar les monarquies absolutes».

Després de la conferència, la Sala Moragues del Born Centre Cultural es va transformar en un saló de ball noucentista on els membres de l’Esbart Català de Dansaires, amb vestuari d’època i coberts amb màscares, van treure el públic a ballar els valsos, rigodons, polques, balls de llancers i galops que interpretava el grup Marsupialis.

La Taronjada, la batalla de taronges originària de l’edat mitjana que la ciutat va recuperar pel carnaval ara fa dos anys, es va celebrar el diumenge 2 de març a la plaça Comercial, al barri de la Ribera. A més d’aquesta guerra indiscriminada de cítrics, s’hi va celebrar la cercavila del Rei Carnestoltes i un ball de màscares amb l’orquestrina El Sarau de la Costa.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-723

Rafael Casanova. La popularització d’una escultura monumental, al Museu Frederic Marès

tancar
La reproducció i popularització d’un símbol

Des de finals del segle XIX, el cèlebre monument a Rafael Casanova ha estat un referent del catalanisme i una icona molt estimada pels ciutadans. Durant el segle XX se’n van comercialitzar nombroses reproduccions tant per a institucions com per a particulars. El Museu Frederic Marès conserva dues d’aquestes reproduccions, a través de les quals ens explica les vicissituds del monument i la seva popularització a Catalunya al llarg del segle XX.

Per commemorar el Tricentenari dels fets del 1714, el Museu Frederic Marès ens proposa una exposició de petit format a partir de dues reproduccions de la famosa estàtua de Rafael Casanova de l’escultor Rossend Nobas. Arran d’una investigació recent s’han pogut conèixer nous detalls sobre l’origen i la difusió d’aquestes peces, lligats als esdeveniments polítics del país al segle XX.

Les dues estàtues, una de guix i l’altra de bronze, fan 125 centímetres d’alçada i el seu origen es remunta a l’any 1901, en un moment d’auge del catalanisme en què l’empresa de reproduccions artístiques Hoyos, Esteva i Companyia, de Barcelona, molt prestigiosa durant el Modernisme, va adquirir els drets per reproduir i comercialitzar l’escultura de Rossend Nobas per un període de vuitanta anys.

El mateix any, la revista Joventut va anunciar als seus subscriptors l’existència de les reproduccions de l’estàtua de Rafael Casanova i, el 1902, fruit d’un acord comercial amb la casa Hoyos, els va obsequiar amb una figureta de guix de 40 centímetres. A més, la revista els va oferir la possibilitat d’adquirir-ne una de més gran, de 125 centímetres, a un preu excepcional de 55 pessetes, davant les 155 pessetes que costava al públic general. El diari La Renaixensa va ser un altre dels mitjans de comunicació de l’època on es va publicitar aquesta reproducció.

La popularitat de Rafael Casanova i del seu monument era tan gran que les reproduccions van tenir un gran èxit, fet que va propiciar l’aparició d’un seguit de falsificacions anònimes: «Les esmentades reproduccions, d’una execució deficientíssima, són veritables falsificacions de les reproduccions artístiques que fa la nostra casa», denunciava l’any 1914 a la premsa la mateixa Hoyos, Esteva i Companyia.

L’estàtua de guix de la col·lecció de Frederic Marès és segurament una de les peces elaborades per la casa Hoyos l’any 1901. Pel que fa a la de bronze que s’exposa a la mateixa sala, es va fondre per encàrrec de Marès a partir de la de guix a la foneria Vilà de Valls el 1977, el mateix any que, instaurada la democràcia després del franquisme, el monument a Rafael Casanova tornava al seu emplaçament públic.

Trenta-vuit anys abans, la premsa a l’exili explicava que, l’endemà que el règim franquista va fer enretirar el monument a Rafael Casanova del xamfrà del carrer d’Alí Bei a la ronda de Sant Pere, algú va col·locar en el mateix lloc una de les petites reproduccions de l’escultura amb un cartell que deia: «Ja creixeràs.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-722

Congrés a l’IEC: Els Països Catalans abans i després de l’11 de setembre de 1714

tancar
Les conseqüències de la Guerra de Successió als Països Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans commemora el Tricentenari dels fets de 1714 amb la celebració d’un congrés científic en el qual especialistes darreu dels territoris de parla catalana abordaran durant quatre dies les causes, el desenvolupament i les conseqüències de la Guerra de Successió a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans.

La presentació del congrés Catalunya (i els Països Catalans) abans i després de l’Onze de Setembre de 1714, a càrrec del president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Joandomènec Ros, i del president de la seva Secció Històrico-Arqueològica, Antoni Simon, va tenir lloc el dilluns 24 de febrer a la Sala Pere i Joan Coromines de la seu de l’Institut.

Antoni Simon va iniciar la seva intervenció assenyalant que, sense perdre de vista que la Guerra de Successió va ser un conflicte internacional entre potències europees, un dels eixos d’aquest congrés és «la dimensió del conflicte en clau d’enfrontament entre dos models d’estat en l’àmbit ibèric: l’absolutista i el constitucionalista».

L’objectiu d’aquest congrés científic, va continuar Simon, «és establir un balanç de la producció investigadora i de les reflexions dels especialistes sobre uns esdeveniments que van impactar profundament en l’evolució de la formació històrica catalana». En el congrés hi participaran experts dels diversos territoris dels Països Catalans en disset conferències i debats que, fins al 27 de febrer, analitzaran les conseqüències de la guerra en «l’àmbit polític i social, de la cultura, de la llengua, de les institucions, del dret i de la vida quotidiana».

Després de la presentació, Patrici Pojada, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Perpinyà, va impartir la conferència d’obertura, titulada «La Guerra de Successió a Espanya i les seves conseqüències vistes des dels nords», en la qual va explicar el paper de la Vall d’Aran o del Rosselló en el conflicte, i les conseqüències que va tenir el seu desenllaç per a la Catalunya Nord.

Per a Pojada, la Guerra de Successió va propiciar que França i Espanya coneguessin més a fons els territoris fronterers a través dels seus exèrcits, la qual cosa «va facilitar-ne el control militar i administratiu i va permetre definir amb precisió la frontera política entre els dos estats».

El catedràtic va continuar explicant que això va suposar la suspensió dels privilegis al comerç transpirinenc i que, al nord, «el comerç es va girar cap a la plana i el mercat interior francès». Per tant, es pot considerar la Guerra de Successió «com un accelerador de la integració definitiva de la Catalunya Nord a França i el 1714 com el començament d’una nova època radicalment diferent als territoris pirinencs», va concloure Pojada.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-720

Herois de 1714. Europa i Catalunya: Pau Ignasi de Dalmases

tancar
Catalunya i Europa, avui i fa tres-cents anys

La perseverança de Pau Ignasi de Dalmases mentre era ambaixador a Londres per aconseguir el suport dels anglesos a la causa catalana, va servir a l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa per parlar de la consulta sobre la independència de Catalunya des d’una perspectiva europea. Prèviament, la historiadora Neus Ballbé va oferir un recorregut per la vida de «l’ambaixador il·lustrat» protagonista de la vetllada.

A la sisena sessió del cicle de conferències «Herois de 1714», que coordina l’escriptor i periodista Enric Vila, tocava parlar de Catalunya i Europa i de Pau Ignasi de Dalmases, erudit, noble, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats i diplomàtic català durant la Guerra de Successió. Dalmases va ser enviat com a ambaixador dels Tres Comuns al Regne Unit per convèncer els anglesos que no abandonessin Catalunya després d’haver signat els Tractats d’Utrecht pels quals es retiraven del conflicte.

Com va explicar Neus Ballbé, la nombrosa correspondència que se’n conserva transmet «una activitat frenètica, la perseverança i l’enorme paciència de Dalmases per convèncer els antics aliats en defensa de les llibertats i constitucions de Catalunya». Després de la caiguda de Barcelona, Dalmases va sol·licitar a Felip V permís per tornar a la ciutat, on va morir el juny del 1718.

Al seu torn, i des de la seva experiència com a diputat al Parlament Europeu, Ramon Tremosa va parlar de com s’explica a Europa el procés de canvi polític que es viu a Catalunya tres-cents anys després. Fent ús d’una presentació amb ordinador que utilitza amb aquesta finalitat, Tremosa va dir que sempre comença explicant als europeus les constitucions catalanes d’abans del 1714, perquè «demostren que som un país normal i que Catalunya no és una invenció d’ara».

Després dels precedents històrics, l’eurodiputat va dir que, quan a Europa parla de la Via Catalana i de les mobilitzacions ciutadanes per la independència, els motius que dóna són «trenta anys de fracassos en reformes federals a l’Estat espanyol»; però el que impressiona més els europeus és «l’últim fracàs: l’Estatut del 2006 votat en referèndum, que, escapçat pel Tribunal Constitucional, deixa Espanya per sota dels límits exigibles de qualitat democràtica».

Tremosa va voler destacar «la transparència d’un procés amb un full de ruta consistent, coherent i predictible, que coneix tothom», en oposició al que «irrita més Brussel·les, que són els polítics que un dia diuen una cosa i l’endemà una altra de diferent». A continuació, el diputat europeu va dir que «Espanya no és el Regne Unit ni Rajoy és Cameron, però esperem que la UE sigui prou democràtica per deixar-nos votar».

Més endavant, Tremosa va dir que Espanya hauria d’imitar les bones pràctiques que tenen èxit en altres països europeus, i que una Catalunya independent li podria servir d’estímul, perquè es veuria obligada a fer aquestes reformes necessàries per prosperar. «L’Estat català és la gran reforma estructural que Espanya necessita», va concloure l’eurodiputat.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-715

BCN RE.SET: circuit d’arquitectura efímera al carrer

tancar
El llenguatge de l’arquitectura al servei d’uns valors universals

Comissariat per l’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé, el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN RE.SET recull els sis valors essencials de l’ADN de la Barcelona del 2014 «per expressar-los amb el llenguatge universal de l’arquitectura». Uns valors compartits arreu del món que sis arquitectes internacionals, en col·laboració amb quatre escoles d’arquitectura de Barcelona, posaran en escena en diversos indrets de Ciutat Vella.

Identitat, Llibertat, Diversitat, Democràcia, Memòria i Europa: aquests són els sis conceptes clau que el Tricentenari a Barcelona vol reivindicar a través d’un dels esdeveniments més rellevants i de més projecció internacional de la commemoració, el circuit d’arquitectura efímera al carrer BCN RE.SET, segons va explicar el comissari del Tricentenari BCN, Toni Soler, a l’acte de presentació del projecte que va tenir lloc el passat dijous 13 de febrer.

El talent local, representat pels alumnes i professors de les escoles d’arquitectura de Barcelona ELISAVA (UPF), La Salle (URL), IAAC i ESARQ (UIC), unit al talent de sis arquitectes de prestigi internacional que han vingut de França, el Regne Unit, Suïssa, Irlanda, l’Índia i la Xina, fan que «aquests valors universals s’expressin des d’arreu del món i facin del Tricentenari una commemoració internacional», va dir l’arquitecta Benedetta Tagliabue, de l’estudi EMBT i la Fundació Enric Miralles. «Com l’au fènix, Barcelona ha tornat a renéixer i està en un moment cultural esplèndid, reconegut i estimat a tot el món», va afegir.

El pròleg: la polisèmia del mur

El director d’escena Àlex Ollé, de La Fura dels Baus, i Benedetta Tagliabue, a més de compartir el comissariat global del projecte, realitzaran la primera de les instal·lacions, que a partir del mes de maig servirà de pròleg a la resta del circuit. Es tracta d’un mur de 100 metres de llargada, amb un baluard i una torre, que es construirà al Parc de la Ciutadella i que «s’inspira en l’antiga muralla que defensava la ciutat i, al mateix temps, en la ciutadella militar que posteriorment havia de reprimir-la», va explicar Ollé. És «la polisèmia del mur; un mur que defensa els nostres somnis però al darrere del qual també s’amaguen els poderosos».

La intenció d’aquest primer projecte és que sigui un espai de participació on els ciutadans puguin pintar o escriure el que vulguin, als quals se sumaran les intervencions d’una sèrie de «grafiters» de renom. Perquè, per lluitar contra els murs, cal «pintar els murs, escriure sobre els murs, denunciar sobre els murs els abusos dels propietaris dels murs», va acabar Ollé. A principis de juny, la instal·lació serà enderrocada en un acte simbòlic i festiu.

El circuit efímer: sis valors essencials en llenguatge arquitectònic

La Memòria serà evocada per l’estudi d’arquitectura irlandès Grafton Architects i pels alumnes i professors d’ELISAVA, l’escola de disseny més antiga de tot l’Estat, adscrita a la Universitat Pompeu Fabra. La instal·lació estarà situada a l’Arc de Triomf per «celebrar i recordar la bellesa i la riquesa de la ciutat i de la vida», van explicar els seus creadors. La construcció es dividirà en tres espais interconnectats on la gent podrà «conversar i mostrar la seva curiositat envers ells mateixos i els altres». A l’espai «La ciutat com a casa / La casa com a ciutat» es posarà en contrast «allò que és privat amb allò que és públic».

La Identitat estarà representada per l’obra que realitzen l’arquitecte Xiaodu Liu, d’Urbanus, un dels estudis més influents de la Xina, i pels mestres i estudiants de La Salle Campus Barcelona, de la Universitat Ramon Llull. L’objectiu és mostrar la identitat catalana en una instal·lació a l’antiga plaça Nova de la ciutat. Per fer-ho, Urbanus i La Salle recrearan l’evolució de l’arc romà fins a la volta catalana i una sèrie de «metàfores i referències a la cultura catalana en una estructura molt transparent i lleugera», va explicar Liu. A l’assemblatge s’utilitzaran petites peces de bambú provinents de Shenzhen.

La Diversitat la interpretarà l’arquitecta francesa Odile Decq a la plaça dels Àngels, en un espai on conviuen passat i present i que, per tant, «ja és divers en si mateix», va dir. L’arquitecta vincula aquest passat i present a través d’uns cables que uniran el MACBA amb el Convent dels Àngels i dels quals penjaran 300 samarretes negres estampades amb els rostres de 300 persones, que representaran «la diversitat dels ciutadans de Barcelona que conviuen en aquest espai».

La Llibertat recau en el projecte de l’arquitecta originària de l’Índia Anupama Kundoo i de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), que vol reflexionar sobre «una aspiració individual i una esperança universal». La instal·lació, ubicada a la plaça Salvador Seguí, utilitzarà llibres que ningú no vol com si fossin maons, perquè «el coneixement ens fa perdre la por i és una eina per assolir la llibertat», va afirmar Kundoo. L’espai també funcionarà com un lloc on els ciutadans podran intercanviar llibres.

La Democràcia basada «en la protecció dels drets humans per a tots els ciutadans» és el pilar del projecte que els arquitectes Peter Cook i Yael Reisner situaran a la plaça de la Mercè. Inspirada «en el passeig que fan els nuvis quan van cap a l’altar o surten de l’església després del casament», explicava Cook, la intervenció consistirà en una mena de catifa flanquejada per columnes de gessamins enfiladissos regats per un sistema hidropònic i «un tendal inflable per fer ombra que té la forma del nou logotip dels drets humans».

Europa és el subjecte de la creació d’Alfredo Brillembourg, de l’estudi ETH Zürich & Urban-Think Tank, i de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ESARQ) de la Universitat Internacional de Catalunya. Situat a la Barceloneta, a la plaça del Mar, «el nostre projecte és com una taula que s’estén fins al mar i on tothom s’hi reuneix per menjar», va explicar Brillembourg. En un record als antics «xiringuitos» de la Barceloneta, una sèrie de pavellons «molt lleugers i senzills donaran forma a la idea d’un mercat europeu d’intercanvi».

Tot el material que s’haurà fet servir en aquests pavellons es recuperarà per a projectes socials i culturals i «perdurarà en el temps per a la cultura i la creativitat de la ciutat», va afegir Tagliabue durant l’acte. A la tarda, la jornada es va completar amb un work in progress a la Fundació Enric Miralles, on es van reunir els alumnes, els professors i els arquitectes convidats per parlar amb més deteniment dels seus projectes i de les seves respectives carreres.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-710

Ciutat oberta: L’habitació, la casa, el carrer

tancar
Les ferides d’una ciutat assetjada des de dins

A la conferència «L’habitació, la casa, el carrer», Marta Segarra ens va oferir una reflexió de la vida a la ciutat des dels seus espais públics, privats i íntims, que va il·lustrar a través de les obres de tres escriptores: Virginia Woolf, Maria-Mercè Marçal i Hélène Cixous. Una ciutat oberta que per a Segarra és «susceptible de ser ferida, però també és capaç de ferir».

Marta Segarra, catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, va ser l’encarregada d’impartir la tercera conferència del cicle Ciutat oberta que organitza el CCCB dins dels actes de commemoració del Tricentenari a Barcelona. Segarra va començar tot definint la ciutat oberta com una ciutat «vulnerable, és a dir, susceptible de ser ferida».

Per a Segarra, aquesta vulnerabilitat entra en contradicció amb la seguretat que demanen els ciutadans, «obsedits per la invulnerabilitat, per la qual sotmeten l’espai públic a un escrutini constant». Però la ciutat no només és vulnerable, sinó que «també té la capacitat de ferir».

A continuació la conferenciant va abordar el concepte d’intimitat, «un terme que va ser utilitzat per primer cop a la literatura per una dona, i això és prou significatiu». Per il·lustrar aquest concepte, Segarra es va referir a l’assaig Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, en el qual l’autora arriba a la conclusió que, si a la història de la literatura hi ha hagut menys dones que han escrit, és perquè, tot i estar relegades a l’espai domèstic o privat, «no han disposat de prou intimitat; de la cambra pròpia on recloure’s i crear».

No és el mateix, per tant, l’espai privat que l’íntim, que «no només és un espai físic, sinó també mental i emocional». Tot seguit, referint-se a la sexualitat com a part d’aquesta intimitat, Segarra va citar l’obra Entreactes (2013), de Fina Birulés, on l’autora diu que «la normalitat és una normativitat» i a la majoria de països «es relega qui no és normal a l’espai privat», com vol fer amb els gais la llei que es prepara a Rússia, va afegir.

Pel que fa a la casa, o espai privat, comprèn el que és personal sense ser íntim i que no cal que sigui públic; per tant, «les seves fronteres són difícils de delimitar». Segarra es va referir al feminisme dels anys setanta, que qüestionava la distinció burgesa entre el que és privat i el que és públic i que perjudica clarament les dones. Amb el lema «Allò personal és polític» reivindicaven que la vida privada no pertany només a l’espai personal.

Com a exemple de la casa i l’espai privat, Marta Segarra va llegir el poema de Maria-Mercè Marçal El meu amor sense casa, que és «un lament, una pregària o un blues per la falta de sostre i de casa d’un amor que no és normal perquè és entre dues dones». «Tothom hauria de tenir dret a una casa, sense que això impliqui ni una domesticació ni una privació», va afegir.

En arribar a l’últim dels àmbits de la conferència, l’espai públic, «del qual tradicionalment les dones han estat excloses i encara ho són en moltes societats», la conferenciant el va exemplificar amb el carrer, «un lloc de moviment, de trànsit i de mudança». Uns carrers que també són l’habitació i la casa de persones sense sostre, que viuen «entre l’exposició màxima i la invisibilitat, entre la llum i l’ombra, entre el dins i el fora de la ciutat». Una ciutat amb unes ferides poblades «d’éssers invisibles per als ciutadans adaptats a la norma».

«Acabaré amb una invocació poètica a somiar la ciutat», va dir Segarra abans de llegir un fragment del relat d’Hélène Cixous A Barcelona, somiant Barcelona, que en un passatge diu: «Una Ciutat sempre és assetjada també des de l’interior. [...] Crec en el poder dels somnis de les ciutats i en la impotència dels éssers humans.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-707

El Tricentenari i la llum, protagonistes de la Festa Major d’hivern

tancar
Santa Eulàlia il·lumina el Tricentenari

La Festa Major d’hivern de Barcelona que se celebra en honor de santa Eulàlia, copatrona de la ciutat, es fon enguany amb la commemoració dels 300 anys dels fets del 1714. Com a acte inaugural, els ciutadans van encendre les 1.500 espelmes que dibuixaven amb la llum de les seves flames el logotip gegant del Tricentenari situat davant del Born Centre Cultural.

El passat divendres 7 de febrer, tot just començava a fer-se fosc quan dos homes, convertits en fanalers per a l’ocasió, encenien amb dues llargues perxes les primeres candeles que penjaven de la façana del Born Centre Cultural. El Born volia rebre engalanat de llum els Protocols de l’Àliga, que, més tard, s’aturarien a mig camí de Santa Maria del Mar. El Centre se sumava així al Festival Llum BCN que, des de fa uns quants anys, se celebra en el marc de les festes de Santa Eulàlia.

Pocs minuts després, davant mateix del Born, un grup de gent ajupida començava a encendre les 1.500 espelmes que traçaven el logotip gegant del Tricentenari sobre el paviment de la plaça Comercial. Amb paciència, persones de totes les edats encenien els blens un a un, fins que les dues xifres 1714 i 2014, separades per les aspes del logotip inspirat en el penó de Santa Eulàlia, van començar a adquirir una forma tremolosa.

Les flames resistien amb dificultat les ratxes del vent de ponent que bufava de tant en tant, fins que, quan el logotip gairebé estava acabat, una ratxada més forta va apagar de cop totes les espelmes. Les exclamacions de decepció de nens i adults, però, no van durar gaire, i, com si no hagués passat res, van tornar a començar el cerimonial amb l’objectiu que el logotip fos completament il·luminat quan el Protocol de l’Àliga, que ja havia sortit de la plaça de Sant Jaume, arribés al Born Centre Cultural de camí cap a Santa Maria del Mar.

La gent no les tenia totes, però gràcies a l’afluència de més voluntaris, que van fer de paravent envoltant les espelmes, el logotip va lluir completament il·luminat quan van arribar, per saludar-lo, l’Àliga i el Lleó de la ciutat, els Gegants, la Coronela, els trabucaires i la resta del seguici, que es van aturar davant de l’antic mercat central de la ciutat abans de continuar el cercavila.

Fets els honors, la comitiva va enfilar el passeig del Born fins a arribar al Fossar de les Moreres, on es va aturar per retre homenatge als caiguts en la defensa de Barcelona durant el setge del 1714. Després que els trabucaires disparessin unes quantes salves, la processó va continuar fins a l’interior de la basílica de Santa Maria del Mar, on l’Àliga, fent ús dels seus privilegis, va ballar davant l’altar major.

Quedava inaugurada la Festa Major d’hivern en honor de santa Eulàlia, que, tot i que va deixar de ser patrona de Barcelona l’any 1687, va continuar comptant amb la devoció dels barcelonins, que s’hi encomanaven en situació de perill. Sense anar més lluny, l’11 de setembre del 1714 Rafael Casanova enarborava el seu penó durant el contraatac final al terraplè de Jonqueres abans de caure ferit.

Precisament aquests dies de festa són una bona ocasió per admirar la bandera de Santa Eulàlia, probablement anterior a la Guerra dels Segadors, que s’exhibeix restaurada al Born Centre Cultural i sobre la qual s’impartirà una conferència. A més, entre moltes altres activitats relacionades amb el Tricentenari, el centre acollirà una exposició de Cavallets Cotoners de Barcelona i els seus equivalents d’altres poblacions de Catalunya.

També podeu veure l'esdeveniment en aquest magnífic vídeo de Barcelona Cultura

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-706

Herois de 1714: El general Basset

tancar
L’heroi valencià revolucionari

El general Joan Baptista Basset, heroi valencià de la Guerra de Successió i una icona de l’activisme social actual, va ser protagonista amb l’exèrcit dels maulets de les revoltes populars contra les autoritats borbòniques i els privilegis feudals que van tenir lloc l’any 1705 al Regne de València, on va ser comandant general de l’exèrcit aliat. Durant el setge de Barcelona, va comandar l’artilleria que la defensava fins al darrer moment.

L’historiador i director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, i el diputat al Parlament de Catalunya per les CUP David Fernàndez van ser els convidats d’aquesta cinquena sessió del cicle de conferències «Herois de 1714», que es va celebrar el passat 6 de febrer a la Sala Moragues del Born Centre Cultural.

Agustí Alcoberro va ser el primer a intervenir per fer-nos un resum de la vida de l’heroi protagonista de la conferència, el general Joan Baptista Basset, enginyer militar nascut a València l’any 1654, fill d’un escultor. A Àustria, Basset va ser oficial de l’exèrcit dels Habsburg i «va participar en la defensa de Viena davant el setge otomà del 1683».

El 1705 Basset va desembarcar a Dénia, «la primera ciutat de la Corona d’Aragó que va proclamar rei Carles III», va explicar Alcoberro, i va oferir als llauradors «la supressió del feudalisme i passar a ser ciutadans lliures si defensaven la causa austriacista». A València, el contingut social de la revolta encapçalada per Basset va motivar que fos detingut pels mateixos aliats, i no va ser alliberat fins que les tropes borbòniques van tornar a ocupar el País Valencià.

Comandant de l’artilleria que defensava Barcelona durant el setge del 1714, Basset va ser empresonat després de la derrota i, en negar-se a servir el règim borbònic, va ser traslladat a una presó de Segòvia on, a causa de la duresa del captiveri, «va arribar a demanar perdó» i on va morir, «com s’ha sabut fa poc», el 15 de gener del 1728.

David Fernàndez, per a qui els Països Catalans «són un territori amb una realitat social, cultural i econòmica comuna», va prendre el relleu a l’historiador i, fent referència a l’actualitat política, va dir que, «avui, qui més situa en el mapa els Països Catalans és el ministre Wert».

Tornant a la història, Fernàndez va subratllar «el caràcter popular de la resistència» a València o a Barcelona, més enllà de les grans figures en què se sol centrar el relat històric. «El Fossar de les Moreres també és ple de valencians», va afegir. Més endavant es va referir a Basset com «una víctima de la dispersió penitenciària; em penso que ja m’enteneu...», i va descriure els empresonaments dels austriacistes «com una mena de Guantánamo borbònic».

«Efectivament, la qüestió dels presos tenia molta similitud amb el comportament dels estats imperialistes d’avui», va coincidir Alcoberro, «perquè als catalans se’ls considerava rebels i no eren mereixedors de les lleis de la guerra». Responent a diverses preguntes dels assistents, l’historiador va afirmar que «la historiografia espanyola del XIX va distorsionar els fets i va crear el mite del “reformismo borbónico”», i que, «psicològicament, Espanya està vivint un procés semblant al del 1898».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-704

Presentació del llibre «1706-1714. Dietari d’un adroguer»

tancar
La gent corrent de la Barcelona assetjada

El dibuixant Oriol Garcia Quera es posa en la pell d’un botiguer de principis del XVIII per oferir-nos una visió il·lustrada de la vida quotidiana dels ciutadans de Barcelona abans i durant el setge. Amb aquesta obra en què combina text i dibuixos, l’autor recupera el gènere dels dietaris, molt habituals a l’època però la majoria destruïts per evitar que caiguessin en mans borbòniques.

Entre les diverses obres que en el marc del Tricentenari publica l’Ajuntament de Barcelona trobem 1706-1714. Dietari d’un adroguer, del dibuixant especialitzat en còmic històric Oriol Garcia Quera. Autor del text i de les il·lustracions, Garcia Quera es va inspirar en el seu avi, «un botiguer del carrer Petritxol», per crear un personatge que li permet donar veu als barcelonins corrents que van viure els temps difícils de la guerra, més enllà de l’èpica de les batalles i de les figures il·lustres.

Els botiguers eren gent que «quan obrien la botiga feien carrer, fent carrer feien ciutat i fent ciutat feien país», va dir Garcia Quera a l’acte de presentació del llibre, en el qual també van participar el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, el director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, i el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, a la sala Maria Aurèlia Capmany del Centre Cívic Pati Llimona.

A la frontera entre el còmic històric i la divulgació, l’autor ens presenta l’hipotètic dietari d’un adroguer amb el qual ha volgut evocar un gènere literari que, com va assenyalar Agustí Alcoberro, «va tenir un gran auge a Catalunya durant els segles XVII i XVIII en totes les classes socials», però del qual, malauradament, se’n conserven molt poques mostres perquè la majoria de dietaris «van ser destruïts abans de l’entrada de les tropes borbòniques, per evitar represàlies».

A través del text i dels dibuixos amb què l’hipotètic adroguer il·lustra el seu dietari, l’autor de Barcelona 1714: L’Onze de Setembre (2002) i Corpus 1640: La revolta dels segadors (2004), reconstrueix minuciosament el paisatge urbà de la Barcelona de principis del 1700: el port, les barberies, els vestits, els oficis, el lleure i, en definitiva, la vida dels habitants d’una ciutat activa. Malauradament, a mesura que avancen les pàgines, l’adroguer és testimoni de com el setge transforma aquest paisatge i, quan arriba el gener del 1714, «els amos del carrer són el pobre, la bagassa, el capellà i el militar», anota al seu dietari.

La fidelitat i el detallisme de les il·lustracions que es mostren al llarg de les 120 pàgines del volum són fruit «d’un treball de recerca històrica i iconogràfica importantíssim que obliga a mirar-les una vegada i una altra», va assenyalar Alcoberro.

Toni Soler va destacar com un dels aspectes interessants d’aquest llibre el fet que «estableix vincles sentimentals entre els barcelonins d’avui i els de fa tres segles» i divulga la història d’una manera més llaminera del que és habitual. «Llegir Dietari d’un adroguer i visitar el Born Centre Cultural és el més semblant a fer un viatge en el temps», va afegir el comissari.

Per acabar, el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, va afirmar que aquesta publicació forma part «del llegat bibliogràfic que amb el Tricentenari volem deixar a la ciutat», i va destacar el caràcter divulgatiu d’una obra «que ens acosta a la gent desconeguda d’una història que fins ara només ens havien explicat els vencedors».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-701

Exposició: La vida quotidiana a Catalunya al voltant de 1714

tancar
«Una història de la gent sense història»

Malgrat les penúries i dificultats que la població havia de suportar a conseqüència de la guerra, la vida continuava. A l’exposició «La vida quotidiana a Catalunya al voltant de 1714», la Biblioteca de Catalunya ens ofereix una selecció de peces del seu fons documental que ens remeten al dia a dia dels catalans durant el conflicte.

La Biblioteca de Catalunya, situada a l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, se suma a la celebració del Tricentenari dels fets del 1714 amb una exposició que presenta 146 peces úniques, entre documents manuscrits i impresos, partitures, gravats o matrius xilogràfiques, amb les quals il·lustra la vida quotidiana dels catalans durant la guerra a través del treball, la religió, la salut, l’oci i la cultura.

La mostra, que també es pot visitar virtualment a través del web de la Biblioteca, on cadascuna de les peces ha estat digitalitzada, està dividida en cinc àmbits diferents que permeten descriure l’organització social dels ciutadans de l’època, i hi predominen les peces de l’arxiu de l’Hospital de la Santa Creu de la Biblioteca de Catalunya i de la rica col·lecció de Fullets Bonsoms.

El primer d’aquests àmbits, «Notícies i guerra», es compon dels fulls periòdics, els mitjans de comunicació de l’època, que van intensificar la producció a causa del conflicte, del qual informaven la ciutadania. Entre els exposats destaca la Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del principado de Cataluña, imprès a Girona per Gabriel Brò.

A continuació, «Guanyar-se la vida» ens aproxima a la vida dels pagesos, mercaders, artesans i a la importància dels gremis. Una de les peces que s’hi exposen reprodueix un discurs de la Confraria dels Sabaters pronunciat durant un plet contra la Confraria dels Ataconadors, en el qual es descriu minuciosament el procés d’elaboració de sabates.

El tercer àmbit de l’exposició, «Normes, misses i pronòstics», tracta de les normes religioses i de caràcter popular, com les que recullen els aforismes i proverbis. En aquest apartat sobresurt el Sermonari de mossèn Bernal, rector de Valldoreix, que recull sermons d’aquesta parròquia d’entre el 1713 i el 1715 i que sovint feien referència a la Guerra de Successió i al setge de Barcelona.

«L’Hospital de la Santa Creu», el quart àmbit de l’exposició, reflecteix la voluntat i l’esforç que va fer aquest hospital, saturat a causa de la guerra, per acollir i salvar la vida a tothom qui va poder. Com a homenatge a tots els que van participar en aquesta tasca i a causa del seu valor documental, s’hi exposen nombrosos documents, com els llibres d’entrades i sortides de malalts i ferits, o les Ordinacions que havia d’observar el «Convent de las Donzellas», on cuidaven les nenes òrfenes que acollia l’hospital.

El cinquè i darrer àmbit, «Romanços, poemes i cançons», tanca la mostra amb un selecció de peces relacionades amb la literatura, el teatre, la música, els jocs i la festa. Entre elles, poemes eròtics característics del Barroc, o la partitura manuscrita d’Elissa, gran reyna, de Pere Rabassa, amb la qual es va celebrar la victòria austriacista a la batalla d’Almenar, l’any 1710.

«La tasca de documentació ha estat complexa», explicava la comissària Núria Altarriba a l’acte d’inauguració que va tenir lloc el passat 3 de febrer, perquè «les peces són representatives de tot Catalunya i no només de Barcelona, on predominaven les impremtes». Al mateix acte, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va dir que aquesta exposició «és una història de la gent sense història», un «homenatge a la gent corrent» que va patir el conflicte.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-696

Concert d’homenatge a Josep Moragues

tancar
Cançons de combat per al general

Més de vint cançons de lluita i de protesta interpretades per músics i cantants d’arreu dels Països Catalans, com Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Jaume Arnella, Mesclat i molts d’altres, van unir públic i artistes en el recital d’homenatge al general Moragues que es va celebrar el passat dijous 30 de gener a l’Auditori de Barcelona.

El general Moragues, heroi i màrtir de la Guerra de Successió i un referent per a la causa catalana, va ser el protagonista d’aquest primer concert del cicle Els concerts del Tricentenari, que se celebrarà al llarg d’aquest any commemoratiu. En l’homenatge, els festivals Tradicionàrius, BarnaSants i l’Auditori de Barcelona van reunir diverses generacions de músics i cantants en una fusió de la cançó d’autor, el folk i el rock amb el suport musical del grup Mesclat.

Jaume Arnella va estrenar per a l’ocasió el Romanço del general Moragues, una de les intervencions més aplaudides de la nit per un públic que va omplir la sala Pau Casals de l’Auditori amb ganes de participar i de fer-se sentir al llarg de tota la vetllada.

El grup Coses, Miquel Gil, Vicent Torrent, Manolo Miralles, Rafael Subirachs, la Nova Euterpe i «Titot», entre d’altres, van desfilar per l’escenari cantant les cançons de lluita i resistència de la causa catalana dels últims 300 anys. A continuació, en un record a la memòria d’Ovidi Montllor, Feliu Ventura va interpretar La fera ferotge, Cesk Freixas La samarreta i Pau Alabajos Perquè vull.

Maria del Mar Bonet va sortir a l’escenari enmig de les aclamacions de l’auditori i va cantar Què volen aquesta gent?, seguida de Quico Pi de la Serra, que, amb Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, va encomanar la seva energia al públic, que la va corejar amb entusiasme.

A la recta final de la vetllada, l’actor Joel Joan va recitar El cap d’en Josep Moragues, d’Àngel Guimerà i, amb tots els músics i cantants reunits dalt de l’escenari, Maria del Mar Bonet va interpretar La Balanguera, que, des de les primeres notes, va fer posar dempeus tots els assistents en un dels moments més emotius de la nit.

El públic ja no va seure fins a l’hora de marxar, després de cantar Els segadors a la fi d’un recital que va comptar amb el suport de l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-695

080 Barcelona Fashion al Born CC

tancar
L’última moda vesteix el cor de la Barcelona del Tricentenari

El jaciment arqueològic del barri de la Ribera, sota la coberta de l’antic mercat central de la ciutat, ha estat l’escenari on durant cinc dies s’ha desplegat la tretzena edició de la 080 Barcelona Fashion, una setmana de la moda que enguany ha barrejat història i modernitat en un espectacle que aposta per la creativitat de Catalunya i per la seva projecció internacional.

La importància del sector de la moda a Barcelona no és nou. Al segle XVIII, la ciutat era plena de botigues i tallers d’una gran varietat d’oficis i artesans relacionats amb el sector: paraires, tintorers, cotoners, barretaires, filadors, teixidors o sastres, que contribuïen al dinamisme comercial de la Barcelona del 1700.

Després d’haver defensat la ciutat des dels diferents batallons de la Coronela, alguns d’aquests ciutadans van ser obligats a enderrocar les seves pròpies llars per facilitar la construcció de la ciutadella militar que havia d’oprimir-los. Això semblava que volien recordar, entre desfilada i desfilada de la 080 Barcelona Fashion, les runes que s’exhibien com a teló de fons darrere el pas ferm de les models més espectaculars i dels enlluernadors dissenys als quals donaven moviment i vida pròpia.

El Born Centre Cultural es va vestir de la moda més actual començant per l’exterior, on, a la plaça Comercial, uns aparadors en forma de cubs transparents mostraven les últimes creacions de diversos dissenyadors. Davant de la façana, la cervesera Moritz hi va aparcar una caravana de Seat 600 decorats amb els colors publicitaris de la marca i amb maniquís vestits a la moda i instal·lats sobre els sostres.

A l’interior, el centre es dividia en dues zones separades i ben diferenciades: la primera, destinada a la passarel·la per on van desfilar les col·leccions de Mango, Desigual o Custo, entre moltes altres marques i dissenyadors de renom; i la segona, on s’havien instal·lat les pop-up stores dels dissenyadors emergents, que tenien l’oportunitat de mostrar-hi les seves creacions i que adornaven amb roba, joies, barrets, sabatilles esportives i altres complements els passadissos laterals del recinte.

Va ser la passarel·la, la que va atreure la majoria de visitants a la 080 Barcelona Fashion. Les llargues cues que formaven els assistents eren en si mateixes desfilades paral·leles en les quals les hores de perruqueria, de maquillatge, de buscar l’originalitat i la combinació més estilitzada o el complement més exclusiu, es notaven.

En definitiva, un esdeveniment que ha lligat el passat i el present de Barcelona i que, amb 681 professionals de la comunicació de 259 mitjans d’arreu acreditats, ha servit per projectar al món la creativitat del país i la seva història, a la qual, des que es va inaugurar el passat mes de setembre, el Born Centre Cultural contribueix a donar vida.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-694

1714: El català ahir, avui i demà

tancar
Et prenc la paraula

Que el català encara existeixi en un país sense estat i a pesar de 300 anys d’intents d’eliminar-lo és un miracle, explicava Jordi Manent, director del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Barcelona. Amb aquestes paraules obria l’acte d’inauguració de l’exposició «1714: El català ahir, avui i demà: Et prenc la paraula», un repàs de les prohibicions del català al llarg de la història, una anàlisi del seu present i una reflexió sobre el seu futur.

La inauguració va tenir lloc el passat dimecres 29 de gener a la seu del CNL de Barcelona del carrer Avinyó, amb la presència del tinent d’alcalde de Cultura i president del consell del CNL de Barcelona, Jaume Ciurana, la subdirectora general de Política Lingüística i vicepresidenta del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPLN), Marta Xirinachs, el director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, i el comissari per Barcelona de la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714, Toni Soler.

Abans dels parlaments, es va projectar el documental divulgatiu 300 anys de fidelitat a la llengua, que forma part de l’exposició i que explica la situació de la llengua catalana abans, durant i després del 1714 i la voluntat d’un poble per mantenir-la viva.

Jaume Ciurana va encetar la roda d’intervencions i va dir que si el català ha sobreviscut ha estat «per la identificació de les classes populars amb la seva llengua», en un dels pocs casos en què «l’obstinació d’un poble desmenteix la història, perquè res no indicava que ens en sortiríem». A diferència d’altres pobles que han mantingut la consciència nacional però que han perdut la llengua, com Irlanda, «nosaltres hem mantingut totes dues coses sense disposar dels instruments propis d’un estat: les institucions, l’ensenyament, etc.», va continuar Ciurana, «un miracle» que ha fet del català la desena llengua a internet i que s’explica «per la voluntat dels catalans, però també per la ineficàcia dels vencedors».

A continuació el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, va dir que aquesta exposició, que és «la història d’una tossuderia», ens permet entendre «per què celebrem el 1714 com una victòria i no com una derrota». Soler es va referir al caràcter «manicomial» d’algunes prohibicions, com la que impedia que les inscripcions de les làpides dels cementiris es fessin en català, i va afegir que a causa de la celebració del Tricentenari «hi ha una mena de “negacionisme” de la història per part d’algunes instàncies».

Al seu torn, l’historiador Agustí Alcoberro va fer un repàs de la història del català al llarg d’aquests 300 anys i va explicar que la decadència política, de l’economia i de la llengua a la Catalunya del 1700 és una visió falsa i interessada de la realitat, que, com s’ha pogut saber, era ben diferent: «Les constitucions catalanes, que eren molt avançades a l’època, garantien que la llengua oficial de Catalunya era exclusivament el català», va dir Alcoberro. L’historiador va explicar que, al 1760, fins i tot els alts representants borbònics a la Corona d’Aragó van demanar al rei el retorn de les constitucions i li referien que a les colònies es respectaven més les llengües natives que a Catalunya.

Marta Xirinachs, subdirectora general de Política Lingüística, va tancar els parlaments afirmant que l’actitud repressiva del català per part de l’Estat espanyol al llarg de la història i la seva ideologia, que s’explica en aquesta exposició, «desgraciadament són de rabiosa actualitat» i fan que, «per poder viure la nostra llengua plenament i amb normalitat, avui dia encara sigui necessari un plus de compromís de tots plegats».

Posteriorment, els assistents a l’acte van visitar l’exposició, que segueix cronològicament la història del català i les seves prohibicions des del 1714 fins a l’actualitat i, finalment, presenta les propostes de futur del CNL perquè «el català tingui la presència pública que li correspon».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-693

Ciutat oberta: democràcia, tecnologia i ciutat

tancar
«Una ciutat no cal que sigui intel·ligent; de vegades ha de ser ignorant»

L’assagista Evgeny Morozov, conegut per la seva discrepància amb l’optimisme general sobre els beneficis de les noves tecnologies, va ser l’encarregat d’obrir el cicle de conferències Ciutat oberta amb què el CCCB participa en la commemoració del Tricentenari del 1714 a Barcelona. Sota el títol «Democràcia, tecnologia i ciutat», Morozov va reflexionar sobre els perills polítics i socials que s’amaguen sota el concepte de smart cities i sobre l’amenaça que suposa per al sistema democràtic un excés de trànsit de dades que no para de créixer.

«Ciutat oberta», en oposició a ciutat assetjada, «fa referència a la ciutat lliure i plural, però també, en el seu sentit militar, a la ciutat rendida i oprimida», va explicar la responsable d’aquest cicle de conferències, Judit Carrera, en la inauguració que va tenir lloc el passat 27 de gener al Hall del CCCB, davant les 300 persones que omplien la sala.

«La transformació tecnològica està canviant les nostres formes de vida i el seu impacte sobre la democràcia és una qüestió central a la nostra societat», va afirmar a continuació Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política a la UAB, durant la presentació del conferenciant Evgeny Morozov, de qui va dir que «amb les seves reflexions i provocacions ens ajuda a “problematitzar” i polititzar aquesta transició tecnològica davant mirades més complaents».

Començada la conferència, Morozov va afirmar que l’smart city, o ciutat intel·ligent, no és només una paraula de moda ni un imperatiu tecnològic, sinó «un projecte que se’ns ven molt ben empaquetat amb el qual optem per unes polítiques que fomenten l’individualisme i que afavoreixen els proveïdors tecnològics».

L’assagista, autor de El desengaño de internet (2011) i de To Save Everything, Click Here (2013), va explicar que els sensors repartits per les ciutats permetrien identificar els ciutadans a través dels smartphones, captar les seves dades i hàbits, comunicar-los a través de les xarxes i emmagatzemar-los. «Es podrien arribar a preveure protestes ciutadanes per evitar possibles canvis polítics i acabar amb l’equilibri del poder», va dir Morozov.

«Una ciutat no cal que sigui intel·ligent; de vegades ha de ser ignorant», va continuar, però per als polítics les noves tecnologies ofereixen la possibilitat de solucionar problemes fent-ne responsables els ciutadans i modificant-ne el comportament individual, en comptes de resoldre’ls de manera col·lectiva. «Prefereixen resoldre els problemes invocant el poder de les aplicacions i dels smartphones i, per tant, demanen a la gent que en facin ús.»

A més, per a Morozov les ciutats intel·ligents poden permetre a les empreses fer servir les infraestructures públiques finançades pels ciutadans per instal·lar «les seves tecnologies opaques que ningú pot modificar i que poden esdevenir autèntiques caixes negres al servei del sector privat, que opera amb l’única lògica del mercat».

Com a ciutadans, «hem de descobrir com, a través d’infraestructures més obertes i participatives, podem trobar solucions per als problemes que afecten les nostres comunitats». «No volem que se’ns planifiqui tot, els ciutadans volem viure les nostres vides», va remarcar el conferenciant.

Per acabar, Morozov va afirmar que aquesta gran proliferació de dades tindrà conseqüències i que no sabem quines seran, «però arribarà un punt que el sistema democràtic potser no sobreviurà», i va afegir: «Hem d’acceptar el risc i el desordre com una condició de la vida democràtica a la ciutat, i la política també ho ha d’acceptar.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-692

Curs de dansa «Ballar al 1714» de l’Esbart Català de Dansaires

tancar
«La dansa no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma»

L’Esbart Català de Dansaires ens va ensenyar a ballar les danses del segle XVIII al curs Ballar al 1714, una introducció a la dansa antiga que forma part del seu programa d’activitats per a la commemoració del Tricentenari a Barcelona. La ballarina Anna Romaní, membre de la companyia Xuriach, ens va mostrar els seus amplis coneixements sobre aquestes danses adquirits a través de la recerca documental i del treball de camp.

«La dansa no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma», va dir la ballarina Anna Romaní a la trentena d’alumnes que es van reunir el dissabte 25 de gener a la Casa dels Entremesos, seu de l’Esbart Català de Dansaires, per conèixer i aprendre a ballar les danses del segle XVIII que es ballaven tant a Catalunya com en altres països europeus com França o Àustria. Una dansa que «no és morta, perquè la ballem ara mateix», va fer notar.

«Doble cap aquí, doble cap allà, simple i simple...» eren uns dels passos que apuntava Romaní, començada la classe pràctica, a uns alumnes ja iniciats i aficionats al món de la dansa, i alguns experts, que seguien amb destresa les indicacions de la mestra. Entre ells, la ballarina catalana Josefa Rueger, establerta a Suïssa, on té la seva escola de ball, que es va inscriure al curs per «conèixer les diferències que hi pugui haver a Catalunya respecte a la dansa antiga d’altres països europeus».

Les franceses pavane, gaillarde i branle, les italianes bassadanza, balletto i canario, o les ibèriques follies i villanos, van ser algunes de les danses antigues que, durant dues hores al matí i dues més a la tarda, els assistents al curs van poder conèixer, gaudir i fer reviure sobre el parquet de la Casa dels Entremesos.

Entremig, però, també hi va haver una sessió de dues hores durant les quals Anna Romaní ens va explicar alguns aspectes teòrics d’aquests balls, la seva evolució històrica i la seva difusió, i quines han estat les fonts documentals i els processos de recerca que ens han permès recuperar-los i gaudir-ne en el present.

Els tractats de dansa que es conserven, sobretot provinents de França i Itàlia, han estat fonamentals per reconstruir els passos i coreografies dels balls del Barroc o del Renaixement, però també ho ha estat «l’observació de les danses tradicionals actuals que conserven maneres de fer molt properes», va explicar la coreògrafa.

L’Esbart Català de Dansaires i la companyia Xuriach, de la qual Anna Romaní és fundadora, ja van participar al Tricentenari BCN durant les festes de la Mercè del 2013, on van oferir un tast d’aquestes danses a l’animada Taverna Colomer, de La ciutat de la bullícia. Entre altres activitats relacionades amb el Tricentenari a Barcelona, l’Esbart Català de Dansaires tornarà a oferir el curs Ballar al 1714 el proper dissabte 15 de març.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-691

Barnatresc: caminada per la Barcelona del 1714

tancar
Onze quilòmetres de Tricentenari

El Parc de la Ciutadella va ser el punt de sortida i arribada de la Ruta del Tricentenari, una caminada del cicle Barnatresc que proposava un recorregut d’onze quilòmetres per trenta-dos dels indrets més emblemàtics relacionats amb el setge del 1714. El bon temps va propiciar que unes 4.000 persones responguessin a la proposta, doblant les previsions més optimistes de l’organització.

Dins del cicle de caminades Barnatresc que «per fer salut i redescobrir Barcelona» organitzen l’Associació d’Entitats Excursionistes del Barcelonès i l’Institut Barcelona Esport, el passat diumenge 26 de gener es va celebrar la Ruta del Tricentenari, un recorregut d’onze quilòmetres pels escenaris i monuments clau de la Barcelona que va patir el setge borbònic durant el 1713 i el 1714.

El bon temps i unes temperatures elevades pel mes de gener van afavorir la participació dels ciutadans, que van comparèixer al Parc de la Ciutadella en un nombre proper a les 4.000 persones, el doble del que preveia l’organització, segons va explicar el coordinador del Barnatresc, Josep M. Jerez.

Els participants, però, van iniciar el recorregut de forma esglaonada, una bona part fins i tot abans de l’hora anunciada, que anava de les nou a dos quarts de deu del matí. Això no va evitar que després de passar per davant del Born Centre Cultural, on es feien els últims preparatius per a l’inici de la setmana de la moda 080 Barcelona Fashion, es formés una petita aglomeració al carrer dels Flassaders, on es troba l’antic edifici de la Seca, on es va encunyar moneda des del segle XIV fins al 1714.

Al carrer Montcada la processó va tornar a respirar i des del Palau Dalmases va enfilar cap al carrer dels Carders i la capella d’en Marcús, on Rafael Casanova va deduir, per la trajectòria dels projectils, la proximitat de l’enemic, i va decidir anar a buscar el penó de Santa Eulàlia. El mercat de Santa Caterina, on hi havia el monestir del mateix nom, l’antiga casa del gremi dels carders, el Convent de Sant Agustí Vell i l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les van ser els punts següents de l’itinerari.

La barreja d’uns participants molt acostumats a caminar amb d’altres que no tant i l’esperit competitiu d’uns davant d’uns altres que anaven al seu ritme aviat van dissoldre la comitiva, que es va anar fragmentant cada cop més en petits grups que s’anaven distanciant al llarg del recorregut. Tot i així, la marxa avançava a bon ritme.

La ruta va seguir per les rodalies de l’Arc de Triomf, on hi havia el baluard del Portal Nou; per l’estàtua de Rafael Casanova, on s’aixecava el baluard de Sant Pere; pel Portal de l’Àngel i la catedral, fins a arribar, per Portaferrissa, a la Rambla, on els participants del Barnatresc es van confondre amb el turistes que s’hi passejaven.

L’Hospital de la Santa Creu, el mercat de Sant Antoni —on hi havia el baluard i el portal homònims—, el monestir de Sant Pau del Camp i el Portal de Santa Madrona van ser els darrers punts d’interès abans d’arribar a les Drassanes, on el Barnatresc va instal·lar el punt de control i avituallament.

Com a reconstituent, l’organització va oferir xocolata als participants i, per beure, càntirs d’aigua fresca. Amb aquesta mesura per reduir els residus que es va implementar el 2011, l’organització ha aconseguit evitar de generar fins a 49.000 envasos per any.

La segona part de l’extens recorregut va continuar pel carrer Ample i la basílica de la Mercè, el Palau de Vilana-Perlas (al carrer Regomir), el Fossar de les Moreres, el monument al general Moragues del Pla de Palau i la Barceloneta, entre altres punts destacats, fins a completar els trenta-dos previstos en l’itinerari, que va acabar, en un màxim de quatre hores, on havia començat: al passeig dels Til·lers del Parc de la Ciutadella.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-690

Cicle Herois de 1714

tancar
Sebastià Dalmau: l’heroi discret

El cicle de conferències «Herois de 1714» va tractar en aquesta ocasió la figura de Sebastià Dalmau, un membre de la burgesia catalana que es va comprometre amb la causa austriacista fins al punt de finançar-la amb la seva fortuna familiar i de defensar-la al front de batalla. El comissari del Tricentenari per la Generalitat de Catalunya, Miquel Calçada, i la historiadora Rosa Maria Alabrús van ser els encarregats d’acostar-nos la personalitat de qui és considerat, juntament amb Rafael Casanova i Antonio de Villarroel, un dels tres grans herois en la defensa de Barcelona el 1714.

La cita va tenir lloc el passat dijous 23 de gener a dos quarts de vuit del vespre a la Sala Moragues del Born Centre Cultural, on es van congregar més d’un centenar de persones. Com és habitual, el periodista Enric Vila va cedir la paraula, primer, a la historiadora, en aquesta ocasió Rosa Maria Alabrús, de la Universitat Abat Oliva, qui va fer un detallat recorregut per la vida de Sebastià Dalmau, situant-lo en el context de la burgesia catalana de l’època i analitzant el seu paper en el conflicte.

Membre d’una família d’adroguers i comerciants seguidors de les idees de Feliu de la Penya per modernitzar l’economia del país, Sebastià Dalmau va ser un dels conspiradors que van promoure la revolta de Barcelona del 1704 per proclamar rei l’arxiduc Carles d’Àustria. A causa d’aquest fet, «el virrei Velasco va ordenar el seu empresonament, fins que va ser alliberat el 1705 per les tropes austriacistes que van entrar a Barcelona», explicà Alabrús.

El 1706, quan els borbònics van intentar recuperar la ciutat, «Sebastià Dalmau va organitzar i finançar un esquadró de cavalleria i l’arxiduc el va nomenar cavaller i capità». Després de participar en diverses batalles, Dalmau va finançar el viatge de retorn de Carles III a Viena i, més tard, l’evacuació de les tropes austríaques. Abandonats pels aliats, va ser partidari de continuar la resistència i el juliol del 1713 va organitzar una operació amb naus pròpies per capturar vaixells borbònics. Durant el setge, Dalmau va proveir Barcelona de tot tipus de recursos «malgrat el seu progressiu empobriment».

La historiadora també va explicar que Dalmau va organitzar el seu propi regiment de cavalleria, que va anomenar «el Regiment de la Fe», amb el qual va arribar a trencar el setge borbònic a més d’atacar la rereguarda i reclutar gent per a la defensa de la ciutat. Després de la derrota, Dalmau va ser empresonat fins al 1725, «quan va poder exiliar-se a Àustria, on Carles VI el va nomenar tinent general de la cavalleria imperial fins que morí, al 1762».

Arribat el seu torn, el comissari del Tricentenari per la Generalitat, Miquel Calçada, va establir un paral·lelisme entre Sebastià Dalmau i els empresaris d’avui dia, «entre els quals seria molt difícil trobar aquest nivell de compromís», perquè el capitalisme actual i les relacions comercials amb la resta de la Península «fan més complicat que prenguin partit d’una manera tan directa, entre altres motius per això que es coneix com a boicot».

Miquel Calçada creu que la independència seria un escenari favorable per a les empreses del país, perquè, entre altres raons, «cal suposar que, com arreu del món, un Estat català defensaria les seves empreses, cosa que l’Estat espanyol no sempre ha fet amb les catalanes». El comissari va citar, com un cas a part, «l’absurda» prohibició de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.

Calçada es va mostrar optimista pel que fa al suport dels empresaris al procés sobiranista: «Veuria el got mig ple i no diria que hi estan en contra. El que passa és que no es poden permetre el luxe de pronunciar-se només en funció dels sentiments.»

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-688

El Tricentenari BCN presenta el programa del 2014

tancar
El talent de Barcelona projecta la ciutat del Tricentenari

Expressar la potència intel·lectual i creativa de la ciutat per mostrar-la al món i a nosaltres mateixos és un dels objectius fonamentals de la commemoració del Tricentenari del 1714 a Barcelona. Alguns dels seus representants més reconeguts, com Ferran Adrià, Benedetta Tagliabue, Àlex Ollé, Jordi Savall, Lluís Danés, Joan Fontcuberta, Joaquim Albareda, Ramon Simó, Jürgen Müller, Mònica Terribas o Bibiana Ballbè, ens reserven per al 2014 alguns dels plats més forts d’aquest any commemoratiu.

Cinc mesos després de la inauguració del Tricentenari BCN, la sala Martí l’Humà del MUHBA ha estat l’escenari on Toni Soler, comissari per Barcelona d’aquest any commemoratiu, i Jaume Ciurana, tinent d’alcalde de Cultura, ens han presentat els nombrosos actes que encara queden per celebrar fins al mes de setembre d’aquest 2014.

Han estat, però, els mateixos responsables i creadors d’aquests actes els qui han pres la paraula per explicar als mitjans de comunicació que omplien la sala els detalls del seus projectes. La roda d’intervencions l’ha encetada l’historiador Joaquim Albareda, coordinador del simposi Els Tractats d’Utrecht, que se celebrarà el proper mes d’abril i que «reunirà els millors especialistes europeus sobre la Guerra de Successió».

Seguidament ha intervingut la periodista Mònica Terribas, responsable del cicle de converses D.O. Europa, una reflexió amb sis intel·lectuals de renom internacional «sobre l’existència d’una identitat europea relacionada sobretot amb els drets de les persones i els factors que l’amenacen».

L’arquitecta Benedetta Tagliabue i el director d’escena Àlex Ollé (La Fura dels Baus) preparen el BCN Re.set, set intervencions d’arquitectura efímera al carrer en les quals sis arquitectes internacionals i sis escoles d’arquitectura de Barcelona treballen conjuntament per, durant uns mesos, «canviar l’espai urbà de Barcelona des de la participació local i internacional».

El fotomosaic gegant que proposa Joan Fontcuberta, en canvi, sobreviurà al actes del Tricentenari i quedarà instal·lat de forma permanent a la plaça d’Isidre Nonell, a Ciutat Vella. Serà un «gran petó» que per a l’artista representa «esperança i optimisme de cara al futur» i amb el qual ha volgut «fugir de les imatges èpiques i provocar el contacte social». El mosaic estarà format per més de 25.000 fotografies aportades pels ciutadans que ho desitgin.

Ramon Simó, director del Festival Grec, i Jürgen Müller, de La Fura dels Baus, han presentat M.U.R.S., un espectacle de gran format que tornarà a reunir després de molt de temps els sis directors de la companyia i que ens parlarà del «setge global en el qual ja no hi ha murs físics, les noves tecnologies ens controlen i les grans empreses venen la nostra vida al millor postor», ha afirmat Müller.

A continuació Judit Carrera ha comentat les activitats que el CCCB ha preparat per al Tricentenari: el cicle de conferències Ciutat oberta i l’exposició «Ciutats assetjades», unes activitats en què es contraposa «la ciutat ideal on “Viure Lliure” amb la ciutat de conflicte, de risc i d’incertesa». El CCCB completarà la seva oferta amb un documental televisiu que recollirà el fruit d’aquestes reflexions.

Al seu torn, la periodista Bibiana Ballbè ens ha parlat del projecte #FFBarcelona, en què a través d’una exposició, un blog i un web viurem el procés creatiu de vint talents de l’àmbit de les arts, la ciència i la tecnologia, que imaginaran com serà la ciutat de l’any 2114, d’aquí a cent anys.

Per acabar, ha intervingut el dramaturg Lluís Danés, que, coincidint amb la Mercè, es farà càrrec del gran piromusical de cloenda, que «convertirà la pólvora que va destruir la ciutat en un bonic espectacle de llum i color». Danés ha explicat que serà un espectacle total, «amb vídeos i artefactes parateatrals que explicaran una història: la llarga nit d’aquests 300 anys, una nit que també fa que la gent somiï».

 

Més informació sobre la presentació a:

El Periódico: El piromusical de la Mercè clausurarà el Tricentenari de 1714

Ara: El 1714 aplega filòsofs, cuiners i artistes

El País: La Fura usará 'drones' para simular un asedio en Montjuïc

El Punt-Avui: El 1714 inspira creativitat

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-687

«Els juristes catalans a l’època moderna» a l’ICAB

tancar
El dret català que es va exportar a Europa

Al segle XVII el dret català es va difondre per tot Europa i a ciutats com París, Ginebra, Lió o Venècia es van imprimir nombroses edicions de les obres dels principals juristes de l’època. A l’exposició «Els juristes catalans a l’època moderna», l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) torna a treure a la llum alguns dels exemplars més preuats de la seva biblioteca en la segona activitat que organitza amb motiu del Tricentenari.

Per a la Catalunya del 1700 la tradició jurídica era un dels factors clau de la seva identitat. Les constitucions que es van defensar el 1714 responien a una manera de viure dels ciutadans i a una relació amb el poder que els feia sentir més lliures que altres pobles on regnava l’absolutisme que se’ls volia imposar. Aquestes constitucions van ser les protagonistes de la primera exposició que l’ICAB ens va oferir amb motiu del Tricentenari BCN.

Ara, en aquesta segona exposició, «Els juristes catalans a l’època moderna. El segle XVII fins al Decret de Nova Planta», l’ICAB ens mostra algunes de les obres més importants, editades entre els segles XVI i XVIII, dels principals autors que van formar part d’aquesta tradició jurídica: Joan Pere Fontanella, Joan Pau Xetmar, Acaci de Ripoll i Antoni Olibà, entre d’altres.

Al segle XVII les seves obres es van difondre per tot Europa a través de les nombroses edicions que es van imprimir a ciutats com París, Ginebra, Lió, Perpinyà o Venècia. Aquesta contribució al dret internacional ha permès reconèixer la feina d’uns juristes que «històricament han estat menystinguts perquè només s’ocupaven del dret català», explica Isabel Juncosa, directora de la biblioteca de l’ICAB, però les obres de Xetmar, per exemple, «es van continuar imprimint a tot Europa fins al 1735», dinou anys després del Decret de Nova Planta, que va posar fi a aquesta tradició jurídica.

La segona vitrina de les tres que componen l’exposició està reservada als exemplars més valuosos bibliogràficament parlant, com el primer volum editat al 1765 d’una recopilació amb la qual l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, va voler recuperar i difondre les obres dels juristes catalans del segle anterior. També destaquen les Decisiones de Pere Amigant, un compendi de sentències editades el 1691. Amigant va ser ser president de l’Audiència de Catalunya durant un terç del segle XVII, i la defensa de les lleis i privilegis catalans li va costar la cadena perpètua i la mort en una presó de Pamplona l’any 1707.

Les «decisiones» eren reculls de sentències que tenien una gran importància com a referents a l’hora d’impartir justícia i d’actualitzar-la mentre les constitucions no eren pactades amb el rei a les Corts, fet que es produïa molt de tant en tant i en funció de les necessitats econòmiques del monarca. Al llarg del segle XVII només es van convocar unes Corts, que no van fructificar a causa de les discrepàncies entre el rei i les institucions catalanes.

Per aquest motiu, moltes de les obres exposades a la biblioteca de l’ICAB són «decisiones» publicades pels principals juristes de l’època, com les d’Amigant i Fontanella. Però també n’hi ha d’altres, com les de Tristany-Bofill, un jutge de la Diputació del General i membre de l’audiència de Barcelona que, per reforçar l’autoritat de les seves obres, les feia adornar amb magnífics i laboriosos gravats, com el de sant Jordi i el drac campejant sobre el mapa de Catalunya, de Francesc Vaquer, que il·lustra el volum primer de la recopilació de les decisions de l’audiència barcelonina i que ara podem admirar.

«Els juristes catalans a l’època moderna» serà a la seu dels advocats de Barcelona fins al proper 21 de març i s’hi faran visites guiades el 22 de gener, el 18 de febrer i el 18 de març a les 18.30 h.  Aquesta exposició es complementa amb una segona part que s’inaugurarà el dia 25 de març.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-681

El 1714 entre Catalunya i el Japó

tancar
La Banda Municipal de Barcelona amb el Tricentenari BCN

Amb el concert «Catalunya versus Japó», la Banda Municipal de Barcelona va retre homenatge a aquests dos pobles amb motiu d’una doble commemoració: d’una banda, el Tricentenari dels fets del 1714 i, de l’altra, el 400 aniversari de l’arribada de la primera delegació nipona a Catalunya. La Banda Municipal va obrir el concert amb la versió original de la Marxa 1714 de Josep Maria Mestres Quadreny, i el va finalitzar amb la simfonia La Vita de Yasuhide Ito.

El concert es va celebrar el passat diumenge 12 de gener a les vuit del vespre a la sala Pau Casals de l’Auditori, que gairebé es va omplir d’un públic incondicional de la Banda Municipal i del seu carismàtic director, Salvador Brotons, que va dirigir els músics amb l’energia i vehemència que li són característiques.

El concert va començar amb la Marxa 1714, una composició de l’any 2003 de l’avantguardista Josep Maria Mestres Quadreny, que, tot i que originàriament va ser escrita per a banda, va ser adaptada i incorporada després a l’òpera de creació col·lectiva 1714. Un món de guerra, estrenada l’any 2004 al Festival Castell de Peralada.

A «Catalunya versus Japó», la Banda Municipal recupera la versió original d’aquesta obra, que, en paraules del seu compositor, reflecteix «el contrast entre la fatxenderia d’un gran exèrcit i uns pobres desgraciats que es defensen amb una espardenya». Els ciutadans que van defensar Barcelona durant el setge hi estan representats pels clarinets, que, erràtics, planten cara a la potència disciplinada de la secció de metall, amb la qual es representa la superioritat de l’exèrcit regular borbònic. «Veureu que els clarinets fan coses estranyes», havia advertit el mestre Brotons en presentar el programa.

A més de commemorar el Tricentenari dels fets del 1714, el concert va ser també un homenatge a l’Ambaixada Keicho, la primera delegació nipona a Europa, que, després d’un llarg viatge des del Japó i liderada pel samurai Hasekura Tsunenaga i el franciscà Luis Sotelo, va passar per Barcelona l’any 1614, ara fa 400 anys.

La pianista nipona establerta a Barcelona Yukiko Akagi va sortir a l’escenari per interpretar el Concert per a piano núm. 2 que Camille Saint-Saëns va compondre l’any 1868 en només disset dies, amb motiu de la presentació d’Anton Rubinstein com a director d’orquestra a París. Per a Salvador Brotons, Saint-Saëns «va viure massa i no es va saber adaptar a les noves tendències», però, com va dir el mateix Rubinstein, amb aquesta composició demostra «audàcia i elegància, una brillantor enlluernadora i temperament». En acabar la seva interpretació, la pianista va rebre una llarga i calorosa ovació del públic.

A la segona part del concert, Catalunya tornava a l’escenari amb una selecció de Somnis, un ballet infantil que Ricard Lamote de Grignon va escriure l’any 1929 inspirat en la tradició popular catalana. Lamote de Grignon va dirigir la Banda Municipal de Barcelona entre el 1915 i el 1934. Sota la seva direcció, la formació va arrelar entre la ciutadania i va viure una de les seves èpoques més glorioses.

Per acabar el concert, la formació barcelonina va desplegar tota la seva potència i percussió en la simfonia en tres escenes La Vita, escrita el 1998 pel compositor japonès Yasuhide Ito, en la qual l’autor es planteja «els límits entre música popular i música culta, tot construint un veritable himne a la vida».

Els perllongats aplaudiments al final de la vetllada no deixaven marxar Brotons, que va fer riure el públic quan amb el seu tarannà proper i habitual va dir: «Moltes gràcies, però avui és festa i no hi haurà propines.»

Fotografies: May/Zircus

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-679

Herois de 1714: Pere Anton Veciana i la repressió

tancar
La repressió borbònica, Veciana i l’origen dels Mossos d’Esquadra

El botifler Pere Anton Veciana va ser un dels executors de la repressió borbònica posterior a la derrota del 1714 i se’l considera el creador dels Mossos d’Esquadra. El conseller Felip Puig i l’historiador Àngel Casals van dissertar sobre la seva figura i sobre el present i el passat de la policia de Catalunya.

Que a l’origen els Mossos d’Esquadra estiguessin al servei de la repressió borbònica després de la derrota del 1714 tan sols és «una més de les contradiccions d’aquest país que ens reafirmen en la nostra identitat», va dir el conseller d’Empresa i Ocupació i conseller d’Interior a la passada legislatura, Felip Puig, qui, juntament amb l’historiador Àngel Casals, va participar en la primera sessió de l’any del cicle «Herois de 1714».

Casals es va fer càrrec de la part històrica de la conferència amb què va encetar la sessió recordant al públic congregat a la Sala Moragues del Born Centre Cultural la brutalitat de la repressió d’un règim borbònic que, amb pocs matisos, «va ser bàsicament una dictadura militar en mans d’un rei que era boig».

Per il·lustrar la follia del règim, el professor d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona va explicar que Felip V es va arribar a plantejar «solucions finals» per al «problema català», com la deportació a Buenos Aires de tots els ciutadans de Barcelona o bé el trasllat a França, com a esclaus, de tota la pagesia catalana per acabar amb el que considerava una població històricament rebel.

Centrant-se en Pere Anton Veciana, un traficant de mules de Valls a qui fins al 1713 no se li coneixia activitat política i que va esdevenir botifler per oportunisme, Casals va explicar que «va col·laborar amb les tropes que al 1713 es dirigien cap a Barcelona i no va tenir escrúpols  per delatar els austriacistes». Posteriorment, el 1719, Veciana va comandar l’esquadra de Valls que va rebutjar l’assalt a aquesta població de Pere Joan Barceló «el Carrasclet», a la Guerra de la Quàdruple Aliança.

Precisament aquestes esquadres, «l’equivalent dels miquelets al bàndol borbònic», van ser el germen dels Mossos d’Esquadra, segons va explicar l’historiador, i es van mantenir després del 1714 per combatre els últims resistents austriacistes que van continuar lluitant fins al 1735. «De vegades, injustament, recordem més els exiliats que els que es van quedar aquí aguantant la repressió borbònica», va afegir.

A l’equador de la vetllada, el polític va agafar el relleu a l’historiador, i el conseller Felip Puig va dir que, tot i que Veciana era un botifler, «en tècnica policial és una llegenda, perquè va construir la primera policia interior d’Europa quan la seguretat encara es confiava als exèrcits». I va afegir: «Els Mossos d’Esquadra van ser pioners i van innovar en tècniques d’investigació, i això també forma part de la seva història.»

Puig va reivindicar el paper dels Mossos com a cos de seguretat que serveix «per garantir la llibertat dels ciutadans» i com «una de les estructures d’estat que necessitem i ja tenim». El conseller va destacar que aquesta identificació dels Mossos com a símbol del país és «una de les seves debilitats», perquè els errors que puguin cometre «es focalitzen per part de les estructures de l’Estat espanyol i els seus mitjans de comunicació amb voluntat de destrucció».

«Totes les policies han de tenir sempre un estat al darrere amb el seu sistema de seguretat propi, com la fiscalia o el sistema judicial, i aquesta mancança és una altra de les fragilitats dels Mossos d’Esquadra d’avui», va afegir Puig.

Al torn de preguntes, un membre del públic va demanar al conseller si creia que els Mossos d’Esquadra podrien ser un cos de defensa del territori en una Catalunya independent. Puig va contestar que, tot i que per preparació podrien fer-ho, «això no seria desitjable, perquè la seguretat interior i la defensa han d’estar sempre separades». Però si s’arribés a plantejar la formació d’un exèrcit, «no descarto que alguns mossos i comandaments poguessin ser la llavor d’aquestes forces», va continuar el conseller, per a qui l’opció d’acollir-se a l’exèrcit comú de l’OTAN «no seria una bona solució».

 

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-677

La muntanya màgica

tancar
La Fundació Joan Miró amb el Tricentenari BCN

A la segona exposició del cicle «Arqueologia preventiva» de la Fundació Joan Miró, Lúa Coderch ens presenta una reflexió al voltant del que paradoxalment anomenem «present històric». Coderch ens ofereix un relat ocult en el seu conjunt que es mostra al públic fragmentat en 72 peces, una per cada dia de l’exposició, que representen moments memorables, encara que incomplets en ells mateixos, esdevinguts al llarg del temps a la muntanya de Montjuïc.

Un contenidor metàl·lic, lluent i de grans dimensions, fet a imatge del dipòsit municipal de Via Favència on l’Ajuntament guarda les escultures i els materials retirats de l’espai públic, ocupa més de la meitat de l’Espai 13 de la Fundació Miró. Es tracta del misteriós contenidor de moments on Lúa Coderch manté en la foscor les 72 peces que integren La muntanya màgica. Totes excepte una, la que l’autora treu a la llum i canvia per una de diferent cada dia dels 72 que dura la mostra.

En forma d’un objecte escultòric, un vídeo o una fotografia, depenent del dia que es visiti l’exposició, l’única peça que Coderch permet que sigui vista és el que d’entrada atrau l’atenció de la majoria dels visitants, que s’hi acosten per desxifrar-la. Després, però, és el contenidor, ignorat en un primer moment, el que els desperta una curiositat instintiva per esbrinar què conté i els empeny a buscar-ne la porta, a mirar per l’espai que queda al darrere, o fins i tot a buscar una escletxa impossible en les seves cares perfectament hermètiques.

Per a Lúa Coderch el present és «un temps estúpid», incomplet i sense significat per ell mateix, que es percep com una decepció així que l’instant memorable ja ha passat. Una experiència que es proporciona als visitants, que difícilment podran conèixer el relat complet, dosificat al llarg dels 72 dies que dura la mostra.

Totes les peces de l’exposició tenen relació amb l’inesgotable imaginari històric de la muntanya de Montjuïc i cadascuna està concebuda com un dels seus moments memorables. Per a Oriol Fontdevila, comissari del cicle «Arqueologia preventiva», La muntanya màgica «és una recerca a l’entorn de la paradoxa del que anomenem “present històric”, en què els moments que es plantegen com a memorables tenen la contrapartida de buidar-se de present».

L’exposició inclou tres intervencions a l’Espai 14-15, un projecte de La Fundició que genera connexions entre els plantejaments del cicle «Arqueologia preventiva» i diferents entorns socioculturals, i que pren com a base l’obertura d’un espai en un bloc de pisos al barri de Bellvitge.

La muntanya màgica és la segona de les quatre exposicions programades dins del cicle «Arqueologia preventiva: rutes per l’epidermis de la història», en què diversos artistes fan una lectura de la memòria col·lectiva visitant des del present diferents formes d’explicar la història i amb el qual la Fundació Joan Miró contribueix a la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714 a Barcelona.

La muntanya màgica. Lua Coderch. Arqueologia preventiva. Fundació Miró

 

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-673

El món del 1714 al MUHBA

tancar
Barcelona, entre Orient i Occident

L’11 de setembre de 1714 va tenir lloc l’episodi final d’un conflicte europeu que també afectava les relacions que a través de les rutes comercials s’havien establert amb els altres continents. L’exposició del MUHBA «El món del 1714», un dels puntals del programa del Tricentenari BCN, surt i s’allunya de les muralles de Barcelona per oferir-nos una perspectiva més oberta de la Guerra de Successió i mostrar-nos les diverses civilitzacions i cultures implicades en un conflicte global.

Al segle XVIII «el centre de gravetat al món no era Europa, sinó Àsia, sobretot l’Índia i la Xina, que amb les seves manufactures dominaven l’economia mundial», va explicar Clàudia Pujol, comissària de l’exposició, a l’inici d’un recorregut el·líptic pel Saló del Tinell que, entre Orient i Occident, mostra l’art, la ciència, l’economia i la política del món del 1700 fins a culminar en la Guerra de Successió i l’exili dels catalans després de la derrota.

Àfrica, en el camí d’Europa a Àsia; l’Índia i l’ocàs de l’Imperi mogol; la Xina, la gran potència d’Orient; el Japó i el seu aïllacionisme, o els dominis americans de Castella i de Portugal, són algunes de les etapes de la primera part d’una mostra que a poc a poc va tancant el camp de visió per centrar-se en Europa, Catalunya i acabar amb Barcelona i l’exili vienès.

Un centenar de peces excepcionals provinents de 32 museus, biblioteques, arxius i col·leccions particulars d’arreu del món articulen un relat que «El món del 1714» narra amb exquisidesa tant en el contingut com en el disseny, i que és imprescindible per entendre els fets quotidians de la Barcelona del 1714 que il·lustren altres exposicions del Tricentenari. «Aportem una visió complementària i més global del conflicte», va afirmar Joan Roca, director del MUHBA.

Roca també va destacar que el contacte de Catalunya amb la resta del món a través del comerç i les rutes marítimes, fruit de l’aposta pel mercantilisme, no es pot deslligar «del constitucionalisme català, que s’emmirallava en Holanda i Anglaterra», i que era un factor clau de la identitat que els catalans van defensar el 1714.

Durant l’acte de presentació, que va tenir lloc el passat dijous 19 de desembre, el comissari del Tricentenari per Barcelona, Toni Soler, per a qui «“El món del 1714” és un dels puntals de la commemoració», va dir que «al 1700, com ara, Catalunya no es podia permetre desentendre’s del seu entorn i obviar la resta de països».

«Com sovint deia el president Pujol, el nostre món és el món, i aquesta exposició respon a aquest pensament», va afegir el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Ciurana. La mostra es podrà veure fins al setembre del 2014 i es complementarà amb una àmplia oferta d’itineraris urbans, conferències i seminaris, entre altres activitats.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-668

BornHumor: Humor i conflicte a Euskadi

tancar
Javier García de Vicuña: «El humor era una manera de quitar poder a ETA»

Javier García de Vicuña, director del popular programa de la televisió pública basca Vaya semanita, el primer que es va atrevir a fer humor sobre ETA i el conflicte a Euskadi, va passar per l’últim BornHumor del 2013 per demostrar que cap tema és tabú si l’objectiu és fer riure.

Com va assenyalar a l’inici de l’entrevista Manel Lucas, coordinador del cicle BornHumor. Humor en temps difícils, els convidats de les anteriors edicions d’aquest cicle tenien en comú el fet d’utilitzar l’humor contra règims dictatorials o totalitaris, com l’Espanya de Franco, el Xile de Pinochet o la Síria d’al-Assad. En aquest cas, però, es tractava de parlar de l’humor sobre un conflicte violent amb víctimes mortals en una societat democràtica. «Es pot fer humor d’ETA?»

Per a Javier García de Vicuña, director de Vaya semanita, la fórmula que els ha permès fer humor d’aquest conflicte ha estat «pisar por igual los callos de los unos y de los otros». Aquesta manera de fer ha afavorit que les protestes quedessin restringides «a las que provenían de los sectores más extremistas y dogmáticos de la sociedad».

Durant l’entrevista, en la qual es van projectar com a exemple diversos esquetxos del programa, García de Vicuña va dir que fer humor del terrorisme era una manera, «en cierto modo, de exorcizar y quitar poder a ETA». Com a límit, va explicar que després d’un atemptat, «evidentemente, poníamos los sketches sobre la banda en una cuarentena razonable».

La sèrie d’esquetxos protagonitzats per la família «Sántxez», un matrimoni de Bilbao originari de Salamanca amb un fill ertzaina i un altre borroka, ha permès a Vaya semanita satiritzar tot l’espectre ideològic de la societat basca, unida malgrat tot davant les adversitats. «Nunca hemos partido de ninguna premisa ideológica. Nuestra intención siempre ha sido reírnos de todo, empezando por nosotros mismos», va dir García de Vicuña.

Pel que fa a la reacció dels polítics el director de Vaya semanita va dir que, sorprenentment, «los partidos políticos de Euskadi nunca se han quejado de nuestros sketches» i que els ciutadans d’Euskadi senten el programa com una cosa pròpia «de la que están orgullosos».

Davant l’afirmació que Forges va fer en una de les sessions anteriors del BornHumor, en què va remarcar que Vaya semanita ha estat fonamental per a la fi de la violència a Euskadi, García de Vicuña va respondre que se sentia afalagat, però que era excessiva, encara que «sí que en algún momento pudo servir como desengrasante y como catarsis».

Per posar fi a l’última sessió del cicle BornHumor d’aquest any, que se celebrava a la Sala Moragues del Born Centre Cultural, el director de Vaya semanita va assegurar que des de l’humor es pot tractar qualsevol tema, i que «si consigues hacer reír estás exonerado de cualquier cosa».

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-669

Els pessebres de fa 300 anys

tancar
De Nàpols a Mallorca: els pessebres del XVIII

Els ciutadans que visiten el tradicional pessebre que cada any vesteix de Nadal la plaça de Sant Jaume de Barcelona poden retrocedir en el temps i admirar també els atapeïts pessebres mallorquins i les magnífiques figures napolitanes dels segles XVIII i XIX que s’exposen a la Galeria del Pati de l’Ajuntament.

«Ara sí que ja tenim el Nadal aquí...», comentava una senyora que, en accedir a la plaça de Sant Jaume des del carrer del Call, es va trobar, desprevinguda, davant del tradicional pessebre que cada any hi instal·la l’Ajuntament per aquestes dates tan assenyalades. Enguany el pessebre recrea la vida quotidiana als terrats de la Barcelona dels anys cinquanta, però encara podem retrocedir més en el temps si fem quatre passes per entrar al pati de l’Ajuntament i visitem l’exposició «Napolitanes. El pessebre setcentista al palau i al convent».

Amb motiu del Tricentenari, la mostra exhibeix una selecció de pessebres mallorquins i figures napolitanes setcentistes, amb algunes peces del XIX. Gràcies a les relacions comercials, culturals i religioses que mantenia amb Nàpols, Mallorca va ser la porta d’entrada a la Península de la tradició pessebrista, originària d’Itàlia.

Les figures que s’hi exposen, protegides dins d’unes vitrines delicadament il·luminades, representen personatges del poble com ara botiguers, jugadors o camperols, amb els quals els pessebristes napolitans feien conviure en perfecta harmonia el sagrat i el profà. Nàpols va esdevenir un important centre de producció de pessebres i va assolir la màxima esplendor al segle XVIII, amb figures com les que ara podem admirar.

Els tres pessebres mallorquins, carregats i plens de figuretes i d’elements decoratius com petxines, es concentren formant un paisatge muntanyenc –el sacrimonti– i són un exemple dels pessebres conventuals que van cultivar sobretot les clarisses i les caputxines de Mallorca, que van tenir un paper fonamental en la difusió del pessebre com a tradició nadalenca.

Les peces, procedents dels fons del Museu Frederic Marès i del Museu Etnològic de Barcelona, ofereixen art, història i tradició als nombrosos ciutadans que per aquestes festes s’acosten al centre de la ciutat i que les podran veure fins al proper 6 de gener, dia de Reis.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-664

Itinerari: Dos monestirs a primera línia de foc

tancar
Les monges benedictines sota el setge borbònic

A tocar de les muralles de Barcelona, els monestirs femenins de Sant Pere de les Puel·les i de Santa Clara van ser testimonis i víctimes dels episodis més cruents del setge del 1714. A partir dels documents inèdits que conserva el Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines (SAF), aquesta comunitat ens ofereix un itinerari guiat per explicar-nos les claus del seu paper en el conflicte i difondre el seu patrimoni documental.

L’església de Sant Pere de les Puel·les, únic vestigi del monestir homònim que es va fundar al segle X, va ser el punt de trobada de les quinze persones que el dissabte passat, 14 de desembre, van omplir les places disponibles per a l’itinerari Dos monestirs a primera línia de foc. Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona a la Guerra de Successió.

Irene Brugués, arxivera en cap del SAF, va ser l’encarregada de fer-nos reviure la realitat de les monges benedictines de fa tres-cents anys. Davant l’absència dels dos monestirs protagonistes, desapareguts de la ciutat ja fa molt de temps, Brugués ens va guiar durant tres hores pels carrers dels barris de Sant Pere i de la Ribera de Barcelona, on ens va anar descobrint les pistes i els indrets clau que, gràcies als arxius que es conserven, revelen la forta relació d’aquestes comunitats religioses amb la ciutat i amb els fets de la guerra.

El monestir de Sant Pere de les Puel·les era a prop del baluard de Sant Pere, on Rafael Casanova va caure ferit l’11 de setembre del 1714. Aquesta situació a primera línia de foc va motivar que patís seriosos danys durant el setge i que fos ocupat i recuperat fins a onze vegades en la batalla final. Brugués ens va continuar explicant que aquest monestir va tenir un paper actiu en defensa de la causa austriacista, i que ja havia servit de refugi a Carles III durant el setge del 1706.

Seguint l’itinerari previst, el grup es va aturar al carrer Sant Pere Més Baix, davant del Palau dels Marquesos d’Alòs, un dels quals va participar en la redacció del Decret de Nova Planta, segons va explicar l’arxivera del SAF abans de continuar una passejada que sovint coincidia amb el recorregut de l’antic Rec Comtal. Al carrer de la Sèquia, una de les assistents va compartir amb la resta del grup el record de quan hi anava a rentar la roba als safareigs, avui desapareguts.

La seu medieval del gremi dels Carders, que van defensar Barcelona enquadrats a la quarta Companyia del Batalló de Santa Eulàlia de la Coronela, o la capella d’en Marcús, situada al mateix carrer dels Carders i on durant el setge es va venerar la Mare de Déu de la Llibertat, van ser dos dels principals punts de parada de camí cap al Parc de la Ciutadella, on antigament s’aixecava el monestir de Santa Clara.

Segons la llegenda que va explicar Brugués, aquest monestir va ser fundat per dues dones que anaven a la deriva en una barca sense veles ni rems, i que la providència va portar fins a les platges de Barcelona. El monestir es trobava on ara hi ha el Parc de la Ciutadella, vora el llac, i va resultar molt malmès durant el setge del 1714. Després de la derrota, va patir la mateixa sort que part del barri de la Ribera i va ser enderrocat per ordre de Felip V per construir la fortalesa militar.

El 1718 les monges del monestir de Santa Clara es van instal·lar al Palau Reial, a la plaça del Rei, on Irene Brugués va posar el punt final a l’itinerari. La comunitat hi va viure fins al 1936, i l’any 1952 va fundar el monestir de Sant Benet de Montserrat, on encara roman avui dia.

Aquest itinerari es repetirà el darrer dissabte de cada mes al llarg d’aquest any commemoratiu. A més, el SAF i el Museu d’Història de Barcelona preparen una exposició conjunta per a l’any vinent que, per primera vegada, mostrarà al públic part dels documents inèdits que han estat custodiats per aquesta comunitat monàstica durant segles.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-662

BornHumor: «Humor i presó sota Pinochet»

tancar
Enginy i humor intel·ligent contra l’estupidesa de la barbàrie

Sota la dictadura sanguinària d’Augusto Pinochet, a Xile, només es podia fer un periodisme crític i d’oposició al règim través de l’humor i d’un llenguatge ple de metàfores i dobles sentits. El periodista Sergio Marras i el dibuixant Guillermo Bastías, «Guillo», ens van explicar com s’ho feien a la tercera sessió del cicle BornHumor. Humor en temps difícils.

Durant els disset anys que va durar la dictadura d’Augusto Pinochet, Xile va viure en un estat d’excepció permanent en el qual el règim va segrestar i assassinar impunement milers de persones. En els sis primers anys es va imposar l’estat de setge i, en els onze restants, el d’emergència. Els xilens, a més, van haver de suportar un toc de queda que va durar catorze anys.

Aquest era el marc que va descriure Sergio Marras a l’inici de la conferència, per situar els espectadors que es van congregar a la Sala Moragues del Born Centre Cultural el passat dijous 12 de desembre. Un clima de por permanent en el qual Marras, com a subdirector, i Guillermo Bastías, «Guillo», com a humorista gràfic, van tenir la gosadia de criticar el règim i ridiculitzar Pinochet a les pàgines de la revista APSI (Agencia Publicitaria de Servicios Informativos), una icona de la lluita contra la dictadura i una eina clau per al procés de democratització a Xile.

Va ser precisament «durante los toques de queda, en los que no podíamos salir a la calle, cuando empezamos a utilizar el sentido del humor como arma», va explicar Marras, mentre posava alguns exemples de com a través de notícies aparentment absurdes criticaven les actuacions del règim burlant la censura. «El reto era que todo el público pudiera entender este lenguaje», va afegir el periodista xilè.

La revista APSI, on fins i tot la publicitat d’exòtiques companyies estrangeres que hi apareixia era inventada per aparentar normalitat, va entrar en una nova etapa quan la dictadura els va prohibir la publicació de qualsevol notícia sobre Xile. Un seriós contratemps que els va obligar a aguditzar l’enginy  per continuar criticant el règim a través de suposades notícies internacionals, explicava Marras.

«Antes de hablar quisiera decir unas palabras», va dir Guillo, parafrasejant un discurs verídic d’Augusto Pinochet, per encetar la seva intervenció. El «dibuixant editorial» de la revista APSI va inventar un personatge basat en el conte El vestit nou de l’emperador, d’Andersen, que, batejat com «El Reyezuelo», li permetia criticar i ridiculitzar el dictador i les seves habituals mostres d’estupidesa.

Un dels moments més crítics que van viure els conferenciants va tenir lloc l’agost del 1987, quan el règim va segrestar un número especial de la revista en el qual Guillo havia fet un retrat de Pinochet caricaturitzat com a Lluís XIV, el monarca francès de qui el dictador es confessava admirador.

Aquest fet va suposar l’empresonament de Sergio Marras, aleshores subdirector d’APSI, qui, per evitar la presó a Guillo, va dir que ell l’havia obligat a dibuixar aquella portada. Per a aquest dibuixant «el humor es un acto de amor con el que se pueden cambiar las cosas», va dir al final de la vetllada.

Les publicacions que practicaven un periodisme crític i d’oposició, claus en el procés de transició a Xile, van desaparèixer en arribar la democràcia. Per a Marras i Guillo, es tractava d’eliminar uns testimonis molestos, un objectiu aconseguit gràcies a «la influencia de la dictadura de Pinochet que todavía persiste en Chile». «Todavía queda mucho por hacer», va concloure el dibuixant.

Link directe: http://tricentenari.bcn.cat/ca/programa/croniques-i-fototeca#node-660

Pàgines