La imposició del nou model de règim municipal derivat del triomf borbònic del 1714 significà la desvinculació administrativa de l’àrea de Sants de la ciutat de Barcelona, amb la finalitat d’afeblir la capital catalana. El primer govern municipal de Sants es constituí el 1721. Abans del setge del 1713-1714, a Sants hi havia 153 habitants adults i 39 cases, i, arran de la devastació provocada per la guerra, el 1715 només s’hi registren 92 persones.

Al convent de caputxins de Santa Madrona va tenir lloc una de les primeres batalles del setge de Barcelona, quan el 8 de setembre del 1713 3.000 homes de les tropes borbòniques es van llançar a l’assalt del convent fortificat i, després de dos dies de lluites constants, van aconseguir apoderar-se’n. La resposta dels assetjats va ser un bombardeig persistent des del castell de Montjuïc, que es va prolongar fins al 16 de setembre. El convent va quedar enrunat però en poder dels assetjants, que havien avançat un centenar de metres. Unes setmanes després els austriacistes els tornaven la moneda llançant un atac contra el reducte borbònic de Can Navarro. El gener següent es produí l’escaramussa més agosarada quan la companyia de miquelets de Josep Marco i Ferrís, el Penjadet, assaltà el campament de les tropes castellanes de Can Safont. L’atac aconseguí el propòsit de provocar la fugida de la tropa i desorganitzar-ne les files, i un parell de dies després, el 26 de gener del 1714, el comandant en cap Antonio de Villarroel va ordenar una ofensiva contra la línia borbònica que envoltava Barcelona. Posteriorment, els combats a la zona van ser escassos i, després de la capitulació de la ciutat, al centre del municipi de Sants, que s’acabava de constituir, es va aixecar una forca de la qual penjaven els sentenciats per tinença d’armes.

El grup de masies que integraven les Corts eren un territori lliure de qualsevol subjecció senyorial i amb Sant Just Desvern conformaven les Franqueses del Llobregat. El conjunt era una quadra civil autònoma, sota jurisdicció del batlle local, càrrec que després del Decret de Nova Planta (1716) va passar a ser nomenat per la Reial Audiència. Les Corts estava sota la jurisdicció eclesiàstica de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, on tenia els seus propis representants. Aquest règim local va perdurar fins a la Constitució del 1812.

Dos dies després de la fi del setge borbònic, el 14 de setembre del 1714, quatre representants, dos de la Generalitat i dos del Consell de Cent, es van desplaçar fins a una de les cases senyorials de les Corts, la masia de Can Feló, on s’allotjava el duc de Berwick, per signar les capitulacions. Tot i això, el mariscal de Berwick només va rebre els representants del Consell de Cent, Josep Antoni de Ribera i Claramunt i Anton Massanés i Reverter, que li van sol·licitar permís per enviar dos comissionats a Madrid i perquè els consellers poguessin atenuar les condicions de la capitulació. El mariscal respongué que al cap de tres dies donaria forma al nou govern de la ciutat i, per tant, el govern municipal deixaria d’estar en mans del Consell de Cent.

Era el poble més gran i més antic del pla de Barcelona i des del segle XIV gaudia de la protecció reial, tot i que la constitució d’un òrgan de govern municipal no es produí fins un segle més tard. Després del setge borbònic a Barcelona (1713-1714) la població de Sarrià era de 674 habitants i 224 cases, entre les quals també es comptaven les masies de la zona de les Corts. Després del Decret de Nova Planta (1716) Sarrià, les Corts i la Travessera es van agrupar en un únic i complex ajuntament en el qual estaven representades les tres demarcacions.

Els pretendents a la corona de la monarquia hispànica es van hostatjar a l’antiga Torre Lledó amb sis mesos de diferència: el 15 d’octubre del 1705 ho va fer l’arxiduc Carles, i l’abril del 1706, Felip V. El 13 de setembre del 1705 s’havia reunit a Sarrià un nombrós grup de nobles austriacistes (Antoni Meca i de Cardona, Gaspar de Berart i de Cortada, Francesc Amat, Carles de Ribera i Claramunt) per fer costat a l’arxiduc. Pocs dies després es va constituir la Junta Militar de Barcelona per donar suport a les operacions del setge austriacista sobre la ciutat.

La primera trobada oficial entre les institucions catalanes i l’arxiduc Carles es produí el 19 d’octubre del 1705 al convent de Santa Eulàlia dels caputxins de Sarrià. Hi van assistir dos representants del Consell de Cent, dos de la Generalitat i el cap de les tropes austriacistes, el príncep Antoni Florian de Liechtenstein, i s’hi van abordar diverses qüestions de caire militar i també d’altres de més profunditat política, com ara la convocatòria de Corts, les fórmules protocol·làries del besamà i de l’entrada a la ciutat de l’arxiduc, i els termes amb què les institucions catalanes escriurien als seus aliats per donar-los a conèixer el jurament de fidelitat a l’arxiduc Carles.

Durant el primer setge borbònic, el 6 d’abril del 1706, l’exèrcit de Felip V comandat pel comte de Tessé va ocupar el reial monestir de Santa Maria de Pedralbes.

A diferència d’altres pobles del pla de Barcelona, Gràcia va estar sota jurisdicció de la ciutat de Barcelona fins al 1850.

El príncep Georg Hessen-Darmstadt, conegut popularment com a Jordi des de la seva etapa de virrei de Catalunya (1698-1701), va ser enterrat al convent de Santa Maria de Jesús de Gràcia, anomenat també dels Josepets. El príncep Jordi havia estat ferit durant el setge austriacista sobre Barcelona quan liderava els seus homes en l’assalt a Montjuïc. La seva mort es produí al cap de pocs dies, el 13 de setembre del 1705, i va generar una gran commoció a la ciutat, ja que la població el tenia en gran estima.

El fracàs del primer setge borbònic sobre Barcelona va provocar la retirada precipitada de les tropes filipistes el 12 de maig del 1706, que en la fugida van abandonar cent quaranta peces d’artilleria al camp de batalla. El setge havia causat entre els assetjants nou mil baixes i un miler i mig de ferits, que van abandonar als convents de caputxins de Sarrià i de Gràcia. El convent dels caputxins del Montcalvari es va transformar en un hospital borbònic que albergava més d’un miler de ferits. Vuit anys després, durant el segon setge borbònic, el convent s’havia convertit en una de les fortificacions austriacistes fora de la ciutat. El duc de Pòpoli va ordenar assetjar-lo el 12 de maig del 1714. Els defensors van aconseguir repel·lir les agressions durant una setmana, però finalment van fugir i es van refugiar al convent franciscà de Santa Maria de Jesús de Gràcia. Des d’allí s’organitzà un atac el 5 d’agost del 1714 contra les bateries del convent del Montcalvari, però sense èxit.

El reconeixement d’Horta com a municipi va ser una conseqüència de la implementació del règim municipal castellà a Catalunya arran de la imposició del Decret de Nova Planta (1716).

La primavera del 1709 l’arxiduc Carles i la seva esposa, Elisabet Cristina, van passar una llarga temporada al palau de l’austriacista Ignasi Fontanet, que posteriorment es conegué com a Can Fontaner.

Durant el setge borbònic de Barcelona (1713-1714) el campament més proper a la zona de la batalla era el del Mas Guinardó, on es van allotjar primer el duc de Pòpoli i posteriorment el duc de Berwick. L’origen del nom del mas deriva de la paraula guinarda, que era com antigament s’anomenava la guineu; hi ha, però, qui l’atribueix a Miguel de Cervantes, que s’hi allotjà durant la seva estada a Barcelona i assegurava que el mas estava sota el control del bandoler Perot Rocaguinarda.

Sis-cents fusellers i la soldadesca dels regiments de la Fe i de Sant Jordi, comandats pels coronels Ermengol Amill i Manuel Moliner —que havien estat abandonats per l’oficialitat de l’expedició del diputat militar de la Generalitat, Antoni Francesc de Berenguer—, van atacar el cordó borbònic per la zona del Guinardó el 6 d’octubre del 1713, i uns tres-cents vuitanta van aconseguir entrar a Barcelona després que els defensors de la ciutat els cobrissin amb foc d’artilleria.

La vigília de la nit de Nadal del 1713 les tropes borbòniques van atacar una de les posicions avançades que els austriacistes tenien a la falda de la muntanya de Montjuïc. El capità Baldrich Grange rebutjà l’atac i el coronel Ermengol Amill planejà una operació de revenja i ordenà el reconeixement de les posicions enemigues de la zona del Guinardó, a l’espera de poder llançar un atac inesperat contra els borbònics per l’altre costat de la ciutat. Després de la inspecció de l’àrea, el comandant en cap Antonio de Villarroel autoritzà l’operació planejada pels coronels Amill i Moliner. Al fort dels caputxins es van concentrar dos-cents cinquanta fusellers i els dos oficials van comandar l’atac sorpresa contra el quarter borbònic establert al Mas Guinardó. Mentre Amill dirigia els seus homes al flanc dret, Moliner tallava la retirada pel costat esquerre, moviment que provocà un enorme desconcert entre les tropes borbòniques, que van fugir esparverades a la desbandada. Els homes d’Amill i Moliner no van tenir cap mirament amb la soldadesca borbònica i només els més joves van salvar la vida; després d’una hora saquejant el campament, i abans d’abandonar-lo, el van incendiar. Hores després van retornar a Barcelona. L’èxit de l’operació va ser gairebé total: havien desorganitzat la tropa i havien infringit un cop sever a la seva moral, deixant-hi un rastre de sang i destrucció, i només havien sofert vuit baixes i onze ferits.

Des de l’època medieval, Sant Andreu de Palomar era una comunitat rural sota jurisdicció del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona. En el cens del 1716 comptava amb uns 600 habitants. La seva població es distribuïa de manera dispersa per un extens territori entre el nucli principal, al voltant de la parròquia de Sant Andreu, un altre de secundari proper a l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, i nombroses masies disseminades. Amb l’organització política local imposada pel Decret de Nova Planta (1716), Sant Andreu va tenir ajuntament propi, segregat de l’administració de Barcelona.

El maig del 1704, el gros de l’exèrcit austriacista desembarcat a la boca del Besòs s’allotjà a Sant Andreu, i a Santa Eulàlia de Vilapicina es van produir algunes topades quan les tropes borbòniques van intentar trencar el setge sobre Barcelona. Sant Andreu proporcionà contingents importants als sometents del Vallès que van atacar l’exèrcit de Felip V al seu pas per la Torre del Baró, el qual va prendre represàlies contra la població andreuenca. L’agost del 1705 els prohoms de Sant Andreu van jurar lleialtat a l’arxiduc Carles, que acabava de desembarcar, a la masia de Cal Borni. Al cap de pocs mesos es va invertir la situació, i Sant Andreu va ser ocupat per l’exèrcit borbònic del duc de Noailles que assetjava Barcelona.

L’arxiduc Carles passà revista al Regiment de la Reial Guàrdia Catalana en territori andreuenc el maig del 1709. Les tropes borbòniques van iniciar un nou setge sobre Barcelona el juliol del 1713, i van ubicar un dels seus principals centres d’operacions a Sant Andreu, a la Torre dels Pardals, prop del Guinardó. En aquest indret es van establir casernes, una potent bateria d’artilleria i un punt d’observació avançat per a l’alt comandament francès, el duc de Pòpoli primer i el duc de Berwick després, ja en la darrera fase del setge, l’estiu del 1714.

Abans de la Guerra de Successió el municipi tenia un òrgan de govern local que no gaudia de recursos propis, per la qual cosa havia de recórrer a l’ajut econòmic que li prestava la parròquia. Al cens de 1717-1718 la població de la localitat era de 177 habitants, però al llarg del segle XVIII s’incrementà exponencialment gràcies a les possibilitats que oferia l’agricultura i la naixent manufactura fabril. Abans de la guerra el barri del Clot no eren més que tres o quatre casetes disperses.

El 3 d’abril del 1714 les tropes castellanes de l’exèrcit borbònic van establir una bateria de morters pesants al Clot, des d’on van començar a bombardejar la ciutat. Els assetjats van respondre l’endemà, el 4 d’abril, amb un foc d’artilleria incessant que va aconseguir fer callar els morters al cap de sis dies. Poques setmanes després, al campament del Clot es van reunir Sebastià de Dalmau, emissari de la Junta de Govern de Barcelona, i el ministre francès Jean d’Orry per intentar trobar una sortida negociada al setge. Tot i que Dalmau era partidari de posar fi a la guerra, la Junta de Govern mostrava una actitud més bel·ligerant, per la qual cosa va ser inviable arribar a cap acord amb Jean d’Orry.