A les bancades de l’església del convent es van reunir els Tres Braços (reial, militar i eclesiàstic) per celebrar-hi les Corts del 1701-1702, en les quals Felip V jurà les constitucions catalanes, més de cent anys després que no ho hagués fet cap altre monarca (el darrer a fer-ho havia estat Felip III a les Corts del 1599).

L’arxiduc Carles va celebrar les Corts del 1705-1706 al Saló Sant Jordi, per emfatitzar el respecte que volia professar a les institucions i constitucions catalanes, ja que allí es reunia la Diputació del General. La Sala de Contrafaccions, la del costat, era l’espai de reunió del braç militar, que es convertí en un dels ferms garants de les constitucions catalanes. En aquelles dues sales també s’hi celebraven algunes de les sessions de la Conferència dels Tres Comuns, que es feien rotativament en cadascuna de les sales dels Comuns: Diputació i braç militar al Palau de la Generalitat i el Consell de Cent al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat. El virrei Francisco Fernández de Velasco prohibí aquestes reunions el 1704, en considerar-les desafectes al rei. L’any 1705, quan l’arxiduc Carles entrà a la ciutat, li van manifestar la necessitat de restablir-les de nou. El 4 de setembre del 1714 se celebrà la darrera sessió de la Conferència dels Tres Comuns, que es reuní a la Casa dels Drets al portal de Sant Antoni.

El Consell de Cent exercí un lideratge polític enfront dels abusos del poder reial. Aquesta institució, a diferència de la Diputació, comptava amb la participació de tots els estaments i els gremis hi tenien un pes decisiu. Durant el setge, com que la Generalitat havia quedat arraconada perquè la major part del territori català era en poder de l’enemic, el poder polític va recaure sobre les autoritats municipals que es reunien al Saló de Cent.

Ramon Gorgot va ser un filipista a qui durant el setge de la ciutat se li va requisar la casa, on es van celebrar les darreres sessions de la Junta de Govern de la ciutat, ja que era propera a la zona de combats. El matí de l’11 de setembre del 1714, després de ser ferit el conseller en cap, Rafael Casanova, les principals autoritats civils i militars (el conseller segon Salvador Feliu de la Penya, el conseller sisè Jeroni Ferrer, l’agent secret de Carles d’Àustria a Barcelona Francesc Verneda, el tinent del governador de Catalunya Francesc de Sayol, el coronel de cavalleria Sebastià de Dalmau, el coronel d’infanteria Juan Francisco Ferrer i el cavaller i líder de la facció radical Manuel de Ferrer i de Sitges) s’hi van reunir i van acordar donar ordres de prosseguir la resistència contra les tropes borbòniques, tot i la baixa de la màxima autoritat política, el conseller en cap. Els combats van continuar i, a les tres de la tarda, el comandant suprem Antonio de Villarroel, incapaç de reunir més homes per llançar un nou contraatac, suggerí la necessitat de capitular davant del duc de Berwick. Tot seguit, el coronel Pau Thoar va fer la crida a parlamentar amb les autoritats militars borbòniques sense haver-ho comunicat prèviament als Comuns.

Allà es reuní per darrera vegada el Gran Consell dels Tres Comuns, que aplegava els representants dels Comuns (Generalitat, Consell de Cent i braç militar) i els membres de la Junta de Govern. Les autoritats polítiques van decidir publicar un ban convocant tothom a aplegar-se a la plaça Jonqueres, al pla de Palau i a la plaça del Born per organitzar la defensa final de Barcelona, però, en aquell mateix moment, a l’altre costat de la ciutat el coronel Pau Thoar, fent-se ressò de la voluntat d’Antonio de Villarroel, feia la crida a parlamentar amb les autoritats borbòniques per capitular davant del duc de Berwick, i poc després es dirigia cap al campament borbònic per començar la negociació. Quan les autoritats civils es van assabentar del que havia succeït, es van reunir de nou al Saló de Cent per acordar la capitulació, ratificant la decisió adoptada per les autoritats militars.