Durant el regnat de Felip IV de Castella (1621-1665) s’inicià un procés persistent d’erosió de les constitucions catalanes a través de la ingerència reial en les institucions del Principat, que assolí el seu zenit durant el regnat de Felip V amb la imposició del Decret de Nova Planta (1716). La Guerra dels Segadors (1640-1652) es desencadenà perquè els Comuns (Generalitat, Consell de Cent i braç militar) es van negar a infringir les constitucions catalanes per satisfer l’exigència reial de recursos econòmics i humans per abastir els exèrcits de la monarquia que lluitaven a Europa. El desenllaç del conflicte va ser favorable al rei, i això li va permetre introduir significatives reformes en el sistema polític català per tal d’incrementar la seva capacitat d’intervenció mitjançant el control sobre l’elecció dels càrrecs. La conflictivitat va reaparèixer de nou amb la revolta dels Barretines (1687-1689), fruit de les abusives càrregues fiscals i l’aprovisionament de les tropes castellanes que combatien les franceses al Principat. Carles II (1661-1700) havia succeït a Felip IV i prosseguí la política d’ingerència i de control sobre les institucions catalanes, drenant cada cop més de recursos la Generalitat. Carles va fer testament a favor del pretendent francès, Felip d’Anjou, qui, aconsellat pel seu avi, Lluís XIV, convocà les Corts catalanes la tardor del 1701 per atreure’s els seus súbdits. Les Corts es van concloure havent desbloquejat el sistema legislatiu, però ben aviat el monarca adoptà mesures nocives per als interessos de la burgesia mercantil i manufacturera catalana i que afavorien els seus competidors francesos. Per si no fos prou, el virrei borbònic Francisco Fernández de Velasco, seguint les instruccions del monarca, vulnerà sistemàticament les lleis catalanes i demostrà que Felip V havia fet un salt qualitatiu en la tendència dels seus predecessors a intervenir en el funcionament de les institucions, i que havia posat la primera pedra de la futura supressió del sistema polític català.

Pau Ignasi de Dalmases era l’ambaixador dels Tres Comuns a Anglaterra i, quan aconseguí ser rebut per la reina Anna el 28 de juny de 1713, li manifestà que «els catalans estem lluitant per la nostra llibertat» i li sol·licità la protecció d’Anglaterra per a un país en què «les lleis, privilegis i llibertats eren en tot semblants i quasi iguals a les d’Anglaterra». Malgrat que la comparació era una mica exagerada, apuntava quin era el model polític cap al qual s’encaminava el parlamentarisme català. Si els catalans van lluitar durant el llarguíssim setge borbònic a Barcelona és perquè sabien del cert que l’entronització de Felip V significaria la desaparició les seves constitucions, que garantien un sistema polític basat en la participació i els interessos d’una àmplia minoria benestant. Quan el mariscal Berwick entrà victoriós a Barcelona després d’haver concedit les capitulacions als vençuts, va fer comparèixer públicament les autoritats de la ciutat i les va despullar de les seves robes, insígnies i estendards, que va fer apilar al centre de la plaça. El botxí executà simbòlicament les institucions i constitucions quan va encendre aquella pira, i amb aquella acció el duc de Berwick mostrà als catalans que no els «quedava més privilegi que el que la pietat del rei els volgués reconèixer». La derrota va sotmetre els catalans a l’imperi de l’arbitrarietat reial i les lleis ja no van ser una expressió dels interessos econòmics, polítics i socials dels vells i nous grups benestants del Principat, sinó la imposició de la voluntat de la monarquia.

Les constitucions eren l’expressió legal d’un sistema polític basat en el pacte i els acords entre les institucions catalanes i el monarca. Aquest corpus jurídic es renovava periòdicament per donar resposta a les demandes dels diversos grups socials que eren al capdavant dels Comuns (Generalitat, Consell de Cent i braç militar). Les constitucions també garantien alguns drets individuals als catalans com eren la llibertat de residència, la inviolabilitat del domicili i la correspondència, l’habeas corpus, el dret a l’assistència jurídica gratuïta per als acusats, el dret a no ser reclutats per servir a l’exèrcit reial fora de Catalunya, l’accés exclusiu als càrrecs polítics i eclesiàstics al Principat, i alguns altres.

Catalunya encara era una societat estamental, però de mica en mica la burgesia comercial i manufacturera havia anat adquirint pes en els Tres Comuns i en marcava el rumb en col·laboració amb la noblesa aburgesada, i això feia que aquestes institucions tinguessin un grau de representativitat superior a les de la resta de territoris de la monarquia hispànica. Tot i això, encara eren lluny de la solidesa d’un sistema parlamentari com l’anglès. El republicanisme català de començaments del segle XVIII deriva, doncs, del progressiu increment de la participació dels ciutadans en la política i de la flexibilitat de les institucions per actuar amb autonomia respecte a l’autoritat reial. Quan els Comuns van optar per involucrar-se en el plet successori de la corona espanyola al costat de l’arxiduc Carles, ho van fer per obtenir unes garanties que impedissin la ingerència del rei, i no pas per una pretensió secessionista. Les constitucions garantien un sistema de drets, llibertats i privilegis que organitzaven la vida política, social i econòmica dels catalans, i la seva eliminació va fer que al segle XVIII els catalans haguessin d’explorar noves vies de modernització al marge de l’activitat política.

Les constitucions eren acords establerts a les Corts després d’una negociació i tant podien haver estat proposades pel monarca com pels braços o estaments. Així doncs, aquests pactes eren fruit de la necessitat de les dues parts: d’una banda els estaments volien adequar la legislació a les noves realitats i demandes i, de l’altra, el rei pretenia obtenir el donatiu econòmic del Principat que havien d’aprovar les Corts. D’aquesta manera, les constitucions eren l’expressió legal dels acords contractuals establerts entre el rei i els braços, després d’un procés de negociació. A les Corts del 1701-1702 i les del 1705-1706 es van acordar noves constitucions que modernitzaven el funcionament de les institucions catalanes, en les quals es reflectien les transformacions socioeconòmiques sorgides del dinamisme polític i de la presència de la burgesia als comuns. A diferència de les constitucions, els furs eren concessions atorgades pel monarca a un territori o localitat sense que es produís cap mena de negociació entre les dues parts i, per tant, tenien un rang menor. L’aprovació de noves constitucions en cadascuna de les Corts que es concloïa corroborava la vitalitat i el dinamisme d’un sistema polític que progressivament s’havia fet més permeable i representatiu dels interessos dels principals grups econòmics i socialment benestants de Catalunya.

Els catalans van començar a trencar els lligams amb Felip d’Anjou des de l’endemà que es tanquessin les Corts del 1701-1702. A Catalunya hi havia un fort sentiment antifrancès, que havia crescut durant la segona meitat del segle XVII a causa de l’ocupació constant de les seves tropes (com succeí durant la Guerra dels Nou Anys, entre el 1689 i el 1697) i de l’entrada massiva de productes manufacturats francesos que saturaven el mercat català des de la signatura del Tractat dels Pirineus (1659). A aquests s’hi van afegir altres factors, com el malestar que provocà la política despòtica de Felip V durant el virregnat de Francisco Fernández de Velasco (1703-1705), que va transgredir sistemàticament les constitucions aprovades per les darreres Corts i va reprimir durament els partidaris austriacistes, i l’animadversió de la burgesia envers el monarca Borbó, que, arran de l’esclat de la guerra, havia prohibit comerciar amb Anglaterra i Holanda, que eren els principals compradors de l’aiguardent català. El pal de paller de l’alternativa a Felip V va ser l’atracció que despertava el constitucionalisme entre els grups socials benestants, ja que els oferia garanties per participar en el sistema polític i alhora suposava un fre al creixent poder reial. El procés de reforma de les institucions catalanes que es produí durant les Corts del 1705-1706 convocades per l’arxiduc Carles va significar l’aprofundiment en la modernització del sistema polític català, que s’encaminava cap a un model representatiu.

Quan el virrei comte de Starhemberg va sortir de Barcelona per retornar a la cort vienesa (9 de juliol del 1713) s’inicià el que els historiadors defineixen com “el moment republicà”. La Junta de Braços es reuní sense el monarca i acordà resistir. Arran d’aquesta decisió bona part de la noblesa i alguns burgesos i eclesiàstics van fugir cap a Mataró i van canviar de bàndol. Barcelona va quedar en mans dels militars, els burgesos i els sectors més populars, que van promoure la radicalització política de la ciutat. Quan es va fer públic que la Junta de Braços resistiria per preservar les constitucions catalanes, que es consideraven una font de beneficis socials, el constitucionalisme català va esdevenir republicanisme. Aquest moment republicà s’acompanyà d’una onada de reformisme moral que pretenia enaltir el comportament virtuós de la població, motiu pel qual es van clausurar triquets, es castigà durament qualsevol indici de frau a l’administració i es van protegir els interessos dels sectors populars. Simultàniament es van desencadenar tota mena de manifestacions providencialistes, amb la irrupció d’un fanatisme religiós que multiplicà rogatives, processons i culte a verges i sants. Mentre alguns líders polítics incentivaven aquest comportament per beneficiar-se’n, les màximes autoritats civils i religioses intentaven moderar-lo. Aquestes elits encara confiaven en l’ajut de l’emperador i llegien esperançades els missatges ambigus de Ramon de Vilana-Perlas que arribaven de la cort imperial. El darrer dels factors que va contribuir a enfortir la resistència va ser la política repressiva de Felip V i la implementació dels Decrets de Nova Planta a l’Aragó i València.

La matinada del 10 a l’11 de setembre es produí l’ofensiva final de les tropes borbòniques als punts on la muralla estava més malmesa, entre els baluards del Portal Nou, Santa Clara i Llevant. A les 7 del matí el conseller en cap, Rafael Casanova, liderà el contraatac barceloní al terraplè de Jonqueres enarborant l’estendard de Santa Eulàlia, que només onejava en situacions d’extrem perill per a la ciutat. Al cap de poca estona el conseller caigué ferit i l’alferes major i portador del cordó de la bandera, Joan de Lanuza i d’Oms, va sostenir el pendó mentre prosseguien els combats. La segona i tercera ofensiva dels assetjants es van dirigir contra el baluard del Migdia, on la ferotge resistència dels defensors va permetre al coronel Francesc Sans i de Miquel organitzar un altre contraatac amb unes quantes unitats de la Coronela. El diputat reial en representació de la Generalitat, Antoni Grases i Des, arribà unes hores més tard al pla de Palau amb la bandera de Sant Jordi per encapçalar un nou contraatac, però el coronel Sans el desestimà i preferí protegir l’estendard, que deixà a la rereguarda. El comandant suprem Antonio de Villarroel agrupà algunes unitats de la Coronela amb altres combatents dispersos a la plaça del Born amb l’objectiu de llançar un segon contraatac contra les tropes borbòniques que eren al pla d’en Llull. Des de l’altra banda de la plaça, els assetjants van impedir la sortida dels defensors i Villarroel va ser abatut i va quedar atrapat sota el seu cavall, greument ferit. A les tres de la tarda el coronel Pau Thoar va fer seva la voluntat del comandant suprem Villarroel (que li havia transmès el coronel Juan Francisco Ferrer) i va prendre la iniciativa de cridar a parlament les autoritats militars borbòniques, per evitar el saqueig de la ciutat amb la caiguda del dia, sense informar-ne prèviament els Comuns. Poc després s’aturaven els trets, i el coronel Ferrer comunicava els termes en els quals s’establia la negociació de la capitulació a les autoritats civils aplegades al Saló de Cent, que no van tenir més remei que ratificar els fets consumats. Barcelona havia caigut i l’endemà els Tres Comuns (Generalitat, Consell de Cent i braç militar) van deliberar per obtenir una capitulació favorable, però no van aconseguir preservar les institucions i constitucions catalanes, eliminades per la imposició del Decret de Nova Planta (1716).

La política repressiva de Felip V no es va acabar després de la fi de la Guerra de Successió i va prosseguir fins al Tractat de Viena (1725). Tot i les capitulacions signades, els vint-i-cinc responsables militars de la resistència barcelonina durant el setge borbònic del 1713-1714 van ser empresonats. Als principals líders austriacistes se’ls van confiscar els béns i les rendes, i en alguns casos se’ls impedí exercir la seva professió, fet que suposava condemnar-los a una situació de carestia permanent. L’emperador Carles VI acollí tots els exiliats que l’havien servit com a rei de la monarquia hispànica i els oferí pensions, integrar-se a l’exèrcit imperial amb el mateix rang, o bé càrrecs, majoritàriament a l’administració reial dels territoris italians. Aquestes condicions avantatjoses van ser sobredimensionades pels austriacistes a causa de la repressió que patien a Catalunya i van tenir un efecte crida molt important, i van atreure milers de catalans cap als territoris italians de l’emperador o a la cort vienesa. El context internacional —les guerres de Felip V amb la Triple i Quàdruple Aliança (1717-1719)— va fer creure a molts austriacistes que la situació a Catalunya podria revertir ràpidament, i es van estendre les partides que s’enfrontaven a les autoritats borbòniques, com la de Pere Joan Barceló, el Carrasclet (1718-1720). La pau definitiva de la Guerra de Successió se signà a Viena el 1725, quan emissaris de Felip V i Carles VI van acordar posar fi a la repressió, l’alliberament dels presoners de guerra i el retorn dels béns i les rendes als derrotats de cadascun dels bàndols. No va ser fins aleshores que Catalunya va poder recuperar la tranquil·litat i que molts dels exiliats van retornar, però, tot i així, el govern continuà en mans de militars, fet que suscità les crítiques fins i tot d’alguns filipistes del Principat.

L’ambaixador dels Comuns catalans a les Províncies Unides, Felip de Ferran de Sacirera, va ser rebut a la Haia pel nou monarca anglès, Jordi I, el 18 de setembre del 1714. Ni l’un ni l’altre sabien que Barcelona havia capitulat una setmana abans. L’ambaixador li proposà diverses alternatives per al “cas dels catalans”, com ara que la monarquia hispànica s’unís a l’Imperi Sacre Germànic, que ho fes la Corona d’Aragó, o bé que Catalunya, Mallorca i Eivissa constituïssin una república sota la protecció dels aliats. Quan Jordi I arribà a Londres s’assabentà de la capitulació de Barcelona, però el parlament no va tornar a obrir les portes fins al 17 de març del 1715 i, malgrat que comptava amb el suport del partit whig, preferí assumir la nova situació de Barcelona i els catalans. La sortida republicana per a Catalunya que li havia plantejat Sacirera no era nova: el 1712 l’ambaixador català a la cort vienesa, Josep de Pastor, havia proposat el mateix a l’arxiduc Carles (aleshores ja proclamat emperador Carles VI). Però cap de les dues potències aliades estava disposada a defensar la formació d’unes noves Províncies Unides al Sud d’Europa si no se’ls garantien beneficis. La qüestió dels austriacistes hispànics es va tornar a debatre durant el Tractat de Viena del 1725, però no “el cas dels catalans”. Durant la Guerra de Successió polonesa (1733-1738), que va enfrontar Felip V i Carles VI, molts van confiar en la possibilitat de revertir la situació de Catalunya. Des de Viena i Catalunya es van alçar veus que propugnaven una reforma de la monarquia espanyola en el sentit d’una organització confederal de les corones i antiabsolutista, i si això no era possible defensaven una sortida republicana per a Catalunya com la que formulaven alguns pamflets que circulaven per la cort vienesa i el Principat de Catalunya, per exemple el Via fora als adormits o el Record de l’Aliança fet al sereníssim Jordi August, rei de la Gran Bretanya... Les derrotes de les tropes de Carles VI al sud d’Itàlia van desbaratar tota possibilitat de subvertir l’ordre polític a Espanya i van esfondrar el sistema d’ajudes als exiliats austriacistes, que es fonamentava en les rendes i càrrecs d’aquells territoris. Les negociacions de pau a Viena (1735-1738) van significar la fi de l’alternativa austriacista, i a partir d’aleshores els catalans de dins i fora del Principat van haver de plantejar els seus greuges a les monarquies respectives sense poder apel·lar a una resolució internacional del “cas dels catalans”.

Després del setge borbònic, els vencedors van decidir aixecar una fortalesa per controlar la població de Barcelona. La construcció de la Ciutadella va provocar més destrucció a la zona més dinàmica de la ciutat, el barri de la Ribera, que la causada pels mesos de setge. El projecte de Joris Prosper van Verboom comportava uns enderrocs tan enormes que els barcelonins no s’ho podien creure, i optaven per refer les cases malmeses pels bombardeigs tot i que ja s’hagués projectat enderrocar-les. El 9 de març del 1715 Verboom va rebre l’encàrrec reial d’aixecar la Ciutadella i tan sols vint-i-cinc dies després ja presentava al capità general la memòria i els plànols de la fortalesa, una celeritat excepcional que demostra que el projecte estava ben perfilat abans de la decisió reial. Les primeres demolicions dels edificis més afectats pel setge es van produir l’agost del 1715, mentre el superintendent de Catalunya José Patiño exigia als gremis de la ciutat un donatiu per finançar la construcció de la Ciutadella. Durant la tardor del 1715 les autoritats borbòniques i, sobretot, l’enginyer Verboom van denunciar la manca de col·laboració dels barcelonins per dur a terme les obres. A començaments del 1718 era l’intendent de Catalunya, Rodrigo Caballero, qui insistia en aquest fet i atribuïa el retard de les obres a la manca de zel dels barcelonins en l’enderroc de les seves pròpies cases. Tot i així, l’1 de març del 1716 es col·locà la primera pedra de la Ciutadella. Les obres van avançar lentament, i la segona fase d’enderrocs que havia de fer lloc a l’esplanada que separava la ciutat de la fortalesa s’acabà el gener del 1718. La tercera i última va suposar la desaparició de menys edificis dels previstos inicialment, i les obres del perímetre de la Ciutadella es van donar per acabades el 25 de gener del 1725, poc abans de la signatura del Tractat de Viena entre Felip V i l’emperador Carles VI, que posà fi a les hostilitats latents d’ençà del final de la Guerra de Successió.

Els militars borbònics van voler edificar dos barris nous per acollir la població desplaçada arran dels enderrocs del barri de la Ribera, l’un al Raval i l’altre a la platja. La proposta d’un barri marítim fora muralla no va prosperar per les objeccions plantejades per les noves autoritats borbòniques. Després de les primeres demolicions, el setembre del 1715 s’aprovà la construcció del nou barri al Raval, però cap dels propietaris afectats s’hi va voler traslladar. Aquell no era l’espai idoni perquè s’hi ubiquessin els desplaçats que formaven part dels sectors econòmics més actius de la ciutat, que preferien mudar-se a les zones més properes als espais enrunats. A la platja es va formar un barri de barraques, la Barceloneta, que acollí els desplaçats; si bé primer va ser prohibit per les autoritats, no van tenir més remei que acceptar-lo i, posteriorment, el 1753, van haver de regular-ne l’ordenació urbanística. El 90% dels desplaçats no van marxar de la ciutat i es van quedar a les zones properes a les demolicions, fins al punt que el 40% dels afectats per la primera onada d’enderrocs es van traslladar a una àrea que també havia de ser eliminada posteriorment, com la de l’actual jaciment del Born, i, per tant, van haver de tornar a marxar, alguns cap a zones més allunyades, com els voltants de la parròquia de Sant Just Pastor, i d’altres cap a carrers més propers al mateix barri. Tot plegat va provocar que s’incrementés extraordinàriament la densitat de població de la Ribera. Un bon exemple d’això és una de les cases del carrer Montcada, on el 1716 vivien divuit famílies amb un total de trenta-tres persones.

El primer acte per commemorar la caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714 va ser convocat pel Centre Català presidit per Valentí Almirall, i es va celebrar el 1886 a Santa Maria del Mar, on s’organitzà un funeral dedicat a les víctimes. Però la crisi del Centre Català i el compromís de l’Ajuntament de Barcelona d’erigir una estàtua dedicada a Rafael Casanova van fer que aquesta celebració no tingués continuïtat. La primera manifestació que diposità corones de flors davant del monument no es va produir fins al 7 d’abril del 1889, en el marc de la campanya de protestes contra la reforma del codi civil perquè suposava la desaparició del dret civil català. Tanmateix, no va ser fins al 1894 que s’inicià el ritual de deixar-hi corones de flors la nit del 10 a l’11 de setembre. L’any 1901 l’ofrena floral nocturna topà amb un enorme desplegament policial que volia evitar la concentració. L’enfrontament entre els joves catalanistes i les forces de l’ordre acabà amb nombrosos detinguts. La societat catalana respongué dos dies després amb una manifestació multitudinària que aplegà catalanistes de tot el ventall ideològic, amb l’excepció de la Lliga Regionalista. La formació de la plataforma Solidaritat Catalana el 1905 conferí a la diada de l’11 de setembre una major rellevància i un ampli suport social. El ritual commemoratiu es consolidà a partir del 1907 i només es va interrompre el 1909 a causa del clima de tensió que havien provocat els fets de la Setmana Tràgica. La celebració es tornà a interrompre durant les dictadures de Miguel Primo de Rivera i de Francisco Franco, i incrementà la seva popularitat durant la II República. Amb l’adveniment de la democràcia, l’11 de setembre es va confirmar com a diada nacional, sobretot després de la gran manifestació del 1977 en favor de l’autonomia. Recuperada la Generalitat, el primer govern de Jordi Pujol va institucionalitzar la celebració i des d’aleshores l’11 de setembre, que és festiu a Catalunya, combina els actes oficials amb els reivindicatius.