Quan esclatà la Guerra de Successió era un dels generals de l’exèrcit borbònic, però va caure en desgràcia quan el fins aleshores responsable de campanyes militars a València i Aragó, el duc d’Orleans, va perdre la confiança de Felip V i de la princesa dels Ursins (1709). Amb el duc havia participat en les victòries d’Almansa, Requena, Balaguer o Lleida. No se sap del cert si es refugià o va ser desterrat a Galícia, on va romandre un parell d’anys. Tot i que el 1710 es va reincorporar a l’exèrcit filipista, els rumors i les sospites constants que despertaven les seves accions van fer que passés al bàndol austriacista. Va tenir una actuació coratjosa en la defensa de Villaviciosa de Tajuña (Guadalajara), malgrat la derrota aliada, i organitzà l’evacuació d’Aragó (1711). Quan s’inicià el setge de Barcelona va ser nomenat comandant suprem de les forces catalanes, responsable, per tant, de l’organització de la ciutat. Villarroel va respondre a les ofensives borbòniques amb una arriscada sortida de tropes a càrrec de Josep Bellver i Balaguer. La maniobra anava dirigida contra els miradors de les mines borbòniques que s’apropaven a la muralla de Barcelona. El 12 d’agost del 1714 els borbònics van intentar assaltar la ciutat, en un combat conegut com la batalla del baluard de Santa Clara; malgrat l’èxit dels defensors, que van aconseguir repel·lir-lo, es van fer evidents les nombroses bretxes a la muralla. El 4 de setembre del 1714 l’assetjant, el duc de Berwick, proposà negociar la capitulació de la ciutat. Antonio de Villarroel suggerí la necessitat de capitular, però les autoritats civils s’hi van oposar i van forçar que presentés la dimissió. Tot i així, durant l’assalt definitiu de l’11 de setembre va optar per quedar-se al costat de les tropes catalanes que havia liderat fins aleshores. En l’atac contra el pla d’en Llull va ser ferit, i quan li van comunicar que Rafael Casanova també havia estat ferit donà l’ordre de capitular. Les tropes borbòniques el van capturar juntament amb vint-i-cinc caps militars més, infringint les garanties atorgades en la capitulació. Antonio de Villarroel i els seus companys van ser traslladats al castell d’Alacant, on van arribar el 29 d’octubre. El mes següent el van enviar a la presó de la Corunya, on es va estar fins al darrer dels seus dies, el 22 de febrer del 1726.

Torna a dalt

Fill del comerciant Amador Dalmau i Colom, que s’havia enriquit amb el negoci d’exportació i importació fins al punt que disposava dels seus propis vaixells per dur a terme les seves activitats comercials. Ambdós van ser empresonats el juny del 1704 pel virrei Francisco Fernández de Velasco, acusats d’haver format part d’un complot austriacista. L’entrada a Barcelona de les tropes de l’arxiduc Carles (1705) suposà el seu alliberament. El nou monarca els recompensà amb el privilegi de cavaller, i Sebastià es convertí en un dels seus homes més fidels. Anys després, quan s’assabentà del Conveni de l’Hospitalet (22 de juny del 1713), pel qual, en virtut dels acords del Tractat d’Utrecht, les tropes imperials cedien als exèrcits borbònics les ciutats de Tarragona i Barcelona, sense cap garantia de respecte per les constitucions catalanes, optà per quedar-se a Barcelona i no marxà amb les tropes imperials com havia previst. Durant els mesos del setge borbònic Dalmau emprà la seva fortuna per pagar els endarreriments de les tropes del general Rafael Nebot i finançar el Regiment de la Fe. L’agost del 1713 va ser un dels coronels de l’expedició del diputat militar de la Generalitat, Antoni Francesc de Berenguer, que sortí de Barcelona per connectar amb els diversos nuclis resistents de l’interior de Catalunya i intentar obrir un front a la rereguarda dels assetjants de la capital. Després d’una llarga peregrinació per l’interior, Berenguer decidí abandonar la seva tropa a la platja d’Alella i retornar amb la cúpula militar a Barcelona. Dalmau va resistir-se a obeir l’ordre, però finalment l’acatà i s’embarcà amb la resta d’oficials. A la ciutat esdevingué un dels homes forts de la Junta de Govern i el van designar representant en les negociacions de pau amb les tropes franceses, l’abril del 1714. Els darrers mesos del setge Dalmau invertí la seva fortuna a pagar els sous dels artillers i reedificar les zones fortificades. Dalmau, com Villarroel, va ser partidari de rendir la ciutat a començaments de setembre, però la Junta s’hi negà. L’11 de setembre, després que Casanova caigués ferit, es reuní amb les principals autoritats per acordar la rendició de la ciutat. Onze dies després de la capitulació va ser detingut, i durant una dècada s’arrossegà de presó en presó fins que va ser alliberat el 1725. Una vegada recobrà la llibertat marxà cap a Viena, on visqué fins al final dels seus dies i prosseguí la seva carrera militar.

Torna a dalt

Fill il·legítim del rei Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia (1685-1688), que s’havia exiliat a França després de l’execució del seu pare (1649), Carles I d’Anglaterra. Durant la Guerra de Successió, el 1704 va ser nomenat per Lluís XIV cap de l’exèrcit borbònic del front peninsular, tot i que va ser rellevat en dues ocasions, la primera després de la derrota a la campanya de Portugal (juliol del 1704) i la segona després de la victòria de la batalla d’Almansa (1707); finalment, però, se’l tornà a cridar per acabar definitivament amb el setge de Barcelona (1714). La monarquia francesa el nomenà mariscal de França després de la victòria en l’expedició contra Niça (1706), i posteriorment li atorgà els títols de duc de Fitzjames i el de par de França després de la victòria d’Almansa. Felip V d’Espanya el designà virrei d’Aragó i creà per a ell el títol de duc de Llíria, concedint-li el feu de la vila de Xèrica. El juliol del 1714 va rellevar el duc de Pòpoli, que feia onze mesos que assetjava la ciutat de Barcelona. Sota la seva direcció es van emprendre tàctiques més agressives, com el llançament de 40.000 bombes sobre la ciutat en tan sols un mes (a l’agost). Després de la victòria es mostrà inflexible a l’hora de negociar les capitulacions amb els representants de la ciutat. El 1718 tornà a Espanya, però aquesta vegada per combatre les tropes de Felip V a la Guerra de la Quàdruple Aliança. Anys després se li encomanà la conducció de l’exèrcit francès del Rin en la Guerra de Successió de Polònia (1733-1738), i morí a causa d’una canonada durant el setge de Philippsburg.

Torna a dalt

Noble i militar napolità que entrà al servei de la monarquia hispànica durant el regnat de Carles II com a capità de cavalleria i ascendí fins a mariscal de camp (1702). Aquest darrer ascens va ser una recompensa de Felip V per haver reprimit la conspiració austriacista de Nàpols dirigida pel príncep de Macchia. Quan les tropes austriacistes van arribar a València, va ser enviat a Barcelona juntament amb una companyia de guàrdies italians formada pels principals prohoms de la noblesa napolitana per reforçar la seva defensa enfront del setge austriacista (1705). Les capitulacions signades amb l’arxiduc Carles li van permetre retirar-se conjuntament amb tota la plana major borbònica, la seva família i la companyia de guàrdies napolitans, sense que cap d’ells jurés lleialtat a l’arxiduc. Arran del triomf austriacista a Nàpols (1707) li van ser confiscades les seves propietats i feus, que no recuperaria mai més i fins després del Tractat de pau de Viena (1725) no li serien retornades al seu fill. Nomenat capità general de Catalunya el 1713, Felip V el va instigar a dur a terme una política repressiva despietada contra els austriacistes catalans. A finals de juliol del 1713 inicià el setge sobre Barcelona, però malgrat el bloqueig terrestre i marítim no aconseguí rendir la ciutat. Tampoc va aconseguir deturar l’expedició del diputat militar de la Generalitat, Antoni Francesc de Berenguer, que va recórrer el centre i el nord de Catalunya intentant aplegar homes i recursos. El duc va respondre a l’expedició amb una virulència atroç, desfermant una onada de repressió per allà on havien passat els austriacistes. A començaments de març del 1714 va reprendre el bombardeig sistemàtic sobre Barcelona, que s’havia interromput durant les negociacions del Tractat de Rastatt (1714). La perseverança dels resistents barcelonins va persuadir Felip V de substituir-lo pel duc de Berwick. Els darrers anys de la seva vida els passà a la cort de Felip V, on formà part dels Consells de Guerra i de Finances del rei i va ser nomenat tutor del príncep d’Astúries.

Torna a dalt

Fill d’un menestral que ascendí socialment gràcies a la seva dedicació als negocis i al servei de la monarquia borbònica. Als vint-i-tres anys es traslladà a Barcelona per entrar al servei del baró de Maldà, Jaume Cortada i Sala. El 1699 va ser escollit conseller quart de Barcelona. Poc temps després, el 1701, ingressà a l’aristocràtica i erudita Acadèmia dels Desconfiats, on pronuncià un discurs en l’acte de recepció de Felip V a Barcelona. Durant les Corts del 1701-1702 va tenir una intervenció rellevant en el repartiment del donatiu que les Corts oferien al monarca abans de concloure les seves sessions. Les seves opinions van mostrar l’anhel de reforma de la Diputació del General i es van sumar a les propostes de millora de l’activitat comercial i industrial de Catalunya. Quan l’arxiduc Carles va atracar a Barcelona, Aparici va ser momentàniament marginat de les institucions catalanes fins que li van encarregar el repartiment del donatiu de les Corts del 1705-1706. Va fugir de la ciutat durant el darrer setge borbònic a Barcelona (1713-1714) i es refugià a Mataró, on eren la majoria de partidaris del Borbó. Allà va ser captat per José Patiño, el superintendent general de Justícia i Hisenda, i se li va encarregar la tasca de presidir la Real Junta Superior erigida en el primer govern borbònic de Catalunya i artífex del Decret de Nova Planta (1716). Aparici va ser nomenat membre de la Junta Patrimonial o d’Intendència organitzada pel bàndol assetjant. Després de la caiguda de Barcelona, Patiño aprofità el coneixement d’Aparici de la geografia i l’estructura econòmica del Principat per incitar-lo a promoure un nou impost basat en les reformes fiscals franceses. L’impost del cadastre es va concebre per gravar la riquesa dels béns mobles i immobles i havia de substituir els imprecisos impostos fonamentats en el nombre de veïns de cada fogatge. Les seves discrepàncies amb la nova administració borbònica, però, van fer que l’arraconessin a la Comptadoria de Confiscacions, i va acabar la seva carrera a l’administració com a subaltern de la Taula de Canvis i Comuns Dipòsits de Barcelona.

Torna a dalt

Fill d’una família pagesa benestant del Pallars. Es desconeix el motiu pel qual s’incorporà a l’exèrcit, però el 1705, després de la revolta austriacista liderada pels Vigatans, va ser nomenat coronel d’un regiment de fusellers de muntanya. A partir d’aleshores encadenà èxit rere èxit fins a convertir-se en un dels principals caps militars, ja fos a la incursió al nord de França, al costat de Josep Moragues, en el setge de Barcelona, a València o la Catalunya central. L’agost del 1713 participà en l’expedició del diputat militar Antoni de Berenguer, comandada per Rafael Nebot. Ermengol desobeí les ordres dels seus superiors i no s’embarcà amb ells; preferí no abandonar els seus homes a Alella i prosseguir els combats fins a poder obrir una bretxa en les línies dels assetjants. Mesos després aconseguí obrir-se pas entre les tropes borbòniques i entrà a Barcelona, on testificà a favor del seu amic, el general Rafael Nebot, en el consell de guerra que s’organitzà arran de la retirada. A principis del 1714 es posà sota les ordres d’Antoni Desvalls, marquès del Poal, qui des de Cardona tenia l’encàrrec d’organitzar l’exèrcit del centre de Catalunya. El 18 de setembre del 1714 caigué Cardona, on es refugiava Ermengol, i malgrat les capitulacions signades amb les tropes borbòniques el van capturar i el van traslladar a Girona, des d’on va fugir a França i d’allà a Viena. A la cort imperial prosseguí la seva carrera militar en les guerres contra l’Imperi otomà. Va participar en l’avenç del príncep Eugeni de Savoia per les regions de Timisoara i el Banat fins que va ser capturat pels otomans durant el setge de Zvornik (Bòsnia). El 1718 el van alliberar, amb la salut molt malmesa a causa de les tortures sofertes. Carles VI el nomenà governador del castell de Crotona, al regne de Nàpols, i exercí aquest càrrec fins que el 1730 la seva salut l’obligà a subrogar-lo. Malgrat tot, va continuar residint-hi fins a la seva mort, el 1732.

Torna a dalt

Filla de Ramon de Copons, senyor de Llor, llinatge nobiliari català que es remunta al segle XIII, i de Josepa d’Armengol, filla del baró de Rocafort, Antoni d’Armengol. Maria Anna es va casar en primeres núpcies amb Josep Subirà i Julià, baró d’Eroles i d’Abella, qui va participar en les Corts del 1701-1702 i del 1705-1706. Enviudà i poc després es tornà a casar amb Francesc d’Areny de Queralt i de Torralla, segon baró de Claret, membre de la Junta de Braços del 1713 i nomenat comte d’Areny pel rei Carles III. La seva germana Caterina estava casada amb Josep Antoni Mata i de Copons, comte de la Torre de Mata i un dels capitans de la Coronela de Barcelona i membre de la Junta de Guerra. Durant el darrer setge borbònic a Barcelona (1713-1714) era a Alella, on el comandant de la guarnició borbònica, el baró de Querchois, la visitava sovint. En una de les visites, el 25 de gener del 1714, s’assabentà que el comandant havia rebut ordres del duc de Pòpoli de marxar amb la seva tropa cap a Mataró, ja que preveia l’assalt a la ciutat de quatre-cents fusellers embarcats a Barcelona per atacar la rereguarda borbònica. La seva insistència perquè no hi anés o simplement hi enviés un destacament va fer que el baró li acabés mostrant l’ordre del duc per justificar la seva partença. Aleshores Maria Anna donà avís al comerciant austriacista Salvador Lleonart, que aquella mateixa nit s’embarcà cap a Barcelona, on alertà el coronel Ermengol Amill i els seus homes, que estaven a punt de sortir cap a Mataró. També ho comunicà al govern i al comandant en cap Villarroel, que van optar per aturar l’assalt a Mataró. Arran d’una confidència, el duc de Pòpoli havia reforçat la localitat amb més de 1.300 homes, fet que hauria convertit l’expedició del coronel Amill en un fracàs sense remei. Més de dues centúries després l’historiador català Santiago Albertí va definir Maria Anna de Copons com “la petita Mata-Hari”.

Torna a dalt

Carles II de Castella i de la Corona d’Aragó (1665-1700), conegut popularment com «el Hechizado».

La seva mare, Marianna d’Àustria, va ocupar la regència de la monarquia hispànica després de la mort del seu pare, Felip IV (1665), fins que ell va ascendir al tron (1675). El seu regnat a Catalunya va estar marcat pels permanents enfrontaments amb la política expansionista de Lluís XIV de França. Les contribucions imposades per la monarquia hispànica als catalans a través dels allotjaments i el proveïment de la tropa van desencadenar la revolta dels Barretines (1687-1689). Paral·lelament s’incrementà l’intervencionisme reial sobre la fiscalitat de la Generalitat, que cada vegada estava més endeutada, ja que Catalunya s’havia convertit en un dels escenaris de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697). Tot i així, alguns burgesos catalans van fer negoci amb les urgències financeres i amb les necessitats de la guerra, motiu pel qual l’advocat i historiador Narcís Feliu de la Penya va afirmar que Carles II era el millor rei que havia tingut Espanya.

Carles II va ser el darrer rei de la dinastia dels Àustria a la monarquia espanyola. La combinació del seu aspecte fràgil, la mala salut i l’esterilitat van fer que ben aviat la successió a la corona esdevingués una qüestió internacional. Durant els darrers anys del seu regnat, Carles II es posà al capdavant de l’acció de govern, aconsellat en tot moment per la seva esposa, Marianna de Neuburg. La diplomàcia internacional i la cort espanyola van consensuar el 1696 que Josep Ferran de Baviera, besnét de Felip IV, succeiria a Carles II, però la mort prematura del candidat tres anys després (1699) va suscitar noves tensions. El «partit francès» de la cort i l’ambaixador de Lluís XIV donaven suport a la candidatura de Felip d’Anjou, nét del rei de França, mentre que la reina i la diplomàcia anglesa, holandesa i imperial es decantaven pel candidat austríac, l’arxiduc Carles, fill de l’emperador del Sacre Imperi Germànic Leopold I. Finalment, el 3 d’octubre de 1700, poques setmanes abans de morir, Carles II testà a favor de Felip d’Anjou a canvi del compromís que la monarquia hispànica no es fragmentaria. La mort sobtada de Carles II i la decisió de llegar la monarquia a la casa de Borbó van desencadenar la Guerra de Successió (1701-1714), que va enfrontar l’aliança entre Castella i França, partidària de Felip, amb la coalició de les Províncies Unides, Anglaterra i Àustria, favorable a Carles d’Àustria.

Torna a dalt

Carles III a la Corona d’Aragó: Catalunya (1706-1714), Mallorca (1706-1715), València (1706-1707), Aragó (1706-1707), Sardenya (1706-1720)
Carles IV al Regne de Nàpols (1706-1714 / 1720-1738) i de Sicília (1720-1734)
Carles VI del Sacre Imperi Germànic (1711-1740)

Va ser el segon fill de l’emperador Leopold I i la seva tercera esposa, Elionor del Palatinat-Neuburg. Nét de l’emperador Ferran III i la infanta Maria Anna d’Espanya. A la mort sense descendència del rei Carles II (1700), l’arxiduc es va postular com a candidat a la corona de la monarquia hispànica, però Carles II havia testat a favor de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França i besnét de Felip IV de Castella. Arran d’aquest conflicte dinàstic es desencadenà la Guerra de Successió. L’arxiduc s’afanyà a obtenir el suport dels estats d’Anglaterra i les Províncies Unides, amb els quals conformà la Gran Aliança de la Haia (1701) per enfrontar-se a l’aliança francoespanyola dels Borbons. L’arxiduc Carles va ser proclamat rei d’Espanya a Viena el 12 de setembre del 1703 i arribà a la costa catalana el 22 d’agost del 1705 comandant la flota que havia de coordinar el setge de Barcelona. La ciutat es va rendir el 9 d’octubre, i al cap d’un mes l’arxiduc jurà les constitucions catalanes i va ser proclamat rei amb el nom de Carles III. Un any després el rumb de la guerra va fer un tomb i a partir de l’abril del 1707 les seves tropes van patir diverses derrotes, com la d’Almansa, arran de les quals el regne de València i el d’Aragó van quedar sota el domini borbònic i els austriacistes es van concentrar al Principat i a les Illes. Quan patia els pitjors revessos a la Península, Carles III va conèixer la notícia de la mort del seu germà, l’emperador Josep I, que l’obligà a traslladar-se a Viena perquè el coronessin nou emperador del Sacre Imperi Germànic l’any 1711. Això significà la fi del suport de les potències europees a la causa austriacista i, per tant, també el principi de la fi del “cas dels catalans”, ja que desconfiaven d’un monarca tan poderós. A partir del 1713 es van obrir converses de pau amb el bàndol borbònic mentre els catalans que encara resistien eren abandonats a la seva sort. L’emperador Carles VI no signà la pau definitiva amb Felip V fins al Tractat de Viena (1725). A partir d’aleshores la seva política exterior es va centrar a combatre l’amenaça turca als Balcans.

Torna a dalt

Felip V de Castella (1700-1724 i 1724-1746)
Felip IV a la Corona d’Aragó (1700-1705)
Felip IV al Regne de Nàpols (1700-1713) i de Sicília (1700-1706)

La dèbil salut del monarca hispànic Carles II suscità nombroses conspiracions a la cort de Madrid per designar el seu successor. Els partidaris de la monarquia borbònica van aconseguir que Felip, duc d’Anjou i nét de Lluís XIV, fos l’escollit i Carles II testés a favor seu. Inicialment els territoris de la Corona d’Aragó van acceptar el nou monarca, però la fascinació pel model polític del seu avi va fer que ben aviat transgredís les constitucions catalanes que havia jurat el 1701. Les accions del monarca van despertar molts recels entre la població catalana, i alguns sectors de la baixa noblesa (el grup dels Vigatans) van conspirar amb les potències europees partidàries que la corona estigués en mans de l’arxiduc Carles d’Àustria. La reacció de Felip V contra els súbdits rebels que donaven suport al seu adversari va ser furibunda i intransigent. Després d’apoderar-se dels regnes de València i Aragó, ordenà la supressió de les seves lleis mitjançant els Decrets de Nova Planta. Aquelles accions van convèncer molts catalans i balears de prosseguir la resistència. Malgrat tot, finalment van ser derrotats i Felip V imposà la dissolució de les institucions, l’abolició de les constitucions (Decret de Nova Planta) i hi establí un ferri control militar. Una vegada derrotats els catalans, l’objectiu de Felip V va ser la recuperació dels territoris italians que havia perdut arran del Tractat de pau d’Utrecht (1713). Darrere d’aquella política exterior hi havia la seva segona muller, Isabel de Farnesio, que pressionava el monarca en favor de la seva descendència. Ben aviat Felip V va donar símptomes de desequilibri mental que l’abocaren a abdicar en el seu fill, Lluís I. El nou monarca pujà al tron el 1724 però va morir aquell mateix any, fet que obligà Felip V a acceptar de nou la corona fins a la seva mort, l’any 1746.

Torna a dalt

Jordi I de la Gran Bretanya i Irlanda (1714-1727)

Abans fins i tot de la seva arribada al tron es mostrà favorable al “cas dels catalans”, malgrat la passivitat que havia demostrat la cort anglesa amb l’ambaixador Pau Ignasi de Dalmases i Ros, que hi buscava complicitats per obtenir ajuda durant el darrer any del regnat de la reina Anna. La mort de la reina l’1 d’agost del 1714 convertí Jordi, elector de Hannover, en el primer monarca de la casa de Hannover. Jordi residia a Alemanya i, anant cap a Anglaterra, s’aturà a la Haia el 18 de setembre del 1714 per entrevistar-se amb l’ambaixador català a les Províncies Unides, Felip de Ferran de Sacirera, quan encara cap dels dos sabia que Barcelona havia capitulat. Aquella entrevista va fer que el nou monarca donés ordres al seu representant a París, Matthew Prior, perquè pressionés Lluís XIV per aconseguir que Barcelona no capitulés i els resistents poguessin signar un tractat amb els assetjants borbònics. Paral·lelament la Regència de la Gran Bretanya ja feia gestions per concentrar una flota davant de Barcelona fins a la fi del conflicte que garantís l’abastiment de la ciutat i la lliure sortida de les persones. Però el govern dels tories aconseguí suspendre la decisió d’enviar la flota fins que la Regència no tingués el consentiment del rei. Divuit dies després de la caiguda de Barcelona, el rei arribà a Londres, però el nou parlament anglès, amb majoria del partit whig i, per tant, favorable a la causa catalana, no va reprendre les sessions amb la presència del nou rei fins al 17 de març del 1715. Tot i el suport del partit whig, el rei preferí assumir una política de fets consumats i apartar la mirada dels catalans. Durant els primers anys del seu regnat mantingué una presència activa en la política exterior britànica: el 1717 la seva participació va ser decisiva per constituir la Triple Aliança, formada per França, les Províncies Unides i la Gran Bretanya, que els obligava a complir els acords del Tractat d’Utrecht (1713) amb els quals s’havia donat per tancada la Guerra de Successió. Amb la incorporació del Sacre Imperi Germànic l’any 1718, es va convertir en la Quàdruple Aliança. Al darrere d’aquella lliga de països hi havia la pretensió de frenar les aspiracions de Felip V d’accedir al tron de França. El conflicte consegüent va representar un autèntic fracàs per a Felip V, que va haver de renunciar a la idea d’unir els dos regnes.

Torna a dalt

Lluís XIV de França (1643-1715)

A finals del segle XVII la cort francesa i la imperial conspiraven per l’herència de la monarquia hispànica, atesa la incapacitat del monarca Carles II i la impossibilitat que tingués descendència. Inesperadament, poc abans de morir, l’any 1700 Carles II trià Felip d’Anjou com a successor, però remarcant el fet que no es podrien unir els territoris de la monarquia hispànica amb la francesa. Lluís XIV, que fins aleshores havia estat un ferm partidari de la divisió dels territoris espanyols per acontentar les corts europees, acceptà la voluntat de Carles II i donà suport a la candidatura del seu nét. Les potències europees no es van oposar a la decisió, però sí que ho van fer contra l’actitud forassenyada del Rei Sol, que prohibí les importacions angleses i deixà de reconèixer Guillem III com a rei legítim d’Anglaterra per donar suport a les reivindicacions del seu adversari catòlic Jaume II. Aquelles accions van desencadenar l’esclat de la Guerra de Successió. En un primer moment es van produir alguns èxits francesos, però a partir de la derrota de la batalla de Blenheim (13 d’agost del 1704) es van girar les tornes. El 1709 la guerra semblava perduda, i això abocà Lluís a signar la pau amb els aliats. Finalment, l’ascens al tron imperial de l’arxiduc Carles (1711) va invertir els termes de la negociació, i Lluís XIV i Felip V van signar la pau amb la Gran Bretanya i les Províncies Unides al Tractat d’Utrecht (1713), i amb l’Imperi al Tractat de Rastatt (1714). Els tractats garantien el reconeixement de Felip V com a sobirà d’Espanya, però li negaven qualsevol dret successori sobre la corona francesa. Els territoris espanyols de les Províncies Unides i d’Itàlia passaven a mans de l’Imperi i del regne de Savoia, i a canvi Lluís XIV retirà el suport al vell pretendent al tron d’Anglaterra. Les conseqüències de la guerra van ser desastroses per a França i Lluís XIV deixà una monarquia en bancarrota i cedí el control dels mars a la Gran Bretanya.

Torna a dalt

Notari reial i ciutadà honrat de Barcelona (com a membre de l’aristocràcia urbana) des del 1698. Ben aviat es decantà per l’alternativa austriacista, motiu pel qual el virrei Francisco Fernández de Velasco l’empresonà el juny del 1704. El 1705, després que Barcelona capitulés davant de les tropes austriacistes, va ser alliberat. Amb l’arribada de l’arxiduc Carles es convertí en el seu home de confiança i secretari personal; és per això que va ser el signant de tots els articles de les noves constitucions catalanes aprovades a les Corts del 1705-1706. Quan Carles III abandonà Barcelona per ser coronat emperador, Ramon de Vilana-Perlas va convertir-se en la mà dreta de l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel durant la seva etapa de govern (1711-1713). Finalment, el 19 de març del 1713 acompanyà el seguici reial cap a Viena. Des de la cort imperial Ramon envià el seu cunyat, Francesc de Verneda, a Barcelona com a comissionat secret de l’emperador per tal de mantenir la flama del seu compromís amb els resistents catalans. Ramon de Vilana-Perlas tingué una participació destacada en la negociació del Tractat de Rastatt (1714); tot i això, no va poder fer res per defensar el “cas dels catalans” i mantenir els seus privilegis i constitucions. Va tenir una segona oportunitat una dècada després, en el Tractat de Viena (1725), que si bé significà una renúncia de l’emperador al tron de la monarquia espanyola, també suposà una amnistia general i l’autorització perquè els exiliats austriacistes poguessin tornar a Catalunya i recuperar les seves terres i béns. A la cort de Viena Ramon de Vilana-Perlas prosseguí la seva tasca com a secretari d’Estat i de Despatx Universal; des del 1731 va presidir el Consell d’Espanya o “Cabildo Secreto” i després va assumir la secretaria per a afers del Nord (Països Baixos austríacs) fins a la seva dimissió, l’any 1737. Això el convertí en una de les figures més influents de l’imperi austríac.

Torna a dalt

Filla d’una de les famílies protestants més distingides de la reialesa alemanya. El compromís matrimonial amb l’arxiduc Carles comportà la seva conversió al catolicisme a la ciutat de Bamberg, l’1 de maig del 1707. L’any següent, el 25 de juliol, la princesa desembarcà a Mataró i es dirigí a Barcelona, on s’instal·là la cort de l’arxiduc. La seva arribada reforçà el compromís dels Àustries amb la causa catalana. Pocs dies després, l’1 d’agost del 1708, va contraure matrimoni amb l’arxiduc a l’església de Santa Maria del Mar. La presència de la cort a Barcelona suscità la reforma del Palau del Virrei o Reial i l’arribada d’un nombrós grup de músics i artistes a la ciutat. Durant les celebracions de les núpcies reials es van interpretar a la Llotja les primeres òperes italianes, en format reduït, compostes per Antonio Caldara. La mort de l’emperador del Sacre Imperi Germànic, Josep I (1711), va obligar l’arxiduc Carles a abandonar Barcelona per ser coronat nou emperador. Carles deixà l’emperadriu al capdavant del govern dels territoris hispans de la monarquia, amb l’inestimable ajut de Ramon Frederic de Vilana-Perlas, secretari personal i home de confiança de l’emperador. Les negociacions del Tractat d’Utrecht (que es va acabar signant l’11 d’abril del 1713) van portar l’emperadriu i el seguici reial a marxar cap a Viena el març del 1713. Catalunya quedà en mans del mariscal aliat comte de Starhemberg, qui s’encarregà d’organitzar la retirada pocs mesos després, malgrat la promesa de garantir les institucions catalanes a nivell internacional. L’emperadriu sempre va mantenir viu el record agredolç de la seva estada a Barcelona, com ho demostra el seu sarcòfag, en el qual es reprodueix un baix relleu que representa la ciutat vista des del mar.

Torna a dalt

Militar professional, malgrat que va néixer en una família de fusters, va ser un dels dirigents de la flota angloholandesa que el 1704 l’arxiduc Carles envià a la Península des de Lisboa per assegurar-se la presa de possessió de la corona espanyola. Basset desembarcà a Dénia, on es convertí en la màxima autoritat mentre el gruix de l’exèrcit avançava cap a València. Mentre no arribaven nous reforços, Basset es posà al capdavant de la revolta popular contra el govern autoritari filipista, a la qual se sumaren les reivindicacions camperoles contra els senyors feudals i les demandes de comerciants i menestrals a favor del lliure comerç amb Anglaterra i Holanda. L’exèrcit de Basset va ser conegut popularment amb el nom de Maulets, i ràpidament despertà els recels del pretendent austríac. El 2 de juliol del 1706, l’arxiduc Carles va ser proclamat rei d’Espanya a Madrid, alhora que el general anglès Lord Peterborough era enviat a Xàtiva per capturar Basset, que va ser empresonat malgrat les protestes populars. Basset va ser alliberat després de la derrota d’Almansa, el 25 d’abril del 1707, amb la finalitat d’aplegar les forces austriacistes i obrir de nou un altre front a València, que malgrat els seus intents no reeixí. La seva figura reaparegué durant el setge borbònic de Barcelona (1713-1714) com a comandant de l’artilleria de la ciutat, lluitant fins al darrer moment. Deu dies després de la capitulació va ser capturat juntament amb la resta de la cúpula militar austriacista, i després de passar per diverses presons arribà a Segòvia el 1719. Va ser excarcerat uns mesos abans de la signatura del Tractat de Viena (1725) a causa del seu precari estat de salut, amb la condició que no sortís de Segòvia. Allí, pobre i malalt, passà els seus darrers dies assistit pels jesuïtes. Poc abans de morir, el 21 de juny del 1727, l’emperador li va rehabilitar els honors i li va concedir el nomenament de tinent general.

Torna a dalt

Fill d’una família de mercaders procedents de Mataró, estudià dret a la Universitat de Barcelona però mai no va arribar a exercir com a advocat, ja que ben aviat es decantà per l’activitat comercial. A partir del 1683 va esdevenir un dels homes forts de la Junta de Comercio establerta a Madrid. Durant aquells anys va exposar el seu pensament en matèria econòmica, basat en el proteccionisme de la producció tèxtil catalana, la unificació fiscal de la monarquia i la creació d’una gran companyia comercial, mitjançant la publicació de dues obres: Político discurso (1681) i el Fénix de Cataluña (1683); unes idees que no van tenir el ressò que esperava a Madrid, motiu pel qual retornà a Barcelona l’any 1690. La seva actitud antifrancesa, esperonada pel record de la caiguda de Barcelona durant el setge francès del 1697, i el convenciment que el model a seguir era el de les nacions comercials europees el van fer optar per l’arxiduc Carles com a successor de Carles II. Va conspirar contra Felip V i va ser empresonat en dues ocasions. Finalment va ser alliberat quan les tropes de l’arxiduc van entrar a la ciutat comtal després del setge del 1705. El punt culminant de la seva influència política arribà durant les Corts del 1705-1706, que van proclamar rei l’arxiduc Carles, i en les quals es van materialitzar les seves propostes econòmiques. Després Feliu de la Penya declinà la proposta del monarca de nomenar-lo secretari personal. A partir d’aquell moment es retirà de la política activa per dedicar-se a escriure els Anales de Cataluña (1709), en què explicava retòricament la història de Catalunya per justificar per què la burgesia industrial i comercial catalana havia optat per l’alternativa austriacista, basant-se en la necessitat d’incorporar-se a un projecte polític i econòmic d’abast europeu.

El seu besavi, Joan Antoni Llinàs i Farell, va ser un dels patricis barcelonins que millor van encarnar el constitucionalisme català, ja que va ser un dels que assistí més vegades a les reunions de la Conferència dels Tres Comuns (1697-1714), i ho va fer en diversos moments com a representant de les tres institucions. Alhora també va participar en el projecte econòmic del seu cosí, Narcís Feliu de la Penya; per tot plegat es va convertir en un dels homes forts de l’austriacisme barceloní, com ho demostra que fos membre de la Junta de Govern de la ciutat fins a la seva capitulació. Dos dels seus fills van morir combatent els assetjants borbònics, i ell i un altre dels seus fills, Joan de Llinàs i Escarrer, van ser arrestats per les autoritats el 22 de setembre del 1714 i van passar gairebé cinc anys en diversos presidis espanyols. Tots dos van tornar a Barcelona el 1719 i Joan Antoni Llinàs va morir al cap de poques setmanes de fer-ho.

El seu besnét, Juan Antonio Llinàs y de Ortiz Repiso, va néixer setanta anys després i, com el seu pare i el seu avi, s’inclinà per la carrera militar. Va combatre a Dinamarca sota les ordres de Napoleó i quan esclatà la Guerra del Francès (1808-1814) va fer-ho contra els seus antics aliats. Amb el triomf de les idees liberals, ben aviat abandonà l’exèrcit per la política i es convertí en un home clau del liberalisme revolucionari català. Es va haver d’exiliar diverses vegades, i això li va permetre conèixer de primera mà les idees dels revolucionaris romàntics francesos, belgues i italians. Quan ja feia un parell d’anys que tornava a ser a Barcelona, l’octubre del 1841 va ser escollit per presidir la Junta de Vigilància (revolucionària) que governava la ciutat i feia front a l’amenaça moderada. Des del capdavant de la Junta va emprendre la tasca d’enderrocar la Ciutadella, i ho va anunciar rememorant la història de com s’havia construït «per dominar els nostres avis, que també sabien defensar les llibertats públiques». El seu objectiu no es va assolir del tot, i amb el retorn al govern dels progressistes més moderats es va tornar a reconstruir la fortalesa (1842). Llinàs va haver d’emprendre de nou el camí de l’exili a París, on va viure els darrers dotze anys de la seva vida com un ferm defensor de les idees republicanes, demòcrates i federals. La Ciutadella el va sobreviure fins a la revolució del 1868; aleshores va ser assaltada i les seves fortificacions i muralles, demolides. Mesos després era un descampat on només quedaven dempeus els edificis principals de l’interior de la fortalesa. A finals del 1869, arran d’una iniciativa impulsada pel president del govern, Joan Prim i Prats (el general Prim), i altres parlamentaris catalans del Congrés dels Diputats, la monarquia retornà els terrenys de la Ciutadella a la ciutat Barcelona perquè s’hi construís un gran parc.

Torna a dalt

Militar de carrera. Va abandonar l’exèrcit borbònic el 1704 per donar suport a l’exèrcit aliat, i aleshores va haver de fugir del Principat perquè la Reial Audiència de Catalunya havia dictat contra ell una ordre de captura. Després de la signatura del Tractat de Gènova (juny de 1705) entre el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Sir Mitford Crowe, i els representants catalans Antoni de Peguera i Aimeric i Domènec Perera, Pau de Thoar va ser enviat a Vic per comunicar al grup austriacista dels Vigatans l’aliança acordada amb els anglesos i el posterior desembarcament de l’arxiduc Carles a Catalunya. El seu comportament coratjós durant el setge austriacista de Barcelona (setembre-octubre de 1705) li va valer que l’arxiduc el nomenés tinent coronel de la Reial Guàrdia Catalana, i els anys de guerra li van permetre ascendir fins al grau de coronel. La seva bel·ligerància contra l’enemic borbònic va fer que el nomenessin governador del castell de Montjuïc quan s’inicià el setge final sobre Barcelona (1713-1714).

A finals de juliol de 1714 el van posar al capdavant del regiment de la Immaculada Concepció i l’1 de setembre assistí a la reunió de la cúpula militar de la ciutat, el Consell de Guerra, convocat pel comandant suprem Antonio de Villarroel. Durant la batalla final, l’11 de setembre de 1714, la seva unitat va ser destinada a la defensa del convent de Sant Pere de les Puel·les, i després liderà un escamot d’homes de diverses companyies que recuperà el convent de Sant Agustí combatent cos a cos amb els soldats borbònics. Thoar va mantenir la resistència durant unes hores, però al migdia, fent-se ressò de l’opinió de Villarroel, va fer la crida per acordar una capitulació amb el duc de Berwick. Ell mateix va ser qui es va desplaçar al campament borbònic per iniciar les negociacions i després en va informar els Comuns i el general ferit Villarroel.

El 22 de setembre de 1714 van ser arrestats els responsables de la defensa de la ciutat, però ell va aconseguir fugir cap a l’exili vienès, on es posà al servei de l’emperador Carles VI com a coronel dels voluntaris durant la Tercera Guerra Turca (1714-1718). No se sap on i quan va morir.