Reunió del rei i els tres braços (eclesiàstic, militar i reial) que representaven la majoria dels catalans. Tot i que les Corts es reunien de manera extraordinària des del 1217, és a partir del 1283 que aproven i consenten la formació de lleis. Cada braç es reunia per separat i nomenava dos tractadors, que negociaven amb els tractadors del rei. En les sessions els braços presentaven els greuges i, un cop resoltes les qüestions, s’aprovava el donatiu econòmic que s’atorgava al monarca. Les legislacions promulgades a les Corts es basaven en l’acord entre el rei i els braços i rebien el nom de Constitucions Generals de Catalunya, i s’hi aplegaven les constitucions (lleis proposades pel rei), els capítols de cort (proposats pels braços) i els actes de cort (actes pactats). Un cop acabades les Corts els acords es publicaven, s’editaven i tenien força de llei, i el rei no els podia revocar.

Reunió dels tres braços o estaments (reial, militar i eclesiàstic) a la manera d’unes Corts sense el rei. El braç reial estava format pels representants de les ciutats i viles, el militar estava integrat pels membres de la noblesa laica i l’eclesiàstic agrupava els representants del clergat. A causa del setge, en aquesta junta només hi van participar els membres dels braços que eren a Barcelona. Els diputats de la Generalitat van fer la convocatòria per decidir si rendien Barcelona o si resistien quan les tropes de l’arxiduc Carles van abandonar la ciutat. Tot i que la junta no tenia capacitat legislativa, es va convertir en la principal institució política catalana en absència de l’autoritat reial, i va impulsar la deriva republicana i parlamentària del sistema polític català durant el setge del 1713-1714.

Òrgan de govern format per una comissió delegada de les Corts. El seu origen es remunta a les Corts del 1289, i la seva funció era la recaptació de tributs durant els períodes en què no es reunien les Corts. A partir del 1359 va esdevenir una institució estable que s’encarregava de la fiscalitat, la defensa i el govern del Principat. La conformaven tres diputats i tres oïdors en representació de cadascun dels braços o estaments, i era presidida pel representant eclesiàstic. Des de la fi de la Guerra dels Segadors (1640-1652) la corona s’atorgà el dret d’intervenir en l’elecció dels diversos càrrecs de la institució, i les llistes dels candidats s’havien d’enviar a Madrid abans d’escollir-los. Aquesta ingerència es va mantenir fins a les Corts del 1705-1706, convocades per l’arxiduc Carles per jurar les constitucions catalanes i ser reconegut com a sobirà. Durant el setge del 1713-1714, el Consell de Cent s’aprofità de la feblesa de la institució, a causa de l’ocupació de Catalunya per les tropes borbòniques, per arrogar-se algunes de les seves funcions. Malgrat això, la Generalitat va continuar sent fins al 1714 el símbol de les llibertats catalanes, fet que explica que els republicans catalans triessin el seu nom per batejar l’autogovern reconquerit el 1931.

Òrgan de govern de la ciutat de Barcelona, format per un centenar llarg de persones en representació dels diversos estaments (ciutadans honrats o aristocràcia patrícia, mercaders, artistes i menestrals), que es reunien al Saló de Cent. Al capdavant d’aquesta institució hi havia sis consellers. El conseller en cap o primer era escollit entre els ciutadans honrats. El segon i tercer consellers eren càrrecs ocupats respectivament per militars (cavallers i donzells) i gaudints (doctors en dret i medicina). El conseller quart era un mercader, el cinquè un artista (notaris, adroguers, cirurgians, etc.) i el sisè un menestral. La significativa participació de l’home del comú i el pes dels gremis a l’assemblea urbana eren les principals diferències amb la Diputació del General, de caràcter més oligàrquic. El conseller en cap durant el setge del 1713-1714 va ser Rafael Casanova i Comes. A partir del febrer del 1714 Casanova s’erigí en la principal autoritat política dels assetjats i dirigí la resistència contra les tropes borbòniques.

Si bé el braç militar era la representació de l’estament militar a les Corts integrada per cavallers i noblesa titulada, també hi havia un altre braç militar que es reunia fora de Corts i en el qual participaven ciutadans honrats tant de Barcelona com d’altres viles de Catalunya. El braç es reunia a la Sala de Contrafaccions del Palau de la Generalitat i el formaven dos organismes directius: la Junta d’Oficials i la Junta o Consell General. El primer era l’autèntic òrgan director, compost per nou membres, on també estaven representats els ciutadans honrats i els militars que no eren nobles. La forma d’elecció secreta d’aquest òrgan impedí que l’autoritat reial hi pogués exercir el control insaculatori, com succeïa a la Generalitat o el Consell de Cent, i, per tant, les seves reunions van adquirir una rellevància, dinamisme i llibertat extraordinàries. Progressivament el braç militar aplegà una noblesa aburgesada en què els interessos comercials i professionals pesaven més que els dels feus. Aquesta institució va anar redefinint gradualment els seus objectius fins a convertir-se en un referent cabdal per a la defensa de les constitucions catalanes.

Reunió dels representants de la Diputació del General, del Consell de Cent barceloní i del braç militar en què el nombre de ciutadans honrats i nobles era paritari. La Conferència no era una institució permanent sinó que es convocava si sorgia un conflicte polític, econòmic o legal que els comuns consideressin prou greu per motivar una actuació mancomunada de les tres institucions. La finalitat de la convocatòria era formular una resposta comuna. Els representants de cada comú eren iguals en nombre, ja que els tres tenien la mateixa rellevància. En la immensa majoria de casos la decisió de la Conferència era acceptada pels comuns i no se’n modificava res. Des del 1697 fins al 1713 va ser el motor de la renovació del constitucionalisme català. La notable presència de la burgesia comercial i dels ciutadans honrats va convertir la Conferència en l’espai més permeable de les institucions catalanes i va afavorir l'ampliació de la base del sistema polític. El funcionament de la institució responia a una concepció republicana de la política basada en el consens a través del diàleg i la representació de tots els sectors implicats.

L’Audiència era una mena de tribunal suprem de justícia de Catalunya, és a dir, el màxim òrgan de justícia civil i penal, i exercia el seu poder en nom del rei; alhora, també era un òrgan assessor de l’autoritat reial. Els seus membres, a diferència del virrei o lloctinent, eren catalans i coneixien políticament i jurídicament el Principat. El virrei se servia de l’Audiència per dirimir assumptes que tenien relació amb el govern i les institucions catalanes. Aquesta institució va ser creada per Ferran II a les Corts del 1493, la presidia el virrei i estava formada per tres sales: dues dedicades a qüestions civils i una a criminals. Els doctors d’aquest organisme eren juristes catalans de gran prestigi i el virrei emprava les seves sentències i interpretacions de les constitucions catalanes per justificar les seves actuacions, que de vegades topaven amb els juristes de la Diputació del General. L’Audiència també exercia funcions de tribunal de contrafacció, ja que gaudia de les competències judicials per resoldre qualsevol denúncia que fes la Diputació contra l’actuació de les autoritats reials que vulneressin les constitucions catalanes. A les Corts del 1705-1706, convocades per l’arxiduc Carles, s’aprovà la creació d’un òrgan paritari que resolgués els conflictes de competències entre les institucions: el Tribunal de Contrafaccions.

Era el màxim representant de l’administració reial a Catalunya, i des de mitjan segle XVII tenia la residència al Palau del Virrei o Reial del pla de Palau, excepte si es trobava en campanya militar. Disposava d’àmplies competències polítiques com a representant del rei, però no podia convocar Corts. El virrei o lloctinent de Catalunya gairebé sempre era un membre de l’aristocràcia castellana que havia fet carrera a l’administració reial de la cort o bé gaudia d’una àmplia experiència militar. El mandat del lloctinent acostumava a ser per tres anys, però podia variar en funció de la salut del virrei, els seus èxits o fracassos polítics i militars i/o la voluntat del monarca. Si bé abans de la Guerra dels Segadors (1640-1652) la capacitat fiscal del l’administració reial era minsa comparada amb la d’altres institucions de Catalunya, a partir del 1652 la Capitania General va incrementar la seva rellevància en l’aspecte econòmic i fiscal, emparant-se en el permanent estat de guerra al Principat, cosa que li permetia vulnerar sistemàticament els drets del General en profit de l’administració reial i l’exèrcit. El darrer virrei de la Catalunya austriacista va ser el comte de Starhemberg, que havia substituït la reina d’Aragó i emperadriu del Sacre Imperi Germànic, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, quan marxà cap a Viena l’any 1713.